“Jesús existió”

Antonio Piñero, catedrático de Filología Neotestamentario. Tengo 77 años. Nací en Chipiona y vivo en Bayona. Soy filólogo de textos en griego del cristianismo primitivo. Estoy recasado y tengo dos hijos, Zahra (44) y Antonio (39), y dos nietos. ¿ Política? Voté PSOE.., y quizá vote Ciudadanos. Soy spinoziano: si hubiera Dios, sería el cosmos

Un galileo mesiánico. Piñero vive en el siglo I. Habla con personajes de entonces de tú a tú y en el griego de entonces. Es un laico que lo sabe todo de la religión cristiana, el origen de cada detalle. Aprendo con él a cada frase, así como del enjundioso libro que acaba de publicar: Aproximación al Jesús histórico (Trotta), en el que concluye que Jesús existió realmente, que fue un galileo carismático al que sus seguidores vestirían luego con ropajes divinos. Retirado en Galicia para escribir en “magna paz y soledad”, Piñero (www.antoniopinero.com) prepara ahora una edición de los libros del Nuevo Testamento desde el ángulo de la historia y la crítica literaria, que se publicará el año entrante.

Existió Jesús? ¿Qué Jesús? El del Evangelio. ¿O acaso hay otro? Sí: el Jesús histórico, Yeshua ben Yosef.

¿No es histórico el Jesús del Evangelio? Es un Jesús idealizado, recreado, mitificado, endiosado, adornado, medio inventado. Pero por debajo de este Jesús evangélico… ¿Qué? …adivino al muy real Yeshua ben Yosef, un galileo del siglo I, hombre de carne y hueso. ¿Nació en Belén? No. Eso es invención. ¿Dónde nació, pues? Quizá en Nazaret. En todo caso, en Galilea. ¿Le visitaron en la cuna unos Reyes Magos, siguiendo una estrella. Estrella y Magos son leyenda. ¿María y José fueron sus padres?Sí. Y Yeshua tuvo un hermano, Jacobo. ¿Le adoraron unos pastorcillos al nacer? Más invención. ¡Pero qué bonita! No me estropee el belén navideño… Muy bonita: haga su belén, haga… ¿Qué sabemos de cierto sobre Yeshua ben Yosef, el Jesús histórico? Que era carpintero. Que estudió la ley judía por su cuenta. Que quizá se casó, quizá no. Predicó. Tuvo discípulos. Anduvo en Jerusalén menos de un año… y la autoridad romana le ejecutó, por sedición. El hombre fracasó en su familia, en su empresa, en su acción pública… ¡Fracasó en todo! Pero fundó una religión. ¡ Jamás lo pensó! Judío fariseo observante… ¿ Fariseo?Una facción judaica: decían que si cumplías la ley judía, resucitarías con tu cuerpo en el cielo, y luego Israel dominaría el mundo. Y seguiría el paraíso celestial en la tierra. El Reino de este mundo. Eso es. ¡Que estaba cerca!, eso predicaba Yeshua: purifícate para salvarte, ¡estás a tiempo! Lo explicitó en su parábola del hijo pródigo, ¡bellísima hasta las lágrimas! Resúmala. El hijo pequeño (tú mismo) se va por ahí con su parte de la herencia del padre (Yahvé) y la dilapida en mujeres y vino. Pero el padre siempre le espera. Al hijo mayor le parecerá injusto que el padre organice una gran fiesta para celebrar el retorno del hijo menor… ¡Pero así de misericordioso es el Padre! Eso es: era el modo de decir a los judíos que si volvían al camino de la vieja ley judía, salvarían el alma, ¡aún en el último segundo! ¿Y cómo se veía Yeshua a sí mismo? Como profeta, un profeta importante. ¿Pero no como el hijo de Dios?Eso no. Al final de su vida, sí pretendió ser el Mesías-Rey que Israel estaba esperando. ¡Y justamente por eso fue crucificado! ¿Por rebelión política? Religión y política se confunden: Roma crucificaba a todo sedicioso contra la majestad del emperador (Tiberio), y le clavaron el ­INRI en la cruz: “Iesus Nazarenus Rex Iodeorum” (Jesús nazareno, rey de los judíos). ¿Alentó Jesús recurrir a la violencia contra Roma? No…, pero no le hizo ascos. Jesús tuvo seguidores zelotes, como Simón-Pedro: matar a un romano era para ellos un acto piadoso. ¿Había otros líderes como Jesús?¡Muchos! Le menciono a dos: Rabí Honí, el circulero. Y Rabí Hanán. Como Yeshua, predicaban la ley mosaica y eran taumaturgos. ¿Taumaturgos? Hacedores de prodigios: milagreros, exorcizaban y sanaban. Honí trazaba un círculo en el suelo a su alrededor y clamaba a Yahvé: “¡No me moveré de aquí, ni comeré ni beberé hasta que llueva sobre Israel!”. Y llovía. ¿En qué fue original Yeshua? En el Sermón de la Montaña: dijo que más allá de que observes la letra de los 623 preceptos del Pentateuco, ¡hazlo de corazón! ¿Y “ama al prójimo como a ti mismo”? Está en Levítico 19: todo judío es convertible, salvables para el Reino, hay que amarle. ¿Qué fuentes documentan a Yeshua? Una carta del estoico sirio Mara Bar Saradioan. Alusiones de Suetonio y Tácito. El libro 18 de Antigüedades de Flavio Josefo. ¿Qué cuenta de Jesús? Incluye a Yeshua en una lista de individuos que perjudicaron al pueblo judío… por haberse dedicado a calentar los cascos de la gente tanto… que les arrastró a la catástrofe colectiva, a resultar aplastados por Roma. Imaginar un mundo mejor gusta mucho... ¿Y cómo nació el cristianismo? Con el judeo-romano Pablo: sostiene que Jesús desciende de la casa del rey David y que, tras resucitar, es Hijo de Dios. Diviniza así a Yeshua. Y les dice a los paganos: os salvaréis sin ser judíos, sin circuncidaros, ¡basta con creer, bautizarte y fundirte con Jesús en la misa! Pablo quiere completar el plan de Jesús. ¿Qué plan? Si Jesús se sacrificó por todos fue para que la vieja promesa de Yahvé a Abraham se materialice: convertidos ya todos a la fe de Yahvé, sumados todos los judíos y los pagano-cristianos, descenderá a la Tierra el Reino Celestial, ¡leche y miel para todos!

Alonso-Cuevillas: “Impecable carta del president Torra a Pedro Sánchez”

El president Quim Torra dirigeix una carta oberta a Pedro Sánchez (secretari general del PSOE) que es publica al diari “Público”. L’advocat Jaume Alonso-Cuevillas escriu en un tuït que “cal llegir” aquesta carta que qualifica d’ ”impecable en la forma i en el fons”.

“Ya lo puede decir, señor Pedro Sánchez, que somos dueños de nuestro silencio. Un silencio que, cuando viene de una formación como la suya, forjada en la lucha contra la tiranía, sabe peor todavía.En un escrito en su blog, usted hace referencia a unos textos míos que no acaba de citar y que me temo que no ha leído. Si tuviera tiempo de hacerlo -enteros, eso sí-, estoy seguro de que descubriría que algunos de sus asesores le están haciendo una mala pasada y le podrían hacer quedar mal.En los últimos años, que he dedicado a la investigación histórica y periodística de un período bien apasionante y, a la vez, dramático de nuestro pasado reciente, el descubrimiento y seguimiento de las trazas de los militantes socialistas que enfilaban el camino del exilio por la llegada del fascismo ha sido constante. Un camino que los socialistas recorrieron conjuntamente con los partidos catalanistas aquel 1939, pronto hará ochenta años.

Todos ellos eran luchadores por la libertad, la justicia y la república. El PSOE y los partidos catalanistas defendieron conjuntamente la autodeterminación de los pueblos como un derecho político fundamental.Entonces, la solidaridad antifascista y republicana hermanó políticos españoles con los catalanes. Ciertamente, el paso fronterizo de los Pirineos no era tan sólo un accidente geográfico entonces ni lo ha sido nunca más.

Cuarenta años de dictadura siguieron aquel exilio de los republicanos españoles y los catalanes. Fue una dictadura feroz. El PSOE, señor Sánchez, cerró ese periodo de lucha y supervivencia con una convicción que fue aprobada en el congreso de Suresnes, en 1974, y ampliada o sostenida hasta tres años después. Era la defensa clara y contundente del derecho de autodeterminación de los pueblos de España. La gente de su partido lo escribió así: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que conlleva la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de pueblos que integran el Estado español”.

Ya decía usted que todos somos dueños de nuestro silencio y esclavos de nuestras palabras. Celebro que quiera recordar este pasado de lucha colectiva contra el fascismo en Catalunya, en España y en Europa. Y sólo le pido que lo recordemos entero.Que observemos juntos qué ha provocado que todos esos principios democráticos -autodeterminación, republicanismo, respeto por las culturas y las lenguas- se hayan disuelto con el tiempo como un terrón de azúcar. ¿Qué pasó aquellos años complicados y confusos de una transición con las cortinas oscuras y poca luz? ¿Qué hizo que se dejara perder la oportunidad de enterrar las visiones más reaccionarias de España y, por contra, se les diera aire para continuar despiertas hasta hoy?

Juntos vivimos el exilio republicano por el franquismo y juntos defendimos la autodeterminación de los pueblos. Ahora nos ha tocado desfilar hacia el exilio y la cárcel, pero sin su compañía, señor Sánchez. ¿Dónde están hoy los republicanos españoles?Nosotros persistimos en este antiguo y bello compromiso por la libertad, la democracia y, en definitiva, la república. Ustedes están ahora junto a quienes lo quieren impedir todo de cualquier forma y sin ningún escrúpulo. Si me permite hablarle sinceramente, les echamos de menos.

Señor Sánchez, los políticos que han tenido que marcharse al exilio, como el president legítimo Carles Puigdemont, no se han fugado de la justicia. Todo lo contrario, la han ido a encontrar en Europa. Usted habla de una Catalunya cosmopolita y abierta al mundo. Es exactamente esa Catalunya la que simbolizan mejor que nadie el president Puigdemont, los consejeros Toni Comín y Lluís Puig, la secretaria general de ERC, Marta Rovira, la ex-diputada de la CUP, Anna Gabriel, y las ex-consejeras Meritxell Serret y Clara Ponsatí. Están en Bruselas, en Berlín, en Suiza y en Escocia, como ciudadanos europeos, a disposición de la justicia de estos países. Y ahora se les ha añadido un músico. Un cantante de rap que la justicia española quería encarcelar por la letra de una canción. ¿Es que no veis a qué extremo se ha llegado? ¿Hasta cuándo vais a callar?

Los exiliados se han ido precisamente por la misma persecución política que mantiene en prisión al vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta Carme Forcadell, los consejeros Jordi Turull y Josep Rull, los ex-consejeros Joaquim Forn, Dolors Bassa y Raül Romeva, y dos dirigentes de entidades democráticas y pacíficas como Jordi Cuixart y Jordi Sánchez, actualmente diputado del parlamento. Se lo recuerdo por si ha perdido la noción de la magnitud de esa persecución política. Todas estas personas estarían ahora en la calle si las juzgara el tribunal de cualquier país de Europa. El ejemplo lo tenemos en Bélgica, Alemania, Suiza y Reino Unido. Fíjese: están en libertad en todas partes menos en España. ¿Quién es el que está equivocado aquí?

Dice usted que nombrar dos consejeros que viven en libertad en la UE después de haberse sometido a los tribunales belgas y dos consejeros presos en Estremera que tienen todos los derechos para ser nombrados intactos, es una provocación y una degradación institucional. Le puedo asegurar que la presencia de Turull, Rull, Comín y Puig en nuestro gobierno es un honor y un acto de dignidad. Dice usted también que Catalunya merece un gobierno capaz de devolver la “normalidad perdida”. Déjeme que le recuerde que la normalidad no la perdimos. Nos la destrozaron ustedes utilizando el artículo 155 de una forma que no cabe dentro de la Constitución que tanto dicen defender. La normalidad fue alterada el 1 de octubre cuando el gobierno de España mandó a cientos de agentes a zurrar a los ciudadanos que sólo querían poner un papel en una urna. Y luego suspendieron la normalidad con un golpe a la democracia.

Insisto en que, a pesar de todo ello, estoy a su disposición para hablar y dialogar. Son palabras que su partido ha defendido históricamente y recientemente. Lo hizo precisamente para encontrar una solución con aquellos que sí habían usado la violencia con fines políticos. Quiero reconocer ahora aquí aquella valentía. Pero déjeme que esté sorprendido si aquella apuesta por el diálogo por encima de todo       -una apuesta tan necesaria para la democracia- ahora no es posible con usted. Le invito a recuperar el hilo de esta historia que ahora comentábamos y nos ayude a defender los derechos civiles y políticos de todos los españoles y catalanes. No tenga ninguna duda, señor Sánchez, que en la lucha por los derechos y libertades de todos los ciudadanos españoles y catalanes estaremos a su lado.

Tengo la sensación, señor Sánchez, de que usted quisiera que estuviéramos de acuerdo -o que le diera la razón- antes de sentarse a hablar. Y es evidente que tenemos miradas muy diferentes sobre el conflicto político que viven nuestros pueblos. El diálogo es imprescindible desde el respeto. No debemos tener miedo a hablar. Decía Nelson Mandela -que de eso sabía más que nadie- que “liberarse no es sólo romper las cadenas de uno mismo, sino vivir de una manera que respete y favorezca la libertad de los demás”. ¿Empezamos?

 

VÍDEO Així ha sonat l’emocionant «Al·leluia» d’«El Messies» de Händel a Lledoners Mig miler de cantaires i músics professionals han dedicat la cantata als presos polítics

Mig miler de cantaires i músics professionals han dedicat un emocionant El Messies de Händel als presos polítics de Lledoners. La interpretació ha començat amb l’Al·leluia a les 12 del migdia aprofitant que els presos són fora de les cel·les i ho podien escoltar des de l’interior del centre penitenciari. La iniciativa, “inèdita a Europa”, ha aplegat unes 9.000 persones a l’esplanada de Lledoners.

Després de l’Al·leluia, ha continuat la cantata amb la interpretació íntegra d’El Messies.

https://youtu.be/6X9LDGWgTco

La cantata ha començat amb l’Al·leluia i, posteriorment, ha continuat amb la interpretació completa de l’obra de Händel que té una durada d’uns 60 minuts. Alfred Cañamero ha dirigit els 450 cantants i 46 músics que s’han donat cita a Lledoners.

Una cinquantena de voluntaris han fet possible la iniciativa que ha aplegat diversos familiars dels presos polítics i exiliats. L’organització ha xifrat en 9.000 persones l’assistència que, de nou, ha col·lapsat els accesos al centre penitenciari de Sant Joan de Vilatorrada.

Presos polítics com Jordi Sànchez han agraït l’original iniciatva a través de les xarxes socials.

Pere Fontanals, Lledoners, 29 de desembre de 2018

La Nit de la Puríssima (Joan Maragall)

Quin cel més blau aquesta nit!

Sembla que’s vegi l’Infinit

en tota sa grandesa,

en tota sa dolcesa;

l’Infinit sense vels,

més enllà de la lluna i dels estels.

La lluna i els estels brillen tant clars

en el blau infinit de la nit santa,

que l’ànima s’encanta

enllà…

Aquesta nit és bé una nit divina:

la Purissima, del cel

va baixant per’quest blau que ella il•lumina,

deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de Desembre ella devalla,

i l’aire s’atempera, i el món calla.

Devalla silenciosa…

Ai, quina nit més blava i més hermosa!

Joan Maragall – 1897

Comentari de text

Aquest poema pertany a l’escriptor Joan Maragall, és un dels principals escriptors del modernisme. El poema és titulat La Nit de la Puríssima i és de l’any 1897. Aquest poema ha estat publicat en el llibre de Visions i Cants de l’any 1900, a la part anomenada Intermezzo.

El tema del poema tracta de la majestuositat de l’univers en el dia que se celebra una festivitat religiosa. En l’argument, el poeta, ens descriu com veu el cel del qual baixa la Imatge de la Mare de Déu.

El poema està estructurat en quatre estrofes: en la primera descriu com és el cel, fent referència a l’Infinit. En la segona hi introdueix els astres com són la lluna i els estels, dels quals els caracteritza amb una brillantor que il•lumina el cel de la nit santa. En la tercera estrofa, l’autor, afirma que la nit serà clara; ja que baixarà la Mare de Déu i il•luminarà el cel, conjuntament amb els estels i la lluna. I finalment, la quarta estrofa ens situa a l’època de l’any, el desembre, i en el moment en el qual es produeix la davallada. Mentre s’observa la baixada es crea una nit molt bonica, donant-li el color blau del qual és caracteritzat el cel.

Pel que fa a la mètrica, el poema té versos d’art menor de 9 i 8 síl•labes, però també utilitza els versos de 10 síl•labes, que corresponen a l’art major. La rima és consonant apariada (aabbbC), on hi predomina l’art menor.

