ELS CAMINS DE LA PAU

Recordo perfectament un escrit del bisbe Jaume Camprodon publicat en el full parroquial setembre del 75. Mes o menys deia. Que la societat està convulsa per l’onada de violències que es va propagant a tots indrets. Certament això no és viure. L’educació per a la tècnica ha ofegat l’educació per a la vida. L’afany per un bon per venir a reduït una visió de l’home que ha marginat els drets dels seus semblants.

Hom es pregunta:¿ On anem a parar ? La violència engendrada més violència; per la naturalesa està incapacitada per a generar Pau; a tot estirar pot posar la por al cos.

L’esperit de Jesús, que ha d’animar els cristians, porta per altres camins. La pau veritable és fruit de tota una altra mena de treball.

Per ajudar a descobrir-ho ens pots servir la comparació de dues frases consagrades per la història i continua dient el bisbe Jaume Una diu: “Si vols la pau prepara la guerra”; l’altre: “La pau és el fruit de la justícia”.

La guerra pot ser un remei a l’hora de la legítima defensa, tant mateix és un recurs d’última instància. I tampoc no ens assegura la veritable pau. Pot aconseguir el manteniment d’un ordre establert, no sempre sobre bases equitatives, una tranquil·litat exterior sobra una “guerra freda”. L’experiència ens ho diu prou.

La pau veritable és fonament en la justícia. És el restabliment de l’ordre del pecat has desfet. Un projecte centrat en Déu, Pare de tots, que vol que tots els homes visquin i s’ajudin els uns als altres a viure com pertoca a tota persona humana.

Tot treball per educar les consciències, ja des de la infància, és un sentit de justícia (el respecte i l’estímul d’altres com un igual, a l’ajuda el més limitat…) edificar a la pau. “La Pau és fruit de la justícia”.

I el bisbe Jaume, acabava amb aquesta afirmació . És un treball lent, que vol constància i demana renúncies, però que és positiu com cap altre en ordre a aconseguir la veritable pau; la pau que tots anhelem.

NI FAN NI DEIXEN FER

 

He observat una cosa molt curiosa amb forces persones: que tot el que no fa ells està mal fet. Ho critiquen, ho menyspreen i, si poden, i posen totes les traves possibles. El més estrany és que tot el que depèn d’ells resta en un grau considerable d`inèrcia.

Ni fa ni deixa fer.

É clar, un, que no es te per perfecte, entén que aquest perill ens assetja. Perquè l’enveja és una planta no gens rara en el camp de la humanitat. Explica tants mòbil de les nostres accions. Mai no m’havia adonat tant com ara de les dificultats d’alegrar-se de bé la virtut i la prosperitat dels altres. El deler del protagonisme ens traeix més enllà del que nosaltres mateixos voldríem.

S, i l’afany de poder, ni que sigui en coses minúscules, es manifesta amb una gran força.

El que passa és que, situant-se a una certa distància del fet, hom pensa que moltes batalles tenen sabor de ridícul. I si acceptéssim que tots som una mica ridículs, què passaria? Aquesta constatació podria ajudar a obrir camins a la virtut.? La virtut té nom del senzillesa, d’alegria pel bé dels altres… I sap oferir possibilitats a tothom. Perquè l’important no és només que jo faci el bé, sinó també que es faci el bé i que com més mans el procurin millor. Afavorir les condicions de fer el bé és ja fe el bé. No posar traves el bé sembla molt elemental, però pel que es veu suposa una grau de conversió força elevat.

SER AUTÈNTIC

Hom sent i moltes vegades que s’ha de ser autèntic. A mi, des de fa un temps, m’ha vingut ganes de no aconsellar a ningú aquesta actitud. Perquè, en nom de l’autenticitat, he vist accions enormement I reflexives i decisions i incoherent en casos de veritable importància. Fins i tot reaccions inoportunes així i grolleres són titllades de autenticitat.

Heus aquí però, el nus del malentès: Confondre autenticitat amb espontaneïtat, què és un mer reflexa o un simple instint.

Què és, doncs l’autenticitat? Una qualitat relacionada directament amb la personalitat. És autèntic qui, amb la reflexió adequada, assoleix unes conviccions i actua, amb fermesa i humilitat, d’acord amb aquestes. Aquesta virtut, al costat d’una posició personal definida, inclou la ductilitat, element importantíssim per a la vida social humana. L’autenticitat es mostra en la possessió d’un d’uns principis que dirigeixen la manera de viure, s’endevina en la recerca de la veritat, s’adquireix amb la reflexió comparada amb l’experiència, té el límit del respecte a la intimitat i els drets dels altres, i compta també amb la comprensió dels que ens envolten…..

