MENYS SECTARIS I MÉS COMUNITARIS

Joan, com que fos portaveu dels deixebles, fa una excepcional intervenció: «N’hem vist un que es valia del teu nom per treure dimonis i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». No pot ser una visió més estreta, selectiva, i amb pretensions de tenir l’exclusiva!. La resposta de Jesús és comminatòria i mostra una magnanimitat extraordinària que no tenien pas els seus deixebles. Jesús no solament accepta l’activitat que una mena d’exorcista fa en el seu nom, sinó que va més enllà, i formula un principi molt positiu: «qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres».

¿Què és més important, el fet de “treure dimonis”, és a dir, fer el bé, d’estendre el Regne de Déu, o el fet de pertànyer al “grup” i de seguir totes les normes establertes, o les que ens puguem inventar i potser voldríem imposar? El més important és que la persona humana visqui “sense dimonis”, sense mals, de la mena que siguin. Ningú no s’ha d’atribuir l’exclusiva de fer el bé i, tant de bo que tothom féssim el bé. És com que se’ns digués, “si algú –sigui qui sigui- fa el bé, deixeu-lo fer”. És clar, que no hem de ser mai sectaris, ni elitistes, ni excloents. I, ens podem preguntar, ¿com ho duem això dels “qui són dels nostres i dels qui no ho són”?

Després, Jesús ho arrodoneix i ho exemplifica amb la imatge de “donar un vas d’aigua”, és a dir, d’ajudar sempre, estimant, perquè som seguidors d’Ell.

L’última part de l’Evangeli ens pot deixar perplexos perquè fa referència a l’escàndol del més petits, els febles, els més fràgils, dels deixats de banda. Si és greu perdre una “mà” o un “peu” o un “ull”, molt més greu és perdre un germà, sobretot si som nosaltres mateixos els qui hem provocat que caigui o es faci mal. Perquè tots som germans, propers i interdependents els uns dels altres.

Jesús ens diu, doncs, que som corresponsables els uns dels altres. Els altres, els germans, no ens han de ser mai indiferents, especialment si són dels “més petits”. Això no vol dir que els hàgim de tractar amb un paternalisme que no els deixaria créixer. Més aviat, que no hem d’usar la nostra llibertat sense tenir en compte els qui en tenen menys o no en tenen. O, encara, que mentre hi hagi un germà o una germana que no és lliure, a mi també em manca llibertat. O que, mentre en la comunitat hi hagi diferències negatives i exclusions, el “cos”, la “comunitat” està com mutilada, li manca algun membre o germà.

Cal prendre’s seriosament això de ser cristians, optant per Jesús, identificant-nos amb Jesús, i tenint l’Evangeli com un bé vivencial, que abona el cor i es fa expressiu en la vida.

OBRIU-ME ELS ULLS, SENYOR!

 

El món i la humanitat, davant nostre, ens interroguen i ens inquieten. Voldríem poder-ne descobrir totes les dimensions, el “mes en allà” . Però la nostra mirada no copsa sino la superfície de les coses i dels éssers. Ens cal una altra mirada per penetrar més pregonament i veure-hi, com Déu hi veu. Nomé els “ulls de la fe”, val a dir: els ulls de Jesucrist empeltats als nostres ulls d’homes, ens poden aportar la seva llum i permetre’ns aquets llarg pelegrinatge.
Llavors veuríem, a poc a poc, a través de la història humana i en els seus detalls més petits, l’Esperit de Jesús en obra i el seu gran Cos que neix , es desenvolupa, mor i ressuscita cada dia. Ja no contemplaríem nomes “jesús de Natzaret”, sinó Crist descabdellant en el temps el seu misteri de creació, sino Crist descabdellant en el temps el seu misteri de creació, d’encarnació i redempció, i podríem unir-nos-hi a  través de tota la nostra vida i de la dels nostres germans per treballar amb ell i edificar el Reialme del seu Pare.
Obriu-me els ulls, Senyor, que pugui “veure-hi”… més enllà dels cossos humans que m’atrauen o que em repugnen, més enllà  de llurs ulls i llur mirades que s’encenen o s s’apaguen: cor que penen, cors que es gauben.
I més enllà dels cors de carn, les flors d’amor, i fins i tot de l’herba boja, que tan de pressa anomenem pecat…..; que pugui “veure”, en fi, els fills del bon Déu, que neixen i que creixem, lentament, sota l’esguard d’amor del Pare Nostre.

