REFLEXIÓ D’AVUIDimarts 10 de Març 2020

Enfrontar els problemes estimant

Quan estimem tenim una altra visió de món: tenim el valor de romandre al costat de la veritat i denunciar la injustícia, així com tenim la capacitat de perdonar; tenim la força d’afrontar les nostres pors, perquè qui estima no té por; tenim el coratge d’avançar, fins i tot enmig de les dificultats, perquè l’amor enforteix la fe que mou muntanyes.

L’amor és el motor de la vida, és la força impulsora en els temps difícils, és l’aigua que sadolla l’ànima en moments d’aridesa, és el bàlsam que cura la ferida de les relacions trencades.

Davant de qualsevol dificultat, de qualsevol situació, si continuem estimant, no trobarem problemes, només trobarem amor.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDimarts 10 de Març 2020

Presència de Déu

Durant uns moments, contemplo amb gratitud, la discreta presència de Déu en totes les coses; donant vida a les plantes; donant capacitat de sentir als animals i finalment, fent de mi temple del seu Esperit

Llibertat

Allò que he de fer, allò que hauria d’haver fet… tot ho aparto sense brusquedats. Sóc lliure quan sé prendre distància de les meves responsabilitats i no hi quedo atrapat

Consciència

Saber que Déu m’estima sense condicions em permet ser honest amb ell. Repasso amb amor el dia passat, els fets i les emocions viscudes.

Conversa

Jesús, tu que sempre vas ben acollir els infants mentre recorries els camins de Palestina, ensenya’m a tenir en tu la confiança tranquil•la que un nen té en la seva mare

ESCRIT DEL BLOCDilluns 9 de Març 2020

Avui, siguem els primers en estimar

Ser els primers en estimar, prenent sempre la iniciativa, sense esperar que sigui l’altre qui faci el primer pas. Aquesta manera d’estimar ens exposa en primera persona, però si volem estimar a imatge de Déu i desenvolupar aquesta capacitat d’amor que Déu posa als nostres cors, hem de fer com Ell, que no va esperar que l’estiméssim, sinó que va demostrar sempre, de mil maneres, que Ell ens estima primer, sigui quina sigui la nostra resposta. Hem estat creats com un do per als altres i ho som quan ens ocupem dels nostres germans i germanes amb un amor que precedeix al de l’altre. Per estimar, el cristià ha d’actuar com ho fa Déu: sense esperar de ser estimat, essent el primer en estimar. I com que no és possible actuar així envers Déu, perquè Ell és sempre el primer d’estimar, el cristià ha de fer-ho envers el proïsme.

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUIDilluns 9 de Març 2020

Text de l’Evangeli (Lc 6,36-38): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».

«Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare»

Avui, l’Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n’és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia.

En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(…) I sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35).

En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d’una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà».

Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s’aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació?

La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d’alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d’aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?

REFLEXIÓ D’AVUIDilluns 9 de Març 2020

ESTAR EN COMUNIÓ ENTRE NOSALTRES

Viure l’amor mutu.
És la manera d’estar en comunió constantment. L’amor mutu unifica pensaments diferents, temperaments oposats, cultures contrastants, creant comunió entre tots.
«Que tots siguin u com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat.» (Jn. 17,21)
El discurs de Jesús és sempre inclusiu: tots. Qualsevol persona que llegeix aquesta frase se sentirà fins i tot interpel·lat. Aquest és el seu gran projecte, la unitat entre tots. I la manera de realitzar-lo comença per «Estimeu-vos els uns als altres».
És aquest tipus de comunió que l’amor mutu crea, una comunió que porta a la unitat plena entre nosaltres.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I CORDilluns 9 de Març 2020

Presència de Déu

Senyor, ajuda’m a restar obert a la teva presència. Omple els meus pensaments i els meus sentiments de la teva Pau.

Llibertat

Avui desitjo demanar-te que em facis plenament lliure d’aquelles petites coses que m’esclavitzen i em prenen el gust per la vida. Aquelles coses que no em deixen gaudir plenament de cada moment.

Consciència

Prenc consciència d’allò viscut les últimes hores, els últims dies o les últimes setmanes. Del bé que hi ha hagut i també del pecat i l’egoisme que m’han impedit estimar més.

Conversa

Quins sentiments i pensaments em sorgeixen en pregar i meditar la Paraula de Déu? Em sento consolada o consolat; em sento intranquil·la o intranquil; o bé em sento indiferent? M’imagino Jesús mateix, a prop meu, assegut o dret, quiet o passejant. Li obro el cor amb confiança

ESCRIT DEL BLOCDiumenge 8de Març 2020

El Papa Francesc va presidir la Missa pel Dimecres de Cendra

El Papa Francescva presidir la Missa pel Dimecres de Cendra a la Basílica de Santa Sabina de Roma aquest 26 de febrer a la qual va recordar la crida a la reconciliació durant aquest temps de Quaresma perquè «és un temps de gràcia, per acollir la mirada amorosa de Déu sobre nosaltres i, sentint-nos mirats així, canviar de vida «.

