Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Despres de once anys i per unes experiències repetides, Terra Santa m’envaeix un sentiment especial quant entro en qualsevol dels temples que trobem per el camí de Jerusalem i penso en els milers de persones que si senten acollides i pregan; en la seves diferents comunitats religioses, evocan tots a Deu, el mateix Deu, diferenciat sols per el nom ( Jave, Maoma, Crist…) mi sento església, viva, unit a un corrent pregant en comunió. Em passa igualment amb certes fórmules d’oracio venerables: tot el gruix de pregàries acumulada al llarga dels deu anys en que durant uns dies convisc les mateixes paraules que molt segur fa segles ja eran les pregàries d’aquells temps. Allà a Jerusalem-Terra Santa quant faig pregària fa que no em senti sol en dir les. Imatges, pregàries ,temples, que han estat i son sagraments de l’amor de Deu pels homes, evocacio d’una presencia misteriosa i certa, garantia d’un acompanyament lleial ple de tota una vida. La diversitat religiosa em fa mes proper, estar en comunió amb tots ells, i en la terra que va trepitjar Jesus.

De la carta d’una mare jove: “ A poc a poc anem retrobament Déu; la presència marevellossa de la petita M. fa més palpable, mes entenedora, més pròxima i més íntima aquesta altre presència misteriosa ….” També la presència maravellosa del petit Jesús fa més palpable, més entenedora, més pròxima i més íntima la presència misteriosa dl Pare del Cel. Maria, la mare, al costat de l’Infant, ho acaba d’arrodonir. Es ben veritat que, com algú ha dit, l’Encarnació ha simplificat Déu i la teologia. ? Oi que per Nadal no costa gaire de veure-ho? ? Oi que fóra una llàstima que passat Nadal tornéssim a complicar la presència misteriosa d’un Déu que l’Encarnació ha simplificat per sempre ?

Quant resem el pare nostra, en el mateix lloc ont Jesus ho va fer (Terra Santa-Jerusalem) Demen, doneu-nos-el avui, ? no signifiquem amb això que el pa que pugui sobrar a la nit ja no és nostre, sinó d’aquell qui no n’ha tingut en tot el dia?

Deu ser així, però, tot i la vergonya que em fa, se que continuare obrant com sempre. Confesso la meva insolidaritat i espero que algun dia, potser només algun moment, tindré la valentia de ser coherent, d’obra com tocaria a un que diu que estima. Al capdevall, aprenents com som tots en el amor, alguna cosa reixida, per petita que sigui, entre tants d’esguerros, tampoc no deu estar malament del tot. O potser si, que ho està, Déu meu! en vos posso tota la meva confiança.

Fa pocs dies llegia quin era el veritable Sentit de la Justícia.

En una tertúlia es parlava del jutge Pablo Llarena i el definien, entre altres coses, com un jutge amb valors cristians : “ els jutges cristians , com ell, no poden ser ni són injustos…”

No vull , com tampoc puc fer-ho, valorar si és o no cristià.

Jesucrist digué : “ pels seus fets els coneixereu” i en aquest cas , puc dir que el jutge Pablo Llarena ha estat molt injust i no ha tingut Sentit de Justícia de cap mena.

Sí, la justícia és una virtut molt fràgil. Els interessos l’esmicolen i les converses la ignoren.

La injustícia és un dels grans pecats de la nostra societat i de l’època que ens toca viure.

Li recordo que vos heu de ser just per doble motiu. Li cal l’anhel d’obrar amb rectitud, voluntat de no enganyar, el proïsme i la preocupació de no perjudicar-los ni tant sols en la fama.

La justícia malmesa clama reparació.

Aquesta llei s’aplica als diners, al treball a la crítica, a la humiliació dels senzills…

La bona recuperació i la llibertat de totes les persones empresonades i exiliades s’ha de fer efectiva ara i no demà. No en teniu prou amb el mal que heu fet a totes aquestes persones i a les seves famílies?

Sincerament no puc creure que tingueu un sol sentit de cristià.

Heu parlat i jutjat uns fets inexistents, uns fets que cap país els ha reconegut. No és hipocresia parlar de culpabilitat judicial inexistent? Podeu llençar vos la primera pedra? Creieu que podeu definir-vos com a cristià i persona justa?

