ESCRIT DEL BLOCDissabte 13 Agost 2022

Destino incluye 34 narraciones revisadas de Josep Pla en una antología

EDICIÓN A CARGO DE JORDI CORNUDELLA

Para el 2022 se prepara una plataforma on line que recogerá sus 7.000 artículos periodísticos

A Josep Pla se le reconoce sobre todo como escritor de memorias o de libros de viajes, por sus homenots, por los artículos de cocina o por sus reportajes, pero no tanto como narrador. Ahora la editorial Destino reivindica esta faceta más creativa del escritor de Llofriu con la publicación de la antología La ceniza de la vida. Narraciones 1949-1967 (también en versión catalana).

Revisiones

Jordi Cornudella, el editor, dice que los correctores de Pla en la Obra Completa cometen algunos abusos

Jordi Cornudella, responsable de las ediciones de Pla desde hace quince años, ha reunido 34 narraciones, que dentro de la Obra Completa habían quedado divididas en tres volúmenes, El quadern gris, Aigua de mar y La vida amarga, y ha añadido otras dos en el apéndice. Cornudella ha fijado el texto a la vista de las ediciones precedentes, porque como era habitual en Pla pegaba, recortaba o modificaba sus escritos y a menudo sus correctores también introducían modificaciones. De las 34 narraciones, 27 ya las había dado a conocer antes de la guerra en Coses vistes, Llanterna màgica y Relacions. Pero en los años 50, ya en plena madurez, las revisó, y modificó en algunos casos, para la edición de Selecta. Más adelante, ya para Destino, cuando Josep Vergés inicia la Obra Completa, las vuelve a publicar, pero los correctores tienen intervenciones que según Cornudella suponen “un abuso intolerable”. Y pone los ejemplos del cambio de un “per favor”, más coloquial, por un “si us plau”, más puro, o un “esquàlit” por “esquifit”. De manera que la edición actual de Destino toma como base la de Selecta, más que la del mismo Destino (de Vergés). Aun así, Cornudella explica que no han podido tener acceso a los manuscritos que Pla envió a Selecta (están en los archivos de esta editorial) y, por lo tanto, tampoco se conoce la versión original.

Pla escribía cuatro o cinco artículos cada semana

Uno de los proyectos de la cátedra Josep Pla, que esperan completar el próximo año, es una plataforma on line donde podrán consultarse todos los artículos publicados por el escritor entre 1917 y 1980. “Hemos podido encontrar unos 7.000 artículos en 60 cabeceras distintas”, explicó ayer Xavier Pla. Con un buscador que permitirá hallar artículos por fechas, nombres, publicaciones o lenguas, se podrá acceder a colaboraciones casi desconocidas que no forman parte de sus obras completas. Entre ellas destacan los artículos que publicó en ‘El Correo Catalán’, de los cuales Xavier Pla remarcó la serie dedicada a las elecciones en Estados Unidos que se prolongan hasta la muerte de J.F.Kennedy. “Se podrá ver también la capacidad enorme de trabajo de Pla, con una media de cuatro o cinco artículos semanales. Hay números de la revista Destino donde publica un artículo de su sección ‘Calendario sin fechas’, un reportaje y una carta al director con pseudónimo”, añadió Xavier Pla.Para el 2022 está prevista también la edición de la correspondencia entre Pla y Joan Estelrich con el volumen ‘Periodisme i llibertat. Cartes 1926-1950’, editado por Silvia Coll-Vinent.

Todas las narraciones, excepto dos, fueron escritas en catalán, pero “incluso cuando un texto es escrito en castellano sabemos que los había concebido en catalán”, señala Cornudella. En la posguerra, Pla asume la defensa de la lengua catalana. Y entre el Cadaqués, de 1947, y el primer volumen de Selecta, de 1956, 17 de los 20 nuevos libros de Pla son en catalán. A partir de 1960 ya no publicó ninguno más en castellano. Aun así nunca se le quiso conceder el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

El pescador Sebastià Puig ‘Hermós’ y un joven Josep Pla, en Aigua Xelida (1925). Entre las narraciones de Pla hay varias de temática marinera  Fundació Josep Pla/ autor desconocido

Otro detalle importante de esta edición es que al final de las 800 páginas hay una biografía de las narraciones donde se explica con detalle cuando salieron por primera vez, las diferentes ediciones y cambios que han sufrido.

Xavier Pla, director de la cátedra Josep Pla, recuerda que estamos ante un “narrador que escribe casi siempre en primera persona”. Y a menudo son también episodios vinculados a su propia experiencia. Josep Pla tiene más “micronarraciones” que intercala en medio de otros libros, especialmente del El quadern gris, pero no se han recogido. Según Xavier Pla, “hay muchos artículos de Pla que son pequeños cuentos, como hace también Quim Monzó”.

«La ceniza de la vida», que da título a la recopilación, está extraído del prefacio de La vida amarga (1967), incluido en el apéndice: “Lo he dicho algunas veces: mi obra no es perentoriamente más que una adición de hojas de un diario íntimo vastísimo -unas reminiscencias, unas reminiscencias de la ceniza de la vida”.