En el poema observem que hi ha determinades figures retòriques. Per exemple hi trobem un epítet “el cel blau”, una personificació “l’ànima s’encanta enllà i el món calla”, un encavalcament “que l’ànima s’encanta enllà…”, un hipèrbaton “i l’aire se tempera i el mon calla” i utilitza l’exclamació final com a mostra de l’emoció que sent el poeta davant la contemplació de l’univers i del cel. Maragall, també, utilitza molts adjectius per remarcar el color blau important del cel i utilitza paraules d’àmbit astronòmic; un exemple en són la Puríssima, la lluna, els estels i l’Infinit.

En conclusió és un poema que ens situa a l’hivern i ens vol al•legar la imatge de la Puríssima, mostrant-se el camí que ha de fer per baixar de l’infinit i arribar als humans. En el seu camí deixa una lluminositat que servirà de far per il•luminar els astres que deixa enrera, situats en el cel blau de l’Infinit.

LA TRAMPA DEL FORMATGE

El doctor Neal Barnard: “Que la llet enforteix a els ossos és un reclam comercial”

Porta més de trenta anys investigant la relació qualit de l’alimentació amb la diabetis, el pes corporal i el dolor crònic.
Li hem entrevistat per conèixer a fons su tesi

El doctor Neal Barnard no és cansa d’exposar que l’formatge (en totes els seves formes) afavoreix el sobrepès, licita el colesterol perjudicial, eleva la pressió sanguínia, provoca diabetis i afavoreix l es malalties autoimmunes.

Però aquet doctor en medicina, professor a la linteressos econòmics i polítics que han convertit el formatge en un pilar de la nostra alimentació.

El doctor Neal Barnard no és cansa d’exposar que l’formatge (en totes els seves formes) afavoreix el sobrepès, licita el colesterol perjudicial, eleva la pressió sanguínia, provoca diabetis i afavoreix les malalties autoimmunes.

Però aquest doctor en medicina, professor a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Washington, president i fundador del Comitè de Facultatius per a la Medicina responsable, encara va més enllà, i en l’su últim llibre anomenat EL PARANY DEL FORMATGE (edicions Urà) revela a els interessos econòmics i polítics que han convertit el formatge en un pilar de la nostra alimentació.

El 1985, Barnard va fundar el Comitè de Metges per a la medicina responsable, va contractar a dues advocats i és va posar a investigar la indústria del formatge.

Gràcies a la llei per la llibertat de la informació van sortir a la llum 1 munt de contractes entre el govern dels Estats Units i els cadenes de menjar ràpid per impulsar el consum de formatge. Burger King, Wendy ‘s, Pizza Hut, Subway o Tac Bell són d’algunes de les cadenes de menjar Ràpid que han signat contractes governamentals.

– Vosté denuncia que el govern dels Estats Units fomenta l’consum de formatge i altres productes lactis a causa de les pressions que rep de les empreses, és així?

– Molta gent ignora completament que aquests grups industrials gastin millones de dólars cada any pressionant al govern per garantir que a els seus interessos estiguin representats a la nostra política alimentària federal, incloses els pautes dietètiques per nord-americans i el programa nacional de dinars escolars.

El govern dels EE. UU. en Realitat rep 140 millones de dólars cada any de la indústria del formatge per canalitzar-ho a una corporació anomenada Dairy management Inc, que treballa amb restaurants de menjar ràpid per desenvolupà i promocionar l’formatge a els seus menús.

El govern dels EE. UU. en Realitat rep 140 millones de dólars cada any de la indústria del formatge “

Recentment, van treballar amb McDonald ‘s per augmentar la quantitat de formatge cheddar en uns quants dels Seus productes en un 30 per cent.

La majoria dels clients de menjar ràpid desconeixen que aquests productes estan desenvolupats especificament per la indústria del formatge i el govern per aconseguir que consumeixin més menjar ràpid.

No importa quant greix i colesterol tingüi el formatge; per Llei, el nostre govern s’a compromès a promocionar-gràcies a l’implacable lobby de la poderosa indústria làctia, que ha patrocinat l’creació d’una extensa gamma de programes Federals per promocionar la llet. I ha funcionat: la bena formatge no deixa de créixer cada any.

– Si hi ha estudis que revelin a els aspectes perjudicials del formatge a la nostra salut, per que els governs no aposten per la prevenció en lloc d’afavorir a les indústries?

– Als Estats Units hi ha un gran conflicte d’interessos. El Departament d’Agricultura dels Estats Units és responsable de la creació de les pautes alimentàries de nostres país, però también són responsables de promoure a els productes agrícoles.

En altres paraules, la mateixa ‘agència que te l’obligació de proporcionar informació sobre la millor nutrició per a la prevenció de malalties està tractant simultàneament d’augmentar els vens de cansalada, salsitxes i formatge.”

No importa quanta greix i colesterol tingüi el formatge; per llei, el Nostre govern s’a compromès a promocionar-ho “

És un conflicte d’interessos Inherent, perque sabem que aquests aliments estan plens de greixós saturats i colesterol, el qual olla contribuir a moltes de les principals causes d’mort al nostre país, incloses les malalties cardíaques, la diabetis i l’obesitat.

El nord-americà mitjana ja menja 33 lliures de formatge per any, el que suma més de 60,000 calories per persona, de manera que l’últim que el nostre govern hauria de fermen és tractar que mengem més formatge.

