ESCRIT DEL BLOCDimarts 18 de Gener 2022.

La Catedral De Girona vista i sentida per Pere Codina

Recordo de quan era jove que entrar a la catedral em feia una mica de por, aquella massa de pedra gris fosc i la poca llum que hi entrava pels vitralls em feia respecte.

Sempre que hi penso desdibuixo una imatge enorme, aclaparadora i impressionant que abraça aquell primer record que en tinc.

I en el mateix sentit en parla Josep Pla de la seva primera visita al temple, en va quedar sorprès i la defineix com “aquella mole de pedra sagrada».

Certament als dos ens va quedar gravat en el record de la primera visita una sensació de domini i de força.

Fer la visita a la catedral és entrar en un laberint de pedra, per mes vegades que hi entri sempre sento aquella opressió d’una geometria molt ben calculada, d’una petitesa per les dimensions de la nau, d’una duresa marcada per la situació geogràfica, d’un mateix color blancgrisos de pedra àrida, lleugerament tocat de venes blaves, en definitiva del color de la Seu.

Certament que recordar i ara reviure la visita a la catedral, aquesta mole de pedra sagrada, em reafirma en la sensacio de força, de coratge i de una pau interior.

Parlar de la catedral suposava evocar la imatge d’aquell laberint basardós de pedra, i resultava tant desafiant que sovint, a la nit, somniava amb angoixa la incapacitat d’evadir-me d’aquella presencia, sense deixar d’estar tancat dins la mole de pedra.

Encara ara, estant a la Catedral continuo amb la impressió de domini que em feu el primer dia, les seves magestuoses proporcions, una alçada desafiadora, insolentment vertical i massíssa, sense passar per alt que la seva ubicació, dalt del turó més alt de la ciutat, ajuda a conservar aquesta posició de poder, i d’autoritat.

Tal com diu Josep Pla ”Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge tan dolç de la Girona fluvial, les frondoses arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit.”

La ruptura en les proporcions, no en tinc cap dubte, constitueixen el centre mateix de l’impacte que em fa la catedral.

Però si ens acostem a la Catedral per la porta de diari, a excepció de grans esdeveniments on s’usa la porta principal, la porta dels apòstols situada a la plaça de la Catedral, trobem una portalada que no podem menysprear, personalment crec que la seva importància ha quedat relegada a una façana principal colossal, però en canvi té molt per explicar.

També Pla en parla: “Aquesta façana em deixa fred”, aquesta expressió d’en Pla em recorda el que ell diu de l’escalinata principal i monumental, ”La mateixa escalonada monumental no m’ha produït mai, mes que una impressió d’aparatositat superficial”.

Dita escalinate es l’única portalada exterior gòtica que té la catedral.

Així mateix en dita portalada l’acompanyen una importan grup de imatges escultòriques de pedre com: Sant Pere i Sant Pau, del mestre Josep Maria Bohigas 1962, la Mare de Déu amb el Nen de Jaume Busquets 1962, St Josep d’Antoni Casamor 1961, Sant Jaume d’Antoni Casamor 1961, Sant Joan Evangelista Sant Narcis els dos de Domènec Fita 1960, imatge que representa la Fe, la Caritat i l’Esperança totes tres de Pere Costa 1733. Certament que mai tant hagi pogut pasar desaperçebut i sols ens quedem amb l’matge de la magestuosa escalinata.

Des de la plaça estant i aixecant els ulls, continua la visió gegantina d’una massa de pedra que em cau als peus. La seva voluptuositat contribueix a empetitir la portalada lateral.

Contemplant la Catedral des de la plaça, davant la porta dels Apostols, ha on sols i podem contemplar les fornícules sense imatges dels apòstols que en les seves mènsulas a cada una podem veure : mènsule amb dos personatges amb llibres, unes altres amb un angel músic i guerrer, altre amb cargols afrontats en fulles i l’ultima la mènsula amb home lluitant amb un mostre. En els anys 1877 si podia contemplar dins les fornicules els dotze apòstols, anys mes tard varen desaparèixeren.

La reforma que es reconstrui al segle XX per Guillem Morei( Arquivoltes moderenes, fornicula,mensula i raspatller que imita finestrals).

La vista ens porta a admirar l’entorn i observem que el mur de la catedral hi té enganxat, fent cantonada, l’edifici del Palau Episcopal, ara Museu d’Art, on fins no fa gaires anys s’hi trobava la cúria, hi recordo una visita personal amb el Bisbe Jaume Camprodon.

