Autor: LA VIDA EN UN BLOC

No em negareu que la frase, curta i tot com ès resulta altament irritant. Al menys per a mi ho és. Si fem un cas discret de certes historietes, encara la hi troberem més. Fins i tot aquells que la frase no irrita, no em podran pas negar que no és cap model de pedagogia. Afegim-hi els tons en què sol ser dita, i la cosa empitjora. Si em pregunto què s’intenta amb aquesta frase, m’hi perdo: no trobo cap resposta sensata. A part de tot això, ? qui pot asegurar que una cosa s’hagi fet sempre així? Algú li ha incorporat, fluixet, un afegitó significatiu:

Sempre s’ha fet sixí, d’ençà que es començà de fer així! Quant una frase tan de pedra picada pugui ser aplicada amb intencions d’eternitat a maneres de fer amb només quinze dies de vida, l’acabà d’enfonsar en el ridícul!

S’e d’una persona que pretén que tot record li és camí, que tot allò que li ve a la memòria deixa veure un traç ferm que li pot marcar una pauta. És una manera, diu ell, de portar a la pràctica allò que se sol dir, que la història és mestra de la vida, o que l’experiència es mare de la ciència. Per aquesta persona, tots els fets, petits o grans, importants o banals, que han anat teixint la trama, ja llarga, de la la seva vida, li son indicadors de ruta. Afirma que haver-lis passat, aquets indicadors, li ha estat una necessitat; mirarse’ls atentament i desxifrar-ne el significat, li era una norma de prudència; dicernir-los per fer-ne el cas just que calgui, formava part d’un esperit de saviesa. Perquè, diu ell, i te raó, no tots els camins que els records indiquen són viables; ni tampoc tots duen a bon terme.

Com veig això de la felicitat? Com definir aquest concepte tant repetit en la nostra vida? Crec que se li podrien aplicar diverses interpretacions amb valor sinònim: Benestar, pau, tranquil·litat, alegria, equilibri, confiança, seguretat…En qualsevol cas, ho veig com una opció voluntària, una elecció lliure, un estat que tots tenim al nostre abast.

La felicitat crec que es un estat d´ànim, una manera de viure que puc escollir d´entre moltes d´altres.Davant de qualsevol situació que la vida em planteja, puc adoptar dues actituds: Acceptar-la, amb la confiança de que s´ha presentat per alguna raó i actuar en conseqüència, o no aceptar-la i resistir-m´hi, queixant-me´n.

Quan accepto allò que se´m presenta en el meu «ara i aquí» em sento fluint en la direcció de la vida. En no oposar-hi resistència no malgasto energia i això em permet decidir si és el que vull i si no ho és de canviar-ho.Les situacions en que em vaig trobant a la vida son opcions que trio o no de viure i que van seguides de les corresponents conseqüències de les que només jo soc responsable.

Queixar-me del que passa a la meva vida es una pèrdua de temps i d’energia. Quan vaig al supermercat trobo un munt d´opcions d´entre les que trio la que més m´agrada. Ningú m´obliga a res, però una vegada m´he decidit per una cosa determinada si aquesta no em satisfà només em resta no tornar-la a triar. Reclamar està fora de lloc i no soluciona el meu disgust.

Les coses «passen» però jo sempre «soc» i tinc la capacitat de deixar-les passar. Puc veure-les passar sense que arrosseguin, gaudint de les que m´agraden i deixant estar les que em desagraden.Crec que ningú fa res que no li agradi. Crec que no estic obligat a fer res que no vulgui fer. I quan això em passa, m´he de preguntar si no ho fet per por, per vergonya o per quedar bé. En qualsevol cas, sempre es la meva decisió.

Les situacions a la vida son les que son però crec que cadascú de nosaltres hi pot dir sempre la seva.

No hi ha res permanent, tot passa.

Es la nostra disposició personal enfront de cada situació la que va configurant allò que tothom anhela i que sempre te al seu abast: La Felicitat

https://www.guiaterrasanta.org/primer-dia

Tu, Senyor, ens crides a seguir-te personalment,no et val una resposta mediocre …

Tu vols un sí valent,que abasti tota la nostra existència.

Tu no et conformes amb que siguem anomenats cristians.

Tu no vols que omplim la nostra vida de ritus.

Tu ens crides a viure l’amor com tu, a plantejar-nos l’existència com un lliurament, una ofrena,una festa, una família i una comunió contínua.

