PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Diumenge 9 de Febrer 2020

Presència de Déu

Senyor, ajuda’m a restar obert a la teva presència. Omple els meus pensaments i els meus sentiments de la teva Pau.

Llibertat

Demano l’ajuda del Senyor per a ser alliberat de les meves preocupacions, per a restar obert a la seva Paraula i així estimar-lo i servir-lo cada dia més.

Consciència

Avui puc prendre consciència de totes les persones amb qui comparteixo alguna part de la meva vida i el meu temps (familiars, amics, companys de feina). Els altres són un do del qual he de donar gràcies

Conversa

Comento a Jesús amb franquesa aquelles llums i aquells temors que m’han sorgit en la pregària (algunes, si les considero importants, les puc anotar per a tenir-les presents en un altre moment). Acabo com sempre donant-li gràcies.

Mossén Ballarín, el capellà que tractava la gent

Aquest 8 de febrer es commemora el centenari del naixement de mossèn Josep M. Ballarín, capellà, escriptor, candidat de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre de 2015, aficionat al Barça i sobretot un home ple de bondat, que amb el seu bon humor i la seva fina ironia feia la vida més amable a tots aquells que tractava.

Mossèn Ballarín, que va néixer a Barcelona el 8 de febrer de 1920, formà part de la Lleva del Biberó durant la guerra civil. Tancat en un camp de concentració en acabar la contesa, el bisbeVicent Enrique i Tarancon el nomenà capellà custodi del santuari de la Mare de Déu de Queralt, on s’hi estigué de 1953 a 1988, any que passà a ser vicari de Gósol.

Home que seguia amb fidelitat els partits del Barça i amant del puro després de dinar, en la memorable entrevista a El Convidat de TV3, mossèn Ballarín, amb la seva senzillesa i el seu bon humor, recordava que amb el seu llibre més famós, Mossèn Tronxo, amb 100.000 exemplars publicats, havia guanyat deu milions de pessetes, tot i que al cap d’un any “no en tenia cap”, ja que va donar els diners a la gent necessitada. Mossèn Ballarín confessava que “un capellà no podia tindre tants quartos”, i per això ell ho repartí tot.

Després dels anys al santuari de la Mare de Déu de Queralt, el 1988 mossèn Ballarín passà a viure entre Berga i Gósol, on tothom el coneixia i on la soledat no existia per a ell. En l’entrevista a Albert Om, mossèn Ballarín assegurava que la gent se sent més sola a Barcelona que a Gósol, degut a la indiferència i a l’anonimat que hi ha a les grans ciutats.

Enemic de clericalismes, mossèn Ballarín deia en El Convidat, que els capellans estan “massa preocupats pel papa i pels bisbes”, i que allò que haurien de fer “és tractar la gent”. Crític amb els papes, afirmava que Joan Pau II “és dels papes que més mal han fet a Catalunya al llarg dels segles”, ja que “va triar uns bisbes que, en fi…”. I deia també que “la Santa Seu sempre ha estat contra Catalunya”. D’ací que cregués que “amb la independència de Catalunya, a l’Església Catalana li aniria millor”.

En una entrevista al diari Avui, publicada el 20 de novembre de 2013, Ballarín creia que de tots els papes, era Joan XXIII el qui se “salvava”, i també “el d’ara”, el papa Francesc, “un home que va arribar a bisbe i a cardenal, però no va deixar de ser capellà”.

Mossèn Ballarín, que considerava la pederàstia com un delicte que mereix un càstig, defensava que l’Església no fos “tan avorrida”, i per això demanava que Déu li atorgués “el sentit de l’humor”, que és allò que ens salva de la rutina.

Per a mossèn Ballarín, la missió del capellà és la de “ser amic de tothom”, per dedicar-se per complet als altres. Mossèn Ballarín afirmava també, que “el que importa és la gent i tindre les portes obertes. Per això era crític amb els capellans més joves, assegurant que “els que surten ara són més carques que nosaltres”. I és que “l’Església ha perdut agilitat” i per això, deia mossèn Ballarín, li costa tant adaptar-se als canvis. D’ací que defensés que “per recuperar la frescor a l’Església, caldria que l’ensenyament als seminaris fos fresc. I no ho és”. La feina del capellà quan tracta la gent, com volia i feia mossèn Ballarín, és “ajudar a descobrir allò que tenen de bo”.

