Paraula de Déu
Mateu 13,54-58
Jesús va arribar a Natzaret, el seu poble, i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien:
–D’on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles que fa? ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això?
I no eren capaços d’acceptar-lo. Jesús els digué:
–Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva.
I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Per aquelles estranyes paradoxes de què és plena la nostra vida, nosaltres cerquem Déu. Però, tanmateix, quan Ell s’apropa a nosaltres, no el sabem reconèixer i ens n’allunyem. “En aquell temps Jesús arriba a Natzaret, el seu poble”. Però la gent del seu poble n’estava ben estranyada, de la seva saviesa i del seu poder d’obrar miracles. No només se n’estranyava –això encara fóra bo: l’estranyesa, en efecte, pot ser l’inici de la saviesa. El que de fet passava és que la gent del seu poble se n’escandalitzava. El rebutjava. I Jesús no va fer cap miracle per la seva manca de fe. No hi ha res que sigui capaç d’inutilitzar –per dir-ho d’alguna manera- l’acció de Déu com la manca de fe, aquesta displicent autosuficiència de qui es creu que ho sap tot… sense saber res. “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit”. El tenien massa “apamat”… massa conegut… a Ell i a la seva parentela. Tant de bo que l’Esperit ens fes el do de saber trobar Déu en totes les coses –fins i tot, en les de cada dia- i totes les coses en Ell! I tant de bo, sobretot, que El sapiguem cercar i trobar en els més petits i en els més pobres… a Ell que ens va dir: “tot el que heu fet, o deixat de fer, a un d’aquests, per petit que fos, m’ho heu fet, o deixat de fer, a Mi”
Bloc de Pere Codina Gironella 