Afirmen que s’ha de se autèntic. pero que això no equival ni a la imprudència, de parla a tort ni ha dret, ni a immiscir-se inoportunament en la vida dels altres, ni expressar-se sense tenir en compte els receptors ni es pot confondre amb la amb el simplisme d’una vegetativa espontaneïtat. És autèntic qui actua amb la llum de la veritat possible, té clar la meta a aconseguir: la mort, la virtut perenne. I qui sap que la caritat no pot prescindir de les paral·leles de la prudència, l’envejable qualitat que col·labora a encertar les decisions

BESALÚ, CIUTAT JUEVA

Besalú Ciutat Jueva és una celebració de recreació històrica centrada en l’evocació de la comunitat jueva medieval de Besalú de la qual es conserven evidències significatives com la sinagoga i els banys rituals jueus o micvé.

A principis de març, pels carrers de la localitat és possible fer un viatge en el temps i retrocedir fins l’Edat Mitjana. Es pot gaudir de música sefardita en directe, conferències, visites guiades teatralitzades, gastronomia típica, mercat medieval, activitats infantils…

El comtat de Besalú va ser un dels comtats existents al territori conegut durant la primera meitat del segle IX com Marca Hispànica.

En els seus orígens, el comtat de Besalú va ser un ‘pagus’ (territori amb un govern descentralitzat) del comtat de Girona. El comtat de Besalú va disposar de moneda pròpia des del 969 encara que fins el 1020 només existeixen referències documentals.

ES MUCHO MÁS IMPORTANTE AMARSE QUE ENTENDERSE

Gregorio Luri, maestro de escuela, pedagogo, doctor en Filosofía y escritor

62 años. Nací en Navarra y vivo en El Masnou. Casado, dos hijos y dos nietos. Gracias Soy un conservador, no tengo suficiente con ser sólo moderno, necesito recurrir a los antiguos para entender el presente. Y un pagano que cree en Jesús

Qué le han enseñado sus alumnos?

Mis límites. “Habla para que te vea”, decía Sócrates. Sólo cuando los demás hablan los ves y cuando hablas te ves a ti mismo.

¿Qué es un maestro?

Tu obligación es hacer visible a tu alumno lo que puede llegar a ser.

Un maestro así es el sueño de todo padre.

Creo que la armonía está sobrevalorada, que padres y maestros no necesariamente tienen que ir al unísono. Está bien que los niños entiendan que hay desavenencias. Crecer también es saber moverse de manera adecuada en ámbitos distintos.

La armonía es difícil también en casa.

Es irreal hacer creer a los hijos que los padres estamos de acuerdo en todo. Lo que deben ­entender es que las desavenencias se gestionan. Considero que es mucho más importante amarse que entenderse.

Eso es muy inteligente, maestro.

Mostrar a los hijos que nos queremos a pesar de que hay momentos que no nos soportamos es una lección imprescindible para llegar a ser adulto. ¿Hay algo más importante en la vida que contar con alguien que te quiere siendo consciente de todo eso de lo que no te sientes digno?

Elogia usted la familia sensatamente imperfecta.

Sí, la que está dispuesta a aprender de su propia experiencia, que no delega su responsabilidades en un especialista. Si los humanos fuésemos relojes complejos, ajustaríamos las piezas que no funcionan, pero como no lo somos, lo que necesitamos es sentido común.

Hoy no hay niño que no haya visitado a un psicólogo.

Eso indica la inseguridad de los padres. Si no tienes un problema claro y concreto, no alquiles tu responsabilidad a un especialista. Pero a menudo acudimos a ellos porque creemos que es posible una vida sin problemas.

Cierto.

Eso no existe. De lo que se trata es de cómo gestionar los problemas cotidianos sin excesivas gesticulaciones.

¿Esa mala cara, ese grito huracanado…?

Sí, todas esas cosas de las que nos avergonzamos. Pero hay que pasar página. Me gusta ese cuento zen de un monje que cuidaba primo­rosamente su jardín, y cuando había acabado le echaba una hoja seca porque decía que si no tenía ninguna imperfección no era humano.

Es usted irónico con los superpadres.

Los padres modernos siempre llevan ese Pepito Grillo que les hace estar continuamente preguntándose si en lugar de castigar no hubiera sido mejor dialogar o viceversa; esa condicionalidad en las relaciones que deberían ser espontáneas marca un comportamiento que merece el nombre de neurótico.

La reflexión es buena.