PARAULA DE DÉUDissabte 13 Agost 2022

Paraula de Déu

Mateu 19, 13-15

Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven. Jesús digué:
– Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells.
I, després d’imposar-los les mans, se’n va anar d’allí.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Recordem com en temps de Jesús, els nens eren entre el col·lectiu (juntament amb les dones, les vídues, els malalts, els infidels) que era tingut per no res. I vet aquí que Ell no només els acull, els beneeix i prega per ells, sinó que posa en valor les seves qualitats per què siguin model per tots els qui volem ser deixebles i construir el seu Regne.

• La primera que goso assenyalar és l’espontaneïtat, la capacitat de sorprendre’s i gaudir de tot. Una altra és que ells potser no ho saben, però encara tenen molt a aprendre i es deixen cuidar i educar i acompanyar… es deixen fer. I van aprenent i, sobre tot, descobrint, amb assaig-error inclòs.

• Tenen força energia, sovint ens deixen enrere als qui tenim més anys, però alhora ens empenyen a donar encara una miqueta més, ens estimulen i esperonen.

• Afegiu el que vulgueu…

• I ara, mirem-nos amb aquestes qualitats. Potser algú ens tindrà per no res, però serà així com tirarem endavant el Regne de Déu!

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDissabte 13 Agost 2022

Presència de Déu

Prenc consciència de la meva respiració o d’altres sensacions del meu cos, perquè això em proporciona silenci, i la paraula reveladora de Déu només s’entén en el silenci.

Llibertat

Per a apropar-me al qui pateix com un germà, amb profund respecte i compassió. Allibera’m, però, Senyor, de les espiritualitats que fan del patiment l’únic objectiu. Si estàs allà no és pas perquè t’agradi (ens agradi) sinó perquè res del que és humà no t’és (no ens és) estrany.

Consciència

Prenc consciència del do de la meva existència com a possibilitat oberta. Amb els meus límits i el meu pecat, però sempre capaç de ser fecundada pel seu Esperit.

REFLEXIÓ D’AVUI

Dissabte 13 Agost 2022

Acompanyo Jesús un tros de camí. Li obro el cor parlant-li de tots els sentiments que he tingut durant la pregària. Allà on he trobat consol i allà on he trobat dificultat

ESCRIT DEL BLOCDivendres 12 Agost 2022

La diabòlica mania d’escriure-ho tot

“Vaig néixer al carrer Nou –o del Progrés–, que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern, fredíssimes, glacials. En canvi, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a una horta molt gran –l’horta de Joanama– admirablement conreada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades –tot i que personalment hagi estat un desordenat– em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades”, va escriure Josep Pla a El quadern gris, el dietari que va fer de jove i que va anar revisant fins a publicar-lo l’any 1966.

He llegit aquest text abans d’entrar a la casa natal de Pla, actualment seu de la Fundació Josep Pla, situada al centre de Palafrugell. En aquest habitatge, però, Pla hi va viure pocs anys; quan en tenia set la família es va traslladar al carrer del Sol, on ara hi ha el restaurant Pa i Raïm (és el nom d’un contrabandista i el títol d’un llibre de Pla, un dels pocs que tenen una miqueta d’acció; per a Pla, escriure era descriure).

La casa natal de Pla és essencialment un centre expositiu sobre la trajectòria vital i professional d’aquest escriptor tan productiu: va escriure més de 30.000 pàgines! És una llàstima que molts, de Pla, coneguin tan sols algunes frases, les que fan anar per les xarxes. Fins i tot n’hi ha alguna que és certa! La més habitual diria que és la següent: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina”. Aquesta cita sí que és autèntica de Pla.
En aquesta casa no hi ha mobiliari de la seva època. Un dels pocs elements que han romàs és un pou mitger (és a dir, compartit entre dues cases). La Mireia Xarau, guia de la Fundació, la meva amfitriona, em diu –de memòria– un text de Pla en què explica que, quan era petit, la seva mare el passava perillosament per damunt d’aquest pou perquè la veïna el tingués una estona. I em fa notar que Pla hi fa ús de la poètica de la banalitat, un dels seus recursos literaris.

Periodisme a desgrat

El paper és el protagonista en totes les sales d’exposició: hi ha retalls de diaris i llibres originals. Em criden l’atenció algunes publicacions primerenques, com ara Viaje a pie –que en català té un títol més descriptiu: El pagès i el seu món; el mateix Pla en feia les traduccions– i Viaje en autobús, tots dos signats per José Pla. Penso que l’Espinàs, particularment el dels viatges a peu, amb el seu estil planer –també planià?, ple de detalls, resultat d’una atenta observació–, pot ser considerat el millor deixeble de Pla. Em fixo en les biografies que va fer Pla: Rusiñol, Mir, Manolo Hugué, Cambó –en tres volums! (que té el curiós subtítol de Materials per a la història d’aquests últims anys), els volums de la popular sèrie Homenots…

Malgrat que va entrar al periodisme a desgrat, Pla va excel·lir en aquesta professió, en mitjans com Destino, La Publicitat o La Vanguardia. El periodisme li va obrir portes i fronteres. Quan viatjava buscava els autòctons i els catalans de cada lloc. Entrava als bars, hi xerrava, llegia la premsa local… Va deixar-ne testimoni en obres com Rússia, Madrid, Israel… que es mostren a l’exposició.

