«Tot ho ha fet bé»(Mc 7,31-37) 15-2-19

Avui, l’Evangeli ens presenta un miracle de Jesús: va tornar l’oïda i va destravar la llengua a un sord. La gent va quedar admirada i deia: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37).

Aquesta és la biografia de Jesús feta per als seus contemporanis. Una biografia curta i completa. ¿Qui és Jesús? És aquell que tot ho ha fet bé. En el doble sentit de la paraula: en el què i en el com, en la substància i en la manera. És aquell que només ha fet obres bones, i el que ha realitzat les obres bones bé, d’una manera perfecta, acabada. Jesús és una persona que tot ho fa bé, perquè només fa accions bones, i allò que fa, ho deixa ben acabat. No lliura res a mitges; i no espera a acabar-ho després.

—Procura també tu deixar-ho tot ben enllestit ara: l’oració; el tracte amb els familiars i les altres persones; el treball; l’apostolat; la diligència per formar-te espiritualment i professional; etc. Sigues exigent amb tu mateix, i sigues també exigent, suaument, amb els qui depenen de tu. No toleris barroeries. No agraden a Déu i molesten el proïsme. No prenguis aquesta actitud simplement per quedar bé, ni perquè aquest procediment és el més rendible, fins i tot humanament; sinó perquè a Déu no li agraden les obres dolentes ni les obres “bones” mal fetes. La Sagrada Escriptura afirma: «Les obres de Déu són perfectes» (Dt 32,4). I el Senyor, a través de Moisès, manifesta al Poble d’Israel: «Tot el que tingui una tara, no ho oferiu, perquè no us seria acceptat» (Lv 22,20). Demana l’ajut maternal de la Verge Maria. Ella, com Jesús, també va fer-ho tot bé.

Sant Josepmaria ens ofereix el secret per reeixir: «Fes el que cal i estigues pel que fas». ¿És aquesta la teva manera d’actuar?

LA VIDA EN UN BLOC

Porto caminant sense aturar-me, tres cents vint-i- cinc escrits,  retalls de la Vida en un Bloc. No tots són retalls de la meva vida, ni en tots en sóc exemple de res. Un dia a l’estiu, del 18,  vaig obrir els ulls i guaitant, les persones, fets, reflexions i vivències, en cada escrit hi he  cercat paraules, que en la majoria el protagonista principal es el Pare.

Són retalls de vida que he volgut compartir amb vosaltres.

El Pare va sembrar bona llavor i jo en vull deixar constància, divulgar-la i engrescar-vos a que el busqueu i viatgeu amb  Ell.

Després d’aquets dos-cents -vint -i- vuit dies, m’agradaria que fos el temps de collita. També ens cal continuar caminant, coratjosament. Aprendre a guaitar amb els ulls d’infant. El camí no és pas bufar i fer ampolles. Que n´he fet d’esborranys i esbossos, rumiant…No sé si ara he fet un altre esborrany. Caldrà veure el resultat definitiu…el més enllà.

He intentat que darrera cada escrit hi hagi esdeveniments que tothom coneix. Vivim uns moments que per mitjà els diaris coneixem. Les guerres i la violència continuen mossegant i esquinçant els cors i les llars; pocs països poden cantar el cant de la “pau al homes de bona voluntat”. Però hi ha fets que serà molt difícil d’escriure’ls.

Recordem que molts homes han deixat palès que els homes no en tenen prou amb la matèria, sinó que cerquen…un més enllà.

Sóc conscient de les meves limitacions, la voluntat ha fet que escrigués clar i català  cercant, però arribar a les persones de totes les llengües…un més enllà.

De catalans, se’n troben arreu, però no cada dia. La llengua que em varen ensenyar els meus pares, arreu es pot parlar amb el Pare i rumiar pensant amb els amics i coneguts.

No sé si mai  es publicarà aquest recull d’escrits “La vida en un bloc”, tant  si es publiquen com si no, continuo fent via, perquè la tasca no em deixa aturar-me…En tots els casos  

 

«El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià a cada lloc per on ell mateix havia de passar»(Lc 10,1-9)14-2-19

Avui és la festa dels sants Ciril i Metodi, germans de sang i Patrons d’Europa. Van ser missioners i evangelitzadors en una gran part de la geografia europea. Prepararen textos litúrgics en llengua eslavònica, escrits en caràcters que després s’anomenaran “ciríl·lics”.

L’Evangeli connecta amb aquests grans missioners, ja que Jesús —enviat pel Pare i per l’Esperit— va formar missioners al seu redós i els envià. Va enviar els dotze apòstols i els setanta-dos deixebles. Els primers podrien representar els sacerdots i els consagrats a Déu pels vots religiosos. ¿Qui serien els setanta-dos deixebles? Tots els cristians. Jesús ens envia a tots. Cada un de nosaltres és un enviat, un missioner seu.

