GIRONINS IL.LUSTRES

Damià Estela i Molinet- Eclesiàstic

Damià Estela i Molinet (Besalú, 18 de desembre de 1904 – Girona, 14 d’abril de 1979) fou un eclesiàstic català, rector del Seminari de Girona.

Als deu anys va estudiar humanitats i filosofia al Seminari de Girona i als setze va ser enviat a Roma per estudiar a la Pontificia Universitat Gregoriana, on es va doctorar en filosofia, teologia i dret canònic. Va ser ordenat sacerdot l’any 1928 i va exercir de vicari a Maçanet de la Selva, Blanes, Figueres.

El 1936 va deixar un testimoni escrit de primera ma sobre l’esclat de la guerra civil i de la persecució religiosa que desencadenà

Durant els anys de la guerra va servir a la diòcesi de Versalles i a Toledo.

Després va exercir a Salt i va conduir la reconstrucció del Seminari, com a director el 1939, com a vicerector el 1944 i com a rector de 1952 fins a 1969.

L’any 1970 va signar la primera petició gironina d’amnistia. Va morir a Girona el 14 d’abril de 1979.

Feliu Matamala i Teixidor

Feliu Matamala i Teixidor (Amer21 de setembre de 1912 – Girona22 de novembre de 2009) fou un llibreter i activista cultural català.

Treballà de jove com a dissenyador industrial i milità a la Federació de Joves Cristians. Durant la guerra, passà al bàndol franquista i combaté al si del Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Ràpidament es decebé del franquisme.[1]

A partir de 1943, i com a empresari, va ser fundador de les empreses Stein i Establiments Linel, així com president i administrador delegat de la llibreria Les Voltes de Girona, des d’on va impulsar activitats per a promoure la cultura com la Fira del Dibuix i la Pintura de Girona, les publicacions Serra d’OrCavall Fort i Tretzevents, el diari Avui i la Gran Enciclopèdia Catalana. També patrocinà campanyes en defensa del català com En català, si us plauEl català, cosa de tots, el DNI en català, i recollides de firmes per a causes com No vull la E al meu cotxe.

Esdevingut una figura clau del catalanisme cultural, especialment a la ciutat de Girona, el 2004 va rebre la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya. El 2009 va rebre la distinció Ciutadania de l’Ajuntament de Girona, malgrat l’oposició de la secció gironina de Ciutadans[2] i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va morir el 22 de novembre de 2009 a Girona (Gironès) als 97 anys.[3]

UN LLUITADOR PEL CATALÀFeliu Matamala, un dels gironins que més s’han significat en la lluita per la recuperació de la llengua catalana, va morir ahir a Girona a l’edat de 97 anys. Nascut a Amer el 1912, va iniciar la seva activitat professional com a projectista industrial; l’any 1943 va crear l’empresa Stein, encara existent, i el 1963 cofundava la llibreria Les Voltes, a la qual ha dedicat els últims anys de la seva vida.

“Per la seva contribució a la llengua i la cultura catalanes, singularment amb la fundació a Girona de la llibreria Les Voltes, de la qual és president i aministrador delegat. Des dels anys del franquisme va impulsar aquesta i moltes altres iniciatives, que han contribuït a la catalanització de la vida gironina”. Aquests eren els mèrits que el Govern de la Generalitat reconeixia a Feliu Matamala l’abril passat, quan li lliurava la seva màxima distinció, la Creu de Sant Jordi. El mateix dia, Matamala també era reconegut per l’Ajuntament de Girona amb el lliurament de la distinció Ciutadania. “Era un activista permanent i solitari”, va afirmar la seva filla Rosa Maria en aquell acte, després de repassar la multitud de campanyes del seu pare en defensa de la llengua catalana.
Feliu Matamala, mort ahir a Girona als 97 anys, va néixer quan encara faltaven dos anys perquè comencés la Primera Guerra Mundial. Va viure -ho recordava amb orgull- la República i els Fets d’Octubre de 1934. La Guerra Civil el va trobar compromès amb els Fejocistes (no va amagar mai les seves creences religioses). Per aquest motiu, fou detingut i empresonat. Posteriorment fou mobilitzat a la foneria (on ja treballava) per fabricar armament. Però aviat va haver de fugir cap a França amb el seu germà, que havia estat cridat a files. Tornà de seguida a Espanya per Irun, on va quedar inscrit al Terç de Montserrat del bàndol rebel. Va fer la Guerra a Extremadura i al Front de l’Ebre. Acabat el conflicte armat li va tocar viure la postguerra i la repressió franquista. Des de la clandestinitat va liderar accions catalanistes i ?antifeixistes. Fins al final de la seva vida ha estat un cap visible de la resistència del català, protagonitzant tota mena de campanyes: “En català, si us plau” i “El català cosa de tots”; l’adhesiu CAT; el DNI en català, etc.