Sí, pero que no sea doliente. Es buena una cierta ironía con las propias meteduras de pata que te permita dolerte menos y aprender más.

Hoy los niños se autojustifican diciendo: “es que soy adolescente”.

Sábado: tu niño del alma, tumbado en el sofá con el mando a distancia te dice: “Me aburro”. Hay padres que consideran que deben ser los dinamizadores culturales de sus hijos, ofrecerles un menú de actividades, pero así estimulan su flojera. Mejor un “y a mí qué”, provocar que salgan de su aburrimiento autónomamente.

Entiendo.

…O el niño que ha tenido un día agotador: exámenes, entreno… Llega a casa, tira la mochila y exclama: “¡Estoy cansadísimo!”. Los padres perfectos le preparan un baño y le sirven la cena. Yo abogo por un: “Te entiendo perfectamente porque yo llego así muchos días, pero por favor recoge la mochila”.

Ya.

La adolescencia se ha convertido en un nuevo fenómeno cultural y comercial. Y a menudo la autoestima se confunde con el narcisismo que hoy se considera una conducta normal, y eso fragiliza mucho. Si te crees que el mundo está para servirte, vives en un engaño.

Hay que ser comprensivo…

Los adolescentes aprenden saltándose los límites. Tienen más energía que sentido común para controlarla y a menudo actúan sin lógica; los padres lo sabemos, pero esa comprensión te la debes guardar para ti, tú debes ser sus frenos.

Dice que sin culpabilidad no hay moralidad… suena carca.

Hoy la palabra culpa está proscrita, pero señalarles las faltas es decirles que los consideras personas responsables de sus actos y no unos insensatos que no saben lo que hacen; así podrán reflexionar y extraer alguna conclusión.

¿Con o sin castigo?

La mejor manera de librar a un culpable de sus remordimientos es ofrecerle la posibilidad de hacer borrón y cuenta nueva. El drama de nuestros jóvenes es que hay demasiados adultos confundiendo comprender con justificar.

Con lo que hacemos nos hacemos.

Así es, y defiendo otro concepto olvidado: la virtud, cuya esencia es la ambición de realizar bien lo que tengas que hacer. Me parece más útil el compromiso de los actos que eso de repetir valores: “sé bueno” “sé sincero”, “sé justo”…

Y creo que es más noble aprender a querer la ­vida a pesar de sus constantes zancadillas que aspirar a una felicidad que se supone se consigue renunciando a la vida, es decir: creyendo que si eliminas lo que va mal serás feliz.

IMA SANCHÍS

27/09/2017 01:56 | Actualizado a 27/09/2017 14:28

DONAR LA CARA.

És del tot fàcil criticar una llei, una pràctica, quan aquesta és injusta, i a més té efectes esclavitzant en la meva vida. És fàcil, fins i tot, fer un article en contra o anar a una manifestació reivindicativa, amb pancartes i tot. I segurament cal fer-ho. Però el paper del cristià i de l’home solidari no rau únicament a lluitar contra tot allò que l’esclavitza, sinó la lluita també contra tot allò que esclavitza a un germà, sigui quin sigui i sigui on sigui. I això ja no és tan fàcil ni freqüent. Cridem quan ens trepitgen la cua, però si veiem trepitjada la cua dels altres – I alguna vegada som nosaltres o el nostre partit, que hi té el peu a sobre- callem com uns morts i en tot cas ens justifiquem dient que això és el preu de la democràcia, ara governo jo, ara governes tu.

Hi ha valors més absoluts que el meu partit, les meves conveniències o la meva butxaca: la veritat, l’honradesa, la solidaritat. No “la meva veritat”, la meva honradesa,” la meva” solidaritat

¿Sóc d’aquells que davant la injustícia només crido per darrere, sense donar la cara, ni arriscar-me mai.?

¿Sóc d’aquells que només dono la cara davant dels conflictes que m’afecten a mi i als meus?

¿O sóc d’aquells que dono la cara davant de tota la injustícia, evidentment segons les pròpies possibilitats, encara que sigui per defensar un germà allunyat, desvalgut i fins poder pot ser adversari meu.

Només aquest actua com a cristià.

VERSIÓ MODERNA D’ALLÒ DE CAIFÀS

 

 

De vegades hom té la impressió que l’ordre, fins i tot injust, compta més que homes que en poden ser víctimes; que la seguretat, sovint afany egoista, val més que els homes que poder s’hi podreixen; que els interessos d’un sol grup passen arbitràriament davant de tots els altres. ¿ No serà això una versió moderna d’allò de Caifàs: No hi enteneu res; val més que mori un home que no pas que perdi tot el poble? Ja és bens trist que haguí de morir un home! Encara ho és més, però, que, en aquest joc d’ordre, de seguretat i d’interessos, siguin molts, pobles sencers! els qui hi morin, i poquíssims, comptades camarilles! El qui s’hi perdin.

