ESCRIT DEL BLOCDivendres 3 Febrer 2023

Escoltar amb l’oïda dEl cor

Església celebra, avui diumenge, 29 de maig, solemnitat de l’Ascensió del Senyor,la Jornada Mundial de lesComunicacions Socials, enguany la 56a edició. Es tracta d’una commemoració que

convida a reflexionar sobre la importància de la comunicació en les nostres vides, en

la nostra societat, així com en el si de l’Església. Al capdavall, és quelcom ben essencial en la missió del cristià, ja que la paraula «Evangeli» sig-

nifica precisament la «Bona Notícia», i aquesta troba el seu sentit quan és comunicada. «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mt 16, 15), afirma Jesús en les darreres paraules als seus deixebles.

Comunicar, doncs, forma part de l’ADN de l’Es-

glésia, i és per això que cada 24 de gener, en el marc de la festa de Sant Fran- cesc de Sales –patró dels periodistes i escriptors– es fa públic un missatge del Papa de cara a la jornada mundial que avui celebrem.

«Escoltar amb l’oïda del cor» és el lema del missat- ge d’enguany. Se’ns proposa quelcom que pot sonar bastant a contracorrent en una societat com la nos- tra: una comunicació que impliqui una escolta acti- va, però no només això, sinó des del més profund i íntim, des del cor. Perquè certament vivim molt acostumats –sigui a través de les nostres converses o a través dels mitjans de comunicació– a paraules buides i a pretesos diàlegs –al capdavall, veritables monòlegs– que es troben ben allunyats de les pre- ocupacions reals de l’altre. Cal recuperar el sentit.

més autèntic de la comunica- ció, que es basa en l’escolta del germà i que genera vincle: «En la veritable comunicació – diu el Papa– tant el tu com el jo estan en sortida, tendeixen l’un cap a l’altre».

Hi ha una cèlebre frase que ens recorda que tenim dues orelles i una boca, justament per escoltar més i parlar menys. Quantes vegades un silenci a temps ens estalvia- ria més d’un mal de cap! Un silenci que ens pot obrir les portes a aprendre de nou a saber-nos escoltar correcta- ment a nosaltres mateixos, escoltar als altres i a Déu. En aquest sentit, el papa Fran- cesc recorda que l’escolta està «essencialment lligada a la relació dialògica entre Déu i la humanitat» i posa d’exemple les paraules inici- als del primer manament de la Torà, «Shema’ Israel» («Escolta Israel») i les de sant Pau quan afirma que «la fe prové de l’escolta» (Rm 10, 17). Per tant, segueix Francesc: «Dels cinc sentits, sembla que el privilegiat per Déu és pre- cisament l’oïda, potser perquè és menys invasiva, més discreta que la vista i, per tant, deixa l’ésser humà més lliure».

Saber escoltar és ben necessari en la nostra vida quotidiana. Ho experimentem sovint. De l’escolta en neix comprensió, empatia, diàleg, entesa… estima. I certament, qui estima, escolta. La comunicació en- tesa en aquest sentit profund pot esdevenir, alhora, generadora d’una humanitat més fraterna. L’escolta amb l’oïda del cor es converteix, en definitiva, en una crida a l’esperança per a un món millor.

Full Parroquial any XcIV – 29 maIG 2022 – núm. 4.934

PARAULA DE DÉUDivendres 3 Febrer 2023

Paraula de Déu

Marc 6,14-29

L’anomenada de Jesús s’havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien:
– És Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts, i per això té el poder d’obrar miracles.
D’altres deien:
– És Elies.
I d’altres:
– És un profeta, semblant als antics profetes.
Herodes, sentint tot això, deia:
– És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat.
En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i l’havia tancat a la presó, a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s’havia casat. Joan deia a Herodes:
– No t’és permès de conviure amb la dona del teu germà.
Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l’escoltava de bon grat.
L’ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l’exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d’Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia:
– Demana’m el que vulguis i t’ho donaré.
I li féu aquest jurament:
– Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne.
La noia va sortir i preguntà a la seva mare:
– Què haig de demanar?
Ella li respongué:
– El cap de Joan Baptista.
La noia tornà a entrar, se’n va anar decidida cap al rei i li demanà:
– Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista.
El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare.
Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura. 

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• L’escena de la mort del Baptista és gairebé de pel•lícula d’intrigues, de passions inconfessables, com diu el tòpic, de gelosies, de sensualitat i de violència. És a dir, en una sala del Palau es concentra tota la força del mal i de la mentida, que és la gran “vitamina” de la maldat. Avui dia tindria llocs i escenaris potser diferents, però semblants protagonistes i un mateix desenllaç, és a dir, la mort del profeta.

• Criden l’atenció dos fragment de la narració de l’evangelista Marc. El primer: la lloança que Marc fa de l’opinió que Herodes tenia de Joan: el respectava, l’escoltava amb gust, es quedava perplex. I malgrat tot… I el segon: tot se’n va en orris quan la noia balla, i en una claudicació funesta el rei li promet que li ho donarà tot. Canvi total en una voluntat feble, perversa, que arriba a absolutitzar la passió per damunt de tot. Aquí ressona aquella expressió del mal esperit, al desert, quan proposa a Jesús: ”Tot això et donaré si ara m’adores…” Aquests absolutismes arrosseguen a la mort, al caos, a les injustícies totals.

• I davant d’aquesta estratègia de la maldat, només s’hi pot oposar la valentia i la convicció dels profetes. Els d’aquells temps i els d’ara. Joan: una persona d’una vida dura, d’una sola peça. L’amor a la seva missió (“preparar els camins del Senyor”) el manté ferm, contra tot i contra tots. Quan contemples la magnitud d’aquests testimonis, només se t’acut demanar a Déu: “Que el teu Esperit, Senyor, sostingui la meva flaquesa, la meva vida tan mancada de tremp…!”

ESCRIT DEL BLOCDimecres 1 Febrer 2023

LA TENDRESA DE L’AGRAÏMENT

Des de petits se’ns ha ensenyat a dir i a donar les gràcies per tantes coses concretes que rebem i, especialment, pels regals. També podem experimentar un pregon sentiment de gratitud, encara que no hi hagi res per agrair del que se’ns ha dit o de tant que se’ns ha donat. Podem sentir-nos agraïts, perquè estem contents, perquè hem tingut o ens han tingut gestos que parlen de veritat, perquè tenim pau, perquè les coses rutllen, pels goigs que compartim. La gratitud sentida i compartida ens canvia per dins i ens fa millors en serenitat, paciència, compromís, esperança. Podem ser agraïts en molt, malgrat el pes feixuc que també comporta el dia a dia.

L’evangeli d’avui ens mostra el cas de deu dels leprosos que surten a l’encontre de Jesús per demanar-li la guarició (Lc 17,11‐ 19). Jesús se’ls acosta i els guareix, bo i enviant-los en nom de Déu -com era costum- al temple per certificar legalment que ja no tenien la lepra. Però només un – que era samarità– va retornar per donar gràcies, i va poder sentir com Jesús li deia: «Aixeca’t i vés‐te’n. La teva fe t’ha salvat”.

El samarità es va poder adonar que qui els havia guarit només ho podia fer en nom de Déu i que, per tant, Déu era amb Ell. Per això es va prosternar. A més de saber‐se curat, també es podia sentir salvat. Va creure en Jesús i el va adorar com a Fill de Déu. Va poder captar, sobretot, la significació del miracle en qui havia fet possible la guarició: la guarició havia estat perquè Déu era amb Jesús i l’estimava. Com no es podia sentir més i més alliberat i agraït!

Hi ha qui ha definit la gratitud com la memòria del cor. Recordar és tornar a passar pel cor el que sentim, vivim i fem, això sí, estimant. El cristià no és tant el qui demana o rep gràcies o favors, sinó el qui és conscient de les coses naturals o ordinàries que ens passen i de les extraordinàries que ens poden sobrevenir, i sap donar-ne gràcies.

Per això, és agraït el qui ha superat el miratge de viure centrat en un mateix, i pensa: «ja no dec res a ningú»; és agraït el qui ha experimentat que “fa més feliç donar que no pas rebre”. I, és clar, ser agraïts ens humanitza i és una expressió més i més qualificada de l’esperit de l’Evangeli. És la que Jesús va reconèixer i ponderar el samarità guarit.

