LES BRANQUES DEL CRISTIANISME

L’Església ortodoxa

L’any 1054, després de intensos debats interns, neix l’Església ortodoxa. Els cristians ortodoxos no reconeixen l’autoritat del Papa de Roma com a cap de l’Església universal.

L’Esglesia protestant

El 1517 Luter inicia la Reforma protestant. El seu objectiu era retornar l’Església a l’Evangeli de Jesucrist. La Bíblia havia de ser l’única font que regís les creences i la conducta dels cristians. Els protestants es desvinculen també de l’autoritat del Vaticà i del Papa de Roma.

L’Esglesia anglicana

El 1534 es va produir una nova ruptura amb l’Església de Roma. El motiu va ser que el Papa no va autoritzar al rei Enric VIII a divorciar-se de Caterina d’Aragó, i el monarca es va autoproclamar cap de l’Església d’Anglaterra. Avui dia, la reina d’Anglaterra és qui nomena els bisbes d’acord amb l’arquebisbe de Canterbury. L’any 1992, l’anglicanisme va acceptar que les dones poguessin rebre l’ordre sacerdotal.

L’Església catòlica romana

L’Església catòlica és la branca majoritària del cristianisme. S’anomena com a tal desde el S. XVI. És la part de l’Església que reconeix l’autoritat universal del Papa de Roma. Així, el dogma catòlic es fonamenta en l’Escriptura, però el poder d’interpretar-la queda reservat exclusivament a l’Església.

L’Ecumenisme

Degut a aquestes divisions històriques dins el cristianisme, al segle XX es va iniciar un diàleg entre totes les esglésies cristianes separades. Aquest moviment s’anomena Ecumenisme. La Bíblia interconfessional és fruit d’aquest moviment i és un intent d’elaborar una versió de la Bíblia que sigui acceptada per totes les confessions.

Conclusió. El cristianisme és una religió abrahàmica monoteista basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta al Nou Testament

Oriol Junqueras i Vies. Centre Penitenciari de Lledoners. Desembre 2018.

En temps de Jesús, en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.

En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent… revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els savis… sinó els marginats de la societat.

I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena… sinó que els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.

El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els tranquil•litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.

Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.

Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva època.

Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col•laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.

En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de la societat… pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans), prostitutes, legionaris romans… I, en canvi, quan visita el poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i inclusiu. Vegem-ho.

Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella festivitat setmanal.

Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt especial… aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:

“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)

En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies:

“A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2)

Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.

Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats.

Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals.

Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un amor universal.

Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera… i l’auditori coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).

Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua…

“En temps del profeta Eliseu, a Israel, hi havia molts leprosos…”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per castigar-ne la seva cobdícia.

Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els següents termes:

“Al sentir aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).

En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió.

No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.

Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.

Oriol Junqueras i Vies. Centre Penitenciari de Lledoners. Desembre 2018.

Cal llegir.lo.per.veure.quin.es.l..esperit.de.l Oriol Junqueras

«El Regne del cel sofreix violència i la gent violenta se’n vol apoderar»Text de l’Evangeli (Mt 11,11-15):

Avui, l’Evangeli ens parla de Joan Baptista, el Precursor del Messies, aquell que ha vingut a preparar els camins del Senyor. També a nosaltres ens acompanyarà des d’avui fins el dia setze, en què acaba la primera part del temps d’Advent.

Joan és un home ferm, que sap el que costen les coses, és conscient que cal lluitar per millorar i per a ser sant, i per això Jesús exclama: «Des que ha vingut Joan Baptista fins ara, el Regne de Déu s’obre pas amb fermesa i els violents se n’apoderen» (Mt 11,12). Els “violents” són els qui es fan violència a si mateixos: —¿M’esforço per creure’m que el Senyor també m’estima a mi? ¿Em sacrifico per ser “petit”? ¿M’esforço per ser conscient i viure com a fill del Pare?

Santa Teresina de Lisieux es refereix també a aquestes paraules de Jesús dient unes coses que ens poden ajudar en la nostra conversa personal i íntima amb Jesús: «Sou vós, oh Pobresa!, el meu primer sacrifici, us acompanyaré fins que em mori. Sé que l’atleta, un cop a l’estadi, de tot es desprèn per córrer. Assaboriu, mundans, la vostra angoixa i pena, de la vostra vanitat els fruits amargs; jo, joiosa, assoliré de la pobresa les palmes del triomf». —I jo, per què em queixo de seguida que noto que em manca alguna cosa que considero necessària? Tan de bo si en tots els aspectes de la meva vida ho veiés tot tant clar com la Doctora!

D’una manera ben enigmàtica ens diu Jesús també avui: «Joan és Elies (…). Qui tingui orelles que ho senti» (Mt 11,14-15). Què vol dir? Vol aclarir-nos que Joan era vertaderament el seu precursor, el que va dur a terme la mateixa missió que Elies, conforme a la creença que existia aleshores que el profeta Elies havia de tornar abans que el Messies.

«El meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera»Text de l’Evangeli (Mt 11,28-30):

Avui, Jesús ens condueix vers el repòs en Déu. Ell és, certament, un Pare exigent, perquè ens estima i ens convida a donar-li tot, però no és un botxí. Quan ens exigeix quelcom és per a fer-nos créixer en el seu amor. L’únic comandament és el d’estimar. Hom pot patir per amor, però també es pot gaudir i reposar per amor…

La docilitat a Déu allibera i eixample el cor. Per això, Jesús, que ens invita a renunciar a nosaltres mateixos per a prendre la nostra creu i seguir-lo, ens diu: «El meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera» (Mt 11,30). Malgrat que en ocasions ens costa obeir la voluntat de Déu, complir-la amb amor acaba per omplir-nos de goig: «Encamineu-me per la senda dels preceptes, que hi tinc posat tot el meu afecte» (Sl 119,35).

M’agradaria relatar un fet. A voltes, quan després d’un dia força esgotador vaig a dormir, percebo una lleugera sensació interior que em diu: —No entraries un moment a la capella per a fer-me companyia? Després d’alguns instants de desconcert i resistència, acabo per consentir i passar uns moments amb Jesús. Després, vaig a dormir en pau i tan content, i el dia següent no m’alço més cansat que de costum.

Nogensmenys, altres vegades em succeeix el contrari. Davant d’un problema greu que em preocupa, em dic: —Aquesta nit pregaré durant una hora a la capella per tal que es resolgui. I, en adreçar-m’hi, una veu em diu al fons del meu cor: —Saps?, em complauria més que anessis a reposar immediatament i confiessis en mi; jo m’ocupo del teu problema. I, tot recordant la meva feliç condició de «servent inútil», vaig a dormir en pau, abandonant tot en les mans del Senyor… 

Tot això ens ve a dir que la voluntat de Déu està on existeix el màxim d’amor, però no forçosament allí on s’hi trobi el màxim sofriment… Hi ha més amor en descansar gràcies a la confiança que en angoixar-se per la inquietud! 

«El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d’aquests petits»Text de l’Evangeli (Mt 18,12-14):

Avui, Jesús ens llença un repte: «Què us sembla?» (Mt 18,12); quina classe de misericòrdia practiques? Potser nosaltres, “catòlics practicants”, havent fruït moltes vegades de la misericòrdia de Déu en els seus sagraments, som temptats a pensar que ja estem justificats davant els ulls de Déu. Correm el perill d’esdevenir inconscientment el fariseu que menysté el publicà (cf. Lc 18,9-14). Malgrat que no ho diguem en veu alta, potser pensem que estem lliures de culpa davant de Déu. Alguns símptomes de què d’aquest orgull farisaic enfonsa arrels en nosaltres poden ser la impaciència enfront els defectes dels altres, o pensar que les advertències mai no van per a nosaltres. 

El “desobedient” profeta Jonàs, un jueu, es mantingué inflexible quan Déu mostrà llàstima pels habitants de Nínive. Jahvé reprotxà la intolerància de Jonàs (cf. Jo 4,10-11). Aquella mirada humana posava límits a la divina misericòrdia. ¿Potser també nosaltres posem límits a la misericòrdia de Déu? Hem de parar atenció a la lliçó de Jesús: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36). Amb tota probabilitat, encara ens resta un llarg camí per recórrer amb vista a imitar la misericòrdia de Déu!

Com hauríem d’entendre la misericòrdia del nostre Pare celestial? El Papa Francesc digué que «Déu no perdona mitjançant un decret, sinó amb una abraçada». L’abraçada de Déu per a cadascun de nosaltres s’anomena “Jesucrist”. El Crist manifesta la misericòrdia paternal de Déu. En el capítol quart de l’Evangeli de sant Joan, Crist no aireja els pecats de la dona samaritana. En lloc d’això, la divina misericòrdia guareix la Samaritana tot ajudant-la a afrontar plenament la realitat del seu pecat. La misericòrdia de Déu és totalment coherent amb la veritat. La misericòrdia no és una excusa per a prendre’s rebaixes morals. Nogensmenys, Jesús degué haver provocat el seu penediment amb molta més tendresa que la que notà la dona adúltera “ferida per amor” (cf. Jn 8,3-11). Nosaltres també hem d’aprendre com ajudar els altres a encarar-se amb llurs errors sense avergonyir-los, amb gran respecte envers ells com a germans en el Crist, i amb tendresa. En el nostre cas, també amb humilitat, bo i sabent que nosaltres mateixos som “gerres de fang”.

 

Dia 8 JERUSALEM I BETLEM

El nostre autocar ens deixarà a la cimera de la MUNTANYA DE LES OLIVERES. A peu, al igual que en un diumenge de rams de fa 20 segles, descendirem poc a poc en direcció a la Vall del Cedró. En aquesta muntanya es troben molts llocs representatius com:

El lloc de l’Ascensió (hi trobarem una petit santuari que marca el lloc des d’on Jesús va ascendir al cel), l’església del Pater Noster (aquest és el lloc on Jesús va ensenyar als seus deixebles l’oració del Pare Nostre), l’església del Dominus Flevit (des d’on Jesús va contemplar la ciutat santa i va plorar per ella en un diumenge de Rams) i el Cementiri Jueu.

Al peu de la muntanya trobarem l’Hort de les Oliveres (es conserven oliveres mil·lenàries, segons experts i creients, són considerats els ceps de les oliveres de l’època de crist) i La Basílica de l’agonia o de les Nacions (Va ser erigida l’any 1924 en el lloc tradicional del Jardí de Getsemaní. La basílica conserva una secció de la base rocosa identificada com el lloc en el que Jesús va estar orant sol a l’hort la nit de la seva detenció). Finalitzem el matí coneixent l’Església de la Tomba de Maria (segons la tradició ortodoxa. Allà es troba el lloc exacte on el cos de la Verge Maria va descansar per tres dies) i la Gruta de Getsemaní.

A continuació anem cap a BETLEM, lloc molt significatiu pels cristians d’arreu del món per ser el lloc de naixement de Jesús de Natzaret. En els seus orígens la població pertanyia a la tribu de Judà. El primer esdeveniment notable és que fou el bressol del Rei David. Però el realment important és que aquí va ser el lloc on els profetes havien anunciat que naixeria el Messies. Arribada al punt de control de Betlem. Haurem de canviar de guia ja que entrarem a Territori de l’autoritat Palestina. No oblidin de dur a la mà el seu passaport, és imprescindible.

Seguidament, visita de la Basílica de la Nativitat de Betlem. És un dels temples cristians en ús més antics. En l’actualitat, la basílica és la combinació de dues esglésies construïdes segons la tradició en el lloc on va néixer Jesús. Està administrada per l’església catòlica i l’església ortodoxa grega, encara que avui en dia és un lloc sagrat tant pels cristians com pels musulmans. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2012. Més tard coneixerem el Camp dels Pastors. CELEBRACIÓ DE L’EUCARISTIA.

