OBRIU-ME ELS ULLS, SENYOR!

 

El món i la humanitat, davant nostre, ens interroguen i ens inquieten. Voldríem poder-ne descobrir totes les dimensions, el “mes en allà” . Però la nostra mirada no copsa sino la superfície de les coses i dels éssers. Ens cal una altra mirada per penetrar més pregonament i veure-hi, com Déu hi veu. Nomé els “ulls de la fe”, val a dir: els ulls de Jesucrist empeltats als nostres ulls d’homes, ens poden aportar la seva llum i permetre’ns aquets llarg pelegrinatge.
Llavors veuríem, a poc a poc, a través de la història humana i en els seus detalls més petits, l’Esperit de Jesús en obra i el seu gran Cos que neix , es desenvolupa, mor i ressuscita cada dia. Ja no contemplaríem nomes “jesús de Natzaret”, sinó Crist descabdellant en el temps el seu misteri de creació, sino Crist descabdellant en el temps el seu misteri de creació, d’encarnació i redempció, i podríem unir-nos-hi a  través de tota la nostra vida i de la dels nostres germans per treballar amb ell i edificar el Reialme del seu Pare.
Obriu-me els ulls, Senyor, que pugui “veure-hi”… més enllà dels cossos humans que m’atrauen o que em repugnen, més enllà  de llurs ulls i llur mirades que s’encenen o s s’apaguen: cor que penen, cors que es gauben.
I més enllà dels cors de carn, les flors d’amor, i fins i tot de l’herba boja, que tan de pressa anomenem pecat…..; que pugui “veure”, en fi, els fills del bon Déu, que neixen i que creixem, lentament, sota l’esguard d’amor del Pare Nostre.

EL CRISTIÀ INCOHERENT DÓNA ESCÀNDOL I L’ESCÀNDOL MATA

El cristià incoherent dóna escàndol i l’escàndol mata: aquestes són les idees que ha indicat el sant pare Francesc en l’homilia a Santa Marta.
En l’homilia de el Pontífex ha pres com a referència la confirmació que ha administrat durant la missa. Qui rep aquest sagrament -ha afirmat el Papa- manifesta el seu desig de ser cristià. Ser cristià vol dir donar testimoni de Jesucrist: és una persona que «pensa com a cristià, sent com a cristià i actua com a cristià. I aquesta és la coherència de vida d’un cristià «. Francesc ha observat que un pot dir també que té fe «però si cal una d’aquestes coses, no hi ha el cristià», «hi ha alguna cosa que no va, hi ha una certa incoherència». I els cristians, «que viuen ordinàriament, comunament en la incoherència, fan molt malament».

Francesc ho ha explicat així: «hem escoltat a l’apòstol Sant Jaume que diu a alguns incoherents, que es retenen cristians, però s’aprofiten dels seus treballadors, i diu així: ‘eh aquí, el salari dels treballadors que han collit a les vostres terres i que vosaltres no heu pagat crida, i les protestes dels recol·lectors han arribat a les orelles del Senyor Totpoderós ‘. És fort el Senyor. Si un sent això, pot pensar: ‘però això ho ha dit un comunista! «No, no, ho ha dit l’apòstol Jaume! És paraula del Senyor. És la incoherència. I quan no hi ha la coherència cristiana i es viu amb aquesta incoherència, es fa escàndol. I els cristians que no són coherents donen escàndol «.

El Papa ha continuat afirmant que «Jesús parla molt forta de l’escàndol: ‘qui fa caure en pecat un sol d’aquests petits que creuen en mi, un només d’aquests germans, germanes que tenen fe, més li val que li pengin al coll una d’aquestes pedres de molí que mouen els ases, i li s’enfonsin en el profund de la mar ‘. Un cristià incoherent fa molt mal i l’escàndol mata, ha advertit el Pontífex. I així ha assenyalat que «moltes vegades hem escoltat: ‘Però pare, jo crec en Déu, però no en l’Església, perquè vosaltres cristians dieu una cosa i feu una altra». I també: ‘jo crec en Déu, però en vosaltres no «. I això passa per la incoherència, ha indicat Francesc.

