EL FOC I LES BRASES

Venia del hospital de consultes externes, teníem visita per un familiar. Feia fred, era la tarda de novembre. Al arribar a casa vaig anar per feina i vaig encendre el foc.
Tenia poca llenya, al encendres mirant el foc veig les brases separades.
Agafo els moll la vaig apropar i es van abraçar.
I ben aviat va sorgir, de primer una tímida flama i després al cap d’una estona ja era un gran foc.
Que havia passat?
.M’explicaré, quant les brases estaven separades i el foc donava la sensació de que s’anava apagant. Si arribo em distrec i miro el foc una estona mes tard trobo un segur que tinc que buscar la manera de refer el foc. Sols calia que algú proper els cors separats d’aquells troncs i brases perquè saltes la flama cargolada, lluminosa, generosa.
Es el mateix que passa entre les persones. Soles, separades, ignorant-se o d’esquena, ningú no fa res de bo i hom assisteix a la lenta agonia de la imaginació i de l’activitat pròpia i del veí. Però si hom té la intuïció d’apropar-se a un altre amb esperança, amb amor, o més encara, de fer per manera que molts s’apleguin
amb aquesta esperança i amor, l’èxit és segur: sorgeix ben aviat la flama de l’enginy , la flama de la
col·col·laboració, la flama de l’activitat.
És trist veure sovint en la vida el lent i irreversible apagament de tantes persones que canvien la flama de la seva jovenívola per unes endèmiques brases que acaben plorat cendra cada cop m’és freda. ¿ Tant costa apropar-se al germà amb notables intencions i crear una flama lluminosa, perfumada i durable que escalfi la terra? ¿Tant cosa procurar, delicadament, que les brases s’apropin, s’estrenyin i abrandin i abrandin i il·luminin la terra?

EL PRIMER D’OCTUBRE VAIG ANAR A VOTAR

El primer d’octubre vaig anar a votar conscient que feia un acte de compromís amb allò que representava aquella consulta, però en el meu fur intern era plenament conscient que allò no era un referèndum.

Per això m´agradaria que es trobés la fórmula per desencallar aquesta estira sense tants arronses, per avançar donant tot el que podem donar i fer entendre al govern de l’Estat espanyol que ja n’hi ha prou de tenir polítics innocents empresonats o exiliats, prou per favor.

Puc entendre que una part del catalanisme polític tingui com a horitzó l’Ítaca final. Politics catalans de renom, eren independentistes però mai ho havien dit. Mols tenen el convenciment que es possible. En el cas de que sigui possible, pot ser. Però mai serà demà mateix.
De moment anem caminan amb reiteració, fins arribar a la decepció. Estem apunt de tocar l’horitzó i el vaixell no arriba mai a tocar l’horitzó i no se si es el vaixell que es mou ho es el oritzo que marxa.
Si recordem de l’arribada de Tarradellas i no oblidem, que el paper que va jugar l’interlocutor/negociador entre Tarradellas i l’ Estat Espanyol va ser qui va fer possible la seva vinguda.
En aquest sentit, un perfil de negociador i bon interlocutor crec que podria ser una molt bona opció entre Espanya i Catalunya. Una persona que avui no militi activament en la geografia política actual.
Un polític emerit que coneixi prou bé les diferents realitats que envolten el conflicte, i per tant podria ajudar a teixir un diàleg que doni el seu fruit, un fruit madur.

“La presó és la presó. Poca broma. A les vuit, ranxo. I a les deu, llums apagats.” deia recentment Nadal en una recent entrevista publicada a vilaweb

La intervenció d´un perfil politic-diplomàtic i realiste, ajudarian a que veiéssim un raig de llum en el camí per resoldre aquest malson que estem patint en mig de tanta foscor.Segurament molts interlocutors/ negociadors (anònims) que estan fent aquesta feina -que sovint per ser productiva cal fer-la a la foscor- per tal que aquesta esdevingui llum.
Però encara hi som a temps, abans tot sigui irreversible. Cal seguir treballant, tot plegats i més units que mai, amb noves i renovades complicitats per buidar les presons d´innocents i seguir caminant, amb pas ferm i decidit, per fer realitat la República Catalana.