Dia 6 LA GALILEA – TABOR – JORDÀ – JERICÓ – MAR MORT

Anem en el nostre autocar, a través de la baixa Galilea, fins arribar al MONT TABOR, lloc que va constituir una important frontera tribal a la bíblia hebrea. Els últims quilòmetres fins arribar al seu cim els fem en un taxi ja que la carretera que puja fins a dalt es molt estreta i amb diverses corbes. En aquest indret es commemora la Transfiguració del nostre Senyor, un esdeveniment descrit a l’Evangeli en el que Jesús es transfigura en una muntanya i parla amb Moisés i Elías; Pere, Santiago i Joan varen ser els testimonis. Visita de l’església franciscana de la Transfiguració, que va ser acabada de construir l’any 1924 per l’arquitecte Antonio Barluzzi, conegut amb el sobrenom de “l’Arquitecte de la Terra Santa”, sobre les runes d’una antiga església bizantina i una església del segle XII de l’època de les Creuades. En el altar major Celebració de l’eucaristia.

Baixant per la vall del Jordà arribem a QASR EL-YEHUD, lloc a on segons els evangelis ens situa el moment del Baptisme de Jesús per Sant Joan Baptista. Allà es renovem les promeses del Baptisme. Les ribes del riu Jordà seran el testimoni d’aquest moment tan emblemàtic.

Continuem ruta cap a JERICÓ, ciutat de les Palmeres i actualment una de les més importants sota l’Autoritat Nacional Palestina. Situada a uns 250m sota el nivell del mar es considera la població més baixa de la terra. Considerada la ciutat habitada més antiga del món, els testimonis arqueològics situen el seu origen fa més de 10.000 anys. Jericó era una ciutat cananea important i, a Tell Assultan, es troben restes d’una muralla doble, que podria correspondre amb la demolida per Josué. Ascendim en telefèric fins a la Muntanya de les Temptacions, pujem 125 esglaons i trobem un monestir grec excavat a la roca, que commemora el lloc on Jesús va pregar durant quaranta dies i quaranta nits. Per això el lloc és denominat Qarantal.

Continuació cap al MAR MORT, indret més baix de la terra, que ocupa la part més profunda d’una depressió tectònica travessada pel Jordà i que també inclou el llac de Tiberíades. També rep el nom de llac d’Asfaltites, pels dipòsits d’asfalt que es troben a les seves ribes, coneguts i explotats des de l’edat mitjana. Els vidres de sal de les ribes del Mar mort creen un paisatge de somni.

«L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea…»Text de l’Evangeli (Lc 3,1-6):

Avui, quasi la meitat del passatge evangèlic consisteix en dades històrico-biogràfiques. No tan sols en la litúrgia eucarística s’ha modificat aquest text històric pel freqüent «en aquell temps». Ha prevalgut dita introducció tan “insignificant” per a l’home contemporani: «L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea (…)» (Lc 3,1). Per què? Per a desmitificar! Déu entrà en la història de la humanitat d’un mode molt “concret”, com també en la història de cada home. Per exemple, en la vida de Joan —fill de Zacaries— que era al desert. El cridà per tal que clamés a la riba del Jordà… (cf. Lc 3,6).

Avui, Déu dirigeix la seva paraula també a mi. Ho fa personalment —com en el cas de Joan Baptista—, o per mitjà dels seus emissaris. El meu riu Jordà pot ser l’Eucaristia dominical, pot ser el tweet del papa Francesc, que ens recorda que «el cristianisme no és el testimoni d’alguna teoria, sinó d’una persona: del Crist Ressuscitat, viu, únic Salvador de tots». Déu ha entrat en la història de la meva vida perquè el Crist no és una teoria. Ell és la pràctica salvadora, la Caritat, la Misericòrdia. 