I ha prosseguit: «si tu et trobes davant –imaginar-nos- d’un ateu i et diu que no creu en Déu, tu pots llegir-li tota la biblioteca, on es diu que Déu existeix i també provar que Déu existeix, i ell no tindrà fe . Però si davant d’aquest ateu tu dónes testimoni de coherència de vida cristiana alguna cosa començarà a treballar en el seu cor. Serà precisament el teu testimoni el que li portarà aquesta inquietud sobre la qual treballa l’Esperit Sant. És una gràcia que tots nosaltres, tota l’Església ha de demanar: ‘Senyor, que siguem coherents’ «.

Per tant, conclou el Papa, cal resar «perquè per viure en la coherència cristiana és necessària la pregària, perquè la coherència cristiana és un do de Déu i hem de demanar-ho»: «Senyor, què jo sigui coherent! Senyor, que jo no escandalitzi mai que jo sigui una persona que pensi com a cristià, que senti com a cristià, que actuï com a cristià «.
Per a finalitzar, Francesc ha demanat que quan caiguem per la nostra debilitat, demanem perdó: «tots som pecadors, tots, però tots tenim la capacitat de demanar perdó. I Ell no es cansa mai de perdonar! Tenir la humilitat de demanar perdó: ‘Senyor, no he estat coherent aquí.¡Perdó!’ Anar endavant en la vida amb la coherència cristiana, amb el testimoni de qui creu en Jesucrist, que sap que és pecador, però que té la valentia de demanar perdó quan s’equivoca i que té molta por d’escandalitzar. El Senyor ens d’aquesta gràcia a tots nosaltres «.

PAPA FRANCISCO La verdad está en silencio

MISAS MATUTINAS EN LA CAPILLA
DE LA DOMUS SANCTAE MARTHAE

Lunes, 3 de septiembre de 2018
Fuente: L’Osservatore Romano, ed. sem. en lengua española, n. 36, viernes 7 de septiembre de 2018.

 La verdad está en silencio

Silencio y oración «con las personas que no tiene buena voluntad, con las personas que buscan solamente el escándalo, que buscan solamente la división, que buscan solamente la destrucción, también en las familias». Es la sugerencia propuesta por el Papa Francisco en la misa celebrada el lunes por la mañana, 3 de septiembre, en Santa Marta —la primera después de la pausa estiva— comentando el episodio evangélico de Jesús expulsado de la sinagoga de Nazaret. El Pontífice invitó a pedir al Señor «la gracia de discernir cuándo debemos hablar y cuándo debemos callar. Y esto en toda la vida: en el trabajo, en casa, en la sociedad, en toda la vida. Así seremos más imitadores de Jesús». «Este pasaje del Evangelio —hizo notar en seguida Francisco refiriéndose al pasaje de Lucas (4, 16-30)— nos hace reflexionar sobre la forma de actuar en la vida cotidiana, cuando hay malentendidos, discusiones». Pero «nos hace también entender cómo el padre de la mentira, el acusador, el diablo, actúa para destruir la unidad de una familia, de un pueblo».

Relanzando los contenidos del pasaje evangélico propuesto hoy por la liturgia, el Papa hizo presente que «Jesús viene a Nazaret, donde había crecido». Cierto, añadió, «se había ido, había empezado la predicación», pero «las voces habían llegado: “¡Pero mira, este que ha salido de aquí hace milagros!». Y es así como en Nazaret «la gente esperaba verlo y cuando llega la gente lo miraba: todos sabemos qué sucede en un pueblo cuando vuelve alguno que se había ido para estudiar y vuelve con la licenciatura, o se fue a buscar fortuna y vuelve con dinero, rico, y el pueblo se conmueve: “Es uno de los nuestros que vuelve”. Todos sabemos esto». Y ese día en Nazaret «sucedió esto».