Per això, recordem amb la oració col·lecta que és el mateix Déu qui ens fa la gràcia de descobrir-nos fills/es, i que, per tant, som germans, i que -amb molta confiança i gratitud- li podem demanar: «Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé.»

Tanmateix, recordem-nos que a l’Eucaristia (=acció de gràcies) desgranem i celebrem les meravelles de Déu, i que és l’acte més sublim de la celebració de la fe i de la vivència cristiana

PARAULA DE DÉUDimecres 1 Febrer 2023

Paraula de Déu

Marc 6,1-6

Jesús se’n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien:
– D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?
I no eren capaços d’acceptar-lo. Jesús els digué:
– Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.
I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Jesús torna al seu poble, allà on té les seves arrels (la família, l’estimació, la cura i l’ensenyament rebuts dels pares, les vivències senzilles…), il·lusionat per mostrar-los l’estima, la bondat, el desig de refer lligams de pau amb ells, però la gent s’estranyen i recelen en escoltar el seu missatge.

• No comprenen que les paraules de Jesús provenen del Pare i que l’Esperit les inspira. La ceguesa dels seus ulls i el tancament de l’ànima, fa que sols reconeguin la filiació humana de Jesús, sense obrir-se a rebre’n la saviesa que d’Ell emana, altrament, l’enduriment dels seus cors els impedeixen de ser guarits per les seves mans tendres i que sostenen, a l’hora, amb fermesa, les mans de Déu.

• Quin valor donem a l’origen de les persones, als estudis realitzats, a la posició que ocupen en la societat? Ens fixem, ens enlluernem en l’aspecte exterior; posem filtres a conveniència que impedeixen obrir-nos per a rebre el què se’ns ofereix espontàniament des del cor de les persones de l’entorn i, que procedeix de Déu.

• Ens perdem acollir el que el Senyor ens brinda, des del germen de la saviesa present en l’interior dels altres, si no obrim el nostre jo a la seva trobada; així mateix, per l’opacitat de la mirada, la desconfiança o la manca de sensibilitat en els éssers humans amb qui compartim la vida.

• El que possibilita la trobada amb Jesús, aprendre del seu missatge i les seves obres és la fe, aquest do que hem rebut gratuïtament i que tant necessitem demanar al Pare que ens l’augmenti.

PARAULA DE DÉUDimecres 1 Febrer 2023

Paraula de Déu

Marc 6,1-6

Jesús se’n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien:
– D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?
I no eren capaços d’acceptar-lo. Jesús els digué:
– Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.
I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Jesús torna al seu poble, allà on té les seves arrels (la família, l’estimació, la cura i l’ensenyament rebuts dels pares, les vivències senzilles…), il·lusionat per mostrar-los l’estima, la bondat, el desig de refer lligams de pau amb ells, però la gent s’estranyen i recelen en escoltar el seu missatge.

• No comprenen que les paraules de Jesús provenen del Pare i que l’Esperit les inspira. La ceguesa dels seus ulls i el tancament de l’ànima, fa que sols reconeguin la filiació humana de Jesús, sense obrir-se a rebre’n la saviesa que d’Ell emana, altrament, l’enduriment dels seus cors els impedeixen de ser guarits per les seves mans tendres i que sostenen, a l’hora, amb fermesa, les mans de Déu.

• Quin valor donem a l’origen de les persones, als estudis realitzats, a la posició que ocupen en la societat? Ens fixem, ens enlluernem en l’aspecte exterior; posem filtres a conveniència que impedeixen obrir-nos per a rebre el què se’ns ofereix espontàniament des del cor de les persones de l’entorn i, que procedeix de Déu.

• Ens perdem acollir el que el Senyor ens brinda, des del germen de la saviesa present en l’interior dels altres, si no obrim el nostre jo a la seva trobada; així mateix, per l’opacitat de la mirada, la desconfiança o la manca de sensibilitat en els éssers humans amb qui compartim la vida.

• El que possibilita la trobada amb Jesús, aprendre del seu missatge i les seves obres és la fe, aquest do que hem rebut gratuïtament i que tant necessitem demanar al Pare que ens l’augmenti.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDimecres 1 Febrer 2023

Presència de Déu

Vaig, a poc a poc, asserenant-me.
Ara i aquí Déu em mira i em sosté amb amor.
Ho recordo i ho medito durant uns moments.