Tu vols que siguem gent oberta,que no està ancorada en velles normes sinó que va donant les respostes adequades al que necessita l’ésser humà en el moment.

Tu ets Senyor de tots els temps.

Coneixes a la dona que pateix en aquest segle,al consum que ens arrossega amb el seu engany, i l’oci fàcil que ens diverteix i buida l’ànima,a la nostra societat del benestar que omple la cuneta de germans pobres,als nostres projectes de treball que ocupen la nostra vida, deixant-nos buits,posposant la vida familiar i la pròpia.

Tu coneixes totes les nostres realitats i les nostres profunditats i sentiments, molt millor encara que nosaltres mateixos,per això ofereixes com a resposta el teu Evangeli,aquesta forma de viure que allibera,transforma i crea família i regne, solidaritat i fraternitat.

Per això no podem viure en la mediocritat que inventa nous camins de llibertat,que fa una altra oferta de felicitat que res té a veure amb el lloc de treball sinó amb el que un es regala als germans i com viu en l’amor i en la justícia.

Sé d’un home que pretén que tots els records li son camí, que tot allò que li ve a la memòria deixa veure un traç ferm que li pot marcar una pauta. És una manara, diu ell, de portar a la pràctica allò que se sol dir, que la història és mestre de la vida, o que l’experiència és mare de la

ciència. Per a aquest home, tots els fets, petits o grans, importants o banals, que han anat teixint la trama, ja llarga, de la seva vida, li són indicadors de ruta.

Afirma que haver-los passat, aquets indicadors, li ha estat una necessitat; mirarse’ls atentament i desxifrar-ne el

significat, li era una norma de prudència;

discernir-los per fer-ne el cas just que

calgui, formava part d’un esperit de saviesa. Perquè, diu ell, i té raó, no tots

els camins que els records indiquen són viables; ni tampoc tots duen a bon terma.

Possiblement parli dels records i camí que ha fet el President Carles Puigdemont?

Aquets dies de vacances, tot llegint un llibre, que ja portava començat de casa, ma fet aturar i reflexionar sobre la fe.

El misteri de Déu em preocupa. Voldria entendre’l, i m’he d’acontentar amb demanar que un bon augment de fe em

sigui donat. Com els apòstols. Si m’esforço per abrasar-ne els contorns, arriba que ni contorns no li trobo.

Les ànsies tanmateix no em deixen.

Sembla que com més incognoscible és un misteri, més desitg et vénen de conèixer-lo i més endevines que val la pena.

Paradoxalment, el misteri empeny i atura, atreu i rebutja, Aleshores em giro cap a mi, veig les meves capacitats i les meves limitacions, i m’he de confessar per força que si jo entenguès el misteri de Déu és cosa molt petita. Un pensament així m’asserena. I puc acostar-me, sense rebelions, ni torbaments, ni vergonyes, a continuar demanant que més fe em digui dada fins al dia de la visió.

Quan anar?

Israel té un clima mediterrani al llarg de la costa, que es torna cada vegada més àrid a l’interior. A la costa del Mar Roig, el clima es torna més desèrtic mentre que a la costa mediterrània i la zona central del país té un clima càlid i sec a l’estiu, i fred i humit a l’hivern.

Segurament vas escoltar parlar d’Israel, la Terra Santa, però què tant saps d’aquest increïble destí? Aquí podeu trobar una guia pràctica perquè vegis el fàcil que és arribar a aquest país ple d’història i ho tinguis en compte per al teu proper viatge.

Et recomanem viatjar a Israel entre març i octubre. Els millors són els mesos de la primavera (de març a juny). Si penses visitar les zones més desèrtiques et convé durant l’hivern, ja que el clima és més fred.

Com arribar-hi?

La major part de les companyies aèries internacionals tenen vols a Israel. Pots trobar vols directes des de les principals ciutats d’Europa, Estats Units o el Canadà cap a l’aeroport Internacional Ben Gurion (TLV), que es troba a tan sols 25 km de Tel Aviv i a 40 km de Jerusalem.

Què fer i quants dies d’estar?

L’ideal és estar entre 7 i 10 dies per poder conèixer en profunditat la ciutat. Israel és un país petit, aproximadament de la mida de l’Estat de Mèxic. Compta amb muntanyes, deserts, valls, pastures i quatre mars; entre ells el Mar Mort, que és el punt més baix de la terra.

Hi ha milers d’activitats per poder fer com expedicions al desert; esports aquàtics incloent caiac, surf, busseig i ràfting, entre d’altres; recintes artístics i culturals; vinyes i restaurants d’alta gastronomia; increïbles platges i una gran vida nocturna.

Les principals ciutats són Jerusalem i Tel Aviv. Jerusalem, la capital, és una ciutat que promet experiències espirituals i religioses, intensitat i plaer, interessants recorreguts i divertides aventures. Al cor de Jerusalem es troba la Ciutat Vella, envoltada per una muralla i dividida en quatre barris: el jueu, l’armeni, el cristià i el musulmà. Aquestes muralles envolten els importants llocs sagrats de les tres religions principals: el Mur Occidental (venerat pels jueus), l’Església del Sant Sepulcre (venerarda pels Cristians) i el Dom de la Roca a la Muntanya del Temple (venerat pels Musulmans ).

Tel Aviv, amb freqüència anomenada «la ciutat que mai dorm», va ser la primera ciutat jueva moderna que es va aixecar a Israel, a inici del segle XX, i entorn d’ella gira la vida econòmica i cultural del país. Es tracta d’una ciutat bulliciosa i activa que ofereix entreteniment, cultura i art, festivals i una rica vida nocturna.

Què fa diferent a Israel?

Els idiomes oficials són el Hebreu i l’Àrab, encara que amb l’anglès et vas a poder gestionar bé. Com el 75% dels Israelians són Jueus, el país es regeix sota el «calendari» Jueu la diferència principal és ser un calendari lunar i no solar. La setmana laboral és de diumenge a dijous. Es pot notar com tot es va tranquil·litzant divendres a la tarda, ja que els jueus religiosos (que representen aproximadament el 25% de la població) no manegen, usen electricitat, ni treballen a Shabbat, que comença en el capvespre de divendres i acaba 25 hores després quan el sol s’amaga dissabte. Encara que també, la nit de divendres és la més concorreguda en clubs, bars i restaurants, especialment a Tel Aviv.

Kasher és el menjar característica del lloc, oferta per la majoria dels hotels i restaurants. Significa que els mariscs i el porc estan prohibits, i que els lactis i carns es mengen per separat. Així que oblida’t de menjar hamburguesa amb formatge o un còctel de gambetes.

Igual, no tota la gastronomia israeliana és Kasher, i considerant que Israel és un país d’immigrants de més de 120 diferents països del món, la cuina israeliana és bàsicament medioriental i mediterrània, però amb influència de gairebé totes les cuines internacionals.

És segur viatjar a Israel?

Israel és un país extremadament segur per visitar-lo i recórrer-lo. 3,5 milions de viatgers van visitar Israel l’any passat, i una de les coses que més sorprèn als que visiten el país per primera vegada, és l’absoluta sensació de seguretat.

Podríem dir que en poques hores hem passat del res al tornar a tindre-ho .

El temps és una “sensació” o un estat d´ànim. El que sembla evident és que la percepció que en tenim és molt variable segons la situació en que ens trobem. Quan fas el que t´agrada, el temps desapareix, te’n oblides, set fa curt.

Si trobes pesat el que fas, el temps s’allarga, no s´acaba mai, com si s’aturés.

Allò de viure dins de l´ara, d’estar present en el moment, ens desenfoca del temps del rellotge i ens situa en el context d´un temps “intemporal” perque, és cert que tot sempre s´esdevé “ara” i no existeix cap altre moment. Aquesta és la explicació més encertada del terme “eternitat”Podem estar d´acord en que el passat no existeix perque ja ha passat, però la sensació o, si més no, l´experiència del viscut no ens la treu ningú i que el futur tampoc existeix perque no ha arribat, ni pot arribar mai per que sempre és present, encara que tinguem una constant expectativa pel demá com encaixar-nos doncs en l´únic temps real que és el present?

Per poc que hi pensem, veurem que la cosa és bastant senzilla.

Potser només ens cal adaptar el nostre esquema mental, per que, de fet, la realitat és prou evident i la vida ens en dóna contínues mostres.

Només som en el present i sempre és present.

No es pot fer res “en el futur” i “en el passat” el que varem fer ja esta fet i no hi tenim cap accés.

Si acceptem aquesta realitat i ens concentrem només en el que estem fent “ara”, podem aconseguir dues coses: Fer millor el que estem fent i no perdre cap mena d´energia pensant en el que varem fer ahir o en el que potser farem demà.