Potser ens hauríem de repetir més sovint que Jesús ens envia (tant si som dels dotze com dels setanta-dos). Cadascú en la parcel·la i en la tasca concreta de la missió que ens encomana.

¿Quina és la nostra missió i el missatge que portem de part de Jesús? Hem d’anunciar el Regne i proclamar la pau: «Digueu primer: pau en aquesta casa; digueu a la gent: el Regne de Déu és a prop vostre» (Lc 10,5.9). Sant Francesc ho resumia en dues paraules: «Pau i Bé!». I, ¿quan som missioners? Quan la nostra vida a la llar, al treball i a tot arreu, traspua la pau i bonhomia d’un cor reconciliat. És un testimoni que hem de donar, algunes vegades amb paraules, i sempre amb el nostre capteniment cristià.

Sants Ciril i Metodi reconegueren que aquesta vocació i missió són un regal de Déu. Ciril ho va expressar tot pregant: «Vostre és el do pel qual ens heu destinat a predicar l’Evangeli del vostre Crist, i a promoure aquelles bones obres que us són plaents».

Tan de bo que, per intercessió dels sants Patrons d’Europa, siguem fidels missioners de Crist!

PARE DE LA NACIÓ GANDHI

El any 2008, vaig viatjar a Nova Delhi, vaig visitar el mausoleu del Pare de la Nació, on reposen les restes de Gandhi, i podreu veure una placa on hi ha gravats els “ set pecats socials” segons aquest gran mestre de la pau .

“ Política sense principis. Riquesa sense treball. Plaer sense consciencia. Coneixement sense caràcter, comerç sense sacrifici.

I tant com Gandhi posa el dit a la nafra de la nostra malmesa, degradada i degradant vida social!

Política sense principis. Una política així sense altre nord que benefici del que manen és el començament del desgavell i l’expressio màxima de l’egoisme del qui governen.

Riquesa sense treball. Vol dir senzillament riquesa adquirida al preu de la trampa, de la força, de l’explotació, dels jocs d’azar.

El plaer sense consciencia porta posposant la dignitat personal i el deure al caprici. Els resultats no poden ser més nefastos per a la societat.

Coneixement sense caràcter. Qui sap moltes coses àdhuc veu clar el que cal fer, però no té caràcter per dir-ho

i portar-ho a terme, es una rèmora per a la societat.

Comerç sense moralitat. Hom tracte el veí, el client, amb menys consideració encara que la mateixa cosa que ven. El que l’interessa és guanyar diners!

Ciència sense humanitat. De que serviran els descobriments científics i les seves aplicacions tècniques si no van encaminats a l’autentic servei de la família humana?

I cultura sense sacrifici. Hom pot conèixer moltes coses, saber de tot. Peró si no viu en el seu cor el sacrifici del propi domini per tal de viure en comunió amb els homes i la natura, de poc aprofitarà aquesta cultura a la societat. Encara servira per aprofitar-se d’ella.

«No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur»(Mc 7,14-23) 13-2-19

Avui Jesús ens ensenya que tot el que Déu ha fet és bo. És, més aviat, la nostra intenció no recta la que pot contaminar el que fem. Per això, Jesucrist diu: «No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur» (Mc 7,15). L’experiència de l’ofensa a Déu és una realitat. I amb facilitat el cristià descobreix aquesta petjada profunda del mal i veu un món esclavitzat pel pecat. La missió que Jesús ens encarrega és la de netejar —amb l’ajut de la seva gràcia— totes les contaminacions que les males intencions dels homes han introduït en aquest món.

El Senyor ens demana que tota la nostra activitat humana sigui ben realitzada: espera que en ella hi posem intensitat, ordre, ciència, competència, afany de perfecció, no cercant altra cosa sinó restablir el pla creador de Déu, que tot ho va fer bo amb vista al profit de l’home: «Puresa d’intenció. —La tindràs sempre, si, sempre i en tot, només busques agradar a Déu» (Sant Josepmaria).

Solament la nostra voluntat pot malmetre el pla diví, i cal vigilar per tal que no sigui així. Moltes vegades s’introdueixen la vanitat, l’amor propi, els desànims per la manca de fe, la impaciència per no assolir els resultats esperats, etc. Per això, ens advertia sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi cap prosperitat falaguera, perquè és un viatger neci el que s’atura en el camí per a contemplar els paisatges amens i s’oblida del punt al que es dirigeix».

Convindrà, per tant, parar atenció en l’oferiment d’obres, mantenir la presència de Déu i considerar freqüentment la filiació divina, de manera que tot el nostre dia —amb oració i treball— prengui força i comenci en el Senyor, i que tot allò que hem començat per Ell arribi al seu terme.

Podem fer grans coses si ens adonem que cadascun dels nostres actes humans és corredemptor quan està unit als actes de Crist.