ELS CAMINS DE LA PAU

Recordo perfectament un escrit del bisbe Jaume Camprodon publicat en el full parroquial setembre del 75. Mes o menys deia. Que la societat està convulsa per l’onada de violències que es va propagant a tots indrets. Certament això no és viure. L’educació per a la tècnica ha ofegat l’educació per a la vida. L’afany per un bon per venir a reduït una visió de l’home que ha marginat els drets dels seus semblants.
Hom es pregunta:¿ On anem a parar ? La violència engendrada més violència; per la naturalesa està incapacitada per a generar Pau; a tot estirar pot posar la por al cos.
L’esperit de Jesús, que ha d’animar els cristians, porta per altres camins. La pau veritable és fruit de tota una altra mena de treball.
Per ajudar a descobrir-ho ens pots servir la comparació de dues frases consagrades per la història i continua dient el bisbe Jaume Una diu: “Si vols la pau prepara la guerra”; l’altre: “La pau és el fruit de la justícia”.
La guerra pot ser un remei a l’hora de la legítima defensa, tant mateix és un recurs d’última instància. I tampoc no ens assegura la veritable pau. Pot aconseguir el manteniment d’un ordre establert, no sempre sobre bases equitatives, una tranquil·litat exterior sobra una “guerra freda”. L’experiència ens ho diu prou.
La pau veritable és fonament en la justícia. És el restabliment de l’ordre del pecat has desfet. Un projecte centrat en Déu, Pare de tots, que vol que tots els homes visquin i s’ajudin els uns als altres a viure com pertoca a tota persona humana.
Tot treball per educar les consciències, ja des de la infància, és un sentit de justícia (el respecte i l’estímul d’altres com un igual, a l’ajuda el més limitat…) edificar a la pau. “La Pau és fruit de la justícia”.
I el bisbe Jaume, acabava amb aquesta afirmació . És un treball lent, que vol constància i demana renúncies, però que és positiu com cap altre en ordre a aconseguir la veritable pau; la pau que tots anhelem.

MOMENTS PRIVILEGIATS

 

Hi ha moments privilegiats en els quals veiem molt clar que tenim la vida per tal de viure-la amb generositat, sense egoismes, amb plenitud.

Aquets moments que són com alenada fresca enmig de l’estiu xardorós, els acostumem a tenir quant copsem, fondament, el treball callat o esplendent de la natura, davant d’un gest de prolongada fidelitat o d’heroïcitat o també davant d’un si radical i joiós a la vegade, sigui d’uns esposos o d’uns joves que abracen la vida.

Aleshores hom sent dintre seu, ni que sigui per uns moments, un foc fet crida irresistible capaç de les més grans generositats. Aleshores hom veu la vida, lluminosa, plena de sentit, atractiva.

Aleshores hom dintre seu l’escalfor del sol, l’agilitat del vent i la força de la mar.

Són moments de llum en els quals cal mirar, són moments de gràcia que cal acollir, són moments de goig que cal sempre agrahir i recordar.

Tinc sovint algun moments d’aquests? Els cerco? Els fomento? Els agraeixo? Els recordo?

Aprofitem aquets moments plens de la llum i la força del Tabor que ens donen forces per arribar i viure els Divendres Sants de la nostra vida, per després assolir el Diumenge de Pasqua.

GLOSSA A LES LLOSES i TOMBES DEL CLAUSTRE DE LA CATEDRAL DE GIRONA

El claustre romànic, obra de l’escultor Arnau Cadell és del segle XII, amb planta trapezoïdal determinada per les muralles precedents, el lateral nord de la catedral i els edificis que es conservaven d’èpoques anteriors. La seva arqueria té dobles columnes i capitells historiats, vegetals i zoomorfs. Aquí es troba la capella de la Mare de Déu del Bell Ull, talla del mestre Bartomeu. Està considerat com un dels claustres més interessants pel que fa a art i escultura dels monestirs catalans.
Oh lloses esmolades,gastades,esquerdades,seperades significativament, però unides, sota les voltes ascètiques amb els seus nervis visibles, acompanyades del so penetrant com una fina arrel de les campanes, la dansa imperceptible,assenyada del xipre,
sota el cel majestuós i dins el vaixell del temps que mena a l’eternitat.
Vosaltres, humils, trepitjades durant segles, ascetes resistents, guardeu sota la fina pols dels visitants, l’admiració visible, i sorprenent.
Vosaltres, tombes, silencioses, oblidades, guardeu en en el cor de la vidtra aparent rigidesa i duresa impenetrable, una tendresa, feta record perdurable, pregària perseverant, servei permanent, solidesa confortant.
Vosaltres, testimonis amatent de mil i mil ombres il-lusionades, prometedores, de mil i mil capvespres cansats, de mil i mil
nits estrellades, guardeu – tot gastant-vos- la il.lusió matinera, el cansament després del treball i el descans contemplatiu en la pregària lluminosa de les estrelles.
Vosaltres, unides les unes a les altres i abraçades en comunió amb la mare terra i amb tot el que en lla es belluga, creu i estima, entoeu des de la vostre humilitat, desde la vostra insignificança un càntic perenne de servei, de finesa i agraïment:
Oh lloses i tombes del claustre de la catedral de Girona!
Quin silenci més eloqüent!
Quina humilitat més corprenadora!
Quin servei més humil!
Quina tendresa més transparent!!!

QUI ES EL ÚLTIM ?

S’ha acabat els temps de les cues pel pa, per l’arròs, pel tabac, jo les recordo, la meva avia paterna tenia una boti gueta de comestibles. Ara encara n’hi ha, però no en forma de cua, a les sales d’espera de metges, dentis tes….Darrerament he tingut d’anar sovint al metge, i encara s’hi set allò que abans tan sovint se sentia: Qui es el últim? Es deia, i es diu encara, per assegurar l’ordre, perquè ningú no passi davant d’un altre ni per equivocació, perquè ningú no faci allò que en castellà es diu precisament: Colarse. A les sales d’espera, hi sol haver revistes per a llegir, algunes de data passada, vull dir de l’any anterior, i no exagero i no cal dir que la majoria son d’espellifades; en unes altres potser el doctor hi ha fet posar musica de fons, que acompanya l’espera i endormisca la impaciència.
En una d’aquestes sales amb música i amb revistes, no fa massa hi vaig viure una escena que no va acabar malament per miracle. Hi arriba un home de mitjana edat, que fa la pregunta de rigor: “ Qui es l’últim?”. Un li respon: “Vos, que acabeu d’arribar!”. El primer una mica, picat, li fa: “ Això, ja ho sabia!” Replica el primer: “ Doncs, per què ho preguntàveu?”. Aquell home va marxar. Però no va passar res !

ELS AMICS M’HAN DIT: Au, vine a fer el cafè..”

Els homes tenim la necessitat de retrobar-nos. A través dels gestos temptegem l’aventura de l’encontre. “ Fer un cafè, un dinar” és un d’aquest gestos tan sovint renovats.
Darrera aquesta requesta d’amistat s’amaga una set més pregona que no la simple recerca d’una legítima satisfacció simplement humana. L’home té necessitat de Déu i set d’una aigua que li refrescà el cor. Jesucrist ens proposa la seva “aigua viva”, la seva Vida, que rajarà per a nosaltres i els nostres germans fins a l’eternitat.
Hauríem d’anar a beure a la font molt mes sovint.
Tinc set, Senyor, també jo, set de vida compartida.
Però sé que les meves sets humanes amaguen una altra set: la de la vostra “ Vida” en la meva vida.
Us cerco Senyor però massa sovint lluny, molt lluny, quan vós m’espereu ben a prop
… tan a prop, que ni us veig. I tanmateix m’heu dit:
“ qui guarda la meva paraula, el meu Pare l’estimarà, jo l’estimaré, i vindrem a e ell,
i férem estada en ell”.. Jo 14,23.

HO TINC CLARÍSSIM

 

Si vas per la vida amb els ulls oberts i sense tindré perjudicis, es possible que sovint alguna cosa et colpeixi, et pot fer veure aspectes de la teva pròpia vida que no tenies prou coneguts, i alguns de què mai no t’havies adonat. De les moltes vegades que m’ha passat aixo, esmento un cas concret com exemple, podríem dir que es recent i significatiu. Un dia vaig trobar una nota en la taula del treball, que, entre altres coses, em deia” A mi, no s’em complica la vida: serà possiblement perquè de la manera que tinc de viure no permeto que ningú i posi cullerada i no me la compliqui? Estic content, del que faig, ho faig perquè m’agrada: no serà perquè subtilment força les situacions de manera que sempre em surti amb la meva?” No m’atraveixo a fer-hi cap comentari, perquè qualsevol cosa que hi afegís n’entelaria la netedat . Puc expresar tanmateix el desig de saber fer una tan bona autocrítica!

REFLEXIONA i VIURE UNA VIDA AMB SENTIT

Sens dubte és un exercici complex, que sovint és més fàcil viure sense pensar gaire, sense plantejar-nos grans dubtes existencials, sense mirar-nos excessivament.

Es important fer un “resset” de tot, ;sense inseguretat i sense auto enganyar-te; sense amagar o donar altre sentit, sense justificar-te; sense comparar-te, sense compadir-te i sense castigar-te… pensa en tu i en viure la teva vida amb sentit.

¿Per què treballes del que treballes? ¿Et sents realitzat a la feina? ¿T’agrada el que fas? ¿Per què tens la parella que tens? ¿Compartiu les mateixes prioritats? ¿Heu evolucionat en la mateixa direcció? ¿Què us uneix? ¿Segueixen sent vigents els vostres compromisos? ¿Què em dius del teu temps d’oci? ¿T’agrada? ¿T’ho passes bé? ¿És suficient? ¿I la relació amb la teva família? ¿I amb els amics?

He conegut moltes persones que han viscut durant anys creient que vivia la seva vida amb sentit. Possiblement durant aquests anys ha gaudit d’una aparent estabilitat, però si analitzem més a fons és possible que trobem indicadors que en realitat no era així. Sovint tenim indicadors que no estem en el camí adequat en forma d’irritabilitat, tristesa, ansietat, dolor, insomni, fatiga, explosions d’agressivitat, desmotivava, sobre ingesta d’aliments, tensió, acumulació de possessions, etc. Hem d’interpretar correctament aquests senyals d’alarma ja que ens estan avisant que en paguem un cost molt elevat, de la manera en que volem viure i que vivim i que possiblement, sigui millor revisar el sentit de la nostra vida i traçar un nou camí.

REFLEXIONA i VIURE UNA VIDA AMB SENTIT

Sens dubte és un exercici complex, que sovint és més fàcil viure sense pensar gaire, sense plantejar-nos grans dubtes existencials, sense mirar-nos excessivament.
Es important fer un “resset” de tot, ;sense inseguretat i sense auto enganyar-te; sense amagar o donar altre sentit, sense justificar-te; sense comparar-te, sense compadir-te i sense castigar-te… pensa en tu i en viure la teva vida amb sentit.
¿Per què treballes del que treballes? ¿Et sents realitzat a la feina? ¿T’agrada el que fas? ¿Per què tens la parella que tens? ¿Compartiu les mateixes prioritats? ¿Heu evolucionat en la mateixa direcció? ¿Què us uneix? ¿Segueixen sent vigents els vostres compromisos? ¿Què em dius del teu temps d’oci? ¿T’agrada? ¿T’ho passes bé? ¿És suficient? ¿I la relació amb la teva família? ¿I amb els amics?
He conegut moltes persones que han viscut durant anys creient que vivia la seva vida amb sentit. Possiblement durant aquests anys ha gaudit d’una aparent estabilitat, però si analitzem més a fons és possible que trobem indicadors que en realitat no era així. Sovint tenim indicadors que no estem en el camí adequat en forma d’irritabilitat, tristesa, ansietat, dolor, insomni, fatiga, explosions d’agressivitat, desmotivava, sobre ingesta d’aliments, tensió, acumulació de possessions, etc. Hem d’interpretar correctament aquests senyals d’alarma ja que ens estan avisant que en paguem un cost molt elevat, de la manera en que volem viure i que vivim i que possiblement, sigui millor revisar el sentit de la nostra vida i traçar un nou camí.