ESCRIT DEL BLOCDilluns 26 Setembre 2022

(Lluís Bonada: «Una vida dedicada a l’ofici d’escriure», pròleg del llibre Josep Pla. Biografies. Barcelona: Empúries, 1991)

La buidor que troba en el món universitari no el priva, en canvi, d’adaptar-se a un altre ambient que ha d’acabar canalitzant la desorientació intel·lectual de joventut: l’Ateneu Barcelonès, amb la seva biblioteca i, sobretot, amb les tertúlies que en aquell moment s’hi mantenen diàriament sota l’animació tàcita del doctor Joaquim Borralleras i amb personatges com ara Josep M. de Sagarra, Eugeni d’Ors o Pere Rahola. De fet, Joaquim Borralleras i Alexandre Plana seran els seus guies tant per accedir al món cultural barceloní com perquè ell mateix aclareixi el sentit i les possibilitats de la pròpia vocació literària que, cada vegada més, deixa de ser un capritx d’adolescència i es converteix en una dedicació professional.
S’incorpora a La Publicitat com a redactor anònim, però ja el 1920 és nomenat corresponsal a l’estranger. Comencen així els anys de formació literària i política. Amb Léon Daudet, Maurici Barrès i Charles Maurras, comparteix l’admiració creixent per Stendhal, que esdevé un dels seus escriptors preferits, al costat de Montaigne, Sterne, Baroja, Maupassant o Proust.
Durant els anys vint, viatja contínuament per Europa com a corresponsal. De fet, entre 1924 i 1927 es converteix en un exiliat a causa del procés militar que se li aplica per un article crític amb la política del general Primo de Rivera. Els seus escrits denoten una peculiar capacitat per reflexionar sobre la realitat. Així, el paisatge, l’art, la gastronomia o l’ésser humà del país on es troba són analitzats com a símptomes d’una manera d’estar en el món. Malgrat la seva joventut, es converteix en la màxima figura de la premsa barcelonina, amb un estil incisiu, però planer, antiretòric, allunyat del Noucentisme.

PARAULA DE DÉUDilluns 26 Setembre 2022

Paraula de Déu

Lluc 9,46-50

Els deixebles començaren a preguntar-se quin d’ells era el més important. Jesús, que coneixia els pensaments del seu cor, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué:
—Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, aquest és el més gran.

Aleshores Joan li digué:
—Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.
Jesús els respongué:
—No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• El més petit és el més important. El món a l’inrevés. Els nostres esquemes, capgirats.

• Sovint estic atent als “importants”. I resulta que m’equivoco. Les meves persones importants, són, sempre, persones distingides. Els importants, per Jesús, són els petits, els febles, els qui no compten…

• Capgirar els meus esquemes, obrir-me a aquesta novetat i viure així potser sigui l’empresa més difícil que he d’afrontar. He de canviar de “importants”.

• I resulta que és el més petit, el més important.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDilluns 26 Setembre 2022.

Presència de Déu

Em recullo un moment i prenc consciència de la presència de Déu al meu voltant i dins meu. Ell ha creat l’univers sencer, el sol i la lluna, la terra i els oceans, cada molècula i cada àtom. Tot el que existeix. Déu ara batega en el meu cor.

Llibertat

Ens pot ajudar a crear aquesta quietud, imaginar com desfem una a una aquelles cordes que ens lliguen a pensaments, preocupacions, inquietuds…

Consciència

Vaig passant pel record les persones amb les quals m’he anat trobant durant aquestes darreres hores. Com les he tractat? He estat prou acollidor? Dono gràcies per tots aquests rostres, demano perdó per estar massa sovint centrat en mi mateix.

ESCRIT DEL BLOCDiumenge 25 setembre 2022

«L’estiu de 1972, Josep Pla fa un infart de miocardi.

Té, en aquests moments, 75 anys, és un escriptor consagrat per la crítica i estimat pels lectors, amb més de mig segle de periodisme gairebé ininterromput al seu darrere i una edició d’obres completes en curs de publicació. Les angoixes econòmiques patides en diferents èpoques de la seva vida ja han estat superades. No té esposa ni fills. Els diners estalviats, l’explotació del patrimoni familiar i la mantinguda venda dels seus llibres, tant nous com vells, li permetrien viure de renda. Després de ser atès durant uns dies en una clínica de Barcelona, torna a casa, recuperat. El seu analista de Palafrugell, Frederic Sunyer, el va a veure i s’interessa pel que li han dit els metges de Barcelona: «M’han dit que no fumi i que no begui». «I ja ho farà?», li pregunta. «No. Si no fumo, no bec, ni prenc cafès, no podré escriure i si no escric, per què he de viure?».