ENTENDRE QUE NO EXISTEIX LA MORT CAMVIA LA NOSTRA VIDA “

Luján Comas, Llicenciada en Medicina, especialitzada en Anestesiologia i Reanimació
Tinc 69 anys. Barcelonina. Vídua, tinc tres fills. Vaig treballar com a metge adjunt a l’hospital Soc apolítica, però crec que les dones poden canviar les coses. En la vida tot té sentit, som aquí per evolucionar

Amiga de la mort
Exercint la seva especialitat, anestesiologia i reanimació, es va preguntar què passa amb la consciència mentre els nostres paràmetres vitals són una línia inexpressiva. Però l’empenta final per dedicar-se a investigar sobre la mort i les EPM ( experiències properes a la mort) va ser quan al seu marit li van diagnosticar una malaltia terminal. És cofundadora de l’ associació sense ànim de lucre Merry Human Life Society ( Merrylife) per a l’evolució de la consciència, i coautora del llibre: Existeix la mort? junt amb Anji Carmelo. Serà ponent d’una jornada sobre la continuïtat de la consciència més enllà de la mort que tindrà lloc el dissabte 6 d’octubre a la Facultat de Psicologia de la Blanquerna i que organitza Merrylife .
Considero que la mort és el moment més important de la vida. Aquí es queda tot el que és dens, t’enduus la teva consciència.
Quina és la seva experiència amb la mort?
Vaig treballar com a metge adjunt a l’hospital Vall d’Hebron durant 32 anys, dels quals 18 com a anestesiòloga en cirurgia cardíaca.
Mort i reanimació han estat el seu pa de cada dia?
He estat en contacte amb la mort des de dos vessants. L’un és personal: vaig néixer després de la mort d’una germana, recordo anar al cementiri des de molt petita. També vaig viure tres avortaments tardans de la meva mare, la mort d’un germà als 26 anys i la mort del meu marit.
A quina edat va enviudar?
Als 48 anys. Va ser llavors, amb el diagnòstic de malaltia terminal del meu marit, metge reumatòleg, quan vaig començar a investigar la mort i la possibilitat d’un més enllà per ajudar-lo en aquell trànsit.
I en l’àmbit professional?
A causa de la meva especialitat he reanimat moltes aturades cardíaques i he assistit a operacions molt greus. Vaig ser part de l’equip del primer trasplantament bipulmonar d’ Espanya i el primer unipulmonar de Catalunya. Tot això m’acosta molt a la mort i em porta a fer-me moltes preguntes.
Parlem-ne.
Hi havia un tipus d’operacions que fèiem en cirurgia cardíaca sota hipotèrmia profunda. Casos en què l’aorta es trenca a la zona on surten les artèries que irriguen el cervell. Perquè el cirurgià ho pogués cosir havíem d’aturar la circulació sanguínia, el cor i la respiració.
I això no és la mort?
Sí, aparentment la persona està morta. Després, a través de l’escalfament, l’oxigen i els fàrmacs, la seva activitat torna a la vida. Jo no podia evitar-me preguntar: on és la consciència mentrestant? Si la consciència és al cervell, quan aquest no rep oxigen, què passa amb ella?
Què va entendre?
Que la consciència no és un producte del nostre cervell sinó que utilitza el nostre cervell. Vaig dedicar molt de temps a investigar les EPM ( experiències properes a la mort).
Ha col·laborat vostè amb el cardiòleg holandès Pin Van Lommel.
Sí, que des del 1988 s’ha dedicat a documentar casos inqüestionables d’ EPM. El 2001, a The Lancet, va publicar un estudi clínic prospectiu amb 344 pacients en què van participar deu hospitals holandesos.
Sobre vivències d’ EPM?
Sí, pacients que moren clínicament, és a dir, que cor i cervell deixen de funcionar, i malgrat això poden explicar les seves percepcions sensorials com si fossin un ésser complet (les persones cegues veuen com si tinguessin vista, els sords senten…), i poden sentir, recordar i pensar. Però el seu cervell no té rastre d’activitat perquè simplement està mort.
I què expliquen?
Les situacions més comunes descrites són que han pogut veure’s a si mateixos i el que passava en aquell moment en el seu entorn; han revisat tota la seva vida en el passat i també en el futur i han comprès el sentit de la seva existència. Han sentit una pau i un amor incondicional indescriptible.
Malgrat que el seu cervell és mort?
Sí, per tant aquella consciència que continua durant aquest trànsit no es troba al cervell. És una energia, i com a energia no es crea ni es destrueix, es transforma i perdura.
S’esdevé algun canvi en aquestes persones?
La majoria modifiquen la seva escala de valors, perden la por de morir i afronten la vida d’una forma radicalment diferent: comencen a dedicar-se a feines que donen sentit a les seves vides, de servei i ajuda als altres…
Hi ha metges que diuen que aquestes experiències són meres al·lucinacions.
Sí, per la falta d’oxigen que tots patim en aquell moment, però no tots tenim un EPM, no arriba a un 20%. També diuen que són causades per l’excés d’anhídrid carbònic o una epilèpsia del lòbul temporal, però totes són rebatibles.
Com s’ho explica vostè?
El 1990, Stuart Hameroff, psicòleg a la Universitat d’Arizona, i Roger Penrose, físic matemàtic a la d’Oxford, van proposar que els microtúbuls, les unitats més petites del citoesquelet de les cèl·lules, actuen com a canals per a la transferència d’informació quàntica responsable de la consciència.
Som com aparells de ràdio?
Exacte, i quan morim el contingut dels microtúbuls torna a aquella consciència quàntica i si et reanimen es pot recuperar.
M’està dient que en nosaltres hi ha una consciència universal?
Sí, i quan mors aquesta consciència a què se sumen les teves experiències passa a la consciència quàntica, però no es perd la informació.
Es tracta d’una consciència que està contínuament aprenent?
Sí, contínuament, i que està connectada a tot. El món de les subpartícules de les quals tot està fet, estan interconnectats, vostè, jo, els arbres, la taula, tot l’univers… Pot ser una explicació. El que queda clar és que si entenguéssim que no existeix la mort, no tindríem por i viuríem d’una altra manera.
IMA SANCHÍS La Vanguardia “La Contra”
29/09/2018

