Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Joan, com que fos portaveu dels deixebles, fa una excepcional intervenció: «N’hem vist un que es valia del teu nom per treure dimonis i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». No pot ser una visió més estreta, selectiva, i amb pretensions de tenir l’exclusiva!. La resposta de Jesús és comminatòria i mostra una magnanimitat extraordinària que no tenien pas els seus deixebles. Jesús no solament accepta l’activitat que una mena d’exorcista fa en el seu nom, sinó que va més enllà, i formula un principi molt positiu: «qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres».

¿Què és més important, el fet de “treure dimonis”, és a dir, fer el bé, d’estendre el Regne de Déu, o el fet de pertànyer al “grup” i de seguir totes les normes establertes, o les que ens puguem inventar i potser voldríem imposar? El més important és que la persona humana visqui “sense dimonis”, sense mals, de la mena que siguin. Ningú no s’ha d’atribuir l’exclusiva de fer el bé i, tant de bo que tothom féssim el bé. És com que se’ns digués, “si algú –sigui qui sigui- fa el bé, deixeu-lo fer”. És clar, que no hem de ser mai sectaris, ni elitistes, ni excloents. I, ens podem preguntar, ¿com ho duem això dels “qui són dels nostres i dels qui no ho són”?

Després, Jesús ho arrodoneix i ho exemplifica amb la imatge de “donar un vas d’aigua”, és a dir, d’ajudar sempre, estimant, perquè som seguidors d’Ell.

L’última part de l’Evangeli ens pot deixar perplexos perquè fa referència a l’escàndol del més petits, els febles, els més fràgils, dels deixats de banda. Si és greu perdre una “mà” o un “peu” o un “ull”, molt més greu és perdre un germà, sobretot si som nosaltres mateixos els qui hem provocat que caigui o es faci mal. Perquè tots som germans, propers i interdependents els uns dels altres.

Jesús ens diu, doncs, que som corresponsables els uns dels altres. Els altres, els germans, no ens han de ser mai indiferents, especialment si són dels “més petits”. Això no vol dir que els hàgim de tractar amb un paternalisme que no els deixaria créixer. Més aviat, que no hem d’usar la nostra llibertat sense tenir en compte els qui en tenen menys o no en tenen. O, encara, que mentre hi hagi un germà o una germana que no és lliure, a mi també em manca llibertat. O que, mentre en la comunitat hi hagi diferències negatives i exclusions, el “cos”, la “comunitat” està com mutilada, li manca algun membre o germà.

Cal prendre’s seriosament això de ser cristians, optant per Jesús, identificant-nos amb Jesús, i tenint l’Evangeli com un bé vivencial, que abona el cor i es fa expressiu en la vida.

La intel·ligència emocional aporta un nou marc per educar la capacitat d’adaptació social i emocional de les persones. Seria el conjunt d’habilitats que serveixen per expressar i controlar els sentiments de manera adequada. Aquestes habilitats poden ser desenvolupades per mitjà de l’aprenentatge i l’experiència quotidiana.
Les quatre habilitats bàsiques
per a un control emocional adequat:

PERCEPCIÓ, AVALUACIÓ I EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS.
Aquesta habilitat es refereix al grau en què les persones són capaces d’identificar les seves emocions, així com els estats i sensacions fisiològiques i cognitives que comporten. A més, implica la capacitat per expressar adequadament els sentiments i les necessitats que hi estan associades en el moment oportú i de manera correcta.

ASSIMILACIÓ O FACILITACIÓ EMOCIONAL.
Implica l’habilitat per tenir en compte els sentiments quan realitzem un procés de presa de decisions. Les emocions serveixen per modelar i millorar un pensament al dirigir la nostra atenció cap a la informació significativa, i poden facilitar el canvi de perspectiva i la consideració de nous punts de vista.

COMPRENSIÓ I ANÀLISI DE LES EMOCIONS.
Implica saber eti- quetar les emocions i reconèixer en quina categoria s’agrupen els sentiments, així com conèixer les causes que les generen i les conseqüències futures de les nostres accions.

REGULACIÓ EMOCIONAL.
Suposa la regulació conscient de les emo- cions. Inclouria la capacitat per estar obert als sentiments, tant positius com negatius. A més, comprendria l’habilitat per regular les emocions moderant les negatives i intensificant les positives sense reprimir ni exagerar la informació que comuniquen.  

Es classifiquen en positives i negatives en funció de la seva contribució al benestar o malestar.

Totes les emocions, tant de caràcter positiu com de caràcter negatiu, compleixen funcions importants per a la vida.

Totes les emocions són vàlides. No existeixen emocions bones o dolentes. Les emocions són energia i l’única energia que és negativa és l’energia estancada. Per aquesta raó, és necessari expressar les emocions negatives retingudes que poden desencadenar problemes majors.

No podem desconnectar o evitar emocions. Qualsevol intent per controlar-les a través del consum de tabac, alcohol o altres drogues pot generar problemes importants a llarg termini.

Podem aprendre a manejar-nos amb els nostres estats emocionals.

Hi ha sis categories bàsiques d’emocions:

POR:

Anticipació a una amenaça o perill (real o imaginari) que produeix ansietat, incertesa, inseguretat.

SORPRESA:

Sobresalt, sorpresa, desconcert.

És molt transitòria i ens permet una aproximació cognitiva per saber què està passant.

La por és necessària, ja que ens serveix per apartar-nos d’un perill i actuar amb precaució.

AVERSIÓ:

Disgust o fàstic cap aquell que tenim davant.

IRA:

Ràbia, enuig que apareix quan les coses no surten com volem o ens sentim amenaçats per alguna cosa o algú.

ALEGRIA:

Sensació de benestar i seguretat que sentim quan aconseguim algun desig o veiem complerta alguna il·lusió.

TRISTESA:

Pena, solitud, pessimisme davant la pèrdua d’alguna cosa important o quan ens han decebut.

La funció de la tristesa és la de demanar ajuda. Ens motiva cap a una nova reintegració personal.

Ens ajuda a orientar-nos, a sa- ber què fer, davant una situació nova.

Ens produeix rebuig i solem allunyar-nos-en.

És adaptatiu quan impulsa a fer alguna cosa per resoldre un problema o canviar una situa- ció difícil. Pot comportar risc d’inadaptació quan s’expressa de manera inadequada.

Ens indueix cap a la reproducció (desitgem reproduir aquell succés que ens fa sentir bé).

Com es pot desenvolupar l’educació emocional als nens?

Abans de començar a desenvolupar estratègies d’aprenentatge de les diferents habilitats emocionals és necessari destacar alguns aspectes generals que resul-ten de vital importància emocional:

Els nens s’aniran formant en la maduresa emocional a mesura que els adults els ensenyin i practiquin amb ells. Aquestes habilitats es poden aprendre aprofitant cada moment quotidià a la llar o a l’aula. * Ensenyar a controlar les emocions és diferent de reprimir-les. És important que el nen aprengui a expressar-les d’acord amb el moment, la situació i les persones presents. * Reforçar la idea que totes les emocions són necessàries. No existeixen emo- cions bones o dolentes.

Transmetre al nen que tots podem aprendre moltes coses que ens ajuden a guiar i expressar les nostres emocions. Sempre tenim la possibilitat de triar. Triarem què fer amb l’enuig o amb la pena, podem cridar i colpejar co- ses o buscar altres formes de descarregar l’enuig que no ens danyin ni a nosaltres ni els altres.

Aclarir que no podem evitar les emocions. A vegades, davant emocions que ens produeixen malestar com l’enuig, la por o la tristesa, intentem fer qual- sevol cosa per deixar de sentir-les. Fins i tot els adults ho fan. Però això no funciona!

Tots tenim dret als nostres sentiments, fins i tot els de temor. 

Cada dia aquest estiu quant anava a la platja passava per davant d’una casa desolada, vidres trencats, finestres obertes i la porta a paredada. Feia veritablement molta pena. Davant i al costat un pati, amb una reixa de ferro mig obert, jo diria fins i tot mig protegit per una tanca, on s’amuntegava molta brutícia arbustos mort. Una autèntica pena! Però a l’estiu, sabeu que les figueres són vives i aquesta pobra figuera mig mutilada sobre sortia per la porta ratjada i a més tenia alguna figa a punt de menjar. Em vaig parar, i la vaig mirar bé.

La petita figuera, la veritat sigui dita em va mig entendri I la vaig admirar i repeteixo em va entendri. És que valia la pena davant d’aquell a casa rònega i violada i en aquell pati de brutícia, viure i treure fruit?

Quan tan sols sovint les persones pensem i diem: “no val la pena cansar-se, qui t’escoltarà?

Qui t’ho agrairà”. Quant de fallim davant el desànim general. Quan tot es fredor i mutisme al teu voltant. Quant tants i tants abans que tu han fracassat. Quant tot et convida a tirar el barret al foc…. Mira la mutilada figuera treia fruit que desvetllava dolçament la vida del seu entorn que fins i tot desplega bas -antes fruit, olor dolça, poèticament podríem dir que ens desvetlla dolçament la vida del seu entorn que desplega fruits a l’aire i el vent i perfums encoratjada-ment la vida.

Em pregunto per què flòrir ?. Perquè se’ns la vida en la seva saba. Perquè és el millor que pot fer. Perquè donant fruit irradia vida que farà florir d’altres arbres i d’altres persones

Vaig llegir en un diari, afirmava que la neutralitat no es tant freqüent com es diu. Ni en el mon de la ciència. Perquè quan exposem un assumpte sempre en donem la nostra versió.

Nosaltres tenim el convenciment que sempre som objectius objectius, justos i ponderats en el tracte amb els altres. Semblem inconscients dels fluxos i refluxos sentimentals que ens fan actuar d’una manera determinada. L’experiència ens mostra postures enfrontades, teories diverses, polítiques irreconciliables, persones rivals….. I esdevé difícil creure que nomes una de les parts té la raó. Si , la neutralitat amb prou feines existeix.

Per això uns i altres hem de saber que ser objectiu es molt difícil. Perquè estem irremeiablement lligats als nostres sentiments. I convé, per tal de ser honestos, tenir clar que les coses que diem no són la veritat plena. Hem d’afirmar, doncs, amb prudència i escoltar amb respecte. En definitiva, reconèixer que som neutrals comporta la renuncia a considerar estúpid a qui no opina el mateix que jo.

Recordo perfectament un escrit del bisbe Jaume Camprodon publicat en el full parroquial setembre del 75. Mes o menys deia. Que la societat està convulsa per l’onada de violències que es va propagant a tots indrets. Certament això no és viure. L’educació per a la tècnica ha ofegat l’educació per a la vida. L’afany per un bon per venir a reduït una visió de l’home que ha marginat els drets dels seus semblants.

Hom es pregunta:¿ On anem a parar ? La violència engendrada més violència; per la naturalesa està incapacitada per a generar Pau; a tot estirar pot posar la por al cos.

L’esperit de Jesús, que ha d’animar els cristians, porta per altres camins. La pau veritable és fruit de tota una altra mena de treball.

Per ajudar a descobrir-ho ens pots servir la comparació de dues frases consagrades per la història i continua dient el bisbe Jaume Una diu: “Si vols la pau prepara la guerra”; l’altre: “La pau és el fruit de la justícia”.

La guerra pot ser un remei a l’hora de la legítima defensa, tant mateix és un recurs d’última instància. I tampoc no ens assegura la veritable pau. Pot aconseguir el manteniment d’un ordre establert, no sempre sobre bases equitatives, una tranquil·litat exterior sobra una “guerra freda”. L’experiència ens ho diu prou.

La pau veritable és fonament en la justícia. És el restabliment de l’ordre del pecat has desfet. Un projecte centrat en Déu, Pare de tots, que vol que tots els homes visquin i s’ajudin els uns als altres a viure com pertoca a tota persona humana.

Tot treball per educar les consciències, ja des de la infància, és un sentit de justícia (el respecte i l’estímul d’altres com un igual, a l’ajuda el més limitat…) edificar a la pau. “La Pau és fruit de la justícia”.

I el bisbe Jaume, acabava amb aquesta afirmació . És un treball lent, que vol constància i demana renúncies, però que és positiu com cap altre en ordre a aconseguir la veritable pau; la pau que tots anhelem.

He observat una cosa molt curiosa amb forces persones: que tot el que no fa ells està mal fet. Ho critiquen, ho menyspreen i, si poden, i posen totes les traves possibles. El més estrany és que tot el que depèn d’ells resta en un grau considerable d`inèrcia.

Ni fa ni deixa fer.

É clar, un, que no es te per perfecte, entén que aquest perill ens assetja. Perquè l’enveja és una planta no gens rara en el camp de la humanitat. Explica tants mòbil de les nostres accions. Mai no m’havia adonat tant com ara de les dificultats d’alegrar-se de bé la virtut i la prosperitat dels altres. El deler del protagonisme ens traeix més enllà del que nosaltres mateixos voldríem.

S, i l’afany de poder, ni que sigui en coses minúscules, es manifesta amb una gran força.

El que passa és que, situant-se a una certa distància del fet, hom pensa que moltes batalles tenen sabor de ridícul. I si acceptéssim que tots som una mica ridículs, què passaria? Aquesta constatació podria ajudar a obrir camins a la virtut.? La virtut té nom del senzillesa, d’alegria pel bé dels altres… I sap oferir possibilitats a tothom. Perquè l’important no és només que jo faci el bé, sinó també que es faci el bé i que com més mans el procurin millor. Afavorir les condicions de fer el bé és ja fe el bé. No posar traves el bé sembla molt elemental, però pel que es veu suposa una grau de conversió força elevat.