Llibertat

Aquesta setmana et vull demanar llibertat de les falses seguretats, aquelles que m’endureixen i m’aïllen dels altres. En el dubte i en la recerca, la meva confiança és molt més gran.

Consciència

Prenc consciència de la poca atenció per les persones que m’envolten (amics, familiars, companys de feina ..) en demano perdó. Prenc consciència també del bé que actueu en mi i en els altres

ESCRIT DEL BLOCDimarts 31 Gener 2023

SEGUIMENT DEL CRIST

La tradició cristiana és unànime a reconèixer que el seguiment del Crist constitueix el centre del missatge evangèlic, que permet d’establir el veritable dring cristià de cada creient en concret. En l’Evangeli, la crida que Jesús adreça als homes i a les dones és molt clara i contundent. És molt important d’adonar-se que la crida al seguiment no s’esdevé en un lloc o en un espai «sagrats», sinó al bell mig de la vida quotidiana.

El qui segueix algú s’identifica amb ell, amb el seu ideari, amb tot allò que, positivament i negativament, aquesta persona provoca en el seu entorn. Per tant: en el seguiment de Jesús no es tracta pas de l’adhesió al seu món intel·lectual, ni tampoc de l’acceptació de les seves tradicions religiosoculturals, ni molt menys encara de l’afirmació d’una mena de comunitat racial, cultural o social amb Ell. El seguiment del Crist, com a identificació del creient amb Ell, comporta l’acceptació d’un destí que, aquí i ara, serà tan incert i de risc com fou el del Mestre, perquè el seguidor en el seu propi temps i en el seu propi lloc no és sinó un altre Crist.

Seguir el Crist significa en l’aquí i ara del cristià ser com un altre Crist. El qui es disposa al seguiment no és un «imitador», que tracta de recordar els tics, la retòrica, les respostes, els hàbits que hom creu que va adoptar Jesús en el seu temps històric. No, el seguidor del Mestre de Natzaret es manté en comunió amb Ell pel fet que Jesús -en el seu temps- i el cristià -també en el seu temps- comparteixen els mateixos sentiments, (expressió de sant Pau). Les situacions i les «històries» són culturalment, religiosament, políticament, diverses, incomparables i incompatibles fins i tot. Per això no hi ha cap temps que cristianament sigui normatiu i modèlic per al moment present.

En tots els temps (també en el temps de Jesús), però, ressona la crida: segueix-me! Segueix-me, tot «inventant» la «lletra» de les respostes als desafiaments de cada moment per tal que els sentiments siguin els mateixos. Segueix-me en aquest temps del nostre hivern que és el nostre, en el qual imperen l’avorriment, el desencís, el sentiment de trobar-se de tornada de tot. Segueix-me en un temps, en el qual les paraules s’han exhaurit (G. Steiner) i sembla com si haguéssim perdut llur poder evocador i invocador. Segueix-me quan el «treball» de la vellesa ha començat a produir la seva obra destructora.

Segueix-me al bell mig de la pèrdua de rellevància dels punts de referència que en altre temps ens havien donat (potser falsa) seguretat. Segueix-me malgrat els teus dubtes de cada dia. Segueix-me quan ja no puguis més, perquè aleshores em seguiràs de debò. És el mateix Jesús que a nosaltres, febles, desconhortats, insensibles, inestables, ambigus, ens demana que el seguim, que el representem en aquesta hora del món.

En l’Evangeli de sant Joan, a les retòriques, a les preguntes, a la incomprensió, als neguits de sant Pere, Jesús li diu senzillament: «Però tu segueix-me»

Lluís Duch

PARAULA DE DÉUDimarts 31 Gener 2023

Paraula de Déu

Marc 5,21-43

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
– La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent:
– Qui m’ha tocat la roba?
Els seus deixebles li contestaren:
– ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat?
Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué:
– Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
– La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre?
Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
– No tinguis por; tingues només fe.
I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu:
– Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu:
– Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t.»
A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• “Molta gent es reuní al seu costat”, diu el fragment de l’Evangeli d’avui.

• De ben segur tota aquesta gent, a més de ser diferent, es movia per diferent motius per atansar-se a Jesús. N’hi hauria qui tindria curiositat -qui deu ser aquest Jesús de qui tothom parla?-; d’altres, moguts pel desencís, s’apropen per sentir una veu que revifi l’esperança; d’altres, impulsats per una atracció -potser incontrolable- que els hi remou el cor; d’altres, estirant les cordes de la fe, de minsa la fan gran, i hi confien, hi creuen allà on no queda més opció… per què el que està en joc és el regal més valuós: la vida.

• És Jaire, que desespera d’impotència davant la mort de la seva filla. És la dona que pateix pèrdues de sang, condemnada -sense nom!- a la pobresa, la impuresa, el rebuig.

• Són situacions reals, concretes, que ens travessen a qualsevol de nosaltres, que ens situen al límit de la desesperació. La no-esperança. I és arribant a aquest límit on la fe és capaç d’eixamplar-se i cridar… esdevenint autèntica.

• És curiós com una contradicció, aparentment, tan gran, provoca un salt al buit tan meravellós.

• I la fe aconsegueix retornar-nos a la vida.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDimarts 31 Gener 2023

Presència de Déu

M’aturo un moment per descobrir que Déu és aquí. Me n’adono de què tot el que m’envolta, l’aire que respiro, el meu propi cos… està mantingut per la seva misteriosa presència.

Llibertat

Si no som lliures escoltem només allò que volem sentir. És lliure aquell que viu obert, aquell que està disposat a ser cada dia sorprès i transformat pels altres i per l’Altre. Demano aquesta llibertat que només ell pot donar.

Consciència

Recordo pas a pas el dia que estic vivint o els dies anteriors. Recullo i guardo tot allò que hi ha de lluminós amb gratitud. Poso atenció, també a les ombres i a allò que em diuen i demano coratge i perdó.

ESCRIT DEL BLOCDilluns 30 Gener 2023

EL BRODAT DE LA CREACIÓ

Diari de Girona Joaquim Nadal

Acaba de sortir el llibre El Brodat de la Creació de la Catedral de Girona publicat per “Memoria Artium” un projecte editorial compartit per les universitats de Barcelona, Autònoma de Barcelona, Girona, Lleida, Rovira i Virgili, Politècnica de Catalunya, MNAC i Museu del Disseny de Barcelona. Obre el volum una doble presentació de Francesc Pardo, Bisbe de Girona i d’Àngels Solé directora del Centre de Restauració de Béns mobles de Catalunya. Carles Mancho és l’editor del llibre que inclou un conjunt de col.laboracions de diversos autors amb perspectives diferents focalitzades en el Brodat.

El professor Mancho en la introducció fa un al.legat a favor d’un enfocament complex i interdisciplinari de la recerca, amb treball en equip i projectes compartits, defugint el que ell anomena “individualisme egocèntric”, com un camí per fer avançar el coneixement fonamentat en el debat intel.lectual. Ell mateix en el seu article ens proposa una metàfora suggerent amb el joc de la xancra; el camí per arribar al cel no és mai una drecera sinó un lent i sinuós avançar pas a pas. Des d’aquesta perspectiva ens proposa un volum que vol ser un punt de partida i no pas un punt d’arribada i un canvi de mirada cap el Brodat mirant de fixar l’atenció en algunes preguntes que fins ara potser no s’havien formulat adequadament i situant-lo en el context arquitectònic i litúrgic de la Catedral romànica per a la qual s’hauria encarregat i fet.

El Brodat ha suscitat sempre un gran interès i ara amb aquest llibre que conté molta informació, aplega la ja coneguda i n’afegeix de nova, podem fer el punt de situació en una evolució que ens duria d’Enric Claudi Girbal a Pere de Palol, d’aquest a Manuel Castiñeiras i d’aquest a Rebecca Swanson i tots els autors d’aquest llibre. Sense oblidar les aportacions rellevants de persones com Jaume Marquès Casanovas, Lluís Batlle i Prats o Lambert Font Gratacós per esmentar-ne només alguns que han anat sembrant el camí.

Partim naturalment d’algunes dades ja ben establertes: És un Brodat, no un tapís. Amb fil de llana i lli cosit amb agulla. S’ha conservat incomplet pel costat dret i la part inferior.