QUÈ ÉS LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL?

La intel·ligència emocional aporta un nou marc per educar la capacitat d’adaptació social i emocional de les persones. Seria el conjunt d’habilitats que serveixen per expressar i controlar els sentiments de manera adequada. Aquestes habilitats poden ser desenvolupades per mitjà de l’aprenentatge i l’experiència quotidiana.
Les quatre habilitats bàsiques
per a un control emocional adequat:

PERCEPCIÓ, AVALUACIÓ I EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS.
Aquesta habilitat es refereix al grau en què les persones són capaces d’identificar les seves emocions, així com els estats i sensacions fisiològiques i cognitives que comporten. A més, implica la capacitat per expressar adequadament els sentiments i les necessitats que hi estan associades en el moment oportú i de manera correcta.

ASSIMILACIÓ O FACILITACIÓ EMOCIONAL.
Implica l’habilitat per tenir en compte els sentiments quan realitzem un procés de presa de decisions. Les emocions serveixen per modelar i millorar un pensament al dirigir la nostra atenció cap a la informació significativa, i poden facilitar el canvi de perspectiva i la consideració de nous punts de vista.

COMPRENSIÓ I ANÀLISI DE LES EMOCIONS.
Implica saber eti- quetar les emocions i reconèixer en quina categoria s’agrupen els sentiments, així com conèixer les causes que les generen i les conseqüències futures de les nostres accions.

REGULACIÓ EMOCIONAL.
Suposa la regulació conscient de les emo- cions. Inclouria la capacitat per estar obert als sentiments, tant positius com negatius. A més, comprendria l’habilitat per regular les emocions moderant les negatives i intensificant les positives sense reprimir ni exagerar la informació que comuniquen.  

LES EMOCIONS SÓN PRÒPIES DE L’ÉSSER HUMÀ

Es classifiquen en positives i negatives en funció de la seva contribució al benestar o malestar.

Totes les emocions, tant de caràcter positiu com de caràcter negatiu, compleixen funcions importants per a la vida.

Totes les emocions són vàlides. No existeixen emocions bones o dolentes. Les emocions són energia i l’única energia que és negativa és l’energia estancada. Per aquesta raó, és necessari expressar les emocions negatives retingudes que poden desencadenar problemes majors.

No podem desconnectar o evitar emocions. Qualsevol intent per controlar-les a través del consum de tabac, alcohol o altres drogues pot generar problemes importants a llarg termini.

