ESCRIT DEL BLOCDissabte 1 Octubre 2022

Astrología y conciencia religiosa (Por Mons. Joan Planellas Barnosell)
Julio 24, 2022 14

En los últimos decenios ha aumentado considerablemente la práctica del ocultismo o la futurología, como se denomina comercialmente. Se ha ido convirtiendo en un negocio amplio y difuso, sobre todo por la progresiva integración que ha tenido en la programación cotidiana de revistas de masas, y también en televisión y en las redes sociales, convirtiéndose en un capítulo importante de la intercomunicación en secciones comerciales de oferta y demanda de estos servicios.

El fundamento lógico de estas supersticiones se basa en que las vertientes racionales de nuestras vidas muchas veces no pueden o no logran penetrar en aspectos profundos y decisorios de la vida humana y, en especial, en los sentimentales o emocionales. Por esta razón, la única forma de acceder a lo que no se comprende o no se sabe con certeza —como el propio destino— es por medio de algún sistema de creencias misteriosas, teniendo presente que quienes actúan de intermediarios sean capaces tener mucho «arte» en la interpretación.

Nos encontramos ante una degradación del espíritu humano, que se sujeta a creencias y prácticas irracionales, tontas, absurdas y, a veces, gravemente inmorales, que humillan la dignidad de la persona humana. Cierto que prácticas así nunca han faltado en la historia. Pero esto hoy es más grave, ya que durante los últimos siglos ha habido un aumento de racionalidad y progreso científico que han alcanzado unas considerables proporciones. Esta racionalidad y este progreso han demostrado la absurdidad y la vanidad de unas doctrinas y de unas prácticas que en tiempo pasado se podían justificar con pretensiones científicas y con la apariencia de una racionalidad más alta y profunda.

El fenómeno de la astrología, la magia y el ocultismo es el signo de la búsqueda de algo que existe más allá de la pura racionalidad y de la pura ciencia. Esto expresa la necesidad de salir del círculo de la inmanencia en el que la razón y la ciencia tratan de recluir a la persona humana: la necesidad, esto es, de abrirse al mundo de lo invisible y al trascendente. Pero esta necesidad, digamos «religiosa», lejos de dirigirse a Dios, se desvía hacia formas infrahumanas y seudorreligiosas, hacia la idolatría y la superstición. Es triste constatar, en este sentido, que en nuestro mundo occidental el bajón de la práctica religiosa va acompañado de un aumento impresionante de creencias y prácticas supersticiosas. Personas que se avergonzarían de creer en Dios y lo considerarían un deshonor, acaban creyendo en los horóscopos, en los magos, en los adivinos, en el mal de ojo y el mal dado, en la mala suerte que lleva el número trece, el gato negro y la boda celebrada el martes o el viernes 13. Es lo que dice san Pablo de los paganos de su tiempo: «Presumiendo de sabios, se han vuelto necios, y han cambiado la gloria del Dios inmortal por imágenes de hombres mortales, de pájaros, de cuadrúpedos y de reptiles […]. Han canjeado la verdad de Dios por la mentira, venerando y adorando a las criaturas en lugar de al Creador» (Rm 1,22.25).

*Escrito del arzobispo de Tarragona, Joan Planellas Barnosell en el Full Dominical de la archidiócesis de Tarragona, del 17 de julio de 2022

PARAULA DE DÉUDissabte 1 Octubre 2022

Paraula de Déu

Lluc 10,17-24

Unpublished

Els setanta-dos van tornar plens d’alegria i deien:
–Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom.
Jesús els digué:
–Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l’enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.

En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué:
–T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho.
»El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.
Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué:
–Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• També hi ha moments alegres a l’evangeli, moments de plenitud, jornades de feina ben feta i amb bons resultats. Així se senten els setanta-dos deixebles que tornen, amb ganes de compartir i gaudir plegats de l’èxit. És el moment de donar gràcies i esperar un bon fruit.

