Paraula de Déu
Joan 15,1-8
Jesús va dir als seus deixebles:
Jo soc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s’asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i que sigueu deixebles meus”. Donar fruit no és el mateix que tenir èxit… Tenir èxit és quelcom espectacular, però fugaç. A la llarga, només acarona l’ ”ego” de qui, presumptament en té, d’èxit… En canvi, donar fruit és un procés de més llarga durada: no tant centrat en un hom mateix, sinó en l’altre. De vegades, donar fruit demana fins i tot “morir” (això ens ho podria explicar el gra de blat que, si no cau en terra i mor, no dona fruit, però que, si mor, en dona molt, de fruit…). Tot això -donar fruit- només serà possible si Ell està en nosaltres… i nosaltres, en Ell. Perquè, sense Ell, no podem fer res (no simplement “poca cosa”, sinó “res”). Si els sinòptics parlen de “seguir”, Joan parla de “estar” -com si volgués precisar fins on ha d’arribar aquest seguiment, fins a la intimitat total amb el Mestre que ens crida al seguiment. Ara bé, tot estant en Ell, ens vindran les tallades, les esporgades i les neteges que fa el Pare en nosaltres. D’entrada, en el nostre actuar. Però, sobretot, en el nostre ésser. Són les “nits fosques” de què ens parlen els místics. Venen moments de foscor i buidor que escometen la nostra vida de seguidors i seguidores de Jesús: de foscor, perquè a nosaltres tanta Llum ens encega; de buidor, per a poder acollir tanta Plenitud com se’ns promet. Però, per això mateix, foscor i buidor no són la darrera Paraula. La darrera Paraula són la Llum i la Plenitud anhelades. És per això que els místics, tot parlant d’aquesta nit, s’exclamen “¡oh dichosa ventura!” oh, aventura feliç!…
Bloc de Pere Codina Gironella 