PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dissabte 25 de Gener 2020

Presència de Déu

Vaig prenent consciència d’una respiració més profunda, més pausada, més rítmica…. Faig lloc al Senyor enmig del soroll de la vida

Llibertat

Puc centrar-me avui en una cosa concreta: preocupació, obligació, problema… que em treu lucidesa i pau. El Senyor no elimina els problemes d’una manera màgica, però sí que pot donar força i llum perquè no arribin a ofegar-me

Consciència

Prenc consciència d’allò viscut les darreres hores o dies. Hi busco serenament les petjades de la seva presència.

Conversa

Conversa amb Jesús, que acull les nostres febleses i mancances, i que s’alegra i fa festa amb la conversió de Zaqueu, de Mateu, de mi…

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI. Divendred 24 de Gener 2020

Text de l’Evangeli (Mc 3,13-19): En aquell temps, Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.

«Jesús pujà a la muntanya y va cridar els qui va voler»

Avui, l’Evangeli condensa la teologia de la vocació cristiana: el Senyor elegeix als qui vol per tal d’estar amb Ell i enviar-los a ser apòstols (cf. Mc 3,13-14). En primer lloc, els elegeix: abans de la creació del món, ens ha destinat a ser sants (cf. Ef 1,4). Ens estima en Crist, i en Ell ens modela tot donant-nos les qualitats per tal d’esdevenir fills seus. Solament amb vista a la vocació s’entenen les nostres qualitats; la vocació és el “paper” que ens és donat en la redempció. És en el descobriment de l’íntim “perquè” de la meva existència quan em sento plenament “jo”, quan visc la meva vocació.

I, per a quina cosa ens ha cridat? Per a romandre amb Ell. Aquesta crida implica correspondència: «Un dia —no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història—, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l’Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d’entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d’apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana —que és la raó més sobrenatural—, vas respondre que sí a Déu. I vingué l’alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t’apartes d’Ell» (Sant Josepmaria).

És do, però també tasca: santedat mitjançant l’oració i els sagraments, i, a més, la lluita personal. «Tots els fidels cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal, contribueix a una forma de vida més humana» (Concili Vaticà II).

Així, podem sentir la missió apostòlica: portar el Crist als altres; tenir-lo i portar-lo. Avui podem considerar més acuradament la crida, i afinar en algun detall de la nostra resposta d’amor.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Divendred 24 de Gener 2020

Presència de Déu

Em recullo un moment i prenc consciència de la presència de Déu al meu voltant i dins meu. Ell ha creat l’univers sencer, el sol i la lluna, la terra i els oceans, cada molècula i cada àtom. Tot el que existeix. Déu ara batega en el meu cor.

Llibertat

La vida a la qual som convidats des de l’Evangeli és sobretot una vida de llibertat. Les situacions diàries poden ajudar o no a créixer en aquesta llibertat. En el fons, però, tot es juga en un “sí” a la seva invitació.

 

Consciència

Sabent que Déu m’estima de manera incondicional, sóc honest amb Ell i també amb mi mateix. Com han estat els darrers dies o les darreres hores? Com em sento en aquest moment?

Conversa

Quins sentiments i pensaments em sorgeixen en pregar i meditar la Paraula de Déu? Em sento consolada o consolat; em sento intranquil·la o intranquil; o bé em sento indiferent? M’imagino Jesús mateix, a prop meu, assegut o dret, quiet o passejant. Li obro el cor amb confiança

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI Dijous 23 de Gener 2020

Text de l’Evangeli (Mc 3,1-6): En una altra ocasió, Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l’espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l’home que tenia la mà paralitzada: «Aixeca’t i posa’t aquí al mig». Llavors els pregunta: «Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?». Però ells callaven. Jesús se’ls anà mirant, indignat i entristit per l’enduriment del seu cor, i digué a aquell home: «Estén la mà». Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment. Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d’Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.

«Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?»

Avui, Jesús ens ensenya que cal obrar el bé en tot temps: no hi ha un temps per fer el bé i un altre per negligir l’amor als altres. L’amor que ens ve de Déu ens porta a la Llei suprema, que ens va deixar Jesús amb el manament nou: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). Jesús no deroga ni critica la Llei de Moisès, ja que Ell mateix compleix els seus preceptes i acut a la sinagoga el dissabte; el que Jesús critica és la interpretació estreta de la Llei que han fet els mestres i els fariseus, una interpretació que deixa poc lloc a la misericòrdia.