També cal recordar que l’ofensa pública demana una justícia recta i sense valoracions del color de la pell, les creences ni la militància política. Si s’actua així s’aplicarà justícia recta.

La crua veritat és que vos no sabeu què significa estimar la justícia ni les persones amb criteris de Sentit de Justícia.

Voldria recordar-vos que si sou cristià i jutge no podeu aplicar uns criteris injustos, inhumans i, no cal dir, una justícia basada amb la falta de rigor, de fets i de sentit humà.

La justícia esdevé més fàcil i creïble dins un clima de veritable imparcialitat i , amb el vostre cas, de fraternitat.

El cas del que parlem i estem vivim , vos, n’heu redactat un informe amb falta de rigor i de proves.

Podeu dormir tranquil les nits? Creieu que el cost que en paguen les famílies és just?

No puc creure en el Sentit de la Justícia que apliqueu.

Si us plau, amb tot el respecte i creient que encara teniu dins vostre un sentit de cristià, poseu-los en LLIBERTAT JA!

VIURE EL MOMENT PRESENT

No podem viure sinó el moment present, el d’ara; ahir vam viure; demà, si Déu vol, viurem; només ara vivim. Vivim aquest moment a curt termini, a llarg termini, tancat en ell mateix a nul termini, obert cap el futur sense terminis. Però també hi ha maneras d’esprémer el dia i la vida. Ens deien: No deixis per a demà allò que pots fer avui! Hi ha qui replica: Si ho pots fer demà, no siguis beneit de fer-ho avui! Hi ha moltes maneras de viure el moment present, que es l’únic que vivim. O que no vivim!

És trist de veure com ens hem endurit, o escarmentat, o no sé què dir-ne, que ens resulti tant difícil de creure en la gratuïtat! Quant sentim dir que algú presta un servei gratuïtament, sense busca hi res, només perquè si, ens en mal fiem, li posem ocultes, tortuós, i es dissimulades segones intencions. I no sé per què! Algun entès en psicològics profundes, el dirà potser que la gratuïtat absoluta és impossible. Potser sí que ho és! De tota manera, quant ens mal fiem de la gratuïtat no davallen a aquestes profunditats! Es el nivells que se situa Pau, quan ens exporta: ho heu rebut gratuïtament , doneu-ho gratuïtament.

En termes laborals no es vàlid valorar la seva possible vàlua sols per els tituls optinguts, ja que no son garantia de res.

La gratuïtat en l’obtenció d’un títol també existeix i certament està valorat, amb respecte i ser escoltat com si el que diu pot anar a missa.

Poques coses hi ha que defensem tan aferrisadement els homes i dones com els nostres drets; ens hi cal fer-nos amb les ungles i amb les dents i no mirem gaire prim en el mal que poden als altres; els nostres drets son inviolables i entren en el camp de la més pura justícia. Justícia em sembla tanmateix un concepte que ens hem hagut d’intentar els homes i dones perquè el nostre amor trontolla.

Quant estimen de debó, no pensem en justícia, ni, doncs, tampoc en drets. I els drets, si no ens ajuden a estimar, quin valor tenen? I si són realment contraris a l’amor, són encara uns drets?. De vegades penso que és millor no preguntar tant, perquè, vulgues no vulgues, et complica la vida. En difinitiva la violació dels nostres dret avui, en el temps present, son també maltractament, en paraules en el temps en que vivim.

No em negareu que la frase, curta i tot com ès resulta altament irritant. Al menys per a mi ho és. Si fem un cas discret de certes historietes, encara la hi troberem més. Fins i tot aquells que la frase no irrita, no em podran pas negar que no és cap model de pedagogia. Afegim-hi els tons en què sol ser dita, i la cosa empitjora. Si em pregunto què s’intenta amb aquesta frase, m’hi perdo: no trobo cap resposta sensata. A part de tot això, ? qui pot asegurar que una cosa s’hagi fet sempre així? Algú li ha incorporat, fluixet, un afegitó significatiu:

Sempre s’ha fet sixí, d’ençà que es començà de fer així! Quant una frase tan de pedra picada pugui ser aplicada amb intencions d’eternitat a maneres de fer amb només quinze dies de vida, l’acabà d’enfonsar en el ridícul!