Quan estàs absort, concentrat en una cosa, no penses en res més i llavors la ment protesta perque la deixes de banda… Què cal fer? Res, ni cas, ja callarà i acabarà acostumant-s´hi. Ets tu -el teu ésser intern- el que mana. La ment només és un instrument al teu servei i, si li dónes l´ordre adequada, s´hi avindrà.Des d´aquesta perspectiva, les coses tornen al seu lloc i al seu tamany real sense que “ens caiguin al damunt” per l´angoixa que n´arrosseguem del passat o que n´anticipem del futur. Recordem la frase bíblica “tingues cura del dia d´avui, que el demà ja vindrà amb els seus malsdecap”.

Què guanyes patint a l´avançada?

L’Església ortodoxa

L’any 1054, després de intensos debats interns, neix l’Església ortodoxa. Els cristians ortodoxos no reconeixen l’autoritat del Papa de Roma com a cap de l’Església universal.

L’Esglesia protestant

El 1517 Luter inicia la Reforma protestant. El seu objectiu era retornar l’Església a l’Evangeli de Jesucrist. La Bíblia havia de ser l’única font que regís les creences i la conducta dels cristians. Els protestants es desvinculen també de l’autoritat del Vaticà i del Papa de Roma.

L’Esglesia anglicana

El 1534 es va produir una nova ruptura amb l’Església de Roma. El motiu va ser que el Papa no va autoritzar al rei Enric VIII a divorciar-se de Caterina d’Aragó, i el monarca es va autoproclamar cap de l’Església d’Anglaterra. Avui dia, la reina d’Anglaterra és qui nomena els bisbes d’acord amb l’arquebisbe de Canterbury. L’any 1992, l’anglicanisme va acceptar que les dones poguessin rebre l’ordre sacerdotal.

L’Església catòlica romana

L’Església catòlica és la branca majoritària del cristianisme. S’anomena com a tal desde el S. XVI. És la part de l’Església que reconeix l’autoritat universal del Papa de Roma. Així, el dogma catòlic es fonamenta en l’Escriptura, però el poder d’interpretar-la queda reservat exclusivament a l’Església.

L’Ecumenisme

Degut a aquestes divisions històriques dins el cristianisme, al segle XX es va iniciar un diàleg entre totes les esglésies cristianes separades. Aquest moviment s’anomena Ecumenisme. La Bíblia interconfessional és fruit d’aquest moviment i és un intent d’elaborar una versió de la Bíblia que sigui acceptada per totes les confessions.

Conclusió. El cristianisme és una religió abrahàmica monoteista basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta al Nou Testament

El esperit critic és eminentment necessari per a viure i conviure.

Massa vegades puc aplicar al capteniment personal la dita castellana” ? Dónde va Vicente”? – Donde va la gente.“. Cert, induïts per tantes coses, esdeveniments éssers mimètics.

Com una mena de “robots” programats desde fora.

Ser crític equival a “tenir criteri”, a saber què un ha de fer i què ha d’obviar. La moda actual i el gregarisme son raons excessivament superficials.

I vosaltres polítics sou excessivament superficials.

I acabeu essent persones banals, fluctuants i vacil.lants.

El motor de moltes de les vostres opinions i accions no és altre, que la propaganda, pensada més d’una vegade com a parany. Sota els afectes anestèsics de la publicitat política més diversificada, sovint sento com repetiu un i mil cops els eslògans i detecto visions que demostren una llastimosa paràlisi del vostre pensar.

Ens trobem davant d’una atròfia que impedeix sospesar les vostres ofertes de tot tipus provinents de les diverses instàncies consideracions de regir la nostre vida de ciutadà o pais.

Desitjaríem que les vostres institucions ostentadores de poder considerissin el límits morals i ètics que cal que tingueu en compte, atesa la sovintejades debilitat humana. Espero i continuare esperant la vostre superació de l’etern carnaval de raons disfressades. I, sense crear suspicàcies inútils, jo voldria que tots advertissim com s’ens sotmet a una interessada desinformació i que per això mateix, fóssiu capaços de llegir entre líneas i atendre que s’ens vol dir quan parleu i quant es calla, i sobre tot recordeu que ser polític es per servir a la ciutat o un estat i mai ha de ser per servir- vos de la ciutat o de l’estat.