«L’abraçada del Pare en la confessió ens renova per dins, neta nostre cor. Deixem-nos reconciliar per viure com a fills estimats, com pecadors perdonats, com malalts curats, com caminants acompanyats. Deixem-nos estimar per estimar. Deixem-nos aixecar per caminar cap a la meta, la Pasqua «, va convidar el Papa.

A continuació, l’homilia pronunciada pel Papa Francesc

Comencem la Quaresma rebent les cendres: «Recorda que ets pols i a la pols tornaràs» (cf. Gn 3,19). La pols al cap ens torna a la terra, ens recorda que procedim de la terra i que tornarem a la terra. És a dir, som febles, fràgils, mortals. Pel que fa a el pas dels segles i els mil·lennis, estem de pas; davant la immensitat de les galàxies i de l’espai, som diminuts. Som pols en l’univers. Però som la pols estimat per Déu. A el Senyor li va complaure recollir el nostre pols a les seves mans i infondre-seu alè de vida (cf. Gn 2,7). Així que som pols preciós, destinat a viure per sempre. Som la terra sobre la qual Déu ha abocat el seu cel, la pols que conté els seus somnis. Som l’esperança de Déu, el seu tresor, la seva glòria.

Jo, per a què viu? «. Si viu per a les coses de l’món que passen, torno a la pols, nego el que Déu ha fet en mi. Si visc només per portar una mica de diners a casa i divertir-me, per buscar una mica de prestigi, per fer una mica de carrera, viu de la pols. Si jutjo malament la vida només perquè no em prenen prou en consideració o no rebut dels altres el que crec merèixer, segueixo mirant la pols.

No estem en el món per això. Valem molt més, vivim per molt més: per a realitzar el somni de Déu, per a estimar. La cendra es posa sobre els nostres caps perquè el foc de l’amor s’encengui en els cors. Perquè som ciutadans de el cel i l’amor a Déu i als el proïsme és el passaport a el cel, és el nostre passaport. Els béns terrenys que posseïm no ens serviran, són pols que s’esvaeix, però l’amor que donem -a la família, a la feina, a l’Església, al món- ens salvarà, romandrà per sempre.

La cendra ens recorda així el trajecte de la nostra existència: de la pols a la vida. Som pols, terra, argila, però si ens deixem modelar per les mans de Déu, esdevenim una meravella. I tot i així, especialment en les dificultats i la solitud, només veiem el nostre pols. Però el Senyor ens anima: el poc que som té un valor infinit als seus ulls. Ànim, vam néixer per ser estimats, vam néixer per ser fills de Déu

Estimats germans i germanes: A l’inici de la Quaresma, ens cal caure en el compte d’això. Perquè la Quaresma no és el temps per carregar amb moralismes innecessaris a les persones, sinó per reconèixer que les nostres pobres cendres són estimades per Déu. És un temps de gràcia, per acollir la mirada amorosa de Déu sobre nosaltres i, sentint-nos mirats així, canviar de vida. Som al món per caminar de les cendres a la vida. Llavors, no polvoritzem l’esperança, no incinerem os el somni que Déu té sobre nosaltres. No caiguem en la resignació. I et preguntes: «Com puc confiar? El món va malament, la por s’estén, hi ha molta crueltat i la societat s’està “des-cristianitzant” … «. Però, ¿no creus que Déu pot transformar el nostre pols en glòria?

La cendra que ens imposen en els nostres caps sacseja els pensaments que tenim en la ment. Ens recorda que nosaltres, fills de Déu, no podem viure per anar després la pols que s’esvaeix. Una pregunta pot baixar del nostre cap a el cor:

els conflictes. Que difícil és disculpar-se, perdonar, començar de nou, mentre que reclamem amb tanta facilitat els nostres espais i els nostres drets! Hi ha tanta pols que embruta l’amor i desfigura la vida. Fins i tot en l’Església, la casa de Déu, hem deixat que es dipositi tant pols, la pols de la mundanitat.

I mirem-nos dins, al cor: quantes vegades sufoca’m el foc de Déu amb les cendres de la hipocresia! La hipocresia és la immundícia que avui en l’Evangeli Jesús ens demana que eliminem. De fet, el Senyor no diu només fer obres de caritat, pregar i dejunar, sinó complir tot això sense simulació, sense duplicitat, sense hipocresia (cf. Mt 6,2.5.16). No obstant això, quantes vegades fem alguna cosa només per ser estimats, per aparentar, per alimentar el nostre ego. Quantes vegades ens diem cristians i en el nostre cor cedim sense problemes a les passions que ens esclavitzen. Quantes vegades prediquem una cosa i fem una altra. Quantes vegades aparentem ser bons per fora i guardem rancors per dins. Quanta duplicitat tenim en el nostre cor … És pols que embruta, cendra que sufoca el foc de l’amor.