Tot i anar amunt i avall en determinades èpoques, sempre tenia presents les seves arrels, el món rural, que descrivia amb precisió, i que mai no va abandonar: va viure al Mas Pla, a Llofriu, la segona meitat de la seva vida. L’escriptura li permetia fixar tot allò que anava desapareixent: no només la pagesia, sinó també la Costa Brava verge, que va tenir el luxe de conèixer.

Pugem a la segona planta i arribem a una sala dedicada a El quadern gris. Hi veig exemplars d’aquest llibre escrit en xinès, en portuguès, en alemany, en francès, en serbi, en holandès… i en castellà, esclar. Hi ha la seva ploma (mai no va escriure a màquina). I al costat, una pàgina amb paràgrafs ratllats. “Són d’El quadern gris original. Estan preparats per «retallar i enganxar»”, em diu la Mireia. Hi llegeixo: “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”.

Escriure, escriure i escriure. Aquest era el seu objectiu vital. Diuen que potser per això no es va casar mai. Tot i que va tenir unes quantes “dones” (ens diu quines van ser Xavier Febrés al llibre Les dones de Josep Pla), sembla que no tenia gaire temps per a l’amor. Les “dones” no van ser part fonamental de les seves preocupacions, del seu univers. I això que va néixer un 8 de març! L’atzar va fer també que morís un 23 d’abril.

Som ara a la biblioteca de la casa veïna de la casa natal, que també pertany a la Fundació Josep Pla. És plena de milers de llibres de la biblioteca personal de Pla. “Cada any surten noves edicions revisades d’obres de Josep Pla. I es publiquen uns quants llibres sobre ell, que anem incorporant; la biblioteca no para de créixer”, remarca la Mireia. A més, antropòlegs, geògrafs i historiadors continuen rastrejant textos de Pla per conèixer detalls de la Catalunya del segle XX.

“Mira, El que hem menjat! El tinc al menjador de casa. Amb aquest llibre de gastronomia –de cuina de quilòmetre zero, d’abans que circulés aquesta expressió–, i molts altres, com la Guia de Catalunya, Guia de la Costa Brava… Pla va aconseguir que els catalans coneguéssim millor el país i va contribuir a la recuperació de l’autoestima”.

Tertulejiar a Palafrugell

En sortir de la casa, voltem per Palafrugell. Entrem al Centre Fraternal, situat en una de les places més antigues del municipi, que té el nom de plaça Nova. Era el casino dels obrers del suro. El sostre és altíssim; així el fum es dispersava, penso. Pla hi acudia tot sovint a tertuliejar. Es feia amb tot tipus de gent, des de burgesos i polítics fins a persones de la base de la piràmide social. Tot passejant, els ulls se me’n van cap a un mur on hi ha escrit, amb lletres ben grans: “De vegades penso en Palafrugell”. Ho signa Josep Pla. Penso que hi ha frases més suggeridores de Pla. M’explica la Mireia que abans hi deia “De begades penso en Palafrugell”. Era una intervenció d’Enric Farrés –renebot de Josep Pla–; van encarregar-li fer-la en aquest mur que estava davant del pati de la seva escola, on precisament era castigat de tant en tant sense anar-hi per les faltes d’ortografia que feia. Així se li va acudir posar la frase de Pla amb aquesta errada garrafal. ¿I si haguessin mantingut la frase provocadora? Al capdavall, ens hauria recordat que estem envaïts de faltes.

Acabo la jornada a Calella de Palafrugell. El germà de la mare de Pla, “indiano”, va construir una casa a la platja del Canadell d’aquest poble. La platja del Canadell és un dels meus espais preferits de Calella de Palafrugell: m’encanta veure-hi vida a les casetes (“botigues”) on es guardaven les barques; ara són petits apartaments. Josep Pla va passar força estius al Canadell. Gaudia saltant pels rocs, remant amb el bot de rems de la família, Nuestra Señora del Carmen, fent berenades a la pineda. O, senzillament, jaient damunt la sorra. “Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra de color torrat té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca” (El quadern gris). És una sensació que he viscut, i que en llegir-la m’embriaga de nostàlgia; em transporta als llargs estius de la meva infantesa i adolescència, a Pineda de Mar, on vaig aprendre a navegar. El club nàutic d’aquest poble del Maresme va tancar fa uns anys. Forma part d’un món que ha desaparegut. Josep Pla tindria ara més feina. 

Diumenge que ve: CARMEN AMAYA (MAS D’EN PINC, BEGUR).

IRENE ROCAS, GRAN LEXICÒGRAFA

A les golfes de la casa on va viure Irene Rocas (1861-1947) es poden llegir emotius textos de comiat fets pels seus fills, adreçats a la família que es queda. Marxen a l’Argentina per buscar noves oportunitats. Diuen adeu a la família, a la casa, a la vida rural… “Les golfes d’aquesta casa són un espai sagrat. Cada cop que els germans «visitaven» les seves arrels anaven escales amunt per llegir els escrits”, explica Sandra Bisbe, que ofereix visites guiades en aquesta casa.
La casa d’Irene Rocas, Can Bassa, es troba a Llofriu, el mateix poblet on residia Josep Pla. “La passió dels fills per les lletres ve de la mare, Irene Rocas, lexicògrafa autodidacta; qui més la va heretar va ser Maria Gràcia Bassa, que va acollir el president Macià a l’Argentina, a casa seva”, m’explica Sandra Bisbe. A la visita a la casa hi llegeix cartes que el president Francesc Macià, Antoni M. Alcover i Víctor Català van intercanviar amb Irene Rocas o la seva família.
Irene Rocas va tenir 9 criatures. Després de la mort del seu marit i de dues de les seves filles, va esdevenir una de les col·laboradores més actives del Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll. Impactat per la fe i l’energia de Rocas, Alcover va incorporar-la en una nòmina inicial de més de 1.600 col·laboradors d’aquest diccionari (tot homes). Rocas va acabar formant part del grup selecte del “col·laboradors amb poca son”, en paraules d’Alcover.
Sent vídua i amb set fills, necessitava ingressos, i no parava de proporcionar entrades al diccionari. “Treballava sense descans, amb la implicació dels seus fills, omplint cèdules, buidant obres clàssiques i redactant fitxes de lèxic llofriuenc. Per via de Rocas han quedat fixats mots com esgardifar-se (esbatussar-se), catèrvola (multitud), capgrossada (beneiteria) o dardoll (broll d’aigua)”, remarca Jordi Curbet, documentalista, curador de la versió íntegra del dietari d’Irene Rocas (Esplais de la meva llarga vida, d’una extensió inaudita: unes 3.000 pàgines). “Irene Rocas va ser la primera dona no sols a Catalunya, sinó potser a Europa i al món, que va fer-se un lloc en el camp de la lexicografia. Si a més hi afegim que procedia d’un estrat pagès i tenia una escassa formació acadèmica, encara és més xocant”, diu Curbet.

DANIEL ROMANÍ

Estiu del 2020

ESCRIT DEL BLOCDivendres 12 Agost 2022

La diabòlica mania d’escriure-ho tot

“Vaig néixer al carrer Nou –o del Progrés–, que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern, fredíssimes, glacials. En canvi, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a una horta molt gran –l’horta de Joanama– admirablement conreada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades –tot i que personalment hagi estat un desordenat– em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades”, va escriure Josep Pla a El quadern gris, el dietari que va fer de jove i que va anar revisant fins a publicar-lo l’any 1966.

He llegit aquest text abans d’entrar a la casa natal de Pla, actualment seu de la Fundació Josep Pla, situada al centre de Palafrugell. En aquest habitatge, però, Pla hi va viure pocs anys; quan en tenia set la família es va traslladar al carrer del Sol, on ara hi ha el restaurant Pa i Raïm (és el nom d’un contrabandista i el títol d’un llibre de Pla, un dels pocs que tenen una miqueta d’acció; per a Pla, escriure era descriure).

La casa natal de Pla és essencialment un centre expositiu sobre la trajectòria vital i professional d’aquest escriptor tan productiu: va escriure més de 30.000 pàgines! És una llàstima que molts, de Pla, coneguin tan sols algunes frases, les que fan anar per les xarxes. Fins i tot n’hi ha alguna que és certa! La més habitual diria que és la següent: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina”. Aquesta cita sí que és autèntica de Pla.
En aquesta casa no hi ha mobiliari de la seva època. Un dels pocs elements que han romàs és un pou mitger (és a dir, compartit entre dues cases). La Mireia Xarau, guia de la Fundació, la meva amfitriona, em diu –de memòria– un text de Pla en què explica que, quan era petit, la seva mare el passava perillosament per damunt d’aquest pou perquè la veïna el tingués una estona. I em fa notar que Pla hi fa ús de la poètica de la banalitat, un dels seus recursos literaris.

Periodisme a desgrat

El paper és el protagonista en totes les sales d’exposició: hi ha retalls de diaris i llibres originals. Em criden l’atenció algunes publicacions primerenques, com ara Viaje a pie –que en català té un títol més descriptiu: El pagès i el seu món; el mateix Pla en feia les traduccions– i Viaje en autobús, tots dos signats per José Pla. Penso que l’Espinàs, particularment el dels viatges a peu, amb el seu estil planer –també planià?, ple de detalls, resultat d’una atenta observació–, pot ser considerat el millor deixeble de Pla. Em fixo en les biografies que va fer Pla: Rusiñol, Mir, Manolo Hugué, Cambó –en tres volums! (que té el curiós subtítol de Materials per a la història d’aquests últims anys), els volums de la popular sèrie Homenots…

Malgrat que va entrar al periodisme a desgrat, Pla va excel·lir en aquesta professió, en mitjans com Destino, La Publicitat o La Vanguardia. El periodisme li va obrir portes i fronteres. Quan viatjava buscava els autòctons i els catalans de cada lloc. Entrava als bars, hi xerrava, llegia la premsa local… Va deixar-ne testimoni en obres com Rússia, Madrid, Israel… que es mostren a l’exposició.

