PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dimecres 13 de Novembre 2019

Presència de Déu

El lloc on sóc pot ser un petit Sinaí de trobada amb ell. Em disposo a entrar descalç en el silenci que anuncia la seva presència.

Llibertat

Algú digué una vegada: «Un tros de fusta sense forma no hauria arribat mai a ser una escultura admirada per tots, si no fos perquè el geni de l’artista va veure-hi un munt de possibilitats».

Demano la gràcia de fer-me disponible a la seva voluntat.

Consciència

Prenc consciència de totes les coses bones que em regala el Senyor cada dia sota formes tan diverses. En dono gràcies.

Conversa

Amb humilitat i senzillesa confio al Senyor les meves pors i esperances.

ESCRIT DEL BLOC Dimarts 12 de Novembre 2019

QUE N’ÉS DE SIMPLE LA VIDA

Les pedres de l’entorn de la Catedral de Girona, la nau gòtica i única, el claustre, el tapís de la creació, el beatus, sentint la veu d’en Gustau explicant pas a pas la historia de la catedral, pedres polides, tant ben col-locadess, t’endinsen en mil pensaments que s’arrelan fins a les entranyes de la terra i et porten fins a l’horitzó.

Que n’és de senzill i d’eloqüent viure treballant, estimant, pregant, i deixar pet empremta. I després , tot pregant, en pau, davant del llit de la Mare de Déu, adormi se en el si de la terra que ta vist néixer per desvetllar-se a la falda del Pare.

Passejant per el claustre pensava, i m’entendria. I apropant el meu cor les pedres, la terra humil, i el Xipre de la pau, el murmuri de la de l’aigua em deia i em repetia: que n’és de simple i lluminósa la vida per al qui creu i estima.?

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI Dimarts 12 de Novembre 2019

Text de l’Evangeli (Lc 17,7-10): En aquell temps, el Senyor digué: «¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».

«Hem fet només el que havíem de fer»

Avui, l’atenció de l’Evangeli no està posada en l’actitud de l’amo, sinó en la dels servents. Jesús invita els seus apòstols amb l’exemple d’una paràbola a considerar l’actitud de servei: el servent ha de complir el seu deure sense esperar cap recompensa: «¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat?» (Lc 17,9). No obstant, aquesta no és l’última lliçó del Mestre sobre el servei. Jesús dirà més endavant als seus deixebles: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jn 15,15). Els amics no passen comptes. Si el servent ha de complir el seu deure, molt més els apòstols de Jesús, els seus amics, hem de complir la missió que Déu ens ha encomanat, sabent que el nostre treball no mereix cap recompensa, perquè el fem joiosament i perquè tot allò que tenim, tot allò que som, és un do de Déu.

Per al qui creu tot és signe, per al qui estima tot és do. Treballar pel Regne de Déu és ja la nostra recompensa; per això, l’expressió «som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10) no l’hem de dir amb desànim ni tristesa, sinó amb l’alegria d’aquell que ha estat cridat a fer conèixer l’Evangeli.

En aquests dies tenim present també la festa d’un gran sant, d’un gran amic de Jesús, molt popular a Catalunya, sant Martí de Tours, que va dedicar la seva vida al servei de l’Evangeli del Crist. D’ell escriu Sulpici Sever: «Home extraordinari, que ni el treball no va doblegar ni la mateixa mort no podia vèncer, no s’inclinà amb preferència a cap de les dues parts, no va témer morir, no va refusar viure! Amb els ulls i les mans vers el cel, el seu esperit invicte no deixava de pregar». En la pregària, en el diàleg amb l’Amic, trobem, en efecte, el secret i la força del nostre servei.

REFLEXIÓ D’AVUI Dimarts 12 de Novembre 2019

Sembrar benevolença

Tot el bé que fem, Déu el pren com a fet a Ell. Per tant, res es perd. Fins i tot si en el nostre judici humà podem creure que l’altra persona no ho mereixi.