– aixi que mentre Michelle Obama FEIA campanya contra l’obesitat infantil, el Departament d’Agricultura dels Estats Units estava treballant per augmentar els vens de formatge …

“LA MORT ÉS MESTRA DE VIDA: COM VIVES, AIXÍ MORIRÀS”

Frank Ostaseski, acompanya persones malaltes en el seu tràngol de mort

Frank Ostaseski, acompanya persones malaltes en el seu tràngol de mort Tinc 66 anys. Vaig néixer a Nova York i viu a Califòrnia. Sóc mestre de meditació zen, dedicat a les cures pal·liatives des de fa 35 anys. Estic casat i tinc quatre fills i una néta. ¿Política? Confio en l’ésser humà. Sóc budista.

Cinc Invitacions

Frank Ostaseski és un home alt, de rostre serè i una mirada blava que s’inunda de llàgrimes cada vegada que recorda als malalts que ha acompanyat fins al final de les seves vides. Cofundó el zen Hospice Project, el primer centre budista especialitzat en cures pal·liatives als Estats Units, i després el Metta Institute. Avui forma a metges i infermers a la clínica Mayo, i també a famílies en centres d’espiritualitat budista. Per això el Dalai Lama li va honrar a l’any 2001. Ostaseski proposa transmutar la por a la mort en passió per la vida, ensenyament que exposa en el seu llibre Les cinc invitacions (Oceà), i també en el seu portal http://www.fiveinvitations.com.

A quants moribunds ha ajudat en la seva mort?

A més d’un miler en aquests últims 35 anys.

És una vocació?

Jo tenia 17 anys i la meva mare va morir. Un parell d’anys després, va morir el meu pare. De malaltia. Ho vaig passar molt malament, però aquell dolor va esdevenir un regal.

Quin regal?

Vaig voler acostar-me a la mort, ajudar a què mor. I ho vaig fer, i segueixo fent-ho, i això em depara la plenitud en la qual viu.

Mort i plenitud … Contradictori.

És el més congruent del món. La mort és mestra! Res ensenya més que la mort. Els malalts terminals als quals vaig acompanyar em van ensenyar com ajudar als altres.

Com es va acostar als malalts?

Amb el cor, amb presència, escolta, afecte. Als meus vint anys vaig descobrir el budisme zen i la meditació … I vaig sentir que allò podia ser útil per ajudar.
Què va aprendre del budisme zen?

La compassió: tots sentim el desig profund d’alliberar-nos del sofriment, i tots podem escoltar-lo i aprofitar-lo per no convertir-nos en les seves víctimes.

La morfina també ajuda.

Contra el dolor físic. Però … i contra el patiment psíquic, emocional, espiritual?

Quin és el consell d’or?

El imparteixo a metges: “Si acompanyes a un moribund, no parlis tu: ‘escoltar-se a ell! I quan sentis que convé, Toca-li “.

Expliquem una mort viscuda.

Rick, malalt ja terminal de sida, va patir una hemiplegia dies abans. A Steven, un altre malalt terminal que jo tenia cura, li vaig proposar: “Anem junts a acomiadar?”. Vam anar a l’habitació de Rick, i el que vaig veure llavors va ser …

… Jo em vaig quedar en un racó. Steven i Rick es miraven, sense dir-se res. Es miraven als ulls, així durant vint minuts llargs …

S’emociona …

… llavors … Rick va assentir lleu ment amb el cap. Steven va dir: “Va ser bonic”. I ens acomiadem. Rick va morir aquella nit. Steven va morir pocs dies després, amb serenitat: ho va entendre tot als ulls de Rick.

Què cal entendre, Frank?

Que deixar la teva vida aparcada i voler recuperar-la en l’últim moment ‘és ridícul! La mort et suggereix com viure una vida plena.

Com és una vida plena?

Respon-te tu mateix: imagina’t en el teu llit de mort: què voldràs en aquest instant? ¿Que hi hagi un Porsche en el teu garatge, potser?

Mai està de més.

No, creu-me: ¡voldràs sentir que ets estimat i que has estimat bé! Dues preguntes vindran: ¿sóc estimat?, ¿He estimat bé?

El crec.

La mort és mestra i ensenya això, fes-li cas des d’ara mateix: conrea l’amor!

Què més m’ensenya la mort?

Que tot és canvi, que tot camvia incessantment: si et resisteixes al canvi, patiràs!
El major canvi, està clar, és morir-se.
Per això batallar contra la realitat … és perdre sempre. La realitat sempre guanya!

Quina putada, no?

No Per què t’agrada més una flor de cirerer que una de plàstic? Perquè és fugaç! La bellesa és perible. Si fóssim immortals, la vida perdria molta part de gràcia. Per això la mort fa preciosa a la vida.

Bon intent.

La mort t’envia cinc invitacions per viure plenament, per bé viure. Acceptes?

A veure?

La primera invitació: “No esperis”. ¡Presenta’t ja en la teva pròpia vida! La segona: “Accepta tot, no rebutgis res”. No vol dir que tot t’agradi, només que ho confrontes tot, que no defugis res, mira-ho tot de cara, cara a cara, Apresta’t a descobrir el que arribi, sigui el que sigui, a sorprendre’t.

Tercera.

“Posa tot el pensament en l’experiència”. Vaig atendre a un amic malalt de sida, sense mobilitat, sense parla, amb diarrees: el portava de l’excusat a la banyera tota l’estona. Aquesta matinada jo estava esgotat … I llavors vaig notar que volia alguna cosa. Em vaig acostar a ell, i em va dir: “T’estàs esforçant massa”.

Pren

El malson es va dissipar. Jo havia volgut ser el fort, el Superman, i vaig trencar a plorar al seu costat, al vàter. Aleshores sí vam estar de veritat junts, de cor a cor, com ell em necessitava! Aquí vaig començar a ser útil.