D’Amer a Girona
Feliu Matamala i Teixidor. El 15 d’octubre de 1955 es va casar amb Francsca Alsina i van tenir sis fills: Rosa Maria, Josep Maria, Joan, Martí, Ricard i Marta.
Després de fer a Girona (la seva mare s’hi havia traslladat quan va morir el seu pare, que era moliner a Llorà) els estudis bàsics, el 1926 va entrar a treballar, als 14 anys, a l’empresa Tomàs Solés i Cia, de la carretera Barcelona, que era una foneria i un taller de confecció de màquines. S’hi va estar, amb el parèntesi de la guerra, fins al 1943, quan va fundar Serveis Tècnico-Industrials, STEIN, una empresa encara existent gestionada per un dels seus fills. I el 1963 va fundar la llibreria Les Voltes, a la plaça del Vi, que li ha servit de base per a moltes des les seves campanyes.

Un currículum especial
En un reportatge sobre Matamala publicat al Dominical del Diari de Girona l’11 de maig de 2003, Jordi Vilamitjana escrivia que “poques persones poden presumir d’un currículum tan especial i significat en la lluita per la llengua i el país:
– 1) Les quatre protestes i reclamacions inútils entre 1957 i 1963 perquè al Registre Civil hi constessin els noms dels seus fills Josep, Joan, Martí i Ricard i no els noms castellans. El director del Registre s’hi va negar “cumpliendo órdenes superiores”. Per això, recorda Matamala que “quan el Sr. Borbó va dir fa poc que el castellà no havia estat mai imposat és va guanyar el qualificatiu de Joan Carles I, el Mentider”; 2) Entre 1961 i 1962 va prendre part en un acte de promoció d’Òmnium Cultural a Banyoles; 3) Juntament amb Jordi Cànoves, Dalmau Xeminis i Jaume Sobrequés va fundar a Girona els premis literaris Prudenci Bertrana i la delegació d’Òmnium Cultural; 4) El 1973 va organitzar els funerals per Pau Casals a la Catedral de Girona, i els de Feliu Millet, a Sant Feliu; 5) Després de Franco ha reivindicat arreu dels Països Catalans l’ús del català a les plaques del carrer, als rètols de les botigues, als establiments…, mitjançant adhesius ben coneguts “En català, si us plau” i “El català, cosa de tots” (…); 6) Campanya pel DNI català. (…). N’hi ha milers d’expedits; 7) La recollida de signatures. És una pràctica constant del Sr. Matamala tant a la llibreria, com amb una paradeta al carrer. Entre les més significatives: “No vull la E al meu vehicle”; “Declarem Girona ciutat antitaurina”; “Traiem-li la medalla al dictador”, etc… “.
El funeral per Feliu Matalana se celebrarà demà dimarts, a dos quarts de cinc de la tarda, a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal de Girona.

DAMIA ESCUDER I LLADÓ L’any 2016 Girona va donar el seu nom a un carrer a Domeny.

Damià Escuder i Lladó (Sarrià de Ter, 16 d’octubre de 1934 – Barcelona, 15 d’agost de 2011) va ser un activista i filòsof català.

Va estudiar a la acadèmia Coquard de Girona i a l’Institut. En aquella època jugava a basket

A la universitat va estudiar química amb molt bones notes. Va iniciar l’aventura amb un seu amic per muntar una fabrica de pintures però quan va començar a anar be deixar-la per dedicar-se als seus ideals socials, polítics, filosòfics i catalans. Va ser agafat i vilment apallissat a la truculenta comissaria de la Via Laietana cosa que li va produir una contusió renal important. Va ser empresonat durant tres anys entre la presó de la Model de Barcelona, Carabanchel i la de Sòria pel règim del General Franco per defensar als treballadors, a Catalunya i la democràcia.