Però, alhora, aquest mateix Déu necessita el nostre pobre esforç: que reomplim les valls de la nostra desconfiança vers el seu Amor; que anivellem les colines de la nostra supèrbia, que impedeixen veure’l i rebre el seu ajut; que adrecem i aplanem els camins torçats que fan del viarany cap el nostre cor un laberint… 

Avui és el segon Diumenge d’Advent, un dia que té com objectiu principal que jo pugui trobar Déu en el camí de la meva vida. Ja no solament un Recent Nascut, sinó sobretot el Misericordiosíssim Salvador, per tal de veure el somriure de Déu, quan tot el món veurà la salvació que Déu envia (cf. Lc 3,6). Així és! Ho ensenyava sant Gregori Naciancè: «Res alegra tant a Déu com la conversió i la salvació de l’home».

Terra Santa I Desembre Advent 2018

Els primers cristians van veure en l’actuació del Baptista el profeta que va prepa-rar el camí a Jesús.

Per això, al llarg dels segles, Joan,el Baptista s’ha convertit en una crida que ens està demanant  preparar els camins que ens permetin acollir Jesús entre nosaltres. Llc ha resumit el seu missatge amb aquest crit  del profeta Isaïes: «Obriu una ruta al Senyor».                                                                    

Com escoltar aquest crit en l’Església d’avui? Com obrir camins perquè els homes i dones del nostre temps puguem trobar-se amb Jesús? Com acollir-lo a les nostres comunitats? —.

 

Però crec que seria bo parar-nos per veure que així com els ordinadors que usem cada dia, també el cervell humà, des de fa milers d’anys, ha creat molta realitat virtual “infectada” pel virus de domini                                                                                                                              

Perquè en la realitat real hauria  ha d’aparèixer clar que tots els humans som iguals en dignitat. Com sol dir el professor de matemàtiques, “d’home a home hi va zero, però massa sovint s’hi ha ficat el virus de l’egoisme- del jo.

 

El primer és, crec jo és prendre consciència que necessitem un contacte molt més viu amb la persona de Jesús per treure del nostre esperit de servir-nos dels altres…

 

No és possible alimentar-nos només de doctrines.  No és possible seguir un Jesús convertit en una abstracció.                                                                                  

Necessitem sintonitzar vitalment amb ell, deixar-nos atreure pel seu estil de vida, pel seu esperit de servei, contagiar-nos de la seva passió per Déu i per l’ésser humà.                                                                                  

Enmig del «desert espiritual» de la societat moderna, hem d’entendre i configurar la comunitat cristiana com un lloc on s’acull l’Evengeli de Jesús.

Viure l’experiència de reunir-nos creients, menys creients, poc creients i fins i tot no creients al voltant de l’evangeli de Jesús .

                                                                      

Donar-li a  l’evengeli l’oportunitat que penetri amb la seva força humanitzadora en els nostres problemes, crisi, pors i esperances.

 

No hem d’oblidar-ho, Jesús no el podem deixar de mirar- En els evangelis no s’aprenen una  doctrina acadèmica,d’escola, sobre Jesús, destinada inevitablement a fer la més bonica al llarg dels segles. sinó aprendre un estil de viure realitzable en tots els temps i en totes les cultures: l’estil de viure de Jesús.

 

La doctrina que no toca el cor, no converteix ni enamora. Jesús en canvi. sí.

L’experiència directa i immediata amb el relat evangèlic ens fa néixer a una nova fe, no per via de «adoctrinament» ‘»aprenentatge teòric», sinó pel contacte vital amb Jesús.

 

Ell ens ensenya a viure la fe no per obligació, sinó per atracció. Ens fa viure la vida cristiana no com a deure, sinó com contagi.

En contacte amb l’Evangeli recuperem la nostra veritable identitat de seguidors de Jesús.

 

Anant als evangelis experimentem que la presència invisible i silenciosa del Ressuscitat adquireix característiques humanes i recobra veu concreta.

I de sobte tot canvia:i  pod canvia:i  podem viure acompanyats per algú que dóna  sentit, veritat i esperança a la nostra existència.

El secret de l’evangelització consisteix en posar-nos en contacte directe i immediat amb Jesús sense ell no és possible engendrar una fe nova. 

 

Cal com ens deia el Bisbe Camprodón hem d’anar a Nazaret o sigui mirar a Jesus i Ell ens dirà veieu el que fet aneu i feu el mateix..