La passió per l’escriptura marca la biografia de l’autor d’El quadern gris, l’escriptura i la independència personal. Deu anys abans de l’infart, anota en el seu dietari íntim: «És evident que la cosa que m’ha apassionat —fins al deliri— ha estat el meu ofici. Ho he sacrificat tot al meu ofici, però potser encara hi ha hagut una cosa que m’ha apassionat més: la meva llibertat, íntima i pública. Davant d’això, tot el restant ho dono per una pipada de tabac.»

Però l’alcohol, el cafè i el tabac no li acabaran la vida. El fetge i els pulmons aguantaran. «Té un fetge de trasplantament», diu Frederic Suñer. Als 82 anys, se li declara una anèmia molt forta, que és a punt d’endur-se’l. Menjava poc. Se’n refà, però la vista li comença a fallar. Fa, presumiblement, unes cataractes, però no es preocupa d’anar a l’oftalmòleg. Cada cop li costa més llegir i escriure. Encara té esma per fer un volum sencer de l’Obra Completa, els Darrers escrits. Arriba al final del volum sense forces per continuar. Som a final del 1980 i no menja pràcticament res. Escriu unes notes curtes, els primers mesos del 1981. No pot fer la nota llarga a la qual més de mig segle de periodisme l’havia acostumat. Es nega a ser atès durant un període llarg en una clínica i a ser intubat. Sense poder ni llegir ni escriure, perd les ganes de continuar vivint. Morirà el dia 23 d’abril de 1981, un mes i mig després d’haver fet els 84 anys. Si parleu amb els amics que van presenciar aquesta etapa final de la seva vida, us diran que, segons la seva impressió personal, Josep Pla es va deixar morir en veure que ja no podia continuar escrivint més.»

PARAULA DE DÉUDiumenge 25 setembre 2022

Paraula de Déu

Lluc 16, 19-31

Jesús va dir als fariseus:

Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar:
– Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames.
Abraham li respongué:
– Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres cap aquí.
El ric va insistir:
– Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.
Abraham li respongué:
– Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.
El ric insistí encara:
– No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran.
Abraham li digué:
– Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Ja fa uns dies que els episodis evangèlics incideixen d’una manera més concreta en el tema material i de “justícia social”.

• La societat d’avui viu temps convulsos. Molts incidents estan minvant el nostre sistema de vida i poder adquisitiu. El Papa Francesc ja fa temps que denuncia l’actual sistema econòmic globalitzat centrat en els diners i conclou que «quan falta la feina, falta la dignitat».

• La coneguda paràbola que ens relata l’Evangeli d’avui és potser la que més dramàticament ens descriu la tragèdia amarga que es repeteix generació rere generació: un dels obstacles més greus perquè s’imposi entre els homes una veritable fraternitat és l’afany de possessió que s’apodera de l’home.

• Per aquell que no coneix la necessitat, la vida és com una festa, un esplèndid banquet. Precisament aquesta seguretat i el gaudir despreocupat dels seus béns és allò que deshumanitza profundament el ric i el pot tornar cec, superficial i inconscientment cruel. El pensament de Jesús és clar. Aquesta mena de “classisme” que crea el ric i l’aïllament en què es tanca, l’allunyen de la fraternitat humana.

• La temptació de viure preocupat per la meva parcel·la de benestar, pot allunyar-me potser de treballar per aquesta «justícia social» tan necessària per construir el Regne de Déu?

• Qui segueix Jesús es va fent més sensible al patiment del qui troba pel camí. S’acosta al necessitat i, si és a les seves mans, intenta alleujar la seva situació.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDiumenge 25 setembre 2022

Presència de Déu

«En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant». El senyal de la creu fet externament amb lentitud i respecte, o només recitat internament al ritme de la respiració, em situa davant d’Aquell que és font de la meva vida.