PER QUÈ?

Hi ha tantes coses que ens fan dir : «Per què?» La vida està plena de misteris i de fets que no ens expliquem o que ens sorprenen,?

Sembla que això de ser creient – practicant no està de moda i, de fet, cada dia són menys .. És curiós: constato que, d’una banda, el conjunt de la societat actual passa olímpicament del ser cristià-practicant; i, per l’altra, en moments importants i quan les coses van malament, sobretot davant la mort, són molts els qui busquen l’ajuda i la presència d’un capella. I, quan no els troben «disponibles» en el moment precís en què «els necessiten» se senten frustrats i alguns s’indignen de la manca de «disponibilitat», sense adonar-se que cada dia n’hi ha menys..

Lluito per ser un bon creient-practicant i em considero un privilegiat. I no pas per allò que se sol dir, que ens ho passem molt bé. M’ho passo bé, però no en el sentit en què ho diuen alguns. M’ho passo bé perquè em sento útil en el servei dels altres. Això no significa pas que no em costi, 57 anys i encara lluito per de fer una vida ha imatge i semblança de Jesús,

I ha un altre per què. Per què ho faig tot això? Ho faig per què crec en les persones, amb la societat. He après a mirar-la amb la mirada de l’Evangeli; en cada persona vull torbar-hi un germà o una germana, un fill o una filla estimats de Déu.

Així, de mica en mica, comprenc que tinc d’esforçar-me a estimar-los tots, i ajudar-los en tot allò que els pot portar a ser més humans i més feliços. Encara no ho he assolit, però el convenciment el tinc i lluitaré fins ha aconseguir-ho.

Fins ara no he descobert res que tingui més valor que la persona humana. Penso que, perquè crec en Déu, crec una mica més en l’home, i perquè crec en l’home, puc creure molt més en Déu. Va molt unida una cosa amb l’altra.

També m’atreu i m’engresca la Bona Nova de Jesús. És la visió més positiva i optimista de la persona. Hem nascut per a una amor etern que és vida i felicitat.

I això ho hem d’anar «construint» i vivint des d’ara. Ja som, i ho serem sempre, portats per l’amor de Déu. I aquest sentir-me estimat «sempre» és una «bona nova» que té futur. Per això, m’ajuda a viure el present amb serenor i pau interior. Tinc ganes de dir-ho als altres i d’ajudar-los a viure-ho en el quotidià.

Sé que Jesús compte amb mi. I sóc feliç procurant no decebre’ls.

M’agrada sentir , l’amor de Déu. M’agrada difondre el missatge de l’Evangeli. M’agrada ser portador d’esperança a un món sovint desesperançat. M’agrada ajudar a trobar un sentit a la vida i a la mort. M’agrada alliberar d’altres de la manca de sentit i de l’avorriment.

M’agrada ajudar a creure en la VIDA i en l’AMOR «ETERNS».

M’agrada difondre que no hi ha res més important al món que, viure seguin el evangeli.

Si em preguntessin. Val la pena de ser creient , avui? Us responc: SÍ!

«Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics?»(Mc 7,1-13) 12-2-19

Avui contemplem com algunes tradicions tardanes dels mestres de la Llei havien manipulat el sentit pur del quart manament de la Llei de Déu. Aquells escribes ensenyaven que els fills que oferien diners y béns per al Temple feien el millor. Segons aquesta ensenyança, succeïa que els pares ja no podien demanar ni disposar d’aquests béns. Els fills formats en aquesta consciència errònia creien haver acomplert així el quart manament, fins i tot haver-lo complert de la millor manera. Però, de fet, es tractava d’un engany. 

«Com en sabeu, d’anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició!» (Mc 7,9): Jesucrist es l’intèrpret autèntic de la Llei; per això explica el just sentit del quart manament, tot desfent el lamentable error del fanatisme jueu.

«Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’» (Mc 7,10): el quart manament recorda als fills les responsabilitats que tenen amb els pares. Tant com puguin, els han de prestar ajuda material i moral durant els anys de la vellesa i durant les èpoques de malaltia, solitud o angoixa. Jesús recorda aquest deure de gratitud.

El respecte envers els pares (pietat filial) és fet de la gratitud que hom els deu pel do de la vida i pels treballs que han esmerçat en els fills, per tal que poguessin créixer en edat, saviesa i gràcia. «Honora el teu pare amb tot el cor, i no t’oblidis dels dolors de la teva mare. Recorda’t que per ells has nascut. Què els donaràs a canvi del que han fet per tu?» (Sir 7,27-28).

El Senyor glorifica el pare en els seus fills, i en ells confirma el dret de la mare. El qui honra el pare expia els pecats; el qui glorifica la mare és com qui aplega un tresor (cf. Sir 3,2-6). Tots aquests i altres consells són una llum clara per a la nostra vida en relació als nostres pares. Demanem al Senyor la gràcia per tal que no ens manqui mai el veritable amor que devem als pares i sapiguem, amb l’exemple, transmetre al proïsme aquesta dolça “obligació”.

AINA MOLL MARQUÈS FILÒLOGA

Aina Moll Marquès (Ciutadella, 1 de desembre de 1930-Palma de Mallorca, 9 d febrer de al 2019) va ser una filòloga menorquina [1]. Era la filla gran de Francesc de Borja Moll, amb qui va col·laborar en els dos últims volums del Diccionari català-valencià-balear. [2] En 1953, va obtenir la llicenciatura en filologia romànica. Després va ampliar estudis a París, Estrasburg i Zuric, i des de 1954 fins 1961 va ser directora de la Biblioteca Raixa.

Naixement

1 desembre 1930

Ciutadella, Illes Balears

Defunció

9 febrer 2019 (88 anys)

Palma de Mallorca, Illes Balears

És membre del Grup Català de Sociolingüística, i va ser també membre de la primera Comissió de Transferències Estat-Consell General Interinsular de les Balears. Va ser directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya des de 1980 fins a 1988. Entre 1995 a 1996 va ser assessora lingüística del govern balear.

Diario de Mallorca (26 de maig de 2012). «’Hi qui llegeix el Diccionari com una novela’». Consultat el 26 de juny de 2013.

1-Mallorca Confidencial. «Proposen a Miquel Lladó, Aina Moll, el col·legi Montesión i la Comissió Educativa de Son Gotleu per a les Medalles d’Or de Palma». Arxivat des de l’original el 11 d’abril de 2013. Consultat el 26 de juny de 2013.

2-UOC.es (8 de maig de 2012). «Aina Moll demana una nova política lingüística« molt més exigent i difícilment atacable »». Arxivat des de l’original el 30 de març de 2013. Consultat el 26 de juny de 2013. «ha definit a Moll com« una activista tan silenciosa i pacífica com sòlida i contundent, que sap perfectament que qui lluita pot perdre, però qui no lluita ja ha perdut ».»

3-a b Vilaweb.cat (8 de maig de 2012). «Aina Moll, doctora honoris causa per la UOC» (en català). Consultat el 26 de juny de 2013.

4-Última Hora (8 de maig de 2012). «Aina Moll, mare« coratge »del català». Arxivat des de l’original el 10 de maig de 2012. Consultat el 26 de juny de 2013. «« Va contribuir decisivament per posar els fonaments inicials sòlids i perdurables en la política lingüística de Catalunya, i ho va fer amb estil dialogant i persuasiu, que transmetia a tots una confiança il·limitada en la capacitat col·lectiva d’aconseguir una societat en la qual el català sigui conegut, usat i apreciat ».»

RECONEIXEMENTS

1988: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

1997: Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.

2012: Doctora honoris causa per la Universitat Oberta de Catalunya.

«Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer»(Mc 6,53-56)11-2-19

Avui contemplem la fe dels habitants d’aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l’amo de l’ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l’ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d’apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.

Quan es tracta d’una “malaltia” de l’ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d’algun dels punts del Catecisme de l’Església).

Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l’avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l’oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l’han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n’hi havia alguns que «posaven» (situaven a l’abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.

PREGARIA A LA MARE DE DÉU DE LOURDES

PREGARIA A LA MARE DE DÉU DE LOURDES

Oh Verge de Lourdes, Maria Santíssima,

Mare de Déu i Mare de tots els homes.

A Vós han arribat les multituds de tots els pobles.

Vós estimeu cadascun dels vostres fills.

Vau elegir Bernadeta

per la seva humilitat i senzillesa.

Ella ens mostra el camí que dóna goig al Pare.

Li vau confiar un missatge

que té per senyal la font de la Gruta

i que, amb l’aigua, ens recorda el baptisme.

Per això Vós ens crideu a un canvi de vida i ens inviteu a seguir Jesús.

Vinc a Vós amb tot el que tinc:

us confio les meves preocupacions

i les de tots els altres que també necessiten el vostre auxili.

Doneu la salut als nostres cossos.

Doneu feina i alegria a les nostres llars,

Vós que sou l’esperança de tots els qui arriben a Vós!

Mare i Verge de Lourdes,

ensenyeu-nos a estimar-nos els uns als altres.

Ensenyeu-nos a estimar el vostre Fill Jesucrist, a viure el seu Evangeli tal com Vós el vau viure, i així formarem amb Ell

un món més just.

Feu que la meva família, la meva pàtria i tot el món es mantinguin oberts a Jesús, el Senyor, i es formi el poble de Déu, la seva Església.

Amb Vós cada dia fem camí cap el Pare,

pel Fill, en l’Esperit Sant.

Amén.