Tot i anar amunt i avall en determinades èpoques, sempre tenia presents les seves arrels, el món rural, que descrivia amb precisió, i que mai no va abandonar: va viure al Mas Pla, a Llofriu, la segona meitat de la seva vida. L’escriptura li permetia fixar tot allò que anava desapareixent: no només la pagesia, sinó també la Costa Brava verge, que va tenir el luxe de conèixer.

Pugem a la segona planta i arribem a una sala dedicada a El quadern gris. Hi veig exemplars d’aquest llibre escrit en xinès, en portuguès, en alemany, en francès, en serbi, en holandès… i en castellà, esclar. Hi ha la seva ploma (mai no va escriure a màquina). I al costat, una pàgina amb paràgrafs ratllats. “Són d’El quadern gris original. Estan preparats per «retallar i enganxar»”, em diu la Mireia. Hi llegeixo: “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”.

Escriure, escriure i escriure. Aquest era el seu objectiu vital. Diuen que potser per això no es va casar mai. Tot i que va tenir unes quantes “dones” (ens diu quines van ser Xavier Febrés al llibre Les dones de Josep Pla), sembla que no tenia gaire temps per a l’amor. Les “dones” no van ser part fonamental de les seves preocupacions, del seu univers. I això que va néixer un 8 de març! L’atzar va fer també que morís un 23 d’abril.

Som ara a la biblioteca de la casa veïna de la casa natal, que també pertany a la Fundació Josep Pla. És plena de milers de llibres de la biblioteca personal de Pla. “Cada any surten noves edicions revisades d’obres de Josep Pla. I es publiquen uns quants llibres sobre ell, que anem incorporant; la biblioteca no para de créixer”, remarca la Mireia. A més, antropòlegs, geògrafs i historiadors continuen rastrejant textos de Pla per conèixer detalls de la Catalunya del segle XX.

“Mira, El que hem menjat! El tinc al menjador de casa. Amb aquest llibre de gastronomia –de cuina de quilòmetre zero, d’abans que circulés aquesta expressió–, i molts altres, com la Guia de Catalunya, Guia de la Costa Brava… Pla va aconseguir que els catalans coneguéssim millor el país i va contribuir a la recuperació de l’autoestima”.

Tertulejiar a Palafrugell

En sortir de la casa, voltem per Palafrugell. Entrem al Centre Fraternal, situat en una de les places més antigues del municipi, que té el nom de plaça Nova. Era el casino dels obrers del suro. El sostre és altíssim; així el fum es dispersava, penso. Pla hi acudia tot sovint a tertuliejar. Es feia amb tot tipus de gent, des de burgesos i polítics fins a persones de la base de la piràmide social. Tot passejant, els ulls se me’n van cap a un mur on hi ha escrit, amb lletres ben grans: “De vegades penso en Palafrugell”. Ho signa Josep Pla. Penso que hi ha frases més suggeridores de Pla. M’explica la Mireia que abans hi deia “De begades penso en Palafrugell”. Era una intervenció d’Enric Farrés –renebot de Josep Pla–; van encarregar-li fer-la en aquest mur que estava davant del pati de la seva escola, on precisament era castigat de tant en tant sense anar-hi per les faltes d’ortografia que feia. Així se li va acudir posar la frase de Pla amb aquesta errada garrafal. ¿I si haguessin mantingut la frase provocadora? Al capdavall, ens hauria recordat que estem envaïts de faltes.

Acabo la jornada a Calella de Palafrugell. El germà de la mare de Pla, “indiano”, va construir una casa a la platja del Canadell d’aquest poble. La platja del Canadell és un dels meus espais preferits de Calella de Palafrugell: m’encanta veure-hi vida a les casetes (“botigues”) on es guardaven les barques; ara són petits apartaments. Josep Pla va passar força estius al Canadell. Gaudia saltant pels rocs, remant amb el bot de rems de la família, Nuestra Señora del Carmen, fent berenades a la pineda. O, senzillament, jaient damunt la sorra. “Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra de color torrat té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca” (El quadern gris). És una sensació que he viscut, i que en llegir-la m’embriaga de nostàlgia; em transporta als llargs estius de la meva infantesa i adolescència, a Pineda de Mar, on vaig aprendre a navegar. El club nàutic d’aquest poble del Maresme va tancar fa uns anys. Forma part d’un món que ha desaparegut. Josep Pla tindria ara més feina. 

Diumenge que ve: CARMEN AMAYA (MAS D’EN PINC, BEGUR).