Llibertat

Demano gràcia per a deixar de banda maldecaps i preocupacions. M’obro a la seva Paraula i em deixo guiar per ell.

Consciència

Prenc consciència del molt bé que el Senyor fa en mi cada dia i d’aquell bé que a través meu arriba als altres

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDiumenge 25 setembre 2022

Presència de Déu

«En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant». El senyal de la creu fet externament amb lentitud i respecte, o només recitat internament al ritme de la respiració, em situa davant d’Aquell que és font de la meva vida.

Llibertat

Demano gràcia per a deixar de banda maldecaps i preocupacions. M’obro a la seva Paraula i em deixo guiar per ell.

Consciència

Prenc consciència del molt bé que el Senyor fa en mi cada dia i d’aquell bé que a través meu arriba als altres

ESCRIT DEL BLOCDissabte 24 Setembre 2022

Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Mas Pla de

Llofriu, 1981). És l’escriptor català més llegit i més popular de totes les èpoques. Dedica la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix comença el 1956, es reprèn d’una manera definitiva el 1965. Abasta més de 45 volums, aproximadament unes vint mil pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Des de molt jove, es planteja la literatura com a professió. Com a periodista, exerceix de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d’on escriu cròniques polítiques i culturals.

Comparat amb el del Noucentisme, el seu estil representa, a partir de Coses vistes (1925), una novetat per la seva naturalitat i l’aportació que fa d’aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s’ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans. Per qüestions de caràcter polític i ideològic, és l’escriptor que ha aixecat més controvèrsia, sobretot per la seva pretesa vinculació al bàndol feixista amb motiu de la Guerra Civil espanyola i, en conseqüència, per les reiterades negatives del jurat a concedir-li, a partir del 1969, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Obté quatre vegades el Premi Crítica Serra d’Or i, dos anys abans de la seva mort, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d’Or. La seva obra es reedita constantment.

ESCRIT DEL BLOCDissabte 24 Setembre 2022

Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Mas Pla de

Llofriu, 1981). És l’escriptor català més llegit i més popular de totes les èpoques. Dedica la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix comença el 1956, es reprèn d’una manera definitiva el 1965. Abasta més de 45 volums, aproximadament unes vint mil pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Des de molt jove, es planteja la literatura com a professió. Com a periodista, exerceix de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d’on escriu cròniques polítiques i culturals.

Comparat amb el del Noucentisme, el seu estil representa, a partir de Coses vistes (1925), una novetat per la seva naturalitat i l’aportació que fa d’aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s’ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans. Per qüestions de caràcter polític i ideològic, és l’escriptor que ha aixecat més controvèrsia, sobretot per la seva pretesa vinculació al bàndol feixista amb motiu de la Guerra Civil espanyola i, en conseqüència, per les reiterades negatives del jurat a concedir-li, a partir del 1969, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Obté quatre vegades el Premi Crítica Serra d’Or i, dos anys abans de la seva mort, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d’Or. La seva obra es reedita constantment.

PARAULA DE DÉUDissabte 24 Setembre 2022

Paraula de Déu

Lluc 9, 43-45

Com que tothom s’admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles:
– Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes.
Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d’aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Els evangelis ens narren com Jesús per allà on passava generava admiració.

• El passatge evangèlic d’avui passa quan Jesús, amb el seu grup d’apòstols, travessa Galilea camí de Jerusalem. Jesús vol dedicar-se completament a instruir els seus deixebles. És molt important el què vol gravar als seus cors: el camí no és un camí de glòria, èxit i poder. És el contrari: condueix a la crucifixió i al rebuig, tot i que acabarà en resurrecció.

• Als deixebles no els entra al cap allò que els diu Jesús. Els fa por fins i tot preguntar-li. No volen pensar en la crucifixió. No entra als seus plans ni expectatives. Mentre Jesús els parla de lliurament i creu, ells tenen posada la seva ment en un altre tipus d’ambicions.

• I nosaltres… Jo, particularment, com interpreto aquesta manera que Jesús té de construir el Regne? Em fa por aprofundir en el seu missatge? Sóc capaç d’acceptar les conseqüències d’un compromís com aquest? Viure’l en grup, en comunitat em pot ajudar?

• Avui celebrem el dia de la Mare de Déu de la Mercè. Maria va acompanyar Jesús fins el final. Podem agrair la seva companyia.