EL TEMPS ÉS UNA SENSACIO O UN ESTAT D’ÀNIM

Podríem dir que en poques hores hem passat del res al tornar a tindre-ho .

El temps és una “sensació” o un estat d´ànim. El que sembla evident és que la percepció que en tenim és molt variable segons la situació en que ens trobem. Quan fas el que t´agrada, el temps desapareix, te’n oblides, set fa curt.

Si trobes pesat el que fas, el temps s’allarga, no s´acaba mai, com si s’aturés.

Allò de viure dins de l´ara, d’estar present en el moment, ens desenfoca del temps del rellotge i ens situa en el context d´un temps “intemporal” perque, és cert que tot sempre s´esdevé “ara” i no existeix cap altre moment. Aquesta és la explicació més encertada del terme “eternitat”Podem estar d´acord en que el passat no existeix perque ja ha passat, però la sensació o, si més no, l´experiència del viscut no ens la treu ningú i que el futur tampoc existeix perque no ha arribat, ni pot arribar mai per que sempre és present, encara que tinguem una constant expectativa pel demá com encaixar-nos doncs en l´únic temps real que és el present?

Per poc que hi pensem, veurem que la cosa és bastant senzilla.

Potser només ens cal adaptar el nostre esquema mental, per que, de fet, la realitat és prou evident i la vida ens en dóna contínues mostres.

Només som en el present i sempre és present.

No es pot fer res “en el futur” i “en el passat” el que varem fer ja esta fet i no hi tenim cap accés.

Si acceptem aquesta realitat i ens concentrem només en el que estem fent “ara”, podem aconseguir dues coses: Fer millor el que estem fent i no perdre cap mena d´energia pensant en el que varem fer ahir o en el que potser farem demà.

Quan estàs absort, concentrat en una cosa, no penses en res més i llavors la ment protesta perque la deixes de banda… Què cal fer? Res, ni cas, ja callarà i acabarà acostumant-s´hi. Ets tu -el teu ésser intern- el que mana. La ment només és un instrument al teu servei i, si li dónes l´ordre adequada, s´hi avindrà.Des d´aquesta perspectiva, les coses tornen al seu lloc i al seu tamany real sense que “ens caiguin al damunt” per l´angoixa que n´arrosseguem del passat o que n´anticipem del futur. Recordem la frase bíblica “tingues cura del dia d´avui, que el demà ja vindrà amb els seus malsdecap”.

Què guanyes patint a l´avançada?

LES BRANQUES DEL CRISTIANISME

L’Església ortodoxa

L’any 1054, després de intensos debats interns, neix l’Església ortodoxa. Els cristians ortodoxos no reconeixen l’autoritat del Papa de Roma com a cap de l’Església universal.

L’Esglesia protestant

El 1517 Luter inicia la Reforma protestant. El seu objectiu era retornar l’Església a l’Evangeli de Jesucrist. La Bíblia havia de ser l’única font que regís les creences i la conducta dels cristians. Els protestants es desvinculen també de l’autoritat del Vaticà i del Papa de Roma.

L’Esglesia anglicana

El 1534 es va produir una nova ruptura amb l’Església de Roma. El motiu va ser que el Papa no va autoritzar al rei Enric VIII a divorciar-se de Caterina d’Aragó, i el monarca es va autoproclamar cap de l’Església d’Anglaterra. Avui dia, la reina d’Anglaterra és qui nomena els bisbes d’acord amb l’arquebisbe de Canterbury. L’any 1992, l’anglicanisme va acceptar que les dones poguessin rebre l’ordre sacerdotal.

L’Església catòlica romana

L’Església catòlica és la branca majoritària del cristianisme. S’anomena com a tal desde el S. XVI. És la part de l’Església que reconeix l’autoritat universal del Papa de Roma. Així, el dogma catòlic es fonamenta en l’Escriptura, però el poder d’interpretar-la queda reservat exclusivament a l’Església.

L’Ecumenisme

Degut a aquestes divisions històriques dins el cristianisme, al segle XX es va iniciar un diàleg entre totes les esglésies cristianes separades. Aquest moviment s’anomena Ecumenisme. La Bíblia interconfessional és fruit d’aquest moviment i és un intent d’elaborar una versió de la Bíblia que sigui acceptada per totes les confessions.

Conclusió. El cristianisme és una religió abrahàmica monoteista basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta al Nou Testament

SOC CRÍTIC AMB ELS POLÍTICS D’AVUI

El esperit critic és eminentment necessari per a viure i conviure.

Massa vegades puc aplicar al capteniment personal la dita castellana” ? Dónde va Vicente”? – Donde va la gente.“. Cert, induïts per tantes coses, esdeveniments éssers mimètics.

Com una mena de “robots” programats desde fora.

Ser crític equival a “tenir criteri”, a saber què un ha de fer i què ha d’obviar. La moda actual i el gregarisme son raons excessivament superficials.

I vosaltres polítics sou excessivament superficials.

I acabeu essent persones banals, fluctuants i vacil.lants.

El motor de moltes de les vostres opinions i accions no és altre, que la propaganda, pensada més d’una vegade com a parany. Sota els afectes anestèsics de la publicitat política més diversificada, sovint sento com repetiu un i mil cops els eslògans i detecto visions que demostren una llastimosa paràlisi del vostre pensar.

Ens trobem davant d’una atròfia que impedeix sospesar les vostres ofertes de tot tipus provinents de les diverses instàncies consideracions de regir la nostre vida de ciutadà o pais.

Desitjaríem que les vostres institucions ostentadores de poder considerissin el límits morals i ètics que cal que tingueu en compte, atesa la sovintejades debilitat humana. Espero i continuare esperant la vostre superació de l’etern carnaval de raons disfressades. I, sense crear suspicàcies inútils, jo voldria que tots advertissim com s’ens sotmet a una interessada desinformació i que per això mateix, fóssiu capaços de llegir entre líneas i atendre que s’ens vol dir quan parleu i quant es calla, i sobre tot recordeu que ser polític es per servir a la ciutat o un estat i mai ha de ser per servir- vos de la ciutat o de l’estat.

TERRA SANTA i PRESENCIES

Despres de once anys i per unes experiències repetides, Terra Santa m’envaeix un sentiment especial quant entro en qualsevol dels temples que trobem per el camí de Jerusalem i penso en els milers de persones que si senten acollides i pregan; en la seves diferents comunitats religioses, evocan tots a Deu, el mateix Deu, diferenciat sols per el nom ( Jave, Maoma, Crist…) mi sento església, viva, unit a un corrent pregant en comunió. Em passa igualment amb certes fórmules d’oracio venerables: tot el gruix de pregàries acumulada al llarga dels deu anys en que durant uns dies convisc les mateixes paraules que molt segur fa segles ja eran les pregàries d’aquells temps. Allà a Jerusalem-Terra Santa quant faig pregària fa que no em senti sol en dir les. Imatges, pregàries ,temples, que han estat i son sagraments de l’amor de Deu pels homes, evocacio d’una presencia misteriosa i certa, garantia d’un acompanyament lleial ple de tota una vida. La diversitat religiosa em fa mes proper, estar en comunió amb tots ells, i en la terra que va trepitjar Jesus.

CARTA D’UNA MARE JOVE

De la carta d’una mare jove: “ A poc a poc anem retrobament Déu; la presència marevellossa de la petita M. fa més palpable, mes entenedora, més pròxima i més íntima aquesta altre presència misteriosa ….” També la presència maravellosa del petit Jesús fa més palpable, més entenedora, més pròxima i més íntima la presència misteriosa dl Pare del Cel. Maria, la mare, al costat de l’Infant, ho acaba d’arrodonir. Es ben veritat que, com algú ha dit, l’Encarnació ha simplificat Déu i la teologia. ? Oi que per Nadal no costa gaire de veure-ho? ? Oi que fóra una llàstima que passat Nadal tornéssim a complicar la presència misteriosa d’un Déu que l’Encarnació ha simplificat per sempre ?

El PA D’AVUI

Quant resem el pare nostra, en el mateix lloc ont Jesus ho va fer (Terra Santa-Jerusalem) Demen, doneu-nos-el avui, ? no signifiquem amb això que el pa que pugui sobrar a la nit ja no és nostre, sinó d’aquell qui no n’ha tingut en tot el dia?

Deu ser així, però, tot i la vergonya que em fa, se que continuare obrant com sempre. Confesso la meva insolidaritat i espero que algun dia, potser només algun moment, tindré la valentia de ser coherent, d’obra com tocaria a un que diu que estima. Al capdevall, aprenents com som tots en el amor, alguna cosa reixida, per petita que sigui, entre tants d’esguerros, tampoc no deu estar malament del tot. O potser si, que ho està, Déu meu! en vos posso tota la meva confiança.