• Donar gràcies impedeix apropiar-se de l’èxit de manera desmesurada o atribuir-se completament el mèrit sobre el resultat. A més de mostrar humilitat, cal també saber que treballem com a “nans a lloms de gegants”; altres abans que nosaltres van preparar el camí i van fer part de la tasca, esperem que “a lloms nostres” altres la continuïn.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDissabte 1 Octubre 2022

Presència de Déu

Durant uns moments fixo l’atenció en la meva respiració. És el ritme de la vida que m’acompanya d’una manera discreta però incessant. Quan m’aturo és quan en prenc consciència. Amb Déu em passa una cosa semblant. Només aturant-me, ni que sigui un moment, puc percebre la seva presència discreta i incessant que em dóna la Vida.

Llibertat

Potser la màxima llibertat és oferir als altres i a Déu el que un té: vida, memòria, enteniment, voluntat… Demano poder arribar un dia a aquesta llibertat.

Consciència

Prenc consciència de tots els béns rebuts de formes tan diverses: somriures, gestos, paraules… En reconec la font i en dono gràcies, tot disposant-me a llegir la seva Paraula

ESCRIT DEL BLOCDivendres 30 Setembre 2022

Josep Pla: Sis amics i una amant, de Xavier Febrés (Empuries, 2019)

Josep Pla és el que ell mateix va definir com un homenot. Va deixar unes Obres Completes de més de 30.000 pàgines; encara segueixen apareixent inèdits, com el dietari amb prou feines retocat publicat sota el títol La vida lenta o la correspondència recollida a Fer-se totes les il·lusions possibles. La masia de Pla és a punt d’entrar a la mateixa divisió que el bagul de Pessoa o la còmoda de Cortázar. També es va crear un personatge de pagès sorneguer i descregut, allunyat de la societat literària del seu temps, conservador i rondinaire.

Xavier Febrés, escriptor i periodista cultural, veí de Palafrugell durant una mica més d’una dècada, ja havia escrit alguns llibres sobre Pla: Josep Pla, biografia de l’homenot (1990), La vida de Josep Pla a l’Empordà (1991) o Les dones de Josep Pla (1999), així que és un tema que ha tractat des de diversos angles i sobre el que ha treballat molt. Al volum que ens ocupa traça un retrat de Pla com un buidatge o màscara mortuòria en parlar-nos no d’ell, sinó d’alguns dels seus amics, especialment dos dels seus mecenes i l’editor que va acabar donant forma a la seva Obra Completa tal com la coneixem ara. Abans també fa un suggestiu retrat de l’entorn social on neix i creix Pla: el Palafrugell que creix en la bonança de la indústria del suro i l’aparició d’una pròspera burgesia comercial i cosmopolita, no només allà, sinó a altres ciutats de l’Empordà que Febrés truca les ciutats del suro.

Això és molt interessant, perquè fa un gir a com s’ha vist Pla fins ara. Se’l presenta com l’hereu d’uns petits propietaris rurals, però Febrés ens diu que ja el seu pare havia abandonat el Mas Pla i s’havia construït una casa al carrer Sol a Palafrugell i la seva fortuna es basava en una fàbrica de maons i una altra de embotellar gasosa, que vendria. És per això que podeu enviar el vostre fill a estudiar el batxillerat a Girona ia la Universitat a Barcelona. Si no, Pla s’hauria quedat a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell. No només això, gràcies a les connexions familiars aconsegueixen que Joan Miquel Avellí, propietari de Manufacturas del Corcho, una altra empresa de Palafrugell, contracti Pla per a la seva filial comercial londinenca, cosa que permet Pla anar a viure una temporada a Leeds i això li de tranquil·litat per escriure. Fins i tot finança els primers llibres. Pla, presentant-se sempre com un outsider, algú que comença al difícil ofici de la premsa barcelonina de llavors, va obviar tot això.

Va parlar una mica més d’Alexandre Plana, un amic que fa a l’Ateneu Barcelonès, crític de teatre i literari, que influeix decisivament en la simplificació del seu estil, en aquesta eina alhora dúctil i senzilla que en serà la prosa. Pel que sembla es distancien quan Pla descobreix que l’altre és homosexual. També va parlar Pla a la seva obra de Sebastià Puig, l’Hermós, un pescador de Palafrugell que podia ser el resum d’aquests tipus primaris, aferrats a la terra ia la natura que Pla glossaria, els pescadors i els pagesos. Pla va dedicar gairebé tota la segona meitat de la seva vida a fer oblidar el corresponsal cosmopolita i dandy, de pèl engominat i cigarret penjat del llavi inferior, que va ser abans de la Guerra Civil. És curiós, però sembla que aquest fals pagès que s’instal·la al Mas Pla de Llofriu no és gaire lluny del Carlos Barral que divendres abandona la seva oficina i se’n va a Calafell a vestir-se de llop de mar fins al dilluns següent.

Febrés retrata també Josep Martinell, que podria ser un Pla més d’estar per casa, més conformat amb el seu destí, llunyà deixeble o epígon de l’homenot i dos dels seus mecenes. L’habilitat de Pla per buscar algú que li pagués les coses mentre escrivia seria molt admirat per Andy Warhol. D’aquests estaria bé destacar Manuel Ortínez, que estava en un cercle d’empresaris del cotó que ara també ha recollit Jordi Amat a El fill del xofer i que faria pensar Pla que estava en un cercle influent, proper al poder. No hi pot faltar aquí Vergés, l’editor que acollirà Pla a Destino i que acabarà reeditant i reelaborant l’obra de Pla a les seves Obres Completes, fins i tot quan aquest ja havia mort i que va començar a ser qüestionat quan van aparèixer joves estudiosos del mestre i es van plantejar si els mètodes de Vergés no eren arbitraris i poc fonamentats.

L’amant és Aurora Perea, de la qual Febrés no diu res perquè se sap molt poc, però que va ser molt decisiva a la vida de Pla, que es va presentar sempre com un misogin, un solter militant, que no va dubtar de deixar insinuacions molt clares en les seves obres de ser assidu dels bordells -a Navegació de cabotatge, són fins i tot descarades- i no creure en l’amor. Pla va viure 5 anys amb Aurora sense estar casats, el 1940, ni més ni menys. Després ella se’n va anar a Buenos Aires i ell va anar fins allà dues vegades per veure-la. La nomena sovint a Notes per un diari i al recent La vida lenta.

En resum, és un retrat diferent i amè d’algú que no només va aixecar una obra que resumia tot el país i el temps que li va tocar viure, sinó que va construir un personatge, una màscara que ha amagat la persona fins i tot quaranta anys després de la seva mort.

PARAULA DE DÉUDivendres 30 Setembre 2022

Paraula de Déu

Lluc 10,13-16

Jesús va dir:
»Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s’haurien assegut a la cendra, s’haurien posat vestits de sac i s’haurien convertit. Per això el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!
»Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m’ha enviat.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• En llegir aquest text em ve a la memòria un altre del llibre de Cohelet que vam llegir a la litúrgia fa poc: “Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol.” (Coh 1,9). Jesús sembla al·ludir-ho quan compara Tir i Sidó amb Corazín i Bet-Saida; el que va passar allà està passant aquí i això que aquí s’han donat més oportunitats, però tot i així repeteixen.

• En el nostre temps també podem tenir la sensació que repetim esquemes del passat. Sembla que si la teva opció no és radical no és opció, el diàleg es veu com a debilitat o concessió, qualsevol posició conciliadora es veu com a tèbia o “tercera via”. ¿Quan va deixar de ser, escoltar, dialogar i prendre posició a favor de la convivència, la via principal?

• La sort que tenim és que igual que es repeteixen els problemes també apareixen veus que lluiten contra ells i proposen solucions, però les escoltem? Parafrasejant el text: qui les escolta l’escolta a Ell. No és això un signe del nostre temps? Encara hi ha signes d’ESPERANÇA.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDivendres 30 Setembre 2022

Presència de Déu

El lloc on sóc pot ser un petit Sinaí de trobada amb ell. Em disposo a entrar descalç en el silenci que anuncia la seva presència.

Llibertat

Et demano avui, Senyor, que m’alliberis de les imatges que tinc de Tu. Aquelles que m’he fet a mida per no trobar-me amb la realitat transformadora del teu Amor.

