L’acompanyament (“coaching”)enlafeperalavida
Hem vingut rellegint les aparicions de Jesús, i aquest quart diumenge de Pasqua contemplem Jesús, el Bon Pastor, que tenim en el capítol desè de l’Evangeli de Sant Joan. Ens parla de l’acompanyament (“coaching”) en la fe per a la vida.
Se’ns en parla evocant un context polèmic, que posa en evidència i denuncia la manera d’actuar dels responsables del poble jueu, amb una imatge ben arrelada en la tradició bíblica: la imatge del pastor i del ramat. Fa referència als dirigents i al poble. Tanmateix, (Jn 10,1‐10) comença amb la imatge significativa de la porta de la pleta. Jesús és la Porta que se’ns obre i ens ofereix a l’entrada per conèixer el camí de la vida que emmena a la salvació.
Hi ha una contraposició entre els lladres i bandolers (aprofitats) i el pastor (qui serveix, qui té la sol·licitud positiva per als altres). D’uns, les ovelles en fugen “perquè no reconeixen la veu dels estranys”. Però reconeixen la veu del pastor “que les crida cadascuna pel seu nom, les fa sortir i el segueixen”. Pel bon responsable, cada u té el seu nom, els companys del camí de la vida no són un ramat anònim i s’estableix un coneixement i un seguiment lliure, perquè no reté ningú per la força, no té la porta tancada, sinó que és com una porta oberta, “per on podran entrar i sortir lliurement”
No és pas gens difícil extrapolar o agafar aquestes imatges i aplicar- les a tots els nostres grups, cercles de relació, veïnatge i comunitats parroquials. Hi trobem uns criteris clarividents per discernir els bons pastors i els mals pastors, els que es posen al servei de les persones i de les necessitats que es tenen, i els que pensem sobretot amb els seus interessos i què en trauran de les situacions que se’ls presenten. Els que estan tancats amb ells mateixos, tancats en el que són, pensen i tenen, i els qui saben que són gràcies als altres, i obren les portes als altres, bo i compartint generosament el que són i tenen, i tan bonament com saben i poden.
Avui, podem pensar en persones que viuen pendents de fer el bé i de fer més feliços els altres, sembla que no tinguin res propi, són despreses, són humils, són voluntarioses, parlen més de “nosaltres” que de “jo”. Potser són els qui senten que més han rebut, s’han sentit acompanyats i, per això, millor saben acompanyar i servir.
Pensem en les persones que han estat significatives per a nosal- tres… en les persones que ens han fet costat i ens han acompa- nyat… Pensem en els qui ens han obert els ulls per descobrir els va- lors que ens humanitzen i ens han acostat a l’Evangeli de Jesús com un camí de vida. Ells són pastors d’humanitat i de veritable vida.
Nosaltres que tant hem rebut, som agraïts? Què compartim i què estem disposats a compartir? La imatge de «la porta» ens convida a tots a pensar i a rumiar sobre quina mena de porta hauria de ser la d’una comunitat cristiana? Com som i fem comunitat parroquial? Com s’ha de fer això d’acollir-nos els uns als altres, i d’acompanyar- nos en la fe per a la vida? Pensem-hi tots i pensem-ho bé, encomanem-ho i acompanyem-nos-hi fraternalment.
Bloc de Pere Codina Gironella 