LA CADIRE BAIXA

Deia la Coloma, una senyora gran, No hi ha res com una cadira baixa, d’aquelles del cul de cordo de cordill; quant t’hi seus, per fer mitja, t’aguanta be l’esquena i et descansen els peus a terra; quant has de d’abastar alguna cosa, hi pots pujar sense haver de fer cap gran camada. En dona fe, no hi ha com una cadira baixa, d’aquelles del cul de cordo de cordill! Nomes té l’inconvenient que no saps que fer-ne, ni on posar-la, quant et ve una visita!

Potser una mica exagerat, oi? De tota manera deia la Coloma, jo sé de persones amb qui passa com amb aquestes cadires baixes ! I sé de conviccions i creences que no saps tampoc on posar, o què fer-ne, quant et ve una visita. Com si fossin també cadires baixes de cul de cordo de cordill.

ANYORO EL SOL DE L’ESTIU

Quan hom passa uns dies sense veure el sol, recordant aquell estiu que compartíem algunes hores junts i pensar en el proper estiu per conviure junts els sol i jo.

Ara quant entre el raig de sol per la finestra

Mireu què anava pensat tot contemplant-lo, quant venia de centenars de milers de kilòmetres, a alegrar-me, a dir-me que la vida és bonica, que val la pena viure i ajudar a viure tothom i tota criatura, que després que després de l’estiu ve el hivern i que sempre per aquest temps porta poc sol i la vida ho nota, com aquell qui diu estem amb una altre “galàxia” molt llunyana però que ja preguntem al cor, sempre que estimem.

Però, heus ací que tot contemplant el raig de sol, vaig veure dins seu tota una munió de partícules de pols. I doncs –vaig dir-, que hi feu aquí embrutant i profanant el raig de sol?

I vaig acabar entenent que si el raig de sol es el missatger revelador de la grandesa del sol i no pot mostrar-nos la seva llum sense mostrar-nos , ensems, la pols que embolcalla, ell nomes es un pàl·lid reflexa de la Paraula de Déu que, eixint de les altures, ens emplena de llum, de joia, ens mostra la pols de les nostres febleses i ens dóna força per purificar-nos d’elles.

Els llibres continuen omplin, la taula i de la cadira, quietes més acompanyades que mai, i el raig de sol, el meu raig de sol que em deia: Un altre dia tornaràs a mirar-me amb la mateixa tendresa que mas mirat avui? Enyoro l’estiu d’aquest any, soc el guardià del estiu que acabem de passar, saps que et vull en mi , que et necessito, que em dones l’escalf i la llum del meu passat , del meu present i que sempre et busca en el meu futur.

La teva llum saps que estàs lligat en mi per sempre i estiu rere estiu et vinc a veure, passaré l’hivern, gaudint dels somnis d’aquest estiu, de les ones que acaronaven el meus peus i de l’aigua del mar que m’abraçava.

L’AGRAIMENT

 

 

És bo, de tant en tant, repassar la pròpia vida.

Llavors hom s’adona que el que és i posseeix no és pas únicament fruit de l’esforç i de la intel·ligència personal. Els altres –persones ben concretes que s’han fet presents en el nostre caminar- han aportat un ric patrimoni a la nostra vida. Visions, consells, paraules amables i, tal vegada, ajuts materials del proïsme ens han obert nous horitzons i possibilitats. És ben cert que la personalitat creix en la forja de les relacions humanes.

Per això, en el nostre capteniment, és necessari testimoniar la gratitud. Es important aprendre a dir “gràcies” cordialment i sincera, sense servilismes. L’actitud d’agraïment hauria d’ajudar a la superació dels moments tensos que necessàriament, broten en tota convivència humana. Convé, doncs, saber ser agraït i esdevenir enginyós -l’agraïment se les pensa totes- per tenir cura dels múltiples detalls que poden fer palesa aquesta actitud.

Els creients han de ser persones de gestos i paraules agraïts.

En efecte, expressen llur fe, d’una manera especial, en l’Eucaristia o Acció de Gracies.

A una celebració veritable hi correspon una manera de ser i d’expressar-se. El fidel sap, en últim terme, que sempre ha de dir “gracies”, perquè la fe que viu es un do constant.