En fi, avui, en el moment que faig aquest escrit per la guia, la Catedral es molt més per mi que tot el que explicat fins ara.

Els vitralls avui deixen passar una suau llum que entra banyant el temple, just la llum perfecte per recordar-te que estàs visitant un espai concebut per l’espiritualitat i les cel•lebrecions religioses, i que ens acompanya a meditar, reflexionar i contemplar aquesta gran mole sacra.

Fa uns anys que col•laboro amb el Bisbat i concretament amb el Bisbe Francesc Pardo, això m’ha permès acompanyar-lo en dates rellevants eclesiasticament, una gran sort, i són aquestes visites que m’han obert els ulls, més encara, per a gaudir de la gran oportunitat d’estar en un lloc on hi trobo la pregaria i la pau que necessito i deixa empremta en el meu interior.

Donem gràcies a Deu, per descubrir “aquesta gran mole de pedra sagrada”.

Fixem-nos que inconscientment, el primer que fem al entrar a la catedral es parlar en veu baixa, signe de respecte i alhora una necessitat de silenci que ens evoca a la contemplació.

També, no cal enganyar-nos, la Seu de Girona pot semblar i té un altre destí d’una transcendència social -terrenal- molt mes acusada que li dóna caràcter i marca capitalitat.

I és que ens permet de forma excepcional gaudir de l’arquitectura i de l’art romànic, gòtic i barroc en una mateixa visita i poder contemplar una peça única i la més important del Museu, El Tapís de la Creació, un meravellós tapís brodat romànic.

Acabo com no podria ser d’altre manera amb agraïments especials per els companys i amics Ramon i Toni, ells son els historiadors que amb han fet possible aquesta guia pedagògica, un projecta que teniem ja feta ara es una realitat.

Mentres fèiem camí per portar a terme aquesta guia, ens a deixat un amic qui era el puntal d’aquest projecta, en Xavier Fàbregas, a ell li dediquem aquest llibre. Xavier estas sempre amb nosaltres !!

Que quant feu la visita recordeu que es un bé comú, a un monument històric extraordinari, i també serveixi per vosaltres l’imatge de pedra sagrada, lloc per venerar, bressol i fonament espiritual i de pregària.

Pere Codina i Gironella

PARAULA DE DÉUDimarts 18 de Gener 2022

Paraula de Déu

Marc 2, 23-28

Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir:
– Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?
Jesús els respon:
– ¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l’acompanyaven.
I els deia:
– El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Al tarannà de Jesús, és constant la reivindicació del bé i el benestar de la persones. Aquesta actitud no només sobta, sinó que escandalitza la societat religiosa jueva del seu temps. Però aquest escàndol no és un caprici intencionat, o si més no, la seva intenció no és cridar l’atenció, no…

• És tan sols posar les coses al seu lloc i això implica una reorganització dels valors i les prioritats.

• Allò intocable que vertebrava la vida de la societat jueva, la Llei, és sacsejada pel comportament de Jesús. És un comportament provocador que ens empeny a reinterpretar-la, tot posant la persona al centre, per sobre de compliments normatius que havien assolit el qualificatiu de “sagrat”.

• Estimar Déu i el teu germà. Aquest és el manament sagrat, aquest és el cor de la Llei, pel damunt de tots els “dissabtes”.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDimarts 18 de Gener 2022

Presència de Déu

Assegut davant la pantalla, tanco els ulls durant uns moments. Pot ajudar-me repetir interiorment, diverses vegades i al ritme de la respiració una senzilla salutació: «Senyor, Déu de la Vida, aquí em tens».

Llibertat

«Déu té la iniciativa sempre. La pregària és entrar en l’àmbit d’una crida d’amor. Amb el temps, la certesa es transforma en un anar vers la veu. Creix la responsabilitat. La iniciativa de Déu crea la llibertat de la resposta amorosa»

Consciència

Recordo allò que he viscut les darreres hores o els últimes dies. M’adono de la quantitat de «coses» que han passat. Sentiments, esdeveniments, converses… omplen la meva vida i l’enriqueixen. En dono gràcies.

ESCRIT DEL BLOCDilluns 17 de Gener 2022

Quin va ser el primer Baltasar negre?