Quan sembrem bondat, perdó i pau, les nostres accions s’uneixen a l’acció de Déu, a més, Ell actua a través nostre.

Sembrant benevolèncça estem construint la nostra casa eterna sobre fonaments sòlids, estem edificant la nostra casa sobre roca, perquè qui sembra benevolença viu la Paraula de Déu. (Cf. Mt 7,24)

A la vida recollim el que sembrem. Qui sembra amor recollirà sempre bons fruits; qui sembra benevolença, recollirà sempre el bé.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dimarts 12 de Novembre 2019

Presència de Déu

Durant uns moments fixo l’atenció en la meva respiració. És el ritme de la vida que m’acompanya d’una manera discreta però incessant. Quan m’aturo és quan en prenc consciència. Amb Déu em passa una cosa semblant. Només aturant-me, ni que sigui un moment, puc percebre la seva presència discreta i incessant que em dóna la Vida.

Llibertat

Avui desitjo demanar-te que em facis plenament lliure d’aquelles petites coses que m’esclavitzen i em prenen el gust per la vida. Aquelles coses que no em deixen gaudir plenament de cada moment.

Consciència

No estic sol. Visc enmig d’una xarxa de relacions, amb la natura, amb els altres, amb Déu. Algunes d’aquestes relacions estan ferides o trencades, i puc sentir per això angoixa, malestar, insatisfacció. Abans d’escoltar la seva Paraula, demano el do de l’acceptació i el perdó.

Conversa

M’imagino Jesús davant meu i parlo amb ell com un amic ho fa amb un altre amic. Obrint-li el cor, li comunico tot allò que porto dins.

ESCRIT DEL BLOC Dilluns 11 Novembre 2019

I TU, QUE DÓNES ?

El sol desprèn llum que il·lumina, escalfa i alegra. A la nit la lluna i les estrelles ens acompanyen i ens dolcifiquen el descans.

Les flors desprenen perfum que el ventijol escampa arreu. Els pins del bosc respiren oxigen que si eixampla els nostres pulmons. La pluja neteja l’admosfera, amara la terra i la fecunda. Els ocells ens donen els seus cants insinuats, melangiosos, melidiosos. La cascada esquitxa blancor fresca, suau. El mar ens endinsa en la profunditat, en l’eternitat. Les campanes parlen amb una veu que es fon al fons del cor…..

I tu, què dónes a la natura i què dónes

als germans? Ès ben cert que abunda una actitud egoista de cercar, de retenir, d’aprofitar-se de les coses i les persones.

Però també floreix en moltes persones una actitud de despendre’s, de donar, d’agrair, d’alegrar, de evalorar.

Valorar i remerciar el dinar que ha fet l’esposa. Recordar-se de les noces de plata d’un amic que viu molt lluny. En tornar de veure una exposició, trucar per telèfon a un dels expositors que està malalt i felicitar-lo per la bellesa dels seus quadres. Anar per la mateixa vorera i baixar espontàniament el que va i el que torna i somriure. Dir és igual, no es preocupi del veí. Al poble saludar cordialment la gent que trobes pel carrer. Tenir serenor d’esperit davant una mala notícia. Relativitzar el mal i animar el qui ho necessita.

Aleshores seré una mica com el sol, la lluna i els estels, les flors, els pins, la pluja, la terra mullada, els ocells, la cascada, el mar i les campanes.

Aleshores serem una melodia vivent que ritma amb la natura. Aleshores perfumeren la terra i l’envairem de felicitat.

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI Dilluns 11 Novembre 2019

Text de l’Evangeli (Lc 17,1-6): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se’n penedeix, perdona’l. I si t’ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me’n penedeixo’, tu l’has de perdonar».

Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta’ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar’, i us obeiria».

«Si t’ofèn set vegades al dia (….), tu l’has de perdonar»

Avui, l’Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se’ns va fer l’elogi de la infantesa, en aquesta se’ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.

Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l’evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre’ns. Cal tenir molt de respecte a l’infant, i ai d’aquell que l’iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l’escandalitzador i llançar-lo a l’aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d’humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat…

En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l’altre està penedit, encara que ens cremi l’ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se’n penedeix, perdona’l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.

En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l’enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d’ànim”, fruit de l’experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d’Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).

REFLEXIÓ D’AVUI Dilluns 11 Novembre 2019

Acollir cada germà sense distincions

[…] Qui són aquells a qui Jesús anomena “els seus germans tan petits”? El context en el que Jesús utilitza aquesta expressió és, com hem vist, universal: és un judici on estan convocats tots els homes sense distincions. Per això, aquesta expressió no es refereix només als cristians, sinó a qualsevol persona, cristiana o no, que es trobi en necessitat o en dificultat. El text parla de qui té fam o set, de qui necessita vestit o allotjament, del malalt, del pres, però no és difícil d’estendre la llista a milions d’indigents i de persones que pateixen, que imploren en el món el nostre ajut, fins i tot sense paraules. A aquests, Jesús els anomena els seus germans i, amb ells, Ell és misericordiosament solidari. […]

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dilluns 11 Novembre 2019

Presència de Déu

Deia el teòleg alemany Karl Rahner: «El cristià del futur o serà místic o no serà cristià». Únicament el cristià que ha fet experiència de la seva presència pot viure avui en clau d’evangeli.

Llibertat

Potser els pensaments i les distraccions de totes les coses per fer em vindran ara al cap. Les deixo de banda i hi prenc distància. L’estona justa per a adonar-me d’allò que és realment important

Consciència

Prenc consciència d’allò viscut les darreres hores o dies. Hi busco serenament les petjades de la seva presència.

Conversa

Vosaltres, pregueu així: Pare nostre que esteu en cel, sigui santificat el vostre nom… (Mt 6,9ss).

ESCRIT DEL BLOC Diumenge 10 Novembre 2019

RECONEIXEMENT I CONFORMITAT PARAULES DEL MONT D’AVUI

Dir-vos “No us acomodeu” es un Consell difícil en la generació en qué la pressió de la majoria ha condicionat inconscientment el nostre esperit i els nostres peus a moure’s al firma batre de l’estatu qui. Tot de veus i forces ens apressen a triar el camí de la mínima resistència, i ens diuen que no lluitem per una causa impopular i que mai no

se’ns pugui trobar formant d’una patètica minoria de dos o tres.

Alguns sociòlegs filòsofs insinuen que la moralitat és merament el consentiment del grup i que les formes correctes són les que la gent adobat. Alguns psicòlegs diuen que l’equilibri mental i emocional és la resultant de pensar i d’actuar com l’altra gent.

L’èxit, el reconeixement i la conformitat són les paraules corrents del món modern, on tothom sembla cobejat la seguretat anestesiant d’estar indentificat amb la majoria.

Diu Rm 12,2 : No us acomodeu pas al model d’aquest món, ans transformen-vos per un renovellament de l’esperit

L’apòstol Pau, coneixedor de realitats interiors de la fe cristiana, aconsellava

“No us acomodeu pas al model d’aquest món, ans transformen-vos per un renovellament de l’esperit”. Som cridats a set gent de conviccions, no de conformitat; de feblesa moral, no de respectabilitat social. Ens ha estat manat de viure diferent ment i segons una lleialtat més alta.

Els cristia veritable es un ciutadà de dos móns, el món del temps i el mon de l’eternitat. Sol, paradoxalment, en el món i, amb tot, no del món. Com a cristians no hem de rendir la nostra suprema lleialtat a cap costum lligat al temps o cap idea vinculada a terra, perquè al cor del nostre univers hi ha una realitat més alta -Deu i el seu regna d’amor-, a la qual ens hem d’acomodar.

Quant el nostre orgull espiritual ens vantem d’haver assolit el cim de l’excel-léncia moral, Jesús adverteix” Els publicans i les prostitutes us passen al davant cap el Regna de Déu” Mt. 25, 40.