Consciència

En aquest moment, Senyor, giro vers tu els meus pensaments. Vull descansar i renovar-me amb la teva Paraula.

ESCRIT DEL BLOCDijous 29 Setembre Agost 2022

Entrevista 3part

* *

El principal tret del meu caràcter?
— La modèstia.
La qualitat que prefereixo en un home?
— La bondat.
La qualitat que prefereixo en una dona?
— La temperatura amorosa.
Allò que més estimo en els amics?
— La paciència.
El meu principal defecte?
— La ignorància.
La meva ocupació preferida?
— Escriure.
El meu somni de benestar?
— No hi ha somni realitzable possible.
Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
— Estar massa bo i ser feliç.
Què voldria ser?
— Un bon pagès.
On desitjaria viure?
— En un país lliure. […]
Quina flor prefereixo?
— No m’agraden les flors i m’agraden els fruits.
Els meus autors preferits en prosa?
— Els moralistes francesos i el Zibaldone de Leopardi.
Els poetes preferits?
— És difícil de contestar.
Els herois de ficció?
— Els herois de ficció, els odio perquè tothom ho és.
Les meves heroïnes de ficció favorites?
Totes les dones ho són.[…]
Els meus herois de la vida real?
— Els de demà.

(Lluís Permanyer: «Josep Pla», dins 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Barcelona: Aymà, 1967, p. 81-85)

PARAULA DE DÉUDijous 29 Setembre 2022

Paraula de Déu

Joan 1,47-51

Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué:
– Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya.
Li diu Natanael:
– D’on em coneixes?
Jesús li respon:
– Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera.
Li diu Natanael:
– Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d’Israel.
Jesús li digué:
– ¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!
I afegí:
– Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• He de deixar-me sorprendre. Sí. Cert. He de veure coses majors. No sé si més grans. Potser sí. I també més petites! Certament, diferents. Del tot diferents.

• He de deixar-me sorprendre pel Déu de les sorpreses. Déu sempre diferent. Sempre sorprenent.

• Déu actuant -i salvant!!- quan vol. Com vol. Per mitjà de qui Ell vol.

• A la seva manera. Als seus temps.

• He de veure més enllà del que veig. Obrir-me.

• Acollir el que vingui. Obrir-me. Reconèixer’lo en tot. En tots.

• Ell parla. I actua. Sempre. Vet aquí la sorpresa!!

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDijous 29 Setembre 2022.

Presència de Déu

Vaig prenent consciència d’una respiració més profunda, més pausada, més rítmica…. Faig lloc al Senyor enmig del soroll de la vida.

Llibertat

Demano gràcia per a deixar de banda maldecaps i preocupacions. M’obro a la seva Paraula i em deixo guiar per ell.

Consciència

Sabent que Déu m’estima incondicionalment, repasso amb sinceritat de cor el darrer dia o els darrers dies. Amb els seus petits o grans fets i els sentiments que han despertat en mi. Hi ha alguna cosa per a donar-ne gràcies? Ho faig. Hi ha alguna cosa de la qual no estic satisfet? En demano perdó.

ESCRIT DEL BLOCDimecres 28 Setembre 2022

Baltasar Porcel: «L»homenot’ Josep Pla», Serra d’Or, agost de 1965, p. 614-615)

* * *

Diuen que vós sou intel·lectual de la classe burgesa.
—Sí, senyor, d’acord. Crec que la burgesia ho ha creat tot a Europa i, a més a més, ha fet que poguéssim menjar. Li sembla poc? La gent hauria de saber més coses de les que sap. La política és l’art d’evitar la guerra civil, ho sabia, oi?

—Com veieu el país, ara, vós que heu encunyat aquest mot?
—Malament. Vuitanta empreses de Sabadell han fet suspensió de pagaments. Amb tanta crisi i tanta devaluació, on vol que anem a parar? La gent no té ni idea de la moneda, que és el més important de la vida. Més que la família, els fills o la religió. «El catalán saca pan de las piedras…», sí, sí…, collonades! El català és tan gandul com els altres. I escrigui el que li diré: Compte! Aquest és un país sanguinari. […] En el que resta de segle no es farà ni un quilòmetre de carrera. Això no ho escrigui, eh? Si veia el dia que arribà Tarradellas! Tothom anava despistadíssim demanant «Què hem de fer?, què hem de fer?».[…]

—Us penediu de no haver-vos casat?
—Això mai! No haver portat fills al món és el millor que he pogut fer. No sé si caldrà que ho posi, això.[…]

—Teniu fama de «bon vivant».
—Vull que el menjar sigui ben fet i senzill. Sóc molt casolà. Tot el que opino d’això està escrit.

—Diuen que sou un materialista, i jo diria, més aviat, mecanicista. Les coses us han de quadrar…
—Això són orgues. Jo crec en les coses físiques. Jo, l’ànima, no l’he vista mai…

—Diuen que sou un atzarista, que enteneu la vida com la propina d’una aventura biològica, d’un atzar inexorable, l’home com un reguitzell de fatalitats adverses i que per això sou un escèptic, una mica sarcàstic i més moralista del que vós mateix penseu. ¿Què és, de veritat, per a vós, l’home?
—Jo no sóc cap profeta del transcendent. No en sé res, jo…

—I la mort?
—No hi penso perquè estic bé de salut. ¿Que hi pensa, vostè? Jo no hi he pensat mai. Tothom té la seva i prou, de mort. Això és.

Ara diu una atzagaiada, en Pla. Els seus poemes, les seves proses, parlen de la mort. Però no vull trencar el fil.[…]

—Diuen que vós sou notari del que veieu, que el vostre estil literari és donar una mena de fe biogràfica. Heu dit fins i tot que el vostre estil consisteix a posar darrere cada substantiu l’adjectiu que us sembla més precís, segons el parlar del poble, i que això seria el vostre realisme poètic. Quin és de veritat el vostre estil?
—Jo he procurat escriure un català que sàpiga llegir tothom, que els catalans em puguin entendre bé, vaja. No, no és tan clar que jo hagi entès bé els Catalans. La literatura catalana està bastant fotuda, oi?

—Què en penseu de la literatura catalana?
—Ah, molt bé —s’empipa, ara—. Cony, ¿però no li ho dic? Ara em vol portar la contrària? S’ha de ser un xic més complex. El que passa és que en aquesta època tot és menyspreat. En la literatura tot depèn de saber descriure un vas […]. Aquest és un país que no sap llegir ni escriure… Perquè ens han trepitjat, diu? Ep! En Franco fou pura conya. La gent ha fet diners, amb ell, i de pressa, que és el que volia. La censura no ha estat res. Que no escrivia l’Espriu? Ara no escriu! I en Fuster? I en Cruzet? Compte amb el que escrigui, eh?, que a mi, l’Espriu m’agrada molt, encara que sigui intraduïble. ¿Qui m’agrada més? En Riba, el seu hel·lenisme. No, de jove no en llegeixo cap. Altra feina tinc. Grecs i llatins, llegeixo. A la Biblioteca de Palafrugell, que hi han posat el meu nom, vaig deixar tots els meus llibres, menys els italians i els de la Fundació Bernat Metge: les traduccions gregues.

Ho diu gasiu i orgullós alhora, això, com si d’aquest tresor no en pogués fer partícip ningú.

—Quina és la vostra vida, un dia normal?
—Em llevo molt tard, però llegeixo molt al llit, perquè els vells tenim poca son… M’alço cap a l’hora de dinar o passada. Menjo poquíssim allà a les quatre o a les cinc. Escric i llegeixo, torno al llit i llegeixo fins que surt el sol, a vegades.[…]

Autoanàlisi literària
Que valori jo mateix el volum 32 de l’Obra Completa? Com els altres: no val res… No valen res, però es venen. Deuen agradar. Tenen una enquadernació vermella fantàstica. El vermell és el color més decoratiu. I qui no li agradi que no el compri, cony! Jo escric perquè els altres escriguin. No crec en la immortalitat. ¿L’originalitat, diu vostè? No existeix, ni ha existit mai. Tot és plagi dels altres.