Jesucrist ha vingut a proclamar l’Evangeli de la salvació, però els seus adversaris, lluny de deixar-se convèncer, busquen pretextos contra Ell: «Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells esperaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar» (Mc 3,1-2). Al mateix temps que podem veure l’acció de la gràcia, hi constatem la duresa de cor d’uns homes orgullosos que creuen tenir la veritat de la seva banda. Van experimentar alegria els fariseus en veure aquell pobre home amb la salut restablerta? No, ben al contrari, es van encegar més encara, fins el punt d’anar a fer tractes amb els herodians —llurs enemics naturals— per a mirar de perdre Jesús, curiosa aliança!

Amb la seva acció, Jesús allibera també el dissabte de les cadenes amb les quals l’havien lligat els mestres de la Llei i els fariseus i el retorna al seu sentit veritable: dia de comunió entre Déu i l’home, dia d’alliberament de l’esclavatge, dia de salvació de les forces del mal. Ens diu sant Agustí: «El qui té la consciència en pau, està tranquil, i aquesta mateixa tranquil·litat és el dissabte del cor». En Jesucrist, el dissabte s’obre ja al do del diumenge.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dijous 23 de Gener 2020

Presència de Déu

M’aturo un moment per descobrir que Déu és aquí. Me n’adono de què tot el que m’envolta, l’aire que respiro, el meu propi cos… està mantingut per la seva misteriosa presència.

Llibertat

Necessito deixar a fora el soroll, sobretot aquell soroll que separa, interromp, aïlla. Necessito el silenci per a ser una mica més lliure.

Consciència

Prenc consciència de totes les coses bones que em regala el Senyor cada dia sota formes tan diverses. En dono gràcies.

Conversa

Quins sentiments sorgeixen en mi en pregar i reflexionar sobre la Paraula de Déu? M’imagino Jesús mateix, assegut o dret, a prop meu, i li obro el cor.

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI Dimecres 22 de Gener 2020

Text de l’Evangeli (Mc 3,7-12): En aquell temps, Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d’Idumea, de l’altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n’havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prostraven davant d’ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.

«El va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de l’altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó»

Avui, encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà, hauríem de recordar el caire de conversió del nostre propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13). Heus aquí l’ideal d’unitat: formar un sol cos, ser en Crist una sola cosa, perquè el món cregui.

A l’Evangeli d’avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d’altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s’apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l’octavari de pregària per a la unitat dels cristians.

Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l’Església: la unitat.

Però aterrem en la nostra realitat eclesial d’avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d’unitat és motiu de conversió per als allunyats de l’Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jn 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l’Esperit Sant, en l’Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34).

Recordem que, com a fruit de l’Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s’ha de manifestar la unitat de l’Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d’acolliment i de perdó envers el germà.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dimecres 22 de Gener 2020

Presència de Déu

«Senyor de l’eternitat, sabem que el nostre temps s’encalma a la teva presència. Creiem que no es perd ni un sol instant de dolor o d’espera, d’alegria o de fatiga. Altrament, nosaltres mateixos ens esvairíem amb els moments que passen» (Lluís Espinal).

Llibertat

Demano l’ajuda del Senyor per a ser alliberat de les meves preocupacions, per a restar obert a la seva Paraula i així estimar-lo i servir-lo cada dia més.

Consciència

Prenc consciència del do de la meva existència com a possibilitat oberta. Amb els meus límits i el meu pecat, però sempre capaç de ser fecundada pel seu Esperit.

Conversa

Encara a la seva presència, confio a Jesús aquelles llums i aquelles foscors que he sentit durant la pregària.

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI. Dimars 21 de Gener 2020

Text de l’Evangeli (Jn 17,11b-19): En aquell temps, Jesús alçà els ulls al cel i pregà dient: «Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, els que tu m’has donat. He vetllat per ells i no se n’ha perdut ni un de sol, fora del qui s’havia de perdre, perquè es complís el que diu l’Escriptura. Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa.

»Jo els he confiat la teva Paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra’ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat».

«Jo els he confiat la teva Paraula, però ara el món els odia»

Avui celebra l’Església a les diòcesis de Catalunya la festa de sant Fructuós, bisbe i màrtir i dels seus diaques màrtirs Auguri i Eulogi. Del martiri dels tres n’estem ben informats per les Actes autèntiques, en concret, per l’anomenada Passió dels sants màrtirs Fructuós o Fruitós, Auguri i Eulogi. Moriren pel foc un dia com avui, el 21 de gener de l’any 259, sota els emperadors Valerià i Gal·liè. Comença la missa d’aquests sants amb aquestes boniques paraules que sintetitzen perfectament la seva vida d’entrega i amor en llur servei episcopal i diaconal: «Més abrandats per l’amor de Crist que per les flames del foc, Fructuós, Auguri i Eulogi, com els tres joves llançats al forn, donaren amb alegria testimoni de la resurrecció que esperaven».