I ara s’hi poden afegir noves certeses parcials: Per les característiques del cosit i les mesures de les diferents parts de la sarja es pot deduir amb força fiabilitat que el Brodat tindria una configuració que es correspondria amb la segona de les hipòtesis de restitució que va fer Pere de Palol i que ara Rebecca Swanson perfecciona. Es pot datar a la segona meitat del segle XI, cap a finals, va ser fet probablement a Girona (Mancho ho assegura, Swanson apunta la presumpció), tenia com a destinatari la catedral romànica, la seva funció era litúrgica i s’associava al cicle quaresmal en les celebracions de la capella del Sepulcre i l’altar dedicat a la Santa Creu que es trobaven en la capella del Sepulcre per damunt de la galilea de la catedral romànica en el cos més occidental de la mateixa. No sembla que pogués ésser una catifa, per molt que durant una època relativament recent es dediqués a aquesta funció; fou més un vel de temple, una cortina, un domàs, per ésser penjat. Conté un condensat altíssim de saviesa teològica i clàssica, bíblica i còsmica, beu de les fonts del món cultural carolingi i del coneixement acumulat en els escriptoris de la mateixa Catedral i de Ripoll i Vic, però la seva tradició iconogràfica troba models més allunyats en d’altres parts de l’occident cristià en alguns casos a traves de mosaics, associació que podria haver induït a la interpretació errònia de la funció de catifa. La deixa que féu el 1081 el sagristà major Bernat Guillem d’unes quantitats apreciables de llana i lli pot fer pensar que va ser ell qui el va encomanar i que s’hauria fet entre l’any de la deixa i l’any de l’acabament de la capella del Sepulcre (1094), “per a la qual el Brodat havia estat pensat”.

Roser Piñol, que ha dedicat la seva tesi doctoral a les restauracions antigues (1876, 1907, 1952 i 1975) del Brodat introdueix el llibre amb un repàs dels segles d’oblit, del segle XVI al XIX, i la seva redescoberta; Oblidat i arraconat, un cop redescobert indueix una primera intervenció que ens posa en contacte amb una part principal i l’existència de parts ocultes, tapades, rebrecs, i parts afegides (1876) i la seva incorporació a un imaginari nacional que se’l fa seu. La intervenció de 1907 associa la troballa de peces esparses, fragments solts del Brodat, que s’afegeixen amb un enganxament aleatori, alhora que és espolsat i reparat. En la intervenció de 1952 es va fer una reparació general i la restitució dels fragments al lloc que tocava. I finalment la intervenció de 1975 amb un rentat del Brodat, la instal.lació a la sala actual però la restauració va ser feta amb incorporacions impròpies que les tècniques de la intervenció de 2012 conceptuen de “reconstruccions d’aparença il.lusionista”.

Carmen Masdeu, Luz Morata i Maite Toneu signen la intervenció de 2011-2012 feta amb la “mínima intervenció i el màxim respecte”, però amb tècniques d’anàlisi dels colors (pigments), de la llana i el lli, de la sarja, de l’anvers i el revers, i dels elements incorporats per a la lectura o la interpretació aprofitant el sanejament general realitzat. L’estudi tècnic, l’exploració en profunditat de l’estructura del Brodat i el seu suport aporten elements clau per a la interpretació de la forma i la funció. Aquesta intervenció, clau, és a la base d’aquest volum, i crea els fonaments del futur del Brodat i la seva exposició.

Milagros Guardia per la seva banda situa l’obra de Pere de Palol al cor mateix de la historiografia sobre el Brodat. És indiscutible que hi ha un abans i un després del treballs de Pere de Palol iniciats en els anys cinquanta del segle XX, en la recerca, el coneixement i la difusió del Brodat. Els articles publicats a Paris li donaren una notorietat i una visibilitat molt explícites que culminarien amb el llibre de 1986. És Palol, com explica Milagros Guardia, que hi va col.laborar, que va introduir propostes de restitució agosarades però innovadores, i una lectura des del punt de vista iconogràfic amb referents diversos que acrediten una vasta cultura al darrera de la realització del Brodat, va proposar una cronologia i va avançar hipòtesis sobre el lloc de realització. I Palol ho va fer amb la metodologia i el rigor de l’arqueologia i amb un enfocament iconogràfic.