Queden dues invitacions …

“Busca un lloc de repòs enmig de l’agitació”. Una dona gran moribunda, asseguda a la vora del llit, sentia asfíxia, estava molt angoixada, i molt esquerpa. “Té fred?”, Preguntava la infermera, sol·lícita. “¿Fred? Estic gairebé morta! “, Replicava ella, molt emprenyada. Li vaig demanar que es fixés en aquest moments al final de cada exhalació d’aire. Ho va fer. Es va calmar. La por va desaparèixer de la seva cara. Hi havia trobat un lloc de repòs. Vint minuts després, moria, assossegada.

I la cinquena?

“Conrea el no saber”. No és ignorància! Ignorància és obstinar en un saber erroni. Però el no saber consisteix en obrir-te a explorar, a obrir la teva ment a la sorpresa. Fes-ho! Ja! Així com vives, així moriràs.

VISITA A MONTSERRAT

Aquest matí una colla de Besalu, hem anat a fer una visita per pregar davant de la Verge de Montserrat, per el nostre pais Catalunya.
Dona la casualitat que en la misa conventual de les 11 i concelraven els Mn. Esteba Sureda, Mn Jordi Pou, Mn Jordi Pasqual, Mn. Ramon Albentoss, i també participa en la missa Mn Josep Diaca. A tots ells del nostra diòcesis de Girona, han estat saludats

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, ès una talla romànica policromada de finals del segle XII.
La figura de la Mare de Déu estén la mà dreta, amb la qual sosté l’orbe esfèric, que significa tot el cosmos. Amb la mà esquerra, la Mare de Déu fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant per indicar que aquell rei omnipotent és fill seu. Aquest, amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra, sosté una pinya, un signe de fecunditat i de vida perenne.

L’origen històric del santuari de la Mare de Déu de Montserrat es troba a l’ermita de Santa Maria, que l’any 888 el comte Guifré el Pelós dóna al monestir de Ripoll.

La comunitat de Montserrat està formada per una vuitantena de monjos que viuen segons la regla de Sant Benet. Vaig poguer saluda al Pare Abat, Josep Soler, Pare Barnat, Pare Gri, i Pare Roure, tots ells gironíns i amb alguns amics d’ells i dels pares.

L’Escolania de Montserrat, que està al servei del santuari, és una de les escoles de música més antigues d’Europa.

Per acabar l’estada a Montserrat, escoltarem l’escolania, amb els cants del Pare Nostre, la Salve i el Virilai.
Un dia en que la pregària ens acompanya, demanat a la Mare que es guardi i ajudi a fer silenci amb el cor, donan gràcies al Senyor per tots els bens rebuts. Santa Maria, esperança nostre, seu de la saviesa, pregeu, per nosaltres.

COMTAT DE BESALÚ: LA CORT D’EN TALLAFERRO II

El call jueu

Al barri jueu de Besalú s’accedeix per un petit portal al final del qual hi ha una plaça amb la sinagoga, el miqvé i el portal dels Jueus, comunicat amb les primeres per un carrer que té un empedrat que s’ha conservat gairebé intacte.
La sinagoga

El 4 d’octubre de 1264, Jaume I el Conqueridor va atorgar un privilegi a la comunitat jueva de Besalú per poder construir la sinagoga o schola judeorum, l’edifici públic més important del call i centre de la vida de l’aljama, on es feia oració, es llegia i s’explicava la Torà i altres textos bíblics. De visita lliure, en aquesta plaça el visitant trobarà uns panells que l’ajudaran a entendre les restes conservades.
El miqvé
Relacionat amb la sinagoga, el miqvé és un edifici singular únic a Europa. Consisteix en una cambra subterrània de pedra, coberta per una volta de canó amb una petita finestra per a la ventilació i la il·luminació. La llei mosaica exigeix per al bany ritual una font d’aigua corrent, no estancada. La purificació mitjançant immersió era imprescindible dins de les pràctiques religioses jueves, després del part i de la menstruació per a la dona, i abans del sàbat i el Yom Kippur per a l’home religiós.
El portal dels jueus

El visitant descobrirà sota la sinagoga i en direcció al riu un carrer medieval original amb uns esglaons i un empedrat descoberts el 2007 amb motiu d’una excavació arqueològica. Era l’antiga via de sortida dels jueus de Besalú, que per accedir a la vila havien d’abandonar el call per aquest portal i tornar a entrar a la ciutat per l’entrada principal, la del pont.
El monestir de Sant Pere

L’únic testimoni complet que resta de l’antic monestir de Sant Pere és la seva església principal. El deambulatori, profusament decorat, no és un element corrent a les esglésies de l’època, i és per això que els estudiosos pensen que fou obra d’un arquitecte francès. Va ser una església de pelegrinatge; a mà dreta, mirant cap a l’altar, el visitant podrà veure una porta situada a una gran alçada on es conserven ben resguardades les relíquies més importants, que molts pelegrins anaven a adorar.
L’hospital de Sant Julià

Besalú fou un important centre de pelegrinatge de la cristiandat, per la qual cosa havia de disposar de diversos hospitals que acollissin els pelegrins. Aquest és l’únic que ha arribat als nostres dies, el de Sant Julià. Al costat de l’església de Sant Pere i anant cap a la cúria reial, el visitant en podrà admirar la façana. Es tracta d’una portalada d’una gran profunditat decorada amb capitells corintis i de lleons.
La cúria reial

L’edifici de la cúria reial està presidit per una gran sala gòtica des de la qual es poden observar fragments recuperats de la muralla del segle XI que havien quedat coberts sota edificacions posteriors. A la planta baixa d’aquest edifici s’ha instal·lat un audiovisual que narra tota la història de Besalú, des dels orígens més remots fins a l’actualitat més recent, a través del qual el visitant podrà tenir una panoràmica clara del que va ser la cort de Tallaferro.
Punts d’interès del comtat
Santa Pau ofereix un bon complement a l’etapa principal d’aquesta ruta i permet al visitant endinsar-se en el cor natural i feréstec de l’antic comtat de Besalú.
Conjunt medieval de Santa Pau
A més de l’encant del nucli antic, Santa Pau constitueix un lloc privilegiat per descobrir el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. El nucli medieval de Santa Pau, configurat a l’entorn del castell, l’església i la plaça porticada, va ser declarat conjunt històric-artístic el 1970. Actualment el patronat de turisme del municipi ofereix diversos itineraris per descobrir la localitat. Recomanem al visitant dirigir-se en primer lloc a l’oficina d’informació turística.