Podem aprendre a manejar-nos amb els nostres estats emocionals.

Hi ha sis categories bàsiques d’emocions:

POR:

Anticipació a una amenaça o perill (real o imaginari) que produeix ansietat, incertesa, inseguretat.

SORPRESA:

Sobresalt, sorpresa, desconcert.

És molt transitòria i ens permet una aproximació cognitiva per saber què està passant.

La por és necessària, ja que ens serveix per apartar-nos d’un perill i actuar amb precaució.

AVERSIÓ:

Disgust o fàstic cap aquell que tenim davant.

IRA:

Ràbia, enuig que apareix quan les coses no surten com volem o ens sentim amenaçats per alguna cosa o algú.

ALEGRIA:

Sensació de benestar i seguretat que sentim quan aconseguim algun desig o veiem complerta alguna il·lusió.

TRISTESA:

Pena, solitud, pessimisme davant la pèrdua d’alguna cosa important o quan ens han decebut.

La funció de la tristesa és la de demanar ajuda. Ens motiva cap a una nova reintegració personal.

Ens ajuda a orientar-nos, a sa- ber què fer, davant una situació nova.

Ens produeix rebuig i solem allunyar-nos-en.

És adaptatiu quan impulsa a fer alguna cosa per resoldre un problema o canviar una situa- ció difícil. Pot comportar risc d’inadaptació quan s’expressa de manera inadequada.

Ens indueix cap a la reproducció (desitgem reproduir aquell succés que ens fa sentir bé).

Com es pot desenvolupar l’educació emocional als nens?

Abans de començar a desenvolupar estratègies d’aprenentatge de les diferents habilitats emocionals és necessari destacar alguns aspectes generals que resul-ten de vital importància emocional:

Els nens s’aniran formant en la maduresa emocional a mesura que els adults els ensenyin i practiquin amb ells. Aquestes habilitats es poden aprendre aprofitant cada moment quotidià a la llar o a l’aula. * Ensenyar a controlar les emocions és diferent de reprimir-les. És important que el nen aprengui a expressar-les d’acord amb el moment, la situació i les persones presents. * Reforçar la idea que totes les emocions són necessàries. No existeixen emo- cions bones o dolentes.

Transmetre al nen que tots podem aprendre moltes coses que ens ajuden a guiar i expressar les nostres emocions. Sempre tenim la possibilitat de triar. Triarem què fer amb l’enuig o amb la pena, podem cridar i colpejar co- ses o buscar altres formes de descarregar l’enuig que no ens danyin ni a nosaltres ni els altres.

Aclarir que no podem evitar les emocions. A vegades, davant emocions que ens produeixen malestar com l’enuig, la por o la tristesa, intentem fer qual- sevol cosa per deixar de sentir-les. Fins i tot els adults ho fan. Però això no funciona!

Tots tenim dret als nostres sentiments, fins i tot els de temor. 

EL CRISTIÀ INCOHERENT DÓNA ESCÀNDOL I L’ESCÀNDOL MATA

El cristià incoherent dóna escàndol i l’escàndol mata: aquestes són les idees que ha indicat el sant pare Francesc en l’homilia a Santa Marta.
En l’homilia de el Pontífex ha pres com a referència la confirmació que ha administrat durant la missa. Qui rep aquest sagrament -ha afirmat el Papa- manifesta el seu desig de ser cristià. Ser cristià vol dir donar testimoni de Jesucrist: és una persona que «pensa com a cristià, sent com a cristià i actua com a cristià. I aquesta és la coherència de vida d’un cristià «. Francesc ha observat que un pot dir també que té fe «però si cal una d’aquestes coses, no hi ha el cristià», «hi ha alguna cosa que no va, hi ha una certa incoherència». I els cristians, «que viuen ordinàriament, comunament en la incoherència, fan molt malament».

Francesc ho ha explicat així: «hem escoltat a l’apòstol Sant Jaume que diu a alguns incoherents, que es retenen cristians, però s’aprofiten dels seus treballadors, i diu així: ‘eh aquí, el salari dels treballadors que han collit a les vostres terres i que vosaltres no heu pagat crida, i les protestes dels recol·lectors han arribat a les orelles del Senyor Totpoderós ‘. És fort el Senyor. Si un sent això, pot pensar: ‘però això ho ha dit un comunista! «No, no, ho ha dit l’apòstol Jaume! És paraula del Senyor. És la incoherència. I quan no hi ha la coherència cristiana i es viu amb aquesta incoherència, es fa escàndol. I els cristians que no són coherents donen escàndol «.

El Papa ha continuat afirmant que «Jesús parla molt forta de l’escàndol: ‘qui fa caure en pecat un sol d’aquests petits que creuen en mi, un només d’aquests germans, germanes que tenen fe, més li val que li pengin al coll una d’aquestes pedres de molí que mouen els ases, i li s’enfonsin en el profund de la mar ‘. Un cristià incoherent fa molt mal i l’escàndol mata, ha advertit el Pontífex. I així ha assenyalat que «moltes vegades hem escoltat: ‘Però pare, jo crec en Déu, però no en l’Església, perquè vosaltres cristians dieu una cosa i feu una altra». I també: ‘jo crec en Déu, però en vosaltres no «. I això passa per la incoherència, ha indicat Francesc.

I ha prosseguit: «si tu et trobes davant –imaginar-nos- d’un ateu i et diu que no creu en Déu, tu pots llegir-li tota la biblioteca, on es diu que Déu existeix i també provar que Déu existeix, i ell no tindrà fe . Però si davant d’aquest ateu tu dónes testimoni de coherència de vida cristiana alguna cosa començarà a treballar en el seu cor. Serà precisament el teu testimoni el que li portarà aquesta inquietud sobre la qual treballa l’Esperit Sant. És una gràcia que tots nosaltres, tota l’Església ha de demanar: ‘Senyor, que siguem coherents’ «.

Per tant, conclou el Papa, cal resar «perquè per viure en la coherència cristiana és necessària la pregària, perquè la coherència cristiana és un do de Déu i hem de demanar-ho»: «Senyor, què jo sigui coherent! Senyor, que jo no escandalitzi mai que jo sigui una persona que pensi com a cristià, que senti com a cristià, que actuï com a cristià «.
Per a finalitzar, Francesc ha demanat que quan caiguem per la nostra debilitat, demanem perdó: «tots som pecadors, tots, però tots tenim la capacitat de demanar perdó. I Ell no es cansa mai de perdonar! Tenir la humilitat de demanar perdó: ‘Senyor, no he estat coherent aquí.¡Perdó!’ Anar endavant en la vida amb la coherència cristiana, amb el testimoni de qui creu en Jesucrist, que sap que és pecador, però que té la valentia de demanar perdó quan s’equivoca i que té molta por d’escandalitzar. El Senyor ens d’aquesta gràcia a tots nosaltres «.

LA CASA DESOLADA DE PALAMOS

Cada dia aquest estiu quant anava a la platja passava per davant d’una casa desolada, vidres trencats, finestres obertes i la porta a paredada. Feia veritablement molta pena. Davant i al costat un pati, amb una reixa de ferro mig obert, jo diria fins i tot mig protegit per una tanca, on s’amuntegava molta brutícia arbustos mort. Una autèntica pena! Però a l’estiu, sabeu que les figueres són vives i aquesta pobra figuera mig mutilada sobre sortia per la porta ratjada i a més tenia alguna figa a punt de menjar. Em vaig parar, i la vaig mirar bé.

La petita figuera, la veritat sigui dita em va mig entendri I la vaig admirar i repeteixo em va entendri. És que valia la pena davant d’aquell a casa rònega i violada i en aquell pati de brutícia, viure i treure fruit?

Quan tan sols sovint les persones pensem i diem: “no val la pena cansar-se, qui t’escoltarà?

Qui t’ho agrairà”. Quant de fallim davant el desànim general. Quan tot es fredor i mutisme al teu voltant. Quant tants i tants abans que tu han fracassat. Quant tot et convida a tirar el barret al foc…. Mira la mutilada figuera treia fruit que desvetllava dolçament la vida del seu entorn que fins i tot desplega bas -antes fruit, olor dolça, poèticament podríem dir que ens desvetlla dolçament la vida del seu entorn que desplega fruits a l’aire i el vent i perfums encoratjada-ment la vida.

Em pregunto per què flòrir ?. Perquè se’ns la vida en la seva saba. Perquè és el millor que pot fer. Perquè donant fruit irradia vida que farà florir d’altres arbres i d’altres persones

ES MOLT DIFÍCIL SER NEUTRAL

 

 

Vaig llegir en un diari, afirmava que la neutralitat no es tant freqüent com es diu. Ni en el mon de la ciència. Perquè quan exposem un assumpte sempre en donem la nostra versió.

Nosaltres tenim el convenciment que sempre som objectius objectius, justos i ponderats en el tracte amb els altres. Semblem inconscients dels fluxos i refluxos sentimentals que ens fan actuar d’una manera determinada. L’experiència ens mostra postures enfrontades, teories diverses, polítiques irreconciliables, persones rivals….. I esdevé difícil creure que nomes una de les parts té la raó. Si , la neutralitat amb prou feines existeix.

Per això uns i altres hem de saber que ser objectiu es molt difícil. Perquè estem irremeiablement lligats als nostres sentiments. I convé, per tal de ser honestos, tenir clar que les coses que diem no són la veritat plena. Hem d’afirmar, doncs, amb prudència i escoltar amb respecte. En definitiva, reconèixer que som neutrals comporta la renuncia a considerar estúpid a qui no opina el mateix que jo.

ELS CAMINS DE LA PAU

Recordo perfectament un escrit del bisbe Jaume Camprodon publicat en el full parroquial setembre del 75. Mes o menys deia. Que la societat està convulsa per l’onada de violències que es va propagant a tots indrets. Certament això no és viure. L’educació per a la tècnica ha ofegat l’educació per a la vida. L’afany per un bon per venir a reduït una visió de l’home que ha marginat els drets dels seus semblants.

Hom es pregunta:¿ On anem a parar ? La violència engendrada més violència; per la naturalesa està incapacitada per a generar Pau; a tot estirar pot posar la por al cos.

L’esperit de Jesús, que ha d’animar els cristians, porta per altres camins. La pau veritable és fruit de tota una altra mena de treball.

Per ajudar a descobrir-ho ens pots servir la comparació de dues frases consagrades per la història i continua dient el bisbe Jaume Una diu: “Si vols la pau prepara la guerra”; l’altre: “La pau és el fruit de la justícia”.

La guerra pot ser un remei a l’hora de la legítima defensa, tant mateix és un recurs d’última instància. I tampoc no ens assegura la veritable pau. Pot aconseguir el manteniment d’un ordre establert, no sempre sobre bases equitatives, una tranquil·litat exterior sobra una “guerra freda”. L’experiència ens ho diu prou.

La pau veritable és fonament en la justícia. És el restabliment de l’ordre del pecat has desfet. Un projecte centrat en Déu, Pare de tots, que vol que tots els homes visquin i s’ajudin els uns als altres a viure com pertoca a tota persona humana.

Tot treball per educar les consciències, ja des de la infància, és un sentit de justícia (el respecte i l’estímul d’altres com un igual, a l’ajuda el més limitat…) edificar a la pau. “La Pau és fruit de la justícia”.

I el bisbe Jaume, acabava amb aquesta afirmació . És un treball lent, que vol constància i demana renúncies, però que és positiu com cap altre en ordre a aconseguir la veritable pau; la pau que tots anhelem.

NI FAN NI DEIXEN FER

 

He observat una cosa molt curiosa amb forces persones: que tot el que no fa ells està mal fet. Ho critiquen, ho menyspreen i, si poden, i posen totes les traves possibles. El més estrany és que tot el que depèn d’ells resta en un grau considerable d`inèrcia.

Ni fa ni deixa fer.

É clar, un, que no es te per perfecte, entén que aquest perill ens assetja. Perquè l’enveja és una planta no gens rara en el camp de la humanitat. Explica tants mòbil de les nostres accions. Mai no m’havia adonat tant com ara de les dificultats d’alegrar-se de bé la virtut i la prosperitat dels altres. El deler del protagonisme ens traeix més enllà del que nosaltres mateixos voldríem.

S, i l’afany de poder, ni que sigui en coses minúscules, es manifesta amb una gran força.

El que passa és que, situant-se a una certa distància del fet, hom pensa que moltes batalles tenen sabor de ridícul. I si acceptéssim que tots som una mica ridículs, què passaria? Aquesta constatació podria ajudar a obrir camins a la virtut.? La virtut té nom del senzillesa, d’alegria pel bé dels altres… I sap oferir possibilitats a tothom. Perquè l’important no és només que jo faci el bé, sinó també que es faci el bé i que com més mans el procurin millor. Afavorir les condicions de fer el bé és ja fe el bé. No posar traves el bé sembla molt elemental, però pel que es veu suposa una grau de conversió força elevat.