Por tanto, prosiguió el Pontífice, «la gente lo recibe bien, y cuando fue a la sinagoga, escucharon». Pero «Jesús no habla de sí mismo directamente: usa la palabra de Dios. Siempre, cuando Jesús quiere decir algo importante, usa la palabra de Dios; también cuando quiere ganar al diablo —pensemos en las tentaciones en el desierto—usa la palabra de Dios».

El Evangelio, afirmó el Papa, nos cuenta que Jesús «lee este pasaje del profeta Isaías donde se preanuncia el tiempo del Mesías». Por tanto «enrolló el volumen, lo devolvió al ministro, y se sentó», como se lee en el Evangelio. Y toda «la sinagoga estaba llena de alegría, sorprendida» explicó Francisco. Tanto que, escribe Lucas, «en la sinagoga todos los ojos estaban fijos en él». Y, probablemente, añadió el Papa, su gente decía: «Pero, mira, este es uno de los nuestros, pero qué bonito. ¡Dios nos hablará!».

Escribe Lucas en la página de su Evangelio: «Entonces empezó a decir Jesús: “Esta Escritura, que acabáis de oír, se ha cumplido hoy”». De hecho Jesús «no hace otra predicación: siempre la palabra de Dios —dijo el Pontífice— y todos daban testimonio de él y estaban admirados de las palabras llenas de gracia que salían de su boca».

Pero «a este punto —hizo notar Francisco— la primera palabra-puente, digamos, de la alegría a otra cosa, de la paz a la guerra: “¿no es este el hijo de José?”». Y Jesús «recoge el desafío y responde: “Seguramente me vais a decir el refrán: médico, cúrate a ti mismo. Hazlo, hazlo». En realidad la gente pide a Jesús: «Haz entre nosotros los milagros que dicen que has hecho en Cafarnaúm, y nosotros creeremos».

Pero «Jesús les explica: “En verdad, yo os digo: ningún profeta es bien recibido en su patria”. Y recuerda los profetas de Israel que fueron a hacer milagros fuera de la patria porque la patria estaba cerrada a la fe». Y «cuando terminó de explicar esto, de la viuda de Sarepta, del leproso de Sidón, del leproso que se había curado de Eliseo, la gente —todos, pero los mismos que estaban sorprendidos, encantados— en la sinagoga se llenan de ira: del estupor a la ira». Así «han cambiado: esa semilla sembrada por el diablo ha empezado a crecer. Se levantaron, lo echaron, entraron en esta actitud de manada: no eran personas, eran un grupo de perros salvajes que lo echaron fuera de la ciudad. No razonaban».

Pero delante de esta actitud «Jesús callaba. Lo llevaron al borde de la mañana para tirarlo». Y, añadió, «este pasaje del Evangelio termina así: “Pero él, pasando por medio de ellos, se marchó”. La dignidad de Jesús: con su silencio vence esa multitud salvaje y se va. Porque no había llegado todavía la hora». Y, afirmó Francisco, «lo mismo sucederá el Viernes Santo: la gente que el Domingo de Ramos había hecho fiesta por Jesús y le había dicho “Bendito Tú, Hijo de David”, decía “crucifícalo”: habían cambiado». Así «el diablo había sembrado la mentira en el corazón, y Jesús guardaba silencio».

«Esto nos enseña que cuando está esta forma de actuar, de no querer ver la verdad, queda el silencio», afirmó el Papa, explicando: «El silencio que vence, pero a través de la cruz. El silencio de Jesús. Pero cuántas veces en las familias empiezan las discusiones sobre la política, el deporte, el dinero y una vez y otra y esas familias terminan destruidas, en estas discusiones en las cuales se ve que el diablo está ahí que quiere destruir». Silencio, es la sugerencia de Francisco: «Decir lo suyo y después callar. Porque la verdad es mansa, la verdad es silenciosa, la verdad no es ruidosa. No es fácil, lo que ha hecho Jesús; pero está la dignidad del cristiano que está anclada en la fuerza de Dios».

«Con las personas —reiteró el Papa— que no tienen buena voluntad, con las personas que buscan solamente el escándalo, que buscan solamente la división, que buscan solamente la destrucción, también en las familias: silencio. Y oración». Y «será el Señor, después, quien gane, tanto, como en este caso, con la dignidad de Jesús que refuerza y vuelve libre de esa voluntad de tirarlo, como con la dignidad de la victoria de la resurrección, después de la cruz».

En conclusión, el Pontífice pidió al Señor «la gracia de discernir cuando debemos hablar y cuándo debemos callar. Y esto en toda la vida: en el trabajo, en casa, en la sociedad, en toda la vida. Así seremos más imitadores de Jesús».

 

UN NOU CURS

Cada any per aquestes dates, acabades les vacances i en el retorn a les activitats ordinàries, comença un nou curs. Tenim consciència que s’obre davant nostre un temps nou per estrenar, que haurem d’emplenar dia a dia. Personalment, al començament de cada curs em pregunto amb quines actituds em cal afrontar aquest temps que Déu em regala.

Potser per això m’ha semblat útil recordar actituds que ens poden ajudar a tots a afrontar el nou curs.

Aguant i paciència. Viure en pau

Viurem els dies amb alegries, amb encerts, però també amb contrarietats, amb mals moments, aguantant defectes, desconsideracions i mals humors dels qui viuen, treballen i gaudeixen amb nosaltres.

Per això cal estar centrat i tenir capacitat d’aguant i de paciència. Viure amb la certesa que Déu estima i que ens ajuda fa possible afrontar les dificultats sense deixar-se endur per l’ansietat i per respondre amb la mateixa moneda.

La pau és un do de Déu, que no només significa absència de violència, de guerra, d’enfrontament, sinó principalment viure intensament tot allò que desitja el nostre cor i que ens realitza com a persones, a nosaltres i als qui ens acompanyen en el camí de la vida. És un do que cal demanar, perquè les persones podem tenir conflictes amb el nostre entorn. La persona pot estar en conflicte amb ella mateixa: no s’accepta, no es perdona, no mira endavant, està disgustada permanentment. La persona pot estar en conflicte amb Déu. La pau és estar bé amb Déu, amb les persones de l’entorn i amb un mateix.

Si volem que la família sigui un espai de creixement per a tots; si volem que les relacions professionals siguin ocasió de col·laboració al bé comú i a la construcció del país; si volem que les relacions amb els amics siguin ocasió d’enriquiment personal… si volem que la parròquia sigui la llar dels creients per viure, celebrar, créixer i oferir la fe en Jesús acollint i estimant, demanem el do de la pau al Senyor de la pau.

Mansuetud. Ser bondadós

Viure al costat d’una persona bona és un gran tresor, perquè saps que hi pots confiar sempre, que no et farà cap tort, que sempre procurarà oferir-te tot allò que és un bé per a tu. Fins i tot quan t’ha d’advertir o aconsellar, ho fa amb dolcesa i senzillesa.

Cal recordar la proposta de Jesús: «Sigueu bondadosos com ho és el vostre Pare del Cel». El llistó no pot ser més alt, però encara que només siguem una ombra del qui és la Bondat, ens cal créixer en bondat.

Actuar amb humilitat

La veritable humilitat no consisteix a no valorar-se, a no tenir autoestima, a considerar-se inferior als altres. La humiliat precisament és ser conscient de les pròpies possibilitats i qualitats, però sense mirar els altres des de dalt, sense actuar com a jutges, sense considerar els altres com a inferiors o pretendre donar-los lliçons.