IRENE ROCAS, GRAN LEXICÒGRAFA

A les golfes de la casa on va viure Irene Rocas (1861-1947) es poden llegir emotius textos de comiat fets pels seus fills, adreçats a la família que es queda. Marxen a l’Argentina per buscar noves oportunitats. Diuen adeu a la família, a la casa, a la vida rural… “Les golfes d’aquesta casa són un espai sagrat. Cada cop que els germans «visitaven» les seves arrels anaven escales amunt per llegir els escrits”, explica Sandra Bisbe, que ofereix visites guiades en aquesta casa.
La casa d’Irene Rocas, Can Bassa, es troba a Llofriu, el mateix poblet on residia Josep Pla. “La passió dels fills per les lletres ve de la mare, Irene Rocas, lexicògrafa autodidacta; qui més la va heretar va ser Maria Gràcia Bassa, que va acollir el president Macià a l’Argentina, a casa seva”, m’explica Sandra Bisbe. A la visita a la casa hi llegeix cartes que el president Francesc Macià, Antoni M. Alcover i Víctor Català van intercanviar amb Irene Rocas o la seva família.
Irene Rocas va tenir 9 criatures. Després de la mort del seu marit i de dues de les seves filles, va esdevenir una de les col·laboradores més actives del Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll. Impactat per la fe i l’energia de Rocas, Alcover va incorporar-la en una nòmina inicial de més de 1.600 col·laboradors d’aquest diccionari (tot homes). Rocas va acabar formant part del grup selecte del “col·laboradors amb poca son”, en paraules d’Alcover.
Sent vídua i amb set fills, necessitava ingressos, i no parava de proporcionar entrades al diccionari. “Treballava sense descans, amb la implicació dels seus fills, omplint cèdules, buidant obres clàssiques i redactant fitxes de lèxic llofriuenc. Per via de Rocas han quedat fixats mots com esgardifar-se (esbatussar-se), catèrvola (multitud), capgrossada (beneiteria) o dardoll (broll d’aigua)”, remarca Jordi Curbet, documentalista, curador de la versió íntegra del dietari d’Irene Rocas (Esplais de la meva llarga vida, d’una extensió inaudita: unes 3.000 pàgines). “Irene Rocas va ser la primera dona no sols a Catalunya, sinó potser a Europa i al món, que va fer-se un lloc en el camp de la lexicografia. Si a més hi afegim que procedia d’un estrat pagès i tenia una escassa formació acadèmica, encara és més xocant”, diu Curbet.

DANIEL ROMANÍ

Estiu del 2020

PARAULA DE DÉUDivendres 12 Agost 2022

Paraula de Déu

Mateu 19, 3-12

Uns fariseus es van atansar a Jesús i, per posar-lo a prova, li preguntaren:
– ¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?
Jesús els va dir:
– ¿No heu llegit en l’Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona ?
I digué encara:
– Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.
Ells li pregunten:
– Doncs com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?
Jesús els respon:
– Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri.
Els deixebles li diuen:
– Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se.
Ell els respongué:
– No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d’altres, els homes els n’han fet incapaços; però n’hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• La llei està feta per regular les relacions humanes quan, per la raó que sigui, s’han malmès. Aleshores la llei ens marca el camí.

• L’amor està fet per regular les relacions humanes quan volem obtenir, en la nostra convivència, la felicitat pròpia i dels altres.

• Com és que tenim tendència a fixar-nos més en el que cal fer o deixar de fer, en allò que està manat, que és obligatori més que en allò que ens porta a la plenitud pròpia i dels altres?

• Jesús ens diu que el principal referent de la nostra felicitat no ha de ser la llei, allò que està manat o prohibit, sinó l’amor perfecte.

• Vull estimar fins a la perfecció com Jesús va fer-ho? No es tracta de “fer currículum” sinó de posar-se en marxa.

• Com seré més feliç i faré més feliços els altres? (=la meva vocació) estimant com a seglar o estimant en la vida religiosa?

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDivendres 12 Agost 2022

Presència de Déu

Déu està dins meu, donant-me l’existència. Assaboreixo per un moment aquesta presència: en el meu cos, en el meu esperit, en el meu cor i en tota la meva vida.

Llibertat

El Senyor ens vol lliures, perquè sap que només estima qui viu en llibertat. Sense estar pendent d’ídols, sense ser esclau d’alguna de les múltiples addicions, sense viure obsessionat per la pròpia imatge o prestigi… Demano aquesta llibertat

Consciència

Prenc consciència de quan i com he estimat les últimes hores, els últims dies i les últimes setmanes. I és que per al cristià, com deia sant Joan de la Creu, «estimar és l’únic exercici».

REFLEXIÓ D’AVUI

Divendres 12 Agost 2022

M’imagino Jesús davant meu i parlo amb ell com un amic ho fa amb un altre amic. Obrint-li el cor, li comunico tot allò que porto dins.

ESCRIT DEL BLOCDijous 11 Agost 2022

Es publica el llibre maleït de Josep Pla, l’original català de ‘Història de la Segona República espanyola’

L’empordanès el va escriure el 1938 per encàrrec de Cambó, però el publicà en castellà el 1940 i no el va reeditar mai

El 1938, i des de Roma, Josep Pla va escriure el llibre que fins ara ha estat considerat el seu llibre maleït, la Història de la Segona República espanyola. Havia estat un encàrrec directe de Cambó amb un objectiu molt clar: desacreditar a tota ultrança els republicans i justificar, d’aquesta manera, el cop d’estat franquista de 1936 i la guerra de 1936-1939. També havia de servir per a justificar que un bon nombre de catalans conservadors hagués donat suport al gener revoltat i s’hagués integrat en els seus exèrcits.

