EL PARENOSTRE. REFLEXIONEM I PREGUEM AMB L’EVANGELI



En l’evangeli Jesús ens parla de la pregària, actitud fonamental en la vida dels seus deixebles i en la nostra vida com a cristians. La pregària és per a la nostra vida com l’aire que respirem.

Se’ns ofereix una catequesi sobre la pregària i, concretament, sobre el parenostre.

Llegim a l’evangeli que Jesús pregava en un indret i un dels deixebles li demana: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària». Precisament veient que pregava els deixebles n’agafen ganes, perquè la pregària era pràctica habitual de Jesús.

Només pregant es pot encomanar el desig de pregar, només pregant es pot ensenyar a pregar. Només si els cristians, pares, catequistes… continuem pregant personalment i comunitàriament –sobretot en l’Eucaristia del diumenge–, podrem encomanar el desig de pregar. No serà amb bons consells que ensenyarem i animarem a pregar, sinó pregant de veritat.

Jesús ensenya no només a pregar, sinó el que cal demanar amb el parenostre, que és resum de la vida cristiana i, per això, petició d’allò que més necessitem.

• «Pare» no és només una expressió bonica, sinó qui som en veritat fills

de Déu. Per a nosaltres, Déu és el Pare proper i entranyable amb qui

tenim una relació familiar i cordial.

• «Sigui honorat el vostre nom». Primera petició. Invocant-lo com a

Pare, ja honorem el seu nom. Què hem d’entendre per «honorar» el nom de Déu? M’imagino que conèixer, beneir, lloar… La primera petició és sempre que Déu sigui lloat, beneït, conegut.

• «Que vingui el vostre Regne». Segona petició. Aquesta té un caràcter d’anticipació: feu-nos tastar avui el Regne que esperem en la plenitud de la salvació. Anticipeu-nos avui i aquí un tast del vostre Regne, que és amor, perdó, veritat, justícia, pau, felicitat.

• «Doneu-nos cada dia el nostre pa». Tercera petició.

El pa que demanem és el pa definitiu que suprimeix totes les fams de la humanitat. Així doncs, demanem per a cada dia una anticipació d’aquest pa. És el mateix que demanar que hi hagi cultura de la bona per a tothom, per tenir la saviesa de la vida; i treball digne per tenir els mitjans per viure i per contribuir a transformar el món; i habitatges i ciutats i viles humanes; i bona atenció sanitària…

També és demanar que l’Eucaristia ens anticipi Jesús, el pa de Vida que ja tenim, tot esperant la Vida en plenitud.

• «Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos, també perdonem tots els qui ens han ofès». La quarta petició, la petició del perdó, mostra bé les lleis de la pregària cristiana: al mateix temps que demanem el perdó per a nosaltres, ens comprometem a actuar en allò que demanem: tenir una actitud de perdó envers els qui han ofès.

• «No permeteu que caiguem en la temptació». Cinquena i darrera petició. El camí cristià és ple d’obstacles, de dificultats, de viaranys estranys. Per això és important demanar per a cadascú i per s l’Església que no equivoquem el camí. La temptació és, sobretot, abandonar el camí de seguiment de Jesús, arraconar la fe a les golfes de la vida. Que no caiguem en la temptació d’abandonar; que davant les situacions difícils de la vida sapiguem trobar la sortida que està d’acord amb l’evangeli.

Preguem amb el parenostre, cada dia, i ensenyem-ho a fer. Cap dia sense el parenostre.

Mons. Francesc Pardo i Artigas Bisbe de Girona. Escrits del Bisbe Full Parroquial 28 Juliol 2019

Si nens estimem Déu es manifesta

“Perquè on estan dos o tres reunits en el meu Nom, allí estic jo enmig d’ells.” (Mt. 18,20)

La presència de Jesús entre nosaltres, quan ens estimem, és una de les manifestacions de Déu més evidents.

Ell dona un nou sentit a la nostra vida. Quan estem en dubte en una decisió, desorientats per les tribulacions de la vida, desanimats, fem una comunió amb algú amb qui vivim l’amor recíproc, i llavors, Jesús entre nosaltres es manifesta donant-nos la llum, orientant, donant ànim per a seguir endavant, donant sentit a tot.

Sols també podem tenir la manifestació de Jesús dins de nosaltres. Però, la condició és que estiguem en l’amor.

Sense l’amor tot és fosc i reina la inseguretat.

En l’amor, Déu es manifesta i no sols ens dona la seva llum, sinó que ens fa ser llum per al món.

 

 

 

QUE ES SER BONA PERSONA

Ser bona persona consisteix a ser capaç de relacionar-se amb amor amb els altres, en ser honesta, generosa, sincera, solidària, sensible, i amb capacitat per a l’empatia.

Ser bona persona és trabajartelo per evitar que el teu comportament faci mal als altres.

Ser bona persona és tenir capacitat per a l’autocrítica, per poder conèixer-te millor i canviar tot el que hagis de canviar en tu, per no ser egoista, per no aprofitar-te dels altres.

Les bones persones l’hi treballen per tractar bé a la gent coneguda ia la desconeguda, per aportar a el bé comú ia la transformació social, per compartir coneixements i recursos, per a col·laborar en la construcció d’un món millor, per tenir cura i ser cuidada pels altres.

Ser bona persona és difícil en una estructura violenta basada en l’opressió i en l’explotació, però és qüestió de treballar-individual i col·lectivament: necessitem recuperar la confiança en la condició humana per contagiar-nos els uns als altres, per posar-nos tots generosos, per deixar de batallar entre nosaltres, per sacsejar-la indiferència.

Hem de recuperar la sensibilitat que ens permeti lluitar contra les injustícies i el sofriment de tants milions de persones al món.

Ser bona persona no hauria de ser una moda, sinó una ètica que puguem posar en pràctica en el dia a dia i canviï la nostra forma de relacionar-nos i d’organitzar-nos, que ens serveixi perquè ens vagi bé a tots, no només uns pocs.

Les bones persones hi són, al teu voltant, i les veus diàriament al teu barri, al teu poble, i en els espais de resistència a l’capitalisme ia el patriarcat, treballant en equip per fer d’aquest un món més humà en el qual capiguem tots i totes.

Deixar-estimar pels germans

La humilitat, viscuda per amor, és una virtut que elimina l’arrogància de part de qui ofereix ajuda, i també la vergonya de qui rep l’ajuda.

On hi ha la comunió, el fet de donar o rebre ajuda és secundari, perquè l’amor mutu fa que tot sigui de tots, tant els béns com les necessitats.

Una ajuda molt important i que, de vegades, oblidem de demanar i és difícil d’acceptar, és la correcció fraterna. Deixar que els germans ens ajudin també en aquest sentit: que ens mostrin on hem de canviar per ser millors persones.

Quan practiquem amb humilitat i amor aquest tipus d’ajuda entre nosaltres, el progrés espiritual és col·lectiu, creixem junts. Caminem junts, per així dir, el camí de santedat.

Déu ens vol justos i sants, i només aconseguirem assolir aquest objectiu amb la seva ajuda i l’ajuda recíproca.

 

La vida és bella: Una pel·lícula que ens ensenya a superar l’adversitat



La autotranscendència era un aspecte clau per desenvolupar aquest sentit de la vida. «Ser home implica dirigir-se cap alguna cosa o algú diferent d’un mateix, bé sigui realitzar un valor, assolir un sentit o trobar a un altre ésser humà. Quan més s’oblida un de si mateix -al lliurar-se a una causa o una persona estimada-, més humà es torna i més perfecciona les seves capacitats «, va escriure Frankl.

Aquest és precisament un dels valors que s’aprecia en la pel·lícula. El protagonista no es dóna per vençut perquè té alguna cosa pel que lluitar més enllà de si mateix, el seu fill, i això s’aferra per poder seguir endavant i créixer davant l’adversitat.

La vida és bella és una d’aquelles pel·lícules que deixen empremta. Impossible veure-la sense pujar a la muntanya russa emocional que experimenten els seus propis protagonistes. Dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni el 1997, va guanyar més de 50 premis internacionals, entre ells tres premis Oscar, el Gran Premi de Festival de Cannes, el César a la millor pel·lícula estrangera i el Goya a la millor pel·lícula europea.