Oficina d’Informació Turística de Santa Pau
Plaça Major, 1. Can Vayreda
17811 Santa Pau (Garrotxa)
Tel.: (+34) 972 680 349

COMTAT DE BESALÚ: LA CORT D’EN TALLAFERRO I

L’antic comtat de Besalú ocupava les terres de l’actual comarca de la Garrotxa. Els trets essencials del paisatge garrotxí són dos: la frondositat dels boscos i el mar de lava solidificada que cobreix el subsòl, resultat de la intensa activitat volcànica que ha caracteritzat aquest territori. El comtat de Besalú i, en concret, la capital, la vila de Besalú, és un espai idoni perquè el visitant descobreixi el passat medieval.

L’itinerari recomanat De Besalú a Santa Pau. Si es disposa d’un sol dia, recomanem la visita a la vila comtal de Besalú; amb un dia addicional, es pot visitar el nucli medieval de Santa Pau. Sortint de Besalú, la ruta discorre cap al sud, en direcció a Banyoles. Un cop vorejat l’estany de Banyoles per la banda occidental, el camí segueix en direcció oest, cap a l’interior de la comarca, fins a Santa Pau.

La història: Bernat I de Besalú, en Tallaferro
La història dels orígens del comtat de Besalú està fortament vinculada al periple vital de Bernat I de Besalú, Tallaferro (v. 970-1020), besnét de Guifré I el Pelós i fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú.
A la mort del seu pare, l’any 990, Bernat va governar els comtats heretats de Cerdanya i Besalú conjuntament amb la seva mare, Ermengarda, i els seus dos germans, Guifré i Oliba. La mort d’Ermengarda va suposar la separació dels comtats entre els germans. A Guifré li pertocà el comtat de Cerdanya i a Bernat el comtat de Besalú i els dominis del Vallespir i de Fenollet. Així, Bernat esdevingué el primer comte de Besalú i inicià una nissaga independent. La renúncia del seu germà, l’abat Oliba, al comtat de Ripoll, va fer que Bernat dominés també aquestes terres.
Al llarg de la seva vida, Bernat I de Besalú participà en diverses empreses militars, com l’expedició a Còrdova contra el califat. Fruit de la seva perícia i la seva habilitat com a cap militar, fou motejat amb el sobrenom de Tallaferro.
El govern de Bernat I de Besalú va estar determinat per l’objectiu de convertir la capital del comtat en seu d’un nou bisbat; així, el 1016 Bernat I i el seu germà, l’abat Oliba, van viatjar a Roma per sol·licitar-ho al papa Benet VIII. Tot i les reticències de les diòcesis veïnes, Besalú es va convertir, per un breu període de temps, entre el 1017 i el 1020, en seu del nou bisbat, del qual fou bisbe Guifré, fill de Bernat.
Bernat morí de forma accidental durant un dels seus viatges, camí de Provença. Les seves despulles van ser traslladades a l’abadia de Santa Maria de Ripoll, on el seu germà Oliba li va donar sepultura.
Al llarg dels més de 20 anys que va durar el seu govern, Bernat va establir els fonaments polítics i econòmics que permetrien el desenvolupament futur del comtat de Besalú, i en especial de la seva capital. Així, durant els segles XII i XIII, Besalú va viure una intensa activitat constructiva, amb obres com el pont, el miqvé o banys jueus, l’església del monestir de Sant Pere i la de Sant Julià, l’antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l’església de Sant Vicenç i la sala gòtica del palau de la cúria reial.

Punts destacats del comtat de Besalú
Visita a la vila comtal de Besalú
Besalú és el nucli principal d’aquesta etapa de la ruta. Tot passejant pels seus carrers, el visitant descobrirà un esplèndid conjunt monumental i coneixerà la història d’una de les viles més fascinants de la Catalunya medieval, tant per la seva monumentalitat com per la singularitat d’alguns dels edificis que conserva.
La visita a Besalú gira al voltant de dos temes principals, el call jueu, amb un nucli format per les restes de la sinagoga, el miqvé i el portal dels Jueus, i el nucli del monestir de Sant Pere, juntament amb l’hospital de Sant Julià i la cúria reial. Si es desitja, es pot completar amb la visita a l’església parroquial de Sant Vicenç, les ruïnes de Santa Maria de Besalú i les del castell comtal. Per veure aquestes dues últimes s’ha de concertar visita a l’Oficina de Turisme perquè actualment es troben en terrenys de propietat privada.

Informació pràctica
Hi ha un gran aparcament a disposició dels visitants a l’entrada de Besalú, al costat del famós pont. És convenient que, després d’aparcar, el visitant es dirigeixi a l’oficina de turisme del centre de la ciutat, ja que des d’allà s’organitzen les visites guiades a alguns edificis que d’altra manera no es poden visitar.

ENTENDRE QUE NO EXISTEIX LA MORT CAMVIA LA NOSTRA VIDA “

Luján Comas, Llicenciada en Medicina, especialitzada en Anestesiologia i Reanimació
Tinc 69 anys. Barcelonina. Vídua, tinc tres fills. Vaig treballar com a metge adjunt a l’hospital Soc apolítica, però crec que les dones poden canviar les coses. En la vida tot té sentit, som aquí per evolucionar

Amiga de la mort
Exercint la seva especialitat, anestesiologia i reanimació, es va preguntar què passa amb la consciència mentre els nostres paràmetres vitals són una línia inexpressiva. Però l’empenta final per dedicar-se a investigar sobre la mort i les EPM ( experiències properes a la mort) va ser quan al seu marit li van diagnosticar una malaltia terminal. És cofundadora de l’ associació sense ànim de lucre Merry Human Life Society ( Merrylife) per a l’evolució de la consciència, i coautora del llibre: Existeix la mort? junt amb Anji Carmelo. Serà ponent d’una jornada sobre la continuïtat de la consciència més enllà de la mort que tindrà lloc el dissabte 6 d’octubre a la Facultat de Psicologia de la Blanquerna i que organitza Merrylife .
Considero que la mort és el moment més important de la vida. Aquí es queda tot el que és dens, t’enduus la teva consciència.
Quina és la seva experiència amb la mort?
Vaig treballar com a metge adjunt a l’hospital Vall d’Hebron durant 32 anys, dels quals 18 com a anestesiòloga en cirurgia cardíaca.
Mort i reanimació han estat el seu pa de cada dia?
He estat en contacte amb la mort des de dos vessants. L’un és personal: vaig néixer després de la mort d’una germana, recordo anar al cementiri des de molt petita. També vaig viure tres avortaments tardans de la meva mare, la mort d’un germà als 26 anys i la mort del meu marit.
A quina edat va enviudar?
Als 48 anys. Va ser llavors, amb el diagnòstic de malaltia terminal del meu marit, metge reumatòleg, quan vaig començar a investigar la mort i la possibilitat d’un més enllà per ajudar-lo en aquell trànsit.
I en l’àmbit professional?
A causa de la meva especialitat he reanimat moltes aturades cardíaques i he assistit a operacions molt greus. Vaig ser part de l’equip del primer trasplantament bipulmonar d’ Espanya i el primer unipulmonar de Catalunya. Tot això m’acosta molt a la mort i em porta a fer-me moltes preguntes.
Parlem-ne.
Hi havia un tipus d’operacions que fèiem en cirurgia cardíaca sota hipotèrmia profunda. Casos en què l’aorta es trenca a la zona on surten les artèries que irriguen el cervell. Perquè el cirurgià ho pogués cosir havíem d’aturar la circulació sanguínia, el cor i la respiració.
I això no és la mort?
Sí, aparentment la persona està morta. Després, a través de l’escalfament, l’oxigen i els fàrmacs, la seva activitat torna a la vida. Jo no podia evitar-me preguntar: on és la consciència mentrestant? Si la consciència és al cervell, quan aquest no rep oxigen, què passa amb ella?
Què va entendre?
Que la consciència no és un producte del nostre cervell sinó que utilitza el nostre cervell. Vaig dedicar molt de temps a investigar les EPM ( experiències properes a la mort).
Ha col·laborat vostè amb el cardiòleg holandès Pin Van Lommel.
Sí, que des del 1988 s’ha dedicat a documentar casos inqüestionables d’ EPM. El 2001, a The Lancet, va publicar un estudi clínic prospectiu amb 344 pacients en què van participar deu hospitals holandesos.
Sobre vivències d’ EPM?
Sí, pacients que moren clínicament, és a dir, que cor i cervell deixen de funcionar, i malgrat això poden explicar les seves percepcions sensorials com si fossin un ésser complet (les persones cegues veuen com si tinguessin vista, els sords senten…), i poden sentir, recordar i pensar. Però el seu cervell no té rastre d’activitat perquè simplement està mort.
I què expliquen?
Les situacions més comunes descrites són que han pogut veure’s a si mateixos i el que passava en aquell moment en el seu entorn; han revisat tota la seva vida en el passat i també en el futur i han comprès el sentit de la seva existència. Han sentit una pau i un amor incondicional indescriptible.
Malgrat que el seu cervell és mort?
Sí, per tant aquella consciència que continua durant aquest trànsit no es troba al cervell. És una energia, i com a energia no es crea ni es destrueix, es transforma i perdura.
S’esdevé algun canvi en aquestes persones?
La majoria modifiquen la seva escala de valors, perden la por de morir i afronten la vida d’una forma radicalment diferent: comencen a dedicar-se a feines que donen sentit a les seves vides, de servei i ajuda als altres…
Hi ha metges que diuen que aquestes experiències són meres al·lucinacions.
Sí, per la falta d’oxigen que tots patim en aquell moment, però no tots tenim un EPM, no arriba a un 20%. També diuen que són causades per l’excés d’anhídrid carbònic o una epilèpsia del lòbul temporal, però totes són rebatibles.
Com s’ho explica vostè?
El 1990, Stuart Hameroff, psicòleg a la Universitat d’Arizona, i Roger Penrose, físic matemàtic a la d’Oxford, van proposar que els microtúbuls, les unitats més petites del citoesquelet de les cèl·lules, actuen com a canals per a la transferència d’informació quàntica responsable de la consciència.
Som com aparells de ràdio?
Exacte, i quan morim el contingut dels microtúbuls torna a aquella consciència quàntica i si et reanimen es pot recuperar.
M’està dient que en nosaltres hi ha una consciència universal?
Sí, i quan mors aquesta consciència a què se sumen les teves experiències passa a la consciència quàntica, però no es perd la informació.
Es tracta d’una consciència que està contínuament aprenent?
Sí, contínuament, i que està connectada a tot. El món de les subpartícules de les quals tot està fet, estan interconnectats, vostè, jo, els arbres, la taula, tot l’univers… Pot ser una explicació. El que queda clar és que si entenguéssim que no existeix la mort, no tindríem por i viuríem d’una altra manera.
IMA SANCHÍS La Vanguardia “La Contra”
29/09/2018