El pintor flamenc Hans Memling va inaugurar la tradició iconogràfica del rei negre al tríptic ‘L’Adoració dels Reis’ (1470)

Montse Armengol

Després que Jesús nasqués a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaren: “On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir el seu estel i venim a adorar-lo”. D’aquesta manera relata sant Mateu un dels episodis més famosos del cristianisme, que esdevindria una de les escenes més antigues i recurrents de l’art religiós. Els misteriosos personatges, dels quals l’evangeli de Mateu no especifica el nom ni el nombre, “van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra”. Així és com en correspondència a aquests tres elements, es va establir la clàssica tríada de savis.

Savis que la iconografia flamenca del segle XV convertiria en tres reis vinguts d’Europa, Àsia i Àfrica, amb fisonomies clarament lligades a cada un dels tres continents coneguts fins al moment. És amb aquesta obra de Hans Memling, ‘L’Adoració dels Reis’, que es conserva al Museo del Prado, que s’inaugura la tradició iconogràfica del rei negre. Carles el Temerari i Felip el Bo, ducs de Borgonya, van encarregar al pintor aquest tríptic [a la imatge, la taula central] que havia de decorar l’abadia de Ten Duinen i, com a donants, no van tenir objeccions a exhibir-se com els mateixos Reis d’Orient, clarament recognoscibles —agenollats davant Jesús— perquè Memling era un expert retratista. El pintor mateix no perd l’ocasió de presenciar la fascinant escena i s’autoretrata observant-la des de la finestra.

PARAULA DE DÉUDilluns 17 de Gener 2022

Paraula de Déu

Marc 2,18-22

Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren:
–Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?
Jesús els respongué:
–¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.
»Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Cap pràctica religiosa no té valor per ella mateixa. Cap virtut cristiana no té valor per ella mateixa. Són valors però no són valors absoluts!

• L’únic valor absolut és l’amor a Déu i al proïsme.

• Qualsevol pràctica religiosa, ètica, ascètica, etc., té ple sentit com a expressió de l’estimació a Déu i al proïsme.

• Cal dejunar, fer almoina, abnegar-se, ser auster, etc. Perquè això m’apropa a Déu i als altres.

• Els fariseus dejunaven, complien la Llei perquè estava manat i res més. La Llei havia substituït al mateix Déu!

• Com pot dejunar, estar trist qui té l’espòs al seu costat?

• La mateixa vida ja portarà moments i temporades en els que serà necessari fer tot tipus de pràctiques religioses, de solidaritat, d’abnegació, etc.

• Quan arribi aquest moment caldrà estar preparat, caldrà estar en forma interior. Ben segur que la pràctica habitual ens ajudarà, i molt, a adquirir i mantenir aquesta preparació interior per tal de poder estimar i actuar com Jesús ho feia.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDilluns 17 de Gener 2022

Presència de Déu

Déu està dins meu, donant-me l’existència. Assaboreixo per un moment aquesta presència: en el meu cos, en el meu esperit, en el meu cor i en tota la meva vida.

Llibertat

«Déu té la iniciativa sempre. La pregària és entrar en l’àmbit d’una crida d’amor. Amb el temps, la certesa es transforma en un anar vers la veu. Creix la responsabilitat. La iniciativa de Déu crea la llibertat de la resposta amorosa» (C.Kauffmann).

ESCRIT DEL BLOCDiumenge 16 de Gener 2022

LA MARE

Les mares són úniques i, com assenyala la dita: “De mare només n’hi ha una i com la meva cap”.

Per aquesta raó, avui desitjo compartir aquesta carta adreçada a la mare, la meva i a totes les mares.

Podrà emocionar-vos, especialment si teniu la mare al vostre costat. Desgraciadament jo no la puc tenir. Avui fa dos anys que és un estel.

Hi ha vegades que, sempre de forma injusta, la tragèdia pot arrancar  una mare del costat dels seus fills. Però sempre la mare de cadascú segueix essent la millor i l’amor que inunda el seu cor és infinit.

Cada vegada que veig els meus nets, penso en tu i voldria que ho poguéssim compartir. Encara em sembla escoltar la teva veu. Voldria despenjar el telèfon i saber-te a l’altre extrem del fil.

No puc oblidar tants esforços i sacrificis que vas fer per mi i el meu germà, pel teus nets i besnets. Has tingut la sort de compartir la responsabilitats de mare, àvia i besàvia.

Tampoc oblido les teves ganes de viure. Només volies salut i així seguir al costat del pare i de tots nosaltres. No ens volies deixar sols.

Per tot plegat, avui, mare, malgrat no tenir-te al meu costat vull fer-te una abraçada ben forta. Penso en  tu cada dia, reflexiono en tots nosaltres, en la maternitat i, especialment, en l’amor que sempre ens has regalat.

Malgrat que no puc estar físicament al teu costat sé que el teu amor segueix amb tots nosaltres. Ho sé en estimar els nostres fills, cada vegada que els abraço, aleshores em veig reflectit en tu i m’adono  que vaig tenir la millor mare del món i sí soc el que soc ho dec a tu.

Seguiré pensant en tu, quan passegi pels llocs on t’agradava de fer-ho, en plantar un esqueix de les plantes que més t’agradaven, en veure aquelles “pelis” que compartíem… i quan explico als fills i nets quina felicitat vaig viure al teu costat. És la que els voldria transmetre.

Pere Codina i Gironella

PARAULA DE DÉUDiumenge 16 de Gener 2022

Paraula de Déu

Joan 2,1-12

Es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu:
–No tenen vi.
Jesús li respon:
–Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.
La seva mare diu als servidors:
–Feu tot el que ell us digui.
Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una.
Els diu Jesús:
–Ompliu d’aigua aquestes piques.
Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué:
–Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.
Ells li’n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu:
–Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.
Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.
Després d’això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Maria ha vist la necessitat. Ulls de mare que vetllen, veuen i preveuen: “No tenen vi”.

• “Feu tot el que ell us digui”. I tot el que ell demana, és que omplin d’aigua les piques. Fins dalt. Aparentment no és aigua el que falta, però l’esforç d’omplir-ne les piques fins dalt, tot el que ells poden fer, és imprescindible. Ell necessita el que ells poden fer, per fer el que falta.

• No menyspreem cap esforç per petit que sigui, cap col•laboració anònima, cap gest, aparentment insignificant…

• Sovint ell necessita que comencem amb això petit, que és a les nostres mans, per acabar allò més gran que només ell pot fer.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDiumenge 16 de Gener 2022

Presència de Déu

Em recullo un moment i prenc consciència de la presència de Déu al meu voltant i dins meu. Ell ha creat l’univers sencer, el sol i la lluna, la terra i els oceans, cada molècula i cada àtom. Tot el que existeix. Déu ara batega en el meu cor.

Llibertat

És possible que en aquests moments hi hagi alguna cosa que no em deixa ser plenament lliure. Hi penso, però no la poso com a excusa de res: la força del seu Esperit pot més que totes les cadenes. Demano confiar-hi.

Consciència

Prenc consciència del fet que no hi ha res com un moment de felicitat viscut amb profunditat; que no hi ha res com una llibertat centrada només en Ell

ESCRIT DEL BLOCDissabte 15 de Gener 2022

8 Hi va haver un quart rei mag?

‘L’adoració dels Reis Mags’, d’Ambrosius Benson Wikimedia Commons

Conta una llegenda que els reis que havien d’emprendre el viatge per visitar el Redemptor, guiats pel mapa celestial, eren quatre: Melcior, Gaspar, Baltasar i Artaban. S’havien de trobar al zigurat de Borsippa, però aquest darrer va tenir un contratemps: es va trobar un vell moribund, atacat per bandits, i va aturar-se per curar-lo; abans de reprendre la marxa, li va regalar un diamant que duia com a ofrena, perquè el vell pogués tenir un petit capital.

Massa tard

Quan va arribar al lloc de la cita, els altres reis ja havien marxat. En arribar a Betlem no va trobar ni els seus companys, ni Jesús, sinó soldats d’Herodes matant nens pertot arreu. Intentà aturar la matança i regalà un robí a un soldat en canvi de la vida d’un infant, però un capità el sorprengué i l’empresonà. Durant trenta anys estigué en un calabós de Jerusalem, escoltant ecos dels prodigis d’un Messies. Just quan fou alliberat, s’assabentà de la crucifixió de Crist i s’encaminà al Gòlgota, però abans encara alliberà una nena esclava amb una pedra de jaspi, la darrera ofrena que encara conservava. En aquest moment, Jesús morí, la terra tremolà, els morts ressuscitaren, els murs caigueren… i una pedra colpejà Artaban. En la semiinconsciència, se li presentà un figura que li digué: «Estava ferit i tenia gana, i em vas curar; estava a punt de morir i em vas salvar; era presoner i m’has alliberat. El que vas fer per als meus germans, ho vas fer per a mi». I Artaban s’elevà amb l’home al Cel que, de jove, l’havia guiat. Vet aquí una de les tantes històries que van circular sobre els Reis Mags. No totes van tenir la mateixa fortuna, però l’intrigant text evangèlic va obrir les portes a tota mena d’interpretacions.