Necessitem netejar la pols que es diposita al cor. Com fer-ho? Ens ajuda la sincera crida de sant Pau a la segona lectura: «Deixeu-vos reconciliar amb Déu!».

Pau no ho suggereix, ho demana: «En nom de Crist us demanem que us reconciliés amb Déu» (2Co 5,20). Nosaltres hauríem dit: «Reconcilieu-vos amb Déu!». Però no, usa el passiu: Deixeu-vos reconciliar. Perquè la santedat no és cosa nostra, sinó és gràcia. Perquè nosaltres sols no som capaços d’eliminar la pols que embruta els nostres cors. Perquè només Jesús, que coneix i estima el nostre cor, pot guarir-lo. La Quaresma és temps de curació.

Llavors, què hem de fer? En el camí cap a la Pasqua podem fer dos passos: el primer, de la pols a la vida, de la nostra fràgil humanitat a la humanitat de Jesús, que ens sana. Podem posar-nos davant del Crucifix, quedar-nos allà, mirar i repetir:

«Jesús, tu m’estimes, transformem … Jesús, tu m’estimes, transformem …». I després d’haver acollit el seu amor, després d’haver plorat davant aquest amor, es dóna el segon pas, per no tornar a caure de la vida a la pols. Es va a rebre el perdó de Déu, en la confessió, perquè allà el foc de l’amor de Déu consumeix les cendres del nostre pecat. L’abraçada del Pare en la confessió ens renova per dins, neta nostre cor. Deixem-nos reconciliar per viure com a fills estimats, com pecadors perdonats, com malalts curats, com caminants acompanyats. Deixem-nos estimar per estimar. Deixem-nos aixecar per caminar cap a la meta, la Pasqua. Tindrem l’alegria de descobrir que Déu ens ressuscita de les nostres cendres.

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUIDiumenge 8de Març 2020

Text de l’Evangeli (Mt 17,1-9): En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se’ls endugué a part dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se’ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies».

Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: «No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts».

«Es transfigurà davant d’ells»

Avui, camí de la Setmana Santa, la litúrgia de la Paraula ens mostra la Transfiguració de Jesucrist. Tot i que en el nostre calendari hi ha una dia litúrgic festiu reservat per aquest esdeveniment (el 6 d’agost), ara se’ns convida a contemplar la mateixa escena en el seu íntim lligam amb els fets de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor.

En efecte, s’acostava la Passió per a Jesús i sis dies abans de pujar al Tabor ho va anunciar amb tota claredat: els havia dit que «calia que [Ell] anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia» (Mt 16,21).

Però els deixebles no estaven preparats per veure sofrir el seu Senyor. Ell, que sempre s’havia mostrat compassiu amb els desvalguts, que havia tornat la blancor a la pell macada per la lepra, que havia il·luminat els ulls de tants cecs, i que havia fet moure membres esguerrats, ara no podia ser que el seu cos es desfigurés a causa dels cops i les fuetades. I, amb tot, Ell afirma sense rebaixes: «Calia que patís». Incomprensible! Impossible!

Malgrat totes les incomprensions, però, Jesús sap a què ha vingut a aquest món. Sap que ha d’assumir tota la feblesa i el dolor que aclapara la humanitat, per a poder-la divinitzar i, així, rescatar-la del cercle viciós del pecat i de la mort, de tal manera que aquesta —la mort— vençuda, ja no tingui esclavitzats els homes, creats a imatge i semblança de Déu.

REFLEXIÓ D’AVUIDiumenge 8de Març 2020

Fer-se càrrec de les necessitats alienes

[…] és voler el bé de l’altre. És ‘fer-se u’ amb ell, apropar-nos-hi completament buits de nosaltres mateixos, dels nostres interessos, de les nostres idees, de tots aquells prejudicis que ennuvolen la mirada, per carregar amb els seus pesos, les seves necessitats, els seus patiments, per compartir les seves joies.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Diumenge 8de Març 2020

Presència de Déu

Durant uns moments, contemplo amb gratitud, la discreta presència de Déu en totes les coses; donant vida a les plantes; donant capacitat de sentir als animals i finalment, fent de mi temple del seu Esperit

Llibertat

Llibertat sobretot dels ídols. Cadascú adora els seus, que, posats allà dalt en un altar, cal alimentar cada dia. Són fàcils de reconèixer: si és un ídol esclavitza. Només el Déu veritable allibera plenament

Consciència

Prenc consciència de com he viscut les últimes hores, dies i setmanes. I de la manera com l’Esperit del Senyor hi ha estat present, moltes vegades sense adonar-me’n.

Conversa

Asseguts en un pedrís i a la fresca, m’estic amb Jesús, i li comento, sense presses, tot allò que m’afeixuga