Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Text de l’Evangeli (Lc 17,1-6): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se’n penedeix, perdona’l. I si t’ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me’n penedeixo’, tu l’has de perdonar».

Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta’ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar’, i us obeiria».

«Si t’ofèn set vegades al dia (….), tu l’has de perdonar»

Avui, l’Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se’ns va fer l’elogi de la infantesa, en aquesta se’ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.

Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l’evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre’ns. Cal tenir molt de respecte a l’infant, i ai d’aquell que l’iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l’escandalitzador i llançar-lo a l’aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d’humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat…

En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l’altre està penedit, encara que ens cremi l’ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se’n penedeix, perdona’l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.

En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l’enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d’ànim”, fruit de l’experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d’Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).

Presència de Déu

Deia el teòleg alemany Karl Rahner: «El cristià del futur o serà místic o no serà cristià». Únicament el cristià que ha fet experiència de la seva presència pot viure avui en clau d’evangeli.

Llibertat

Potser els pensaments i les distraccions de totes les coses per fer em vindran ara al cap. Les deixo de banda i hi prenc distància. L’estona justa per a adonar-me d’allò que és realment important

Consciència

Prenc consciència d’allò viscut les darreres hores o dies. Hi busco serenament les petjades de la seva presència.

Conversa

Vosaltres, pregueu així: Pare nostre que esteu en cel, sigui santificat el vostre nom… (Mt 6,9ss).

Text de l’Evangeli (Lc 20,27-38): En aquell temps, alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen».

«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»

Avui, Jesús fa una clara afirmació de la resurrecció i de la vida eterna. Els saduceus posaven en dubte, o pitjor encara, ridiculitzaven la creença en la vida eterna després de la mort, que —en canvi— era defensada pels fariseus i ho és també per nosaltres.

La pregunta que fan els saduceus a Jesús «quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?» (Lc 20,33) deixa entreveure una mentalitat jurídica de possessió, una reivindicació de dret de propietat sobre una persona. A més, la trampa que paren a Jesús mostra un equívoc que encara existeix avui: imaginar la vida eterna com una prolongació, després de la mort, de l’existència terrenal. El cel consistiria en la transposició de les coses boniques que ara gaudim.

Una cosa és creure en la vida eterna i una altra és imaginar-se com serà. El misteri que no està envoltat de respecte i discreció, té el perill de ser banalitzat per la curiositat i, finalment, ridiculitzat.

La resposta de Jesús té dues parts. En la primera vol fer entendre que la institució del matrimoni ja no té raó de ser en l’altra vida: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). El que sí perdura i arriba a la seva màxima plenitud és tot el que hem sembrat d’amor autèntic, d’amistat, de fraternitat, de justícia i veritat…

El segon moment de la resposta ens deixa dues certeses: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius» (Lc 20,38). Confiar en aquest Déu vol dir adonar-nos que estem fets per a la vida. I la vida consisteix a estar amb Ell de manera ininterrompuda, per sempre. A més, «gràcies a Ell, tots viuen» (Lc 20,38): Déu és la font de la vida. El creient, submergit en Déu pel baptisme, ha estat arrencat per sempre del domini de la mort. «L’amor es converteix en una realitat reeixida si s’enclou en un amor que proporcioni realment eternitat» (Benet XVI).

Presència de Déu

«Déu és més a prop que nosaltres mateixos». La nostra tasca ara és ajudar a crear aquesta quietud interior que ens permeti escoltar. Entrem en un ritme nou, lent, compassat.

Llibertat

Aquesta setmana et vull demanar llibertat de les falses seguretats, aquelles que m’endureixen i m’aïllen dels altres. En el dubte i en la recerca, la meva confiança és molt més gran.

Consciència

El Senyor m’ajuda a prendre la justa mesura del que és la meva vida. No som déus, sinó una realitat infinitament més preuada: som fills cridats juntament amb el Fill, a un amor cada dia més gran.

Conversa

Encara a la seva presència, confio a Jesús aquelles llums i aquelles foscors que he sentit durant la pregària.

Text de l’Evangeli (Jn 2,13-22): Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».

Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en la paraula de Jesús.

«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré»

Avui, en aquesta festa universal de l’Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l’ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l’oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l’Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d’elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.

Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l’Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d’Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.

Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l’home amb Déu, l’autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.