La persona humil accepta els altres tal com són i amb les seves limitacions, com a conseqüència de la fragilitat humana. També valora que els altres pensin de manera diferent i no els imposa el seu pensament. S’alegra que els altres siguin millors, i no vol ser sempre el primer.

Alegria i sentit de l’humor

Sense alegria i sentit de l’humor viurem amargats i amargarem la vida als altres.

Us desitjo un bon inici per a aquest nou curs!

Mons. Francesc Pardo i Artigas Bisbe de Girona

BONA DIADA. VISITA ESPIRITUAL A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l’Eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació; obteniu als vostres catalans aquella Fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.Avemaria.Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portàreu al món el bàlsam d’incorrupció, Jesús, Fill de Déu, obteniu l’honestedat dels costums públics.Avemaria.Profetessa admirable que beneíreu i alabàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feu que sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia.Avemaria..Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans.Avemaria.Santa Engendradora de l’Etern, filla del vos¬tre Fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu.Avemaria.Verge poderosa, més forta que un exèrcit en ordre de batalla, des del vostre alt castell de Montserrat defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada.Avemaria.Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, obteniu als pobles de Catalunya una pau cristiana perpètua.Avemaria.Preguem: Senyor, vós que heu fet de la muntanya de Montserrat un fogar d’oració l de fe cristiana; concediu a tots els qui invoquen amb confiança la Mare del vostre Fill que progressin en la fe, l’esperança i la caritat. Per nostre Senyor Jesucrist. R / Amén.

El Santuari de la Mare de Déu de Núria

Núria és un lloc de pelegrinatge concorregut. A quasi dos mil metres d’altura, ofereix no només un recer natural entre grans cims, sinó també el recer espiritual d’un santuari marià d’arrels i tradicions antigues. Espai idoni per organitzar recessos i dies de meditació i pregària.

Els preveres i l’equip que en té cura estan a la vostra disposició per oferir-vos un ambient d’espiritualitat, amb una litúrgia sòbria i viscuda, i solemnitzada per música d’orgue.

Les celebracions a Núria
A Núria s’hi celebren 3 festivitats destacables:

29 de juny: Antany, en aquesta data es tornava a obrir el santuari i es pujaven de nou els ramats a les pastures de muntanya. Actualment es continua celebrant aquest dia amb la missa solemne i la benedicció de pans i farinetes.

1 de setembre: Diada de Sant Gil, en què se celebra la Festa dels Pastors. Antigament, aquest dia es donava per acabada la temporada de pasturatge d’alta muntanya.

8 de setembre: Es commemora el dia del naixement de la Mare de Déu amb un aplec on participen nombroses persones batejades amb el nom de Núria. Acabada la missa, es duu la imatge de la Mare de Déu fins a l’ermita de Sant Gil, on se li canten els goigs.

La creu, la campana i l’olla, un camí a la fertilitat
Al llarg de la història, moltes parelles que no sabien per què però no aconseguien tenir fills, s’han adreçat fins aquí per demanar-ne; i amb una pregària davant la creu; i posant el cap a l’olla, alhora que tocaven la campana, han obtingut el do de la fertilitat. No hi ha una explicació lògica, tanmateix el fet és real i es repeteix assíduament. Sovint pugen parelles a Núria a donar gràcies a la Mare de Déu pel fill que han tingut, després d’haver posat el cap a l’olla.
L’origen llunyà el trobem, segons el folklorista Joan Amades, en un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences paganes afirmaven que les dones que hi fregaven el cos tenien assegurada la fertilitat. Des dels inicis fins als nostres dies la simbologia de la fertilitat ha estat sempre present a Núria.

El viacrucis monumental
Amb motiu d’un congrés franciscà celebrat l’any 1914, s’impulsà la construcció d’un viacrucis entorn d’ermites i santuaris. A Núria es respongué ràpidament a la proposta i l’any següent el bisbe Benlloch ja en posava la primera pedra. La construcció de les diferents estacions se sufragà amb aportacions d’associacions i devots, i es perllongà fins a l’any 1963, en què fou acabada la darrera estació. El viacrucis de Núria, situat al camí de la coma del Clot, destaca pel seu caràcter monumental i per l’estil escultòric divers i sorprenent de cadascuna de les estacions.