Tots els cristians hem de donar testimoni de Crist. Fins i tot, donant la mateixa vida si calgués fer-ho. «Si el gra de blat no mor, resta ell tot sol» (Jn 12,24), és a dir, no dóna fruit. Els nostres sants tarragonins varen donar molt de fruit durant la seva vida, com a ministres de Crist, amb la paraula i l’acció; però al final en donaren del tot, com tants d’altres màrtirs d’aquells temps de persecucions, lliurant la vida en un cruel martiri. Davant el plorós poble de Déu que assistia a l’Amfiteatre tarragoní, Fructuós els animava dient-los: «No us mancarà pastor, i l’amor i la promesa del Senyor no podran fallir, ni en aquest món ni en l’altre. Perquè això que esteu veient és feblesa d’una hora». Tarragona sempre ha destacat pels seus bons pastors.

Tertul·lià, l’escriptor cristià, havia ja afirmat, pocs anys abans, que «la sang dels màrtirs és llavor de cristians». Així succeí de seguida a la ciutat imperial. El cristianisme, des d’aquella Seu, s’estengué ràpidament cap a d’altres llocs. Què bé ens ve recordar aquells versos del poeta pre-cristià romà Virgili aplicats a Fructuós i als seus dos diaques!: «S’hi posa un tany de planta fructuosa / i no passa llarg temps, i un gentil arbre / al cel aixeca son brancatge fèrtil / meravellant-se de la fulla nova / i d’unes fruites que no són les seves».

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dimars 21 de Gener 2020

Presència de Déu

Els moments de pregària no són moments per a fer, sinó per a ser: no ens esforcem per fer, recollir o posseir. No estem sols. Cada sensació és una carícia de Déu. Cada respiració és un sí al Senyor

Llibertat

Demano tenir els mateixos sentiments, realitzar els mateixos actes, tenir la mateixa mirada que el Fill de Déu. He de demanar aquest do; només Déu el concedeix.

Consciència

Déu m’estima sense condicions i és per això que em puc confiar a ell. Quins han estat durant les últimes hores o els últims dies els sentiments que m’han dominat? Sentiments d’alegria, tristesa, ràbia, esgotament… Els poso nom i rostre

Conversa

Conversa franca i agradable, amb el Senyor de la meva vida. Allò que la seva paraula m’ha suggerit, allò que no he entès, els temors i les esperances.

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI Dilluns 20 de Gener 2020

Text de l’Evangeli (Mc 2,18-22): Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.

»Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous».

«¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells?»

Avui podem veure com els jueus, a més del dejuni prescrit per al Dia de l’Expiació (cf. Lv 16,29-34) observaven molts altres dejunis, tant públics com també privats. Eren expressió de dol, de penitència, de purificació, de preparació per a una festa o una missió, de petició de gràcia a Déu, etc. Els jueus piadosos apreciaven el dejuni com un acte propi de la virtut de la religió i molt grat a Déu: el qui dejuna s’adreça a Déu en actitud d’humilitat, li demana perdó tot privant-se d’aquelles coses que, satisfent-les, l’haguessin apartat d’Ell.

Que Jesús no inculqui aquesta pràctica als seus deixebles i als qui l’escoltaven, sorprèn als deixebles de Joan i als fariseus. Pensen que és una omissió important en els seus ensenyaments. I Jesús els dóna una raó fonamental: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells?» (Mc 2,19). L’espòs, segons l’expressió dels profetes d’Israel, indica el mateix Déu, i és manifestació de l’amor diví als homes (Israel és l’esposa, no sempre fidel, objecte de l’estimació fidel de l’espòs, Jahvè). És a dir, Jesús s’equipara a Jahvè. Aquí Ell declara la seva divinitat: anomena als seus deixebles «els amics de l’espòs», els qui estan amb Ell, i així no els cal dejunar perquè no estan separats d’Ell.

L’Església ha romàs fidel a aquesta ensenyança que, tot venint dels profetes i àdhuc essent una pràctica natural i espontània en moltes religions, Jesucrist la confirma i li atorga un sentit nou: dejuna en el desert com a preparació per a la seva vida pública, ens diu que l’oració s’enforteix amb el dejuni, etc.

Entre els qui escolten el Senyor, la majoria deurien ser pobres i entendrien d’apedaçaments en els vestits; hi hauria veremadors que sabrien el que succeeix quan el vi nou és abocat en bots vells. Jesús els recorda que han de rebre el seu missatge amb esperit nou, que trenqui el conformisme i la rutina de les ànimes envellides, que allò que Ell proposa no és una interpretació més de la Llei, sinó una vida nova.