PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDivendres 22 d’Octubre 2021

Presència de Déu

Vaig, a poc a poc, asserenant-me.

Ara i aquí Déu em mira i em sosté amb amor.

Ho recordo i ho medito durant uns moments.

Llibertat

Per a, més enllà d’ideologies i opinions diferents, fer una opció fonamental per l’Evangeli de Jesús. No és qüestió de voluntat sinó d’un do a demanar

Consciència

Prenc consciència de la bondat de Déu desplegada en la meva vida en mil detalls. També de les meves petites infidelitats que no em deixen viure amb plenitud humana

ESCRIT DEL BLOCDijous 21 d’Octubre 2021

“Les persones necessitem silenci”

Silenci, definit al diccionari com el fet de no parlar, de callar. En contextos d’espiritualitat i en nombroses tradicions religioses, però, el silenci és quelcom més que no produir soroll. Què és, doncs, el silenci? Per què serveix i per què sembla qua avui tothom necessita silenci? La primera sessió del club de lectura ‘Amb fe de llibres’ d’aquest curs ha comentat el llibre editat per Viena Edicions Les claus del silenci. L’art de viure, de la documentalista, filòloga i doctora en humanitats Teresa Guardans. 

► Podeu recuperar la conversa aquí.

El silenci és quelcom més que no parlar i no produir sons ni soroll. És quelcom que pacifica, que transporta fins al més profund d’un mateix, que ens convida a abandonar l’ego per poder passar a l’acció a través del silenci. Un concepte complex, profund, i estudiat per diferents autors al llarg de la història. Guardans dedica al silenci 170 pàgines en format llibre. Un llibre àgil, ben narrat i descriptiu que transporta al llarg de vuit capítols pels passos necessaris que calen per comprendre el silenci.

Al llarg del llibre l’autora també proposa uns exercicis de pràctica silenciosa. Una pràctica que “no tan sols va lligada a la tradició espiritual oriental” sinó que és present en nombroses tradicions religioses i on les figures i llibres de referència de cadascuna d’elles en parlen sovint. 

Un silenci “necessari per a tothom”, que malgrat ser actualment el fil conductor de nombroses activitats, recessos i propostes d’oci per a molta gent no suposa mai “fugir de res”. 

Txell Feixas. Per Catalunya Religió. Dll, 11/10/2021

PARAULA DE DÉUDijous 21 d’Octubre 2021

Paraula de Déu

Lluc 12,49-53

Jesús va dir als seus deixebles:

He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D’ara endavant els cinc membres d’una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Si agafem aquest breu relat al peu de la lletra i fora de context, ens pot donar la impressió de trobar-nos davant un Déu colèric i amenaçador.

• Però, si abans hem llegit el capítol sencer de Lluc, veurem que l’evangelista en la seva narració mostra com Jesús -mitjançant el seu llenguatge amb paràboles-, està fent un seguit d’observacions, advertències, invitacions i recomanacions sobre com han de comportar-se els seus seguidors.

• La confiança en Déu i en la seva Providència ha de ser un dels pilars principals dels creients.

• Però deixar-se portar per les mans de Déu no és gens fàcil. Habitualment volem fer la nostra i, si podem, defugim els conflictes quan toca defensar situacions d’injustícia.

• Quan Jesús denuncia aquestes “infraccions”, no es talla un pèl, no va amb “floretes” i es mostra contundent com veiem en aquest passatge evangèlic.

• La defensa del Regne de Déu, de les seves criatures, del seu ecosistema demana molt coratge.

• El Papa Francesc acaba de presentar la encíclica “Fratelli Tutti”. En ella el Sant Pare anhela que en aquesta època que ens toca viure, reconeguem la dignitat de cada persona humana i treballem pel seu desig: que entre tots puguem fer un món més fratern i just.

• Puc demanar a Déu en aquest moment de pregària sumar-me a aquestes intencions.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDijous 21 d’Octubre 2021

Presència de Déu

No hi ha felicitat més gran que la d’aquells que es troben plens del seu Esperit. Demanem aquest do, però fem-ho humilment: no ens ho mereixem pas.

Llibertat

Per a apropar-me al qui pateix com un germà, amb profund respecte i compassió. Allibera’m, però, Senyor, de les espiritualitats que fan del patiment l’únic objectiu. Si estàs allà no és pas perquè t’agradi (ens agradi) sinó perquè res del que és humà no t’és (no ens és) estrany.

Consciència

Vaig passant pel record les persones amb les quals m’he anat trobant durant aquestes darreres hores. Com les he tractat? He estat prou acollidor? Dono gràcies per tots aquests rostres, demano perdó per estar massa sovint centrat en mi mateix.

ESCRIT DEL BLOC Dimecres 20 d’Octubre 2021

La vida monàstica, una vida per compartir

Maria del Mar Albajar. Dm

Tot i que la literatura i el cinema han presentat els monestirs com a llocs tancats i plens de misteris, en realitat, la vida monàstica és una vida per compartir.

Aquests dies estic a la Santa Família de Manacor.  La comunitat de la Santa Família viu, treballa, estima i prega a Manacor com a benedictines des del 1969. La nostra vida, senzilla, es confon amb la dels nostres veïns i veïnes. Cuidem la terra, fem confitures, oferim la nostra hostatgeria, la nostra amistat i compartim la nostra pregària i la nostra recerca de Déu. La vida monàstica no es caracteritza pel seu caràcter extraordinari, sinó, més aviat, si va bé, per la seva senzillesa.

La vida monàstica, fenomen comú a diferents tradicions religioses i filosòfiques, reuneix persones que centren la seva vida en l’Absolut, el Misteri, Aquell/a que nosaltres anomenem Déu.

La vida monàstica és, per això, un recordatori que la persona humana té el seu origen, el seu límit i la seva plenitud dintre seu i alhora més enllà d’ella mateixa. Timothy Radcliffe, dominic, comentava que la vida monàstica és com una parada d’autobús. El fet de veure que hi ha gent esperant l’autobús ens fa pensar que un autobús passarà per allà. El fet que hi hagi persones vivint en un monestir fa pensar en un Déu que dóna raó de l’opció vital d’aquestes persones.

I trobo interessant la imatge de la parada de l’autobús perquè a la vida monàstica parlem de “recerca de Déu”, i no de “coneixement o possessió de Déu”. Qui espera l’autobús no és la propietària de l’autobús, ni necessàriament el mecànic que coneix perfectament com és i com funciona; és algú que està allà perquè creu que l’autobús passarà.  El monaquisme, igualment, no és tan per a persones que posseeixen Déu o coneixen perfectament Déu, sinó per a persones que desitgen i tenen raons per creure i esperar en Déu. 

La vida monàstica, la que vivim als monestirs i la que viuen totes les persones que cerquen Déu, és una manera de viure que sosté el desig de Déu i els nostres interrogants, permetent-los créixer creant així una gran obertura, un gran espai que possibilita rebre grans respostes.  Quan més gran és la pregunta, més gran és possible que sigui la resposta. Fins a la Resposta en majúscula, Déu.

Per això la vida monàstica és per compartir.  Perquè és un recordatori que la vida, tal com és, està creada per a l’amor, com a recordatori que sostenir les grans preguntes i el desig de Déu ens obre a Déu, recordatori que podem viure amb radicalitat, del tot, el nostre desig més profund. I que per tot això, cal començar amb senzillesa, cada dia.

Per Maria del Mar Albajar. Dm, 30/06/2020 a Des de Sant Benet

PARAULA DE DÉU Dimecres 20 d’Octubre 2021

Paraula de Déu

Lluc 12,39-48

Jesús va dir als seus deixebles:

»Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

Aleshores Pere li digué:

–Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?

El Senyor continuà:

–¿Qui és l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: “El meu amo tarda a venir”, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.

»El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s’ha fet mereixedor d’un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d’aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d’aquells a qui ha confiat més.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• La nostra casa és el món. El Senyor l’ha anat preparant amb afecte, posant els arbres, els ocells, el sol i les estrelles. I després ens l’ha ofert com el seu més gran regal: la nostra llar. Tota la creació em parla d’aquest amor tendre i fort a la vegada.

• En una llar, tots el qui hi habiten, en són responsables. Tots som responsables del nostra món. Hem d’administrar-lo correctament i pel bé de tots per correspondre a l’amor del Senyor. Podem dominar la creació i fer-la més amable, o deixar-nos portar per l’ambició i explotar-la fins a la destrucció.

• Una llar pot ser un cel o un infern. Podem fer que hi regni la pau i l’estimació o la gelosia i l’enemistat. Tot depèn de la nostra actitud.

• Si cerco poder, benestar i glòria, tots els homes i dones es converteixen en competidors i enemics. Així s’armen els inferns.

• Si patim els uns pels altres, si som agents de pau i justícia, tots els homes i dones es converteix en germans. Així es construeix el Regne del cel en la terra.

• Recordem: no som amos, som administradors. Siguem dignes de la confiança que Déu ens ha fet al confiar-nos la creació i tinguem bona cura dels nostres germans.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDimecres 20 d’Octubre 2021

Presència de Déu

No hi ha res comparable a la seva presència. Per sentir-la vaig fent sense presses un lloc per a Ell en el meu interior.

Llibertat

Demano a Déu gràcia i força per posar els meus desigs,

les meves intencions, els meus sentiments

al servei d’una vida plena i basada en l’amor

Consciència

Recordo allò que he viscut les darreres hores o els últimes dies. M’adono de la quantitat de «coses» que han passat. Sentiments, esdeveniments, converses… omplen la meva vida i l’enriqueixen. En dono gràcies.

ESCRIT DEL BLOC Dimarts 19 d’Octubre 2021

107 JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT.

El Papa Francesc ens ha ofert un missatge per ajudar-nos a viure enguany aquesta jornada. Presentar i comentar breument el missatge és la millor manera de comprendre el perquè de la Jornada.

La història del “nosaltres”.

En la carta “tots som Germans” el Papa manifesta una preocupació i un desig: que superada la crisi sanitària la pitjor reacció seria caure en una febre consumista i en noves formes d’egoisme. Tant de bo que al final ja no siguin “els altres”, sinó només un “nosaltres” .

S’entén perfectament que “els altres” són els immigrants, els refugiats, els qui no formen part de la nostra família o colla o país o occident. Per això la primera actitud és que tots ells siguin “nosaltres”.

Tots hem parlat i escoltat sovint “dels altres” quan ens referim als immigrats a casa nostra, o quan parlem de la situació dels qui malviuen en camps de refugiats. Ens cal sentir-nos identificats amb ells, són dels “nostres”. Aquesta és una actitud fonamental, passar dels altres al nosaltres.

Es recorda que Déu des del principi ha pensat en un “nosaltres”, un poble, i que Jesucrist ha mort i ressuscitat perquè tots siguem u. I es constata que ara el “nosaltres” volgut per Déu està trencat, fragmentat, ferit i desfigurat, sobretot en aquest temps de pandèmia. També els nacionalismes tancats i agressius i l’individualisme radical fragmenten “els nosaltres” en el món i en la mateixa Església. El preu més elevat el paguen sempre els qui es poden convertir en els “altres”: estrangers, immigrants, marginats… que viuen en les perifèries existencials.

Aquesta jornada ens convida a superar els murs que separen i a treballar per un “nosaltres” que abasti a tothom.

Una Església cada cop més catòlica.

Pels qui som catòlics aquesta exigència és un compromís a esdevenir cada cop més el que som “catòlics”, és a dir “universals”. La catolicitat de l’Església és una realitat que cal ser viscuda en cada moment de la història.

Avui l’Església se sent cridada a sortir als carrers de les perifèries existencials per curar a qui està ferit i cercar el qui està perdut, sense prejudicis i pors, sense proselitisme, disposada a acollir a tothom. Entre aquests que viuen en situacions de marginació hi trobem a molts refugiats i immigrats, desplaçats, i altres víctimes de l’explotació de persones, als qui Déu vol que se’ls hi manifesti el seu amor i se’ls anunciï la salvació.

Un mon cada cop més inclusiu.

La finalitat és treballar per decidir sempre pensant en la gran família humana, i no només amb algunes parts d’aquesta família. Cal anar construint junts, les institucions de govern i també les comunitats més locals, un futur de justícia i pau assegurant que ningú en quedi exclòs.

L’ideal és la imatge de la “nova Jerusalem” de l’apocalipsi i d’Isaïes a on tots els pobles es troben units en pau i concòrdia celebrant la bondat de Déu i les meravelles de la creació.

Què podem fer nosaltres?

Canviar la nostra mirada i percepció dels immigrats i refugiats considerar-los germans a la recerca d’una vida digne.

Experimentar que no només és “un problema dels governs dels estats”, sinó també de cadascú de nosaltres. Ens cal, sempre que sigui possible, afavorir ponts per facilitar la cultura de l’encontre.

Col·laborar amb les institucions que acullen i es preocupen de les necessitats dels immigrants i refugiats.

Mons. Francesc Pardo i Artigas

Bisbe de Girona

PARAULA DE DÉUDimarts 19 d’Octubre 2021

Paraula de Déu

Lluc 10,1-9

El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia:

–La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa.” Si allí hi ha algú que n’és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d’ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.

»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.”

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• El Senyor ens crida pel nostre nom per encomanar-nos la tasca de la nostra vida: anar pel món fent-lo present, Ell ens necessita perquè siguem testimonis dels fruits del seu amor, ara i aquí.

• Cal estar atent a les seves indicacions; són les més idònies per cada persona i moment de la vida, ajustades per poder realitzar-les sense que ens superin i, sempre comptant amb la seva presència que ens habita.

• Els requisits per portar-la a terme són pocs i senzills de complir, tan sols és important deixar-se inspirar per l’esperit i posar la confiança en que Ell sempre ens acompanyarà per a afrontar les dificultats que el camí ens presenti.

• Nosaltres som testimonis de la seva presència i és l‘Esperit qui il·lumina els cors que s’obren a ella. Tots els que compartim l’experiència del Senyor en la nostra vida ens sentim germans i la seva benedicció s’espargeix sobre nostre.

• Preguem al Pare perquè arribi a força cors la seva crida i se segui una collita abundosa que sigui aliment nutritiu pel cor de més i més persones cada dia.