Domènec Batalla
Escultor i pintor del Ripollès, on ha realitzat una quinzena de peces públiques. Ha col•laborat en la restauració del viacrucis de Núria —amb la senyalització i l’elaboració de dues creus (núm. 5 i 11)—, que fou inaugurada el passat 31 d’agost pel bisbe de la Seu d’Urgell, Joan Enric Vives. També ha aportat la seva creativitat en la reubicació de l’espai de la Mare de Déu de Núria, ideant un nou cambril en forma d’ull, on l’iris és la Mare de Déu i la base, en forma d’ala, simbolitza la pau i l’espiritualitat.

LA RECTA FINAL?

Ç

Hi ha persones que s’estripen cada dia les vestidures perquè veuen reeixir arreu ressentiments anticristians, costums paganes i atacs contra la Religió des de les plataformes de la premsa, la ràdio, la TV, el cinema i pensen que hem arribat a la recta final.

Però jo els faria aquesta pregunta: ¿No serà que avui dia veiem més anticristianisme del que hi ha, com quaranta anys enrera vèiem més cristianisme del que de fet hi havia?: signes sagrats pertot arreu, tothom a casar-se per l’Església, ensenyament de religió obligatori a totes les escoles, les esglésies plenes de gom a gom, cap revista provocativa als quioscos, moralitat pel carrer, “ prohibida la blasfèmia…..” Però tot allò ¿era l’expresio fidedigna d’un autèntic cristianisme l era simplement una capa de vernís que ha saldat a la primera de cambi?

No dic tot això per tal de tranquil·litzar-nos davant d’una diruació actual realment critica, seria il-l’ús, sinó perquè no hi vegem més mal encara dem que hi ha, i sense pessimismes, amb serenor, treballem no ja des del privilegi d’uns anys enrera, sinó des de l’anonimat i la pobresa actual per tal de fer créixer en el nostre món el Regna de Déu.

DONARSE

Quant jo dono una cosa que aprecio, que m’estimo, això és senyal que aquell a qui la dono me l’estimo més encars, encara l’apreci mes. Com més valor té doncs, la cosa que dono, mes, gran és l’apreci que demostro a lapersona a qui la dono.

Perquè jo em donie a algú, cal que aquest algú me l’estimo molt; més que a mi mateix. Com que no m’és possible de seperar fe i vida, arribo a la conclusió que una donació total només em deu ser possible a Déu, o altres homes vistos amb ulls de Déu. De tota manera i precisament per aquesta mateixa raó, aquelles altres donacions que, tant per als qui creuen com per als que no creuent, participen de l’absolut de Déu, són també totals. Posem per exemple l’amor, l’amistat, la fidelitat.

SENYOR DONEU-ME MÉS FE

Aquets dies de vacances, tot llegint un llibre, que ja portava començat de casa, ma fet aturar i reflexionar sobre la fe.

El misteri de Déu em preocupa. Voldria entendre’l, i m’he d’acontentar amb demanar que un bon augment de fe em

sigui donat. Com els apòstols. Si m’esforço per abrasar-ne els contorns, arriba que ni contorns no li trobo.

Les ànsies tanmateix no em deixen.

Sembla que com més incognoscible és un misteri, més desitg et vénen de conèixer-lo i més endevines que val la pena.

Paradoxalment, el misteri empeny i atura, atreu i rebutja, Aleshores em giro cap a mi, veig les meves capacitats i les meves limitacions, i m’he de confessar per força que si jo entenguès el misteri de Déu és cosa molt petita. Un pensament així m’asserena. I puc acostar-me, sense rebelions, ni torbaments, ni vergonyes, a continuar demanant que més fe em digui dada fins al dia de la visió.