Josep Pla no es va fer de pregar gaire –ja feia més de deu anys que era una ploma mercenària i s’havia posat al servei de Cambó, per mitjà de Joan Estelrich– i va escriure el text en català. Però les circumstàncies canviaren notablement i el 1940 aquest llibre, editat originàriament en quatre volums, es va publicar en castellà. Encara ara, ningú no sap qui el va traduir. Josep Pla no va voler editar-lo mai a la seva Obra completa, semblava com si se’n volgués allunyar per sempre, i va passar a ser un llibre introbable.

Però la troballa al mas Pla de l’original català de l’obra ha canviat força les coses. Després d’un temps preparant l’original per a la seva publicació, Destino acaba de treure a la llum aquest manuscrit en català i inacabat, amb què continua la tasca de publicació dels materials inèdits de l’escriptor que inventaria i cataloga la càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona juntament amb la Fundació Pla i amb els hereus de l’autor d’El quadern gris.

De fet, l’editor Jordi Cornudella explica: “El lligam de Pla amb Destino és molt vell, ve des de l’any 1966, quan es va donar forma al projecte de l’Obra completa. Nosaltres tenim una obligació molt satisfactòria, que és mantenir viva al mercat aquesta Obra completa i, al marge, anar publicant els escrits inèdits i dispersos que s’han incorporat en volums nous i els epistolaris.”

Cornudella reconeix que els originals de Pla tenen vides editorials diferents segons si el text és un llibre original, com La vida lenta o Fer-se totes les il·lusions possibles, o si són dietaris. “Per molt que Pla s’escrigui amb gent importantíssima, els dietaris ens omplen de satisfacció com a editorial, però la seva sortida comercial és molt menor que la dels altres texts inèdits.”

L’edició del manuscrit original de la Història de la Segona República espanyola compta amb aportacions introductòries dels professors Xavier Pla i Maria Josepa Gallofré i alguns apèndixs tan importants com cartes inèdites de Joan Estelrich a Cambó, per exemple. Cornudella assegura que “és una feina de responsabilitat editorial donar a conèixer tots els aspectes que mostren que Pla no és unidimensional”.

El Pla més fosc

I és clar que no. Si la recuperació dels dietaris inèdits i dels epistolaris dels anys cinquanta i seixanta havien servit per a emblanquinar una mica el posicionament polític de l’escriptor amb uns texts que el mostraven més proper al catalanisme i a l’antifranquisme del que mai ens hauríem pogut imaginar, amb aquest llibre no. Amb aquest llibre, Pla torna a enfosquir-se i a mostrar-se com algú que en la pitjor època de la seva vida es va equivocar i es va deixar entabanar pel mecenatge de Cambó. Pla escriu una obra demolidora contra la segona república espanyola i compleix al cent per cent l’encàrrec de Cambó, un Cambó que va demostrar una estupidesa supina en confiar que Franco i els seus sequaços deixarien espai per a una cultura catalana de dretes i conservadora.

El director de la càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, Xavier Pla (qui, per cert, prepara una biografia sobre Josep Pla que s’ha d’afegir a altres feines, com l’epistolari amb Estelrich i amb Francesc de Borja Moll) va explicar que Pla, el 1965, quan preparava el projecte per a la nova Obra completa, “va manifestar dos dubtes molt concrets: què s’havia de fer amb el seu Cambó i què s’havia de fer amb aquesta Història de la Segona República espanyola“. “Al final va resoldre publicar el llibre sobre Cambó totalment refet i adaptat als anys seixanta i, en canvi, la Història no es va publicar a l’Obra completa. El que vàrem trobar al mas Pla de Llofriu és un projecte de llibre substancialment diferent del publicat en castellà, amb 114 quartilles manuscrites, endreçades amb capítols i subcapítols i llest per a ser publicat”, explica Xavier Pla, que no dubta a qualificar el text de “requisitòria molt agra i violenta contra els polítics republicans des de les posicions polítiques del catalanisme conservador”.

El llibre de Pla va viatjar per mig Europa: Itàlia, Croàcia, Suïssa, França, Biarritz i finalment l’Empordà, i s’acompanya de cartes que ajuden a contextualitzar-lo i de l’informe de censura d’Ignasi Agustí, per exemple. En el procés de la seva conversió al castellà i segons que explica la professora Maria Josepa Gallofré, autora de l’estudi introductori: “El text es neteja de qualsevol element que pugui implicar concòrdia, una reivindicació que sí que apareix a l’original i que entronca amb la proposta de Cambó d’una entesa entre Catalunya i Espanya. Per descomptat, desapareix qualsevol al·lusió a Catalunya com a entitat política, només és una regió més de l’estat.” Gallofré està convençuda que “el llibre hauria tingut un notable èxit de públic interior” i assegura: “És indiscutible que Pla, en aquest moment, està enormement preocupat pel seu país. Ara bé, hem de tenir en compte que no només eren catalans els que van perdre la guerra, catalans n’hi havia de molta mena. Pla era algú preocupat pel seu país i per això atacava un règim que jutjava amb tanta duresa des de la perspectiva d’un català conservador de dretes que col·laborava amb els sublevats. Pla va estar preocupat pel seu país sempre, podem compartir la seva postura ideològica o no, però la seva preocupació és inqüestionable”.