EL JUTGE QUE NO TÉ SENTIT DE LA JUSTÍCIA

Fa pocs dies llegia quin era el veritable Sentit de la Justícia.
En una tertúlia es parlava del jutge Pablo Llarena i el definien, entre altres coses, com un jutge amb valors cristians : “ els jutges cristians , com ell, no poden ser ni són injustos…”
No vull , com tampoc puc fer-ho, valorar si és o no cristià.
Jesucrist digué : “ pels seus fets els coneixereu” i en aquest cas , puc dir que el jutge Pablo Llarena ha estat molt injust i no ha tingut Sentit de Justícia de cap mena.
Sí, la justícia és una virtut molt fràgil. Els interessos l’esmicolen i les converses la ignoren.
La injustícia és un dels grans pecats de la nostra societat i de l’època que ens toca viure.
Li recordo que vos heu de ser just per doble motiu. Li cal l’anhel d’obrar amb rectitud, voluntat de no enganyar, el proïsme i la preocupació de no perjudicar-los ni tant sols en la fama.
La justícia malmesa clama reparació.
Aquesta llei s’aplica als diners, al treball a la crítica, a la humiliació dels senzills…
La bona recuperació i la llibertat de totes les persones empresonades i exiliades s’ha de fer efectiva ara i no demà. No en teniu prou amb el mal que heu fet a totes aquestes persones i a les seves famílies?
Sincerament no puc creure que tingueu un sol sentit de cristià.
Heu parlat i jutjat uns fets inexistents, uns fets que cap país els ha reconegut. No és hipocresia parlar de culpabilitat judicial inexistent? Podeu llençar vos la primera pedra? Creieu que podeu definir-vos com a cristià i persona justa?
També cal recordar que l’ofensa pública demana una justícia recta i sense valoracions del color de la pell, les creences ni la militància política. Si s’actua així s’aplicarà justícia recta.
La crua veritat és que vos no sabeu què significa estimar la justícia ni les persones amb criteris de Sentit de Justícia.
Voldria recordar-vos que si sou cristià i jutge no podeu aplicar uns criteris injustos, inhumans i, no cal dir, una justícia basada amb la falta de rigor, de fets i de sentit humà.
La justícia esdevé més fàcil i creïble dins un clima de veritable imparcialitat i , amb el vostre cas, de fraternitat.
El cas del que parlem i estem vivim , vos, n’heu redactat un informe amb falta de rigor i de proves.
Podeu dormir tranquil les nits? Creieu que el cost que en paguen les famílies és just?
No puc creure en el Sentit de la Justícia que apliqueu.
Si us plau, amb tot el respecte i creient que encara teniu dins vostre un sentit de cristià, poseu-los en LLIBERTAT JA!
Pere Codina Gironella

VIURE EL MOMENT PRESENT

No podem viure sinó el moment present, el d’ara; ahir vam viure; demà, si Déu vol, viurem; només ara vivim. Vivim aquest moment a curt termini, a llarg termini, tancat en ell mateix a nul termini, obert cap el futur sense terminis. Però també hi ha maneras d’esprémer el dia i la vida. Ens deien: No deixis per a demà allò que pots fer avui! Hi ha qui replica: Si ho pots fer demà, no siguis beneit de fer-ho avui! Hi ha moltes maneras de viure el moment present, que es l’únic que vivim. O que no vivim!

GRATUÏTAT


És trist de veure com ens hem endurit, o escarmentat, o no sé què dir-ne, que ens resulti tant difícil de creure en la gratuïtat! Quant sentim dir que algú presta un servei gratuïtament, sense busca hi res, només perquè si, ens en mal fiem, li posem ocultes, tortuós, i es dissimulades segones intencions. I no sé per què! Algun entès en psicològics profundes, el dirà potser que la gratuïtat absoluta és impossible. Potser sí que ho és! De tota manera, quant ens mal fiem de la gratuïtat no davallen a aquestes profunditats! Es el nivells que se situa Pau, quan ens exporta: ho heu rebut gratuïtament , doneu-ho gratuïtament.

En termes laborals no es vàlid valorar la seva possible vàlua sols per els tituls optinguts, ja que no son garantia de res.

La gratuïtat en l’obtenció d’un títol també existeix i certament està valorat, amb respecte i ser escoltat com si el que diu pot anar a missa.

ELS NOSTRES DRETS

 

Poques coses hi ha que defensem tan aferrisadement els homes i dones com els nostres drets; ens hi cal fer-nos amb les ungles i amb les dents i no mirem gaire prim en el mal que poden als altres; els nostres drets son inviolables i entren en el camp de la més pura justícia. Justícia em sembla tanmateix un concepte que ens hem hagut d’intentar els homes i dones perquè el nostre amor trontolla.

Quant estimen de debó, no pensem en justícia, ni, doncs, tampoc en drets. I els drets, si no ens ajuden a estimar, quin valor tenen? I si són realment contraris a l’amor, són encara uns drets?. De vegades penso que és millor no preguntar tant, perquè, vulgues no vulgues, et complica la vida. En difinitiva la violació dels nostres dret avui, en el temps present, son també maltractament, en paraules en el temps en que vivim.