La fantasia que va mantenir viva la il·lusió d’un nen.

La primera meitat de la pel·lícula mostra el canvi polític que s’està produint a Itàlia, amb l’ascensió de el feixisme. La resta de l’film trasllada l’escenari a un camp de concentració, on l’actor principal, Guido i el seu fill petit, Giosuè, són deportats.

Tot i que les condicions són terribles, Guido se les enginya per fer creure al seu fill que la situació que estan vivint és un joc en el qual han de guanyar punts. Li explica que tots els presoners participen en el joc, però només el primer que guanyi mil punts aconseguirà un tanc de veritat. Les regles són clares: si plora, demana menjar o vol veure la seva mare, perdrà punts, però amagar-se dels guàrdies de camp li farà guanyar punts extra. Cada vegada que desapareix un nen de camp, Guido amaga la crua veritat explicant-li que s’ha amagat per guanyar punts en el joc.

Al llarg de l’film, el pare recorre a aquesta fantasia per explicar tots els maltractaments, humiliacions i horrors dels quals el nen és testimoni, en un intent per preservar la innocència i la il·lusió infantil en aquell infern. Tot i estar envoltats de tristesa i mort, Giosuè acaba creient la història del seu pare i així la seva estada al camp és una mica més suportable.

El sentit de la vida quan tot sembla perdre el sentit

La vida és bella és una pel·lícula difícil d’encasellar. L’humor de Guido i la seva lluita per mantenir la il·lusió del seu fill fins i tot arrenca algun somriure als espectadors, encara que es tracti d’un somriure agredolç. Per això es converteix en una oda a la perseverança, la il·lusió i la superació de les adversitats. Ens mostra que fins i tot en els pitjors moments, quan sembla que tot està perdut, si tenim alguna cosa pel que lluitar, podem mantenir una actitud més positiva.

De fet, la pel·lícula ens condueix inevitablement a la teoria de el sentit de la vida de Viktor Frankl, un psiquiatre austríac que també va estar presoner en els camps de concentració i va poder analitzar de prop el procés de transformació psicològica que patien els deportats.

Segons Frankl, al camp de concentració, els presoners que tenien més probabilitats de sobreviure eren aquells que podien trobar un sentit a la vida i seguir conservant la seva dignitat humana. Va escriure: «l’home pot conservar un vestigi de la llibertat espiritual, d’independència mental, fins i tot en les més terribles circumstàncies de tensió psíquica i física».

Interpreto doncs que Frankl estava convençut que molts dels que van aconseguir sobreviure en els camps de concentració nazis es van aferrar a l’esperança, ja fos de tornar a veure un ésser estimat, a la il·lusió que tenien una missió per complir oa una tasca que només ells podien realitzar quan sortissin d’allà. La clau de la supervivència era assumir aquell patiment com un repte a superar. Qui perdia el sentit de la vida sentenciava el seu futur.

Tenir confiança que Déu intervé amb la seva providència

 

Tenir ‘l’ànima de pobre’, vol dir dipositar la nostra confiança, no en les riqueses, sinó en l’amor de Déu i en la seva providència. Moltes vegades som ‘rics’ de preocupacions per la salut, d’angoixes pels nostres familiars, d’aprensions per algú de la feina, d’incerteses sobre com comportar-nos, de pors pel futur… Tot això pot bloquejar la nostra ànima i tancar-la sobre ella mateixa, impedint-li d’obrir-se a Déu i als germans. Doncs bé, precisament en aquests moments de neguit, qui té ‘ànima de pobre’ creu en l’amor de Déu i aboca en Ell totes les seves preocupacions, experimentant el seu amor de Pare.

QUE EN PODEM DIR DE LA CONVIVÈNCIA !!



Les ganes de restar sols “ per sempre” després d’una discussió, la critica injusta del qui pensa de manera diferent, la melangia de la incomprensió, la decepció que em provoquen

els altres i la revenga que brolla espontània en el moment inesperat i oportú, son una prova experimental de las dificultats per a conviure. I alhora, la crida a un veritable “estar-amb-els-altres”

La convivència implica diverses actituds: acceptació dels propis límits i de la manera de ser dels altres, respecte cordial de la llibertat aliena i establiment d’un diàleg sincer. Dialogar suposa considerar els assumptes, escoltar les raons, admetre la veritat i saber perdre.

Es impensable una convivència sense esculls. Les tensions són inherents a l’existència. Sabent això, els conflictes han de ser rebuts amb una dosi d’humor i exempts de tragèdia. La simpatia per cada perdona ha de procurar la paciència, la comprensió i l’acció eficaç que permeten avançar. L’amor al germà és sempre el factor determinant de la nostra conducta.

Davant el conflicte imperi, sovint, el ressentiment i el tancament. En realitat les dificultats de la convivència hauríem de ser estímul per a superar-se.

També jo sóc causa de conflicte. Per això haig d’examinar-me i, si és necessari, demanar i concedir el perdó.

Pel que fa a la vida de família obrim uns interrogants: Com és la meva convivència familiar? Se discutir obertament i lleal? Si perdo, faig mala cara molts dies?

Desde la perspectiva de la vida social hom podria preguntar-se: Només la pròpia visió es la junta? Desprestigi o als que no pensen com jo? Discuteixo amb recel i prevenció ? Ataco les persones i no les raons? Comprenc els esdeveniments en la seva veritable dimensió? En nom de la defensa de la veritat, em defenso a mi mateix? Em deixo portar només del sentiment a l’hora de judicar les persones?

Si sóc educador, pare o mestre, amb les meves actituds, sóc forjador d’una veritable convivència?

Viure cada adversitat amb esperança

Només no perd l’esperança qui no perd la caritat; és a dir, el que continua estimant davant les adversitats, viu amb esperança.

La nostra unió amb Déu a través de l’oració enforteix la nostra fe, l’esperança i l’amor.

Quan tenim fe en la protecció contínua de Déu, les adversitats no ens desanimen per recomençar. L’esperança es manté viva en el nostre cor, perquè adquirim la convicció que per a Déu res és impossible.

L’amor mutu viscut intensament i contínuament, ens fa experimentar la vida del cel aquí a la terra. Això es diu esperança de vida eterna.

Mantinguem-nos en l’amor per mantenir encesa la flama de la fe i viure tota adversitat amb esperança

EN DONO GRÀCIES SENSE

SABER-NE A QUI



Respirar és cosa necessària i no cansa; escriure d’aquest tema que sen diu respir, de vegades cansa, i el Senyor me’n guard de pensar que digui necessar.De tota manera, hi passo molt de gust. Això no obstant, si te’n trobes un de fet i el pots aprofitar, és cosa d’agrair. Un bon dia em vaig trobar a les mans, sense saber ni d’ont em venia, ni com em vingué.

La fe,diu el Senyor, s’assembla a una clau molt bonica que un home rebé gratuïtament i se n’alegrà molt, però no la féu servir per obrir cap portà; i la clau, tot i ser tan bonics, es quedà simplement a la butxaca de l’amo. Passat molt de temps, un dia que en tingué necessitat, la cercà i no la trobà, ni es podia recordar quin dia i de quina manera l’havia perduda. Així passa amb la fe, diu el Senyor: aquell qui no la fa servir, ni en sent algun moment lavpresència, o pot ser la nosa i tot,segur que la perd sense a donar-se’n.

Apropar-me als altres sense prejudicis

Els prejudicis neixen de el fet que un es creu millor que els altres.

Per vèncer-los és necessari desenvolupar el concepte d’igualtat no només en la nostra ment, sinó també en el nostre cor. És a dir, hem d’unir sentiment i enteniment per crear una mentalitat entre nosaltres.

L’amor, entès com a servei, no ha de fer distincions. La pràctica d’aquest amor és una arma potent contra tot tipus de prejudicis.

La por pot esdevenir una gran barrera i ens impedeix anar a la trobada de l’altre.

La majoria de les nostres pors són infundades i ens immobilitzen. No deixem que suposats temors ens impedeixin viure l’amor en la seva plenitud.

L’amor va més enllà de les aparences, més enllà de les sospites i supera les suposicions a la recerca de la veritat.

L’amor és força i coratge, per això venç els prejudicis i les pors.