Activitat artística

El seu pintar no té cap model, és personal i expressa els seus pensament, la seva vira, les seves angoixes i les seves experiències. És inqualificable, inconstant i no-definit. Cada quadre o dibuix seu només ell podia dir el que era i el que representava. Des d’uns Sant Jordis esotèrics a uns Budes simples però ben estructurats. Des d’una època fosca amb pintures de colors foscos i tètriques a resplendents i de colors brillants. Dibuixos recargolats amb alguna nora i moltes vegades amb Catalunya present en forme d’unes 4 barres a vegades llegobles i altres no. No n’hi ha dos d’iguals. Sèries de Budes, sèries de vaixells víkings amb les 4 barres catalanes a les veles. Murals de gran dimensió al costat de petits quadres amb dibuixos. Veure la seva obra te pot complaure o no, però segur que sortiràs intrigat.

Activitat política

Militant actiu del FOC ideòleg i participant en la seva organització. Va tenir de professor Manolo Sacristan, principal ideòleg dels comunistes catalans. En Damià no va ser mai marxista ni sindicalista  i per la seva manera de pensar individualista. En aquesta època llegia Freud, Jung i altres. Va fer amistat amb Kiki Abadal, Rodolfo Guerra, Lluís Avilés, Isidre Molas i Josep Maria Picó, tots futurs dirigents del P.S.C.

Va ser apallissat a la famosa comissaria de la Via Laietana, empresonat a la Model de Barcelona, més tard a Carabanchel, compartint cel·la amb Nicolás Sartorius, i per últim a Sòria amb ja, la condemna definitiva.

Anys durs que el marcarien cap al seu activisme político-social-artístic-filosòfic-místic i religiós.

Va participar activament en la creació de l’Assemblea de Catalunya, va ser l’impulsor i ideòleg de la mateixa. Va rebutjar públicament la seva dissolució i desaparició tant que va seguir fent reunions clandestines i conspirant en una sèrie d’activitats radicals catalanistes.

Va dedicar tot el seu temps a treballar per l’Assemblea alliberat sense sou segons explica el seu amic Ll. Bosch Marti i que per això sol seria mereixedor de la Creu de Sant Jordi.

 

Domènec Fita i Molat

Domènec Fita i Molat (Girona, 10 d’agost de 1927) és un escultor català.[1]

Després d’haver cursat estudis clàssics en diferents escoles de belles arts (Girona, Olot i Barcelona), la seva obra es va anar desproveint progressivament de l’academicisme, tal com s’evidència ja en les seves primeres obres destacades: el Crist jacent (1958), de la catedral de Girona, i el sant Benet (1961) de l’abadia de Montserrat. La pintura mural o sobre diferents suports, inicialment i bàsicament de temàtica religiosa, però també el dibuix (temes retrat, nus i bestiari), la ceràmica, el ciment, els vitralls, l’ús del poliuretà, pedra, i alabastre, ferro, acer, fusta i de diferents altres materials han configurat, al llarg de tres lustres de treball intensiu, una producció polifacètica i de difícil qualificació, que ha anat derivant en una abstracció radical, basada en una recerca sistemàtica, imprevisible i serial, defugint els ismes en ús.

Partidari decidit de la integració de les arts en l’arquitectura i en els espais públics, les seves obres de gran format són visibles en indrets i construccions tan emblemàtics com el temple de la Sagrada Família de Barcelona, catedrals de Girona i de Vic, monestir de Montserrat,… i en places de Canillo i Ordino (Andorra), Girona, Vic, Roses, Olot…

El 10 d’agost de 1927 neix, a Girona, Domènec Fita i Molat. Als pocs dies és traslladat al mas Pujolàs de Santa Pau (Garrotxa, Girona).

1932-39. Ingressa a la Casa d’Assistència i Ensenyament de Girona, gestionada per la Generalitat de Catalunya, on inicia els estudis dins el sistema Montessori. Durant la guerra és escolaritzat al col·legi Durruti de Girona.

Amb 12 anys d’edat, a partir de l’any1939, paral·lelament a la seva formació general, comença a seguir el mestratge artístic de Joan Carrera a l’Escola Municipal de Belles Arts de Girona.

1943-45. Cursa estudis d’escultura i dibuix a l’Escola de Belles Arts i Oficis d’Olot, simultaniejant el treball amb el mestre Carrera a Girona.

1945-51. Estudis d’escultura, pintura, dibuix i gravat a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Obté el títol de Professor de dibuix.

1948. Romà Vallès, Joan Lleó, Domènec Fita, Francesc Carulla i Albert García formen el Grup Flamma.

1950-1952 Guanya tres vegades consecutives la beca de la Fundació Amigó Cuyàs que el permet viatjar a París, a les illes Balears i per tota la península Ibèrica.

El 13 de desembre de 1953 pateix un greu accident mentre pinta el mural del baptisteri de l’església de Betlem de Barcelona, amb subseqüent paraplegia. Està hospitalitzat durant tres anys a la Clínica sant Josep de Barcelona.

1956. S’instal·la a viure i a treballar a Sarrià de Dalt, Girona. El 2 de febrer de 1958 contrau matrimoni amb Àngela Rodeja i López.

1965-69. Professor d’arts plàstiques a l’Institut de Bell-lloc del Pla de Girona.

1969. Es trasllada a viure i a treballar a Montjuic, Girona, on resideix fins a l’actualitat.

1969-1976. Professor d’Història i teoria de l’Art a l’Estudi General de Girona (Universitat Autònoma de Barcelona).

1979. Inauguració de l’Estudi d’Art, annex al seu taller de Montjuic (Girona), on impartirà docència d’escultura, dibuix, pintura, ceràmica i gravat durant dues dècades. Dels centenars d’alumnes que hi passen, procedents d’arreu de Catalunya, 65 han cursat posteriorment estudis universitaris de Belles Arts.

1985. És elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on ingressà el 18 d’octubre.

1994. Exposició Fita. 50 anys d’art integrat, Palau Robert de Barcelona, organitzada per la Generalitat de Catalunya.

2000. Comptant amb 109 exposicions individuals, 405 exposicions col·lectives i 380 obres d’encàrrec, i amb fons de propi d’11.300 obres inventariades i uns 40.000 dibuixos, preocupat pel futur del seu llegat, i amb la voluntat de potenciar i perpetuar una manera personal d’actuar i pensar artísticament, promou la creació de la Fundació Fita.

L’any 2006 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Obres destacades

• 1953 – Frescos en l’Església de Santa Susanna de Girona.

• 1958 – Crist Jacent. Catedral de Girona.

• 1959 – Pas de l’Ecce Homo (Església de Sant Feliu, Girona)

• 1960 – Sant Joan i Sant Narcís. Façana de la Catedral de Girona.

• 1962 – Sant Benet. Monestir de Montserrat. Barcelona.

• 1964 – Mural de la façana de la clínica Salus Infirmorum. Banyoles.[2]

• 1971 – Monument a la Sardana. Lloret de Mar.

• 1985 – Columna de la història. Girona.

• 1990 – Monument als Pescadors. Roses.

• 2000-2005 – Hotels Sport. Soldeu (Andorra).

• 2002 – Oliba, Bisbe de Vic, Abat de Ripoll i de Cuixà. Vic.

• 2010 – Paviment del cancell d’entrada de la façana de la Passió, Sagrada Família. (Barcelona).

• 2010 – Els quatre Evangelistes, làmpades de vidres trencats, Sagrada Família. (Barcelona).

 

 

V JOSEP PLA

El català és un ésser humà que es dóna -que em doy- pena.

Unamuno diu que [els catalans] fins quan semblen que ataquen estan a la defensiva”.

El català. “El bilingüisme planteja, al meu parer, el problema de l’subconscient català -origen de tot el drama cultural del país- [quan Pla diu” país “vol dir Catalunya], perquè el poble que no aconsegueix manifestar el seu subconscient de manera folgada , lliure i normal, perd fatal i precisament la seva personalitat. L’arraconament a què al·ludeixo crea al català un sentiment d’inferioritat permanent. Això ha donat lloc a una psicologia curiosa: la psicologia d’un home dividit, que té por de ser ell mateix i, al mateix temps, no pot deixar de ser qui és, que es nega a acceptar-se tal com és i que no pot deixar de ser com és. No són elucubracions meves, són fets. Són els senyals típiques del complex d’inferioritat “.