Per a Gallofré, aquesta obra marca “un punt final en l’obra planiana, la de la col·laboració amb el catalanisme conservador que havia iniciat el 1928, quan comença a relacionar-se amb la Lliga i amb Cambó”. “D’aquesta manera, tanca una etapa amb l’encàrrec de Cambó de redactar un llibre sobre la segona república per integrar-lo en els seus plans de propaganda, però és clar, això no és una història, no és el llibre d’un historiador, sinó el d’un escriptor i periodista, ple de judicis de valor constants, burles, sarcasme, ironia, tots fets amb un ús molt important de molts recursos retòrics… No és un pamflet a l’ús per a sortir del pas de l’encàrrec, perquè Pla no va rebre consignes prèvies, tothom sabia que no les hauria seguides. És un producte massa lligat a l’autor, Pla no és només una ploma mercenària, sinó que la seva implicació en la redacció és molt alta i la presència del jo i de la primera persona explícita és constant. Hi ha moltes sortides de to que de vegades semblen l’escriptura de qui fa un dietari i s’esbrava. I a més de tot això, se situa al centre de la vida política i de la crònica parlamentària, copsa l’ambient del congrés dels diputats i defineix els personatges a partir dels discursos i els ataca, especialment Niceto Alcalá Zamora i a Azaña.”

Així doncs, el llibre maleït de Pla torna a la vida gràcies a la troballa de la seva versió primigènia en català i amb un prec del director de la càtedra que homenatja l’escriptor empordanès: “Hem de contextualitzar bé què significa aquest llibre, escrit a Roma el 1938. I el primer que hem de tenir en compte és que entre tots hem idealitzat els anys trenta, Catalunya, Espanya i Europa, quan eren anys tràgics de polarització extrema, d’autoritarisme feixista i comunista, que afecten tots els intel·lectuals i escriptors. Hem de fer un esforç per a entendre la mirada de Pla, i fer-ho entenent la polarització que comporta la guerra civil espanyola i escriure a punt de començar la Segona Guerra Mundial. Tot això té un aire d’època tràgic que s’escampa per tota la intel·lectualitat europea. Josep Pla canvia en el seu pensament, perquè passen els anys i perquè canvia tot el context històric, i això, per descomptat, no pot amagar totes les activitats que va fer en contra de la República.”

PARAULA DE DÉUDijous 11 Agost 2022

Paraula de Déu

Mateu 18,21 -19,1

Pere preguntà a Jesús:
– Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
Jesús li respon:
– No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
– Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot.
Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient:
– Paga’m el que em deus.
El company se li va llançar als peus i li suplicava:
– Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré.
Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:
– Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?
I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se’n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l’altra banda del Jordà.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Es pot mesurar l’amor? Es pot calcular la seva intensitat o la seva força? Quan estimem a fons perdut, sense càlculs, l’amor brolla amb abundància. I el perdó és una de les expressions de l’amor i, de la mateixa manera, el perdó quan es regala no es mesura…

• L’Evangeli ens presenta el dinamisme de l’amor-perdó: compadir-se, alliberar i perdonar. Aquesta és la seqüencia d’aquell rei amb el seu ministre i aquesta és la invitació que se’ns fa: mirar amb compassió, mirar amb veritat, reconèixer el mal rebut, però reconèixer també la feblesa i la limitació d’on brolla aquest mal; alliberar-se del mal rebut per tal que la vida no quedi bloquejada, per tal de no carregar amb la ferida com un pes que condicioni la nostra existència, i en el mateix desig de viure en llibertat desitjar-la també; i, finalment perdonar, reconciliar-se…, per recomençar de bell nou a caminar teixint la nostra història on el mal no tingui la darrera paraula.

• El mot perdonar etimològicament vol dir “donar amb insistència, moltes vegades”. Així és l’amor que rebem, l’amor que ens sustenta… un Déu-Amor que se’ns dona amb insistència, un Amor que flueix sense fi… I si som estimats així, i si cada dia tenim a l’abast la Font d’on brolla aquest Amor, ¿no deixarem que aquest Amor viscut, tastat, rebut, pugui desplegar-se també en la nostra humil realitat? Gosem viure avui amb Amor.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDijous 11 Agost 2022

Presència de Déu

Sento l’escalf de Déu. El puc experimentar si m’aturo enmig de les preocupacions de la vida. Ell m’acompanya sempre.

Llibertat

El cristià és, com tota persona humana, gerro de terrissa, fragilitat màxima. La llibertat a la qual ha estat cridat, però, fa d’aquesta terrissa i fragilitat una promesa que el porta sempre a una humanitat més fecunda.

Consciència

Prenc consciència de la quantitat d’oportunitats que cada dia Déu posa en la meva vida per a poder estimar. Repasso amb agraïment les darreres hores.

REFLEXIÓ D’AVUI

Dijous 11 Agost 2022

Què em ressona de la Paraula de Déu? M’ha deixat indiferent? M’ha consolat i m’ha animat a continuar la jornada d’una manera nova?.
Comparteixo amb Jesús els meus sentiments.