Mossèn Ballarín creia que “el mal nacional de Catalunya és barallar-nos” i per això, existeix la dificultat dels partits nacionalistes per entendre’s entre ells. “Això no passa a Castella”, afirmava amb raó. I deia, a més, que “no pots esperar res d’un senyor com Rajoy”. Per això afirmava que “si no tenim independència serà culpa nostra”.

A més de Mossèn Tronxo, mossèn Ballarín va escriure altres obres com FrancescoSant Benet, mil cinc-cents anysMossèn Ballarín per ell mateixPluja plena de bassals o Ai Francesc, si aneu a les valls d’Andorra. Mossèn Ballarín col·laborà també amb diversos articles al diari Avui, a la revista Serra d’Or o al diari El Matí digital. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1996 el Premi Ramon Llull.

Amb el seu sentit de l’humor tan característic i la seva ironia tan fina, mossèn Ballarín deia que “el pitjor pecat  és ser un merda seca”, és a dir, “creure’s important”. I el pitjor defecte és “no tindre sentit de l’humor”. Una de les reflexions plena de saviesa de mossèn Ballarín i que tots hauríem de tindre en compte, és que “la vida no és com te la donen sinó com te la prens”. Per a mossèn Ballarín la clau de la felicitat estava en “no buscar-la”.

El record i l’exemple de llibertat evangèlica de mossèn Ballarín, així com el seu compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura, és per a tots els qui l’hem conegut, personalment o per mitjà de les seves obres, un estímul per a comprometre’ns, tant pel que fa a l’Evangeli com també pel que fa al nostre País.mossèn Ballarín, Urgell, Clergat

(Josep Miquel Bausset -Monjo de Montserrat)

ESCRIT DEL BLOC. Dissabte 8 febrer 2020

7 pcoses que has de saber sobre la Verge de Fàtima

13 de maig la Església recorda un any més de la primera de les aparicions de la Mare de Déu de Fàtima als tres pastorets, Lucía, Francisco i Jacinta, ocorregudes en Cova da Iria (Portugal) el 1917.

Per això, aquí presentem 7 coses que tot catòlic ha de saber sobre aquestes aparicions:

1. La Verge es va aparèixer a 6 vegades a Fàtima

Encara que se sol parlar de la «aparició» de la Verge de Fàtima, en realitat van ser sis les vegades en què Déu es va aparèixer als tres pastorets el 1917.

Lucía i els seus cosins Francisco i Jacinta Marto vivien al poble d’Aljustrel, a Fàtima, i treballaven com a pastors dels ramats de les seves famílies. El 13 de maig de 1917 els tres nens van veure una aparició de la Mare de Déu que els va dir, entre altres coses, que tornaria durant els propers sis mesos tots els dies 13 a la mateixa hora.

Maria també va revelar als nens, en la segona aparició, que Francisco i Jacinta moririen aviat i que Lucía sobreviuria per donar testimoni de les aparicions.

A la tercera aparició de la Verge, el 13 de juliol, a Lucía se li revela el secret de Fàtima. Segons els informes, es va posar pàl·lida i va cridar de por trucant a la Verge pel seu nom. Hi va haver un tro i la visió va acabar.

El 13 d’agost, en que s’havia de donar la quarta aparició, els nens no van arribar a Cova da Iria ja que van ser retinguts per l’administrador d’Ourém. Així, la trobada amb la Mare de Déu va ocórrer el 19 d’agost en un lloc anomenat Valinhos.

Els nens van tornar a veure a la Verge el 13 de setembre a Cova da Iria.

En la sisena i última aparició, el 13 d’octubre, davant de milers de pelegrins que van arribar a Fàtima, es va produir l’anomenat «Miracle de el sol», en el qual després de l’aparició de la Verge als pastorets, es va poder veure a el sol tremolar en una mena de «dansa», segons els testimonis.

2. Francisco i Jacinta van morir aviat, i Lucía es va fer religiosa

Una pandèmia de grip espanyola va escombrar Europa en 1918 i va matar a prop de 20 milions de persones. Francesc i Jacinta van contraure la malaltia aquest any i van morir en 1919 i 1920, respectivament. Per la seva banda, Lucía va entrar al convent de les Germanes Doroteas.

El 13 de juny de 1929, a la capella de l’convent a Tuy (Espanya), Lucía va tenir una altra experiència mística en la qual va veure la Santíssima Trinitat i la Mare de Déu. Aquesta última els va dir: «Ha arribat el moment en què Déu li demana a el Sant Pare, en unió amb tots els bisbes de l’món, fer la consagració de Rússia al meu Immaculat Cor, prometent salvar-la per aquest mitjà» (S. Zimdars-Schwartz , Trobada amb Maria, 197).

El 13 d’octubre de 1930, el Bisbe de Leiria (ara Leiria-Fátima) va proclamar les aparicions de Fàtima com autèntiques.

3. Sor Lucía va escriure el secret de Fàtima 18 anys després de les aparicions

Entre 1935 i 1941, sota les ordres dels seus superiors, Sor Lucía va escriure quatre memòries dels esdeveniments de Fàtima.

A la tercera memòria -publicada en 1941- va escriure les dues primeres parts de el secret i va explicar que hi havia una tercera part que el cel encara no li permetia revelar.

En la quarta memòria va afegir una frase a la fi de la segona part de el secret: «A Portugal, es conservarà sempre el dogma de la fe, etc».

Aquesta frase va ser la base de molta especulació. Es va dir que la tercera part de l’secret es referia a una gran apostasia.

Després de la publicació de la tercera i quarta memòria, el món va posar atenció en el secret de Fàtima i les tres parts de l’missatge, incloent la petició de la Mare de Déu perquè Rússia es consagri a la seva Immaculat Cor a través d’el Papa i els bisbes de l’món .

El 31 d’octubre de 1942 Pius XII va consagrar no només Rússia, sinó a tot el món a l’Immaculat Cor de Maria. El que va faltar, però, va ser la participació dels bisbes de el món.

El 1943, el Bisbe de Leiria va ordenar a Sor Lucía posar el tercer secret de Fàtima per escrit, però ella no se sentia en llibertat de fer-ho fins a 1944. El text va ser guardat en un sobre lacrat en què Sor Lucía va escriure que no havia d’obrir- fins a 1960.

4. La tercera part de l’secret de Fàtima va ser llegida per diversos Papes

El secret es va mantenir amb el Bisbe de Leiria fins a 1957, quan va ser sol·licitat (juntament amb còpies d’altres escrits de la Germana Lucía) per la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Segons el Cardenal Tarcisio Bertone, el secret va ser llegit per Joan XXIII i Pau VI.

«Joan Pau II, per la seva banda, va demanar el sobre que conté la tercera part de l’ ‘secret’ després de l’intent d’assassinat que va patir el 13 de maig 1981».

Després de llegir el secret, el Sant Pare es va adonar de la connexió entre l’intent d’assassinat i Fátima: «Va ser la mà d’una mare que va guiar la trajectòria de la bala», ha detallat. Sant Joan Pau II va decidir que es fes públic l’any 2000.

Per saber més de l’tercer secret de Fàtima pot ingressar a l’enllaç

5. Les claus de l’secret: penediment i conversió

El llavors Cardenal Joseph Ratzinger (Benet XVI), prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va assenyalar que la clau de l’aparició de Fàtima és la seva cridat a el penediment ia la conversió. (Comentari Teològic)

Les tres parts de l’secret serveixen per motivar l’individu a l’penediment i ho fan d’una manera contundent.

6. La primera part de l’secret és una visió de l’infern

La primera part de l’secret -la visió de l’infern- és per a molts la més important, perquè revela a les persones el que els espera després de la mort si no es penedeixen dels seus pecats i no es converteixen.

7. La segona part de l’secret és sobre la devoció a l’Immaculat Cor

A la segona part Maria diu:

«Has vist l’infern on van les ànimes dels pobres pecadors. Per salvar-les, Déu vol establir en el món la devoció al meu Immaculat Cor».

Després d’explicar la visió de l’infern, Maria va parlar d’una guerra que «iniciarà durant el pontificat de Pius XI.»

Aquesta va ser la Segona Guerra Mundial, ocasionada, segons les consideracions de Sor Lucia, per l’annexió d’Àustria a Alemanya durant el pontificat de Pius XI (J. de Marchi, Témoignages sud els Apparitions de Fatima, 346).

DISSABTE DIA DEDICAT A LA VERGE MARÍA

Ja des dels primers cristians s’ha dedicat dissabte per l’honra a la verge Maria.

Oh Verge Santíssima, Vós us vau aparèixer repetides vegades als nens; jo també voldria veure-us, sentir la vostra veu i dir-vos: Mare meva, porteu a el Cel. Confiant en el vostre amor, us demano em assoliu del vostre Fill Jesús una fe viva, intel·ligència per conèixer-lo i estimar-lo, paciència i gràcia per servir a Ell als meus germans, i un dia poder unir-nos amb Vós allà al Cel.

Pare nostre, Avemaria i Glòria.

Mare meva també us demano pels meus pares, perquè visquin units en l’amor; pels meus germans, familiars i amics, perquè vivint units en família un dia puguem gaudir amb Vós en la vida eterna.

Pare nostre, Avemaria i Glòria.

Us demano d’una manera especial per la conversió dels pecadors i la pau de l’món; pels nens, perquè mai els faltin els auxilis divins i el necessari per als seus cossos, i un dia aconseguir la vida eterna.

Pare nostre, Avemaria i Glòria

Oh Mare meva, sé que escoltaràs, i em aconseguiràs aquestes i totes les gràcies et demani, ja que les demano per l’amor que tens de la teva Fill Jesús. Amén.

Mare meva, aquí tens el teu fill, diguis tu la meva Mare!

Oh dolça Cor de Maria, sigues la salvació meva!

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI. Dissabte 8 febrer 2020

Text de l’Evangeli (Mc 6,30-34): En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

«‘Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica’. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps»

Avui, l’Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.

Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,31). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers… Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.

Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d’allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.

«Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l’inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en Vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.

Una paradoxa. L’escena de l’Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina…): seria trair-nos! S’imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils… i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l’empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!

REFLEXIÓ D’AVUI Dissabte 8 febrer 2020

Deixem-nos transformar per la Paraula de Déu

Jesús, en cada Paraula seva, expressa tot el seu amor per nosaltres. Encarnem-la, fem-la nostra, experimentem la potència de vida que se’n desprèn, en nosaltres i al nostre voltant, quan la vivim. Enamorem-nos de l’Evangeli fins el punt de deixar-nos transformar per ell i vessem-lo sobre els altres. Aquesta és la manera que tenim de retornar a Jesús l’amor. Llavors, ja no serem nosaltres els que viurem, serà Crist en nosaltres. Tindrem a tocar la llibertat de ser nosaltres mateixos, la llibertat dels nostres límits, dels nostres esclavatges; però a més, veurem com esclata la revolució d’amor que Jesús, lliure de viure en nosaltres, provoca en el teixit social on vivim.

PREGÀRIA D’AVUI DE CAP I COR Dissabte 8 febrer 2020

Presència de Déu

Tanco els ulls durant uns moments i faig silenci. Em pot ajudar repetir interiorment, o com si ho digués a cau d’orella: «Senyor, Déu de la Vida, aquí em tens». Ho faig a mesura que vaig prenent consciència de la meva respiració

Llibertat

Allò que he de fer, allò que hauria d’haver fet… tot ho aparto sense brusquedats. Sóc lliure quan sé prendre distància de les meves responsabilitats i no hi quedo atrapat

Consciència

Prenc consciència d’allò viscut les darreres hores o dies. Hi busco serenament les petjades de la seva presència.

Conversa

M’imagino Jesús davant meu i parlo amb ell com un amic ho fa amb un altre amic. Obrint-li el cor, li comunico tot allò que porto dins.

ESCRIT DEL BLOC Divendres 7 de Febrer 2020

AVUI SENYOR NECESSITO LA VOSTRE AJUDA

Si la pregària te tantes maneres és perquè la fe te molts modes, ja que pregar és deixar que la fe parli. Els models de la fe i, doncs, les maneres de la pregària, tenen causes diverses.

Hi ha moments de fe molt senzilla, la qual, en expressar-se en pregària es tradueix també en una gran senzillesa. Com més conscients som de la nostre incapacitat davant situacions agudes, més senzille és la pregària que ens brolla.

Això em fa pensar en un amic,el qual un dia em confessava que en una situació greu, gairebé al límit de la desesperació, només li va sortir com a pregària valida aquella senzilla frase “Déu proveirà!” ( d’Abram). I com a acompanyament, el Rosari.

Aquest amic meu és home culte, de fe il·lustrada, acostumat a les grans pregaries. En canvi jo avui les arrels de la meva fe, gairebé descalçada, sols m’expressat amb dues paraules. Paraules fondes i de pregària, però sols dues paraules.

Senyor, ajudéu-nos!

COMENTARI DEL EVANGELI D’AVUI Divendres 7 de Febrer 2020

Text de l’Evangeli (Mc 6,14-29): En aquell temps, l’anomenada de Jesús s’havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: «És Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts, i per això té el poder d’obrar miracles». D’altres deien: «És Elies». I d’altres: «És un profeta, semblant als antics profetes». Herodes, sentint tot això, deia: «És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat». En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i l’havia tancat a la presó, a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s’havia casat. Joan deia a Herodes: «No t’és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l’escoltava de bon grat.

L’ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l’exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d’Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana’m el que vulguis i t’ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se’n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.

«L’anomenada de Jesús s’havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar»

Avui, en aquest passatge de Marc, se’ns parla de l’anomenada de Jesús —conegut pels seus miracles i ensenyaments—. Era tal aquesta fama que per a alguns es tractava del parent i precursor de Jesús, Joan el Baptista, que hauria ressuscitat d’entre els morts. I així ho volia imaginar Herodes, el qui l’havia fet matar. Però aquest Jesús era molt més que els altres homes de Déu: més que aquell Joan; més que qualsevol dels profetes que parlaven en nom de l’Altíssim: Ell era el Fill de Déu esdevingut Home, Perfecte Déu i Perfecte Home. Aquest Jesús —present entre nosaltres—, com a home, ens pot comprendre i, com a Déu, ens pot concedir tot el que necessitem.

Joan, el precursor, que havia estat enviat per Déu abans que Jesús, amb el seu martiri el precedeix també en la seva passió i mort. Ha estat també una mort injustament infligida a un home sant, per part del tetrarca Herodes, segurament a contracor, perquè aquest li tenia apreciació i l’escoltava amb respecte. Però, en fi, Joan era clar i ferm amb el rei quan li retreia la seva conducta mereixedora de blasme, ja que no li era lícit haver pres Herodies com a muller, la dona del seu germà.

Herodes havia accedit a la petició que li havia fet la filla d’Herodies, instigada per la seva mare, quan, en un banquet —després de la dansa que havia plagut al rei— davant els invitats jurà a la ballarina de donar-li allò que li demanés. «Què haig de demanar?», pregunta a la mare, que li respon: «El cap de Joan Baptista» (Mc 6,24). I el reietó fa executar el Baptista. Era un jurament que de cap manera l’obligava, ja que era cosa dolenta, contra la justícia i contra la consciència.

Una vegada més, l’experiència ensenya que una virtut ha d’anar unida a totes les altres, i totes han de créixer orgànicament, com els dits d’una mà. I també que quan s’incorre en un vici, ve després la corrua dels altres.

Reflexió d’Avui Divendres 7 de Febrer 2020

Superar els nostres límits

No hem de subestimar la nostra capacitat d’estimar.

L’amor sorprèn tant a qui estima com a qui és estimat. Supera el desànim quan ja es va perdre l’encant dels primers dies, recupera les forces de qui se sent abatut per les dificultats, aixeca i dóna valor a qui va caure en els paranys de les seves pròpies debilitats, va més enllà de les barreres de el dolor i renova la vida a cada moment.

Podem enfrontar tot això, quan som prou humils com per posar tota la nostra esperança en Déu. És Ell qui ens dóna la capacitat de superar els nostres límits i de sorprendre’ns en la recerca de la veritable felicitat.