Marc Sureda que ha dedicat la seva tesi doctoral a la Catedral de Girona fa un estudi arquitec tònic i litúrgic de la Catedral i proposa una interpretació que aplana el camí a la identificació de la capella del Sepulcre com l’espai al que es destinaria el Brodat. Sureda afirma que “la catedral romànica fou el resultat d’un dels projectes més ambiciosos de l’arquitectura catalana del segle XI, en el qual el Brodat de la Creació trobà el seu lloc com a part de solemnes escenografies litúrgiques”. En definitiva els altars de la Catedral en una rotació

de les celebracions litúrgiques per tota la Catedral definida i construïda amb una idea preconcebuda per a aquestes finalitats.

Vincent Debiais ens introdueix en les inscripcions del Brodat: 141 mots i 658 caracters per analitzar una dimensió “epigràfica” del Brodat, els textos breus i sintètics, amb voluntat publicitària, les inscripcions associades a les imatges i concebudes com a dades “per a la creació d’un discurs global”.

Andreina Contessa fa un repàs dels escriptoris de la Marca Hispanica i dels manuscrits il..luminats que pogueren aportar fonament teològic o iconogràfic a la realització del Brodat, i atorga un valor especial a les Bíblies de Ripoll o Sant Pere de Roda, les relacions iconogràfiques entre el Beatus de Girona i el Beatus de Torí, pintat a Girona, i a l’Homiliari de Girona, entre d’altres, i estableix punts de vista comparatius que aporten llum al bagatge cultural subjacent a la construcció del recorregut simbòlic del Brodat. Esmenta el gust enciclopèdic de les Bíblies i afegeix “un mateix gust enciclopèdic capaç de reunir en un compendi únic teologia i ciències de la natura, presideix també la creació del Brodat de Girona”

Xavier Barral polemitza amb Manuel Castiñeiras, li discuteix la funció de catifa, i amb el seu bagatge amplíssim sobre el món medieval conclou que el Brodat podia molt bé ser “un vel de quaresma monumental i mòbil”, “un domàs o vel de temple exhibit en funció de la litúrgia”, un gran retaule tèxtil. Una cortina. En el conjunt del llibre es fa honor i es polemitza amb les aportacions de Manuel Castiñeiras i es discuteix aquest extrem de la funció, també qui pogué ser l’impulsor de l’encàrrec i fins i tot es discuteix la idea que pogueren ser les monges de Sant Daniel les que realitzessin el Brodat; era una idea suggerent i simpàtica però potser no proun fonamentada.

Imma Lorés estudia la iconografia del claustre de la Catedral de Girona i explica que “l’ampli desenvolupament dedicat als cicles del Gènesi és un dels aspectes que singularitzen el Claustre de Girona”, troba antecedents i paral.lelismes amb els capitells conservats de Sant Pere de Roda al Museu de Cluny, o amb el Claustre de Sant Cugat del Vallès, i apunta a la riquesa dels models basats en tradicions antigues (Sant Pere del Vaticà i Sant Pau Extramurs), o en reelaboracions més recents amb projectes artístics de “noves decoracions romàniques de moltes esglésies de la mateixa ciutat de Roma”.

El nucli dur del llibre, el cor de les aportacions, el conforma el text de Rebecca Swanson que amb una exploració de les fonts, un coneixement de les tradicions iconogràfiques i del complex entramat de la transmissió i recepció dels textos bíblics i la seva significació simbòlica i amb una pertinent interrogació de totes les evidències disponibles ens proposa la majoria de les aportacions sectorials que hem assenyalat en els altres articles i que aquí s’integren en una interpretació de conjunt que defineix les pautes bàsiques dels nous paradigmes per al coneixement i la interpretació del Brodat de la Salvació, fins ara conegut com el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona.

A tall de conclusió podem dir amb Carles Mancho que “la riquesa intel.lectual i l’exuberància iconogràfica de l’obra la situaran sempre al centre d’un debat científic. I el fet que no n’hi hagi cap d’igual la situarà sempre al llindar de l’excepcionalitat”.

Joaquim Nadal 04/05/2018