Categoría: Sin categoría

Fa pocs dies llegia quin era el veritable Sentit de la Justícia.

En una tertúlia es parlava del jutge Pablo Llarena i el definien, entre altres coses, com un jutge amb valors cristians : “ els jutges cristians , com ell, no poden ser ni són injustos…”

No vull , com tampoc puc fer-ho, valorar si és o no cristià.

Jesucrist digué : “ pels seus fets els coneixereu” i en aquest cas , puc dir que el jutge Pablo Llarena ha estat molt injust i no ha tingut Sentit de Justícia de cap mena.

Sí, la justícia és una virtut molt fràgil. Els interessos l’esmicolen i les converses la ignoren.

La injustícia és un dels grans pecats de la nostra societat i de l’època que ens toca viure.

Li recordo que vos heu de ser just per doble motiu. Li cal l’anhel d’obrar amb rectitud, voluntat de no enganyar, el proïsme i la preocupació de no perjudicar-los ni tant sols en la fama.

La justícia malmesa clama reparació.

Aquesta llei s’aplica als diners, al treball a la crítica, a la humiliació dels senzills…

La bona recuperació i la llibertat de totes les persones empresonades i exiliades s’ha de fer efectiva ara i no demà. No en teniu prou amb el mal que heu fet a totes aquestes persones i a les seves famílies?

Sincerament no puc creure que tingueu un sol sentit de cristià.

Heu parlat i jutjat uns fets inexistents, uns fets que cap país els ha reconegut. No és hipocresia parlar de culpabilitat judicial inexistent? Podeu llençar vos la primera pedra? Creieu que podeu definir-vos com a cristià i persona justa?

També cal recordar que l’ofensa pública demana una justícia recta i sense valoracions del color de la pell, les creences ni la militància política. Si s’actua així s’aplicarà justícia recta.

La crua veritat és que vos no sabeu què significa estimar la justícia ni les persones amb criteris de Sentit de Justícia.

Voldria recordar-vos que si sou cristià i jutge no podeu aplicar uns criteris injustos, inhumans i, no cal dir, una justícia basada amb la falta de rigor, de fets i de sentit humà.

La justícia esdevé més fàcil i creïble dins un clima de veritable imparcialitat i , amb el vostre cas, de fraternitat.

El cas del que parlem i estem vivim , vos, n’heu redactat un informe amb falta de rigor i de proves.

Podeu dormir tranquil les nits? Creieu que el cost que en paguen les famílies és just?

No puc creure en el Sentit de la Justícia que apliqueu.

Si us plau, amb tot el respecte i creient que encara teniu dins vostre un sentit de cristià, poseu-los en LLIBERTAT JA!

VIURE EL MOMENT PRESENT

No podem viure sinó el moment present, el d’ara; ahir vam viure; demà, si Déu vol, viurem; només ara vivim. Vivim aquest moment a curt termini, a llarg termini, tancat en ell mateix a nul termini, obert cap el futur sense terminis. Però també hi ha maneras d’esprémer el dia i la vida. Ens deien: No deixis per a demà allò que pots fer avui! Hi ha qui replica: Si ho pots fer demà, no siguis beneit de fer-ho avui! Hi ha moltes maneras de viure el moment present, que es l’únic que vivim. O que no vivim!

És trist de veure com ens hem endurit, o escarmentat, o no sé què dir-ne, que ens resulti tant difícil de creure en la gratuïtat! Quant sentim dir que algú presta un servei gratuïtament, sense busca hi res, només perquè si, ens en mal fiem, li posem ocultes, tortuós, i es dissimulades segones intencions. I no sé per què! Algun entès en psicològics profundes, el dirà potser que la gratuïtat absoluta és impossible. Potser sí que ho és! De tota manera, quant ens mal fiem de la gratuïtat no davallen a aquestes profunditats! Es el nivells que se situa Pau, quan ens exporta: ho heu rebut gratuïtament , doneu-ho gratuïtament.

En termes laborals no es vàlid valorar la seva possible vàlua sols per els tituls optinguts, ja que no son garantia de res.

La gratuïtat en l’obtenció d’un títol també existeix i certament està valorat, amb respecte i ser escoltat com si el que diu pot anar a missa.

Poques coses hi ha que defensem tan aferrisadement els homes i dones com els nostres drets; ens hi cal fer-nos amb les ungles i amb les dents i no mirem gaire prim en el mal que poden als altres; els nostres drets son inviolables i entren en el camp de la més pura justícia. Justícia em sembla tanmateix un concepte que ens hem hagut d’intentar els homes i dones perquè el nostre amor trontolla.

Quant estimen de debó, no pensem en justícia, ni, doncs, tampoc en drets. I els drets, si no ens ajuden a estimar, quin valor tenen? I si són realment contraris a l’amor, són encara uns drets?. De vegades penso que és millor no preguntar tant, perquè, vulgues no vulgues, et complica la vida. En difinitiva la violació dels nostres dret avui, en el temps present, son també maltractament, en paraules en el temps en que vivim.

No em negareu que la frase, curta i tot com ès resulta altament irritant. Al menys per a mi ho és. Si fem un cas discret de certes historietes, encara la hi troberem més. Fins i tot aquells que la frase no irrita, no em podran pas negar que no és cap model de pedagogia. Afegim-hi els tons en què sol ser dita, i la cosa empitjora. Si em pregunto què s’intenta amb aquesta frase, m’hi perdo: no trobo cap resposta sensata. A part de tot això, ? qui pot asegurar que una cosa s’hagi fet sempre així? Algú li ha incorporat, fluixet, un afegitó significatiu:

Sempre s’ha fet sixí, d’ençà que es començà de fer així! Quant una frase tan de pedra picada pugui ser aplicada amb intencions d’eternitat a maneres de fer amb només quinze dies de vida, l’acabà d’enfonsar en el ridícul!

S’e d’una persona que pretén que tot record li és camí, que tot allò que li ve a la memòria deixa veure un traç ferm que li pot marcar una pauta. És una manera, diu ell, de portar a la pràctica allò que se sol dir, que la història és mestra de la vida, o que l’experiència es mare de la ciència. Per aquesta persona, tots els fets, petits o grans, importants o banals, que han anat teixint la trama, ja llarga, de la la seva vida, li son indicadors de ruta. Afirma que haver-lis passat, aquets indicadors, li ha estat una necessitat; mirarse’ls atentament i desxifrar-ne el significat, li era una norma de prudència; dicernir-los per fer-ne el cas just que calgui, formava part d’un esperit de saviesa. Perquè, diu ell, i te raó, no tots els camins que els records indiquen són viables; ni tampoc tots duen a bon terme.

Com veig això de la felicitat? Com definir aquest concepte tant repetit en la nostra vida? Crec que se li podrien aplicar diverses interpretacions amb valor sinònim: Benestar, pau, tranquil·litat, alegria, equilibri, confiança, seguretat…En qualsevol cas, ho veig com una opció voluntària, una elecció lliure, un estat que tots tenim al nostre abast.

La felicitat crec que es un estat d´ànim, una manera de viure que puc escollir d´entre moltes d´altres.Davant de qualsevol situació que la vida em planteja, puc adoptar dues actituds: Acceptar-la, amb la confiança de que s´ha presentat per alguna raó i actuar en conseqüència, o no aceptar-la i resistir-m´hi, queixant-me´n.

Quan accepto allò que se´m presenta en el meu «ara i aquí» em sento fluint en la direcció de la vida. En no oposar-hi resistència no malgasto energia i això em permet decidir si és el que vull i si no ho és de canviar-ho.Les situacions en que em vaig trobant a la vida son opcions que trio o no de viure i que van seguides de les corresponents conseqüències de les que només jo soc responsable.

Queixar-me del que passa a la meva vida es una pèrdua de temps i d’energia. Quan vaig al supermercat trobo un munt d´opcions d´entre les que trio la que més m´agrada. Ningú m´obliga a res, però una vegada m´he decidit per una cosa determinada si aquesta no em satisfà només em resta no tornar-la a triar. Reclamar està fora de lloc i no soluciona el meu disgust.

Les coses «passen» però jo sempre «soc» i tinc la capacitat de deixar-les passar. Puc veure-les passar sense que arrosseguin, gaudint de les que m´agraden i deixant estar les que em desagraden.Crec que ningú fa res que no li agradi. Crec que no estic obligat a fer res que no vulgui fer. I quan això em passa, m´he de preguntar si no ho fet per por, per vergonya o per quedar bé. En qualsevol cas, sempre es la meva decisió.

Les situacions a la vida son les que son però crec que cadascú de nosaltres hi pot dir sempre la seva.

No hi ha res permanent, tot passa.

Es la nostra disposició personal enfront de cada situació la que va configurant allò que tothom anhela i que sempre te al seu abast: La Felicitat

https://www.guiaterrasanta.org/primer-dia

Tu, Senyor, ens crides a seguir-te personalment,no et val una resposta mediocre …

Tu vols un sí valent,que abasti tota la nostra existència.

Tu no et conformes amb que siguem anomenats cristians.

Tu no vols que omplim la nostra vida de ritus.

Tu ens crides a viure l’amor com tu, a plantejar-nos l’existència com un lliurament, una ofrena,una festa, una família i una comunió contínua.

Tu vols que siguem gent oberta,que no està ancorada en velles normes sinó que va donant les respostes adequades al que necessita l’ésser humà en el moment.

Tu ets Senyor de tots els temps.

Coneixes a la dona que pateix en aquest segle,al consum que ens arrossega amb el seu engany, i l’oci fàcil que ens diverteix i buida l’ànima,a la nostra societat del benestar que omple la cuneta de germans pobres,als nostres projectes de treball que ocupen la nostra vida, deixant-nos buits,posposant la vida familiar i la pròpia.

Tu coneixes totes les nostres realitats i les nostres profunditats i sentiments, molt millor encara que nosaltres mateixos,per això ofereixes com a resposta el teu Evangeli,aquesta forma de viure que allibera,transforma i crea família i regne, solidaritat i fraternitat.

Per això no podem viure en la mediocritat que inventa nous camins de llibertat,que fa una altra oferta de felicitat que res té a veure amb el lloc de treball sinó amb el que un es regala als germans i com viu en l’amor i en la justícia.

Sé d’un home que pretén que tots els records li son camí, que tot allò que li ve a la memòria deixa veure un traç ferm que li pot marcar una pauta. És una manara, diu ell, de portar a la pràctica allò que se sol dir, que la història és mestre de la vida, o que l’experiència és mare de la

ciència. Per a aquest home, tots els fets, petits o grans, importants o banals, que han anat teixint la trama, ja llarga, de la seva vida, li són indicadors de ruta.

Afirma que haver-los passat, aquets indicadors, li ha estat una necessitat; mirarse’ls atentament i desxifrar-ne el

significat, li era una norma de prudència;

discernir-los per fer-ne el cas just que

calgui, formava part d’un esperit de saviesa. Perquè, diu ell, i té raó, no tots

els camins que els records indiquen són viables; ni tampoc tots duen a bon terma.

Possiblement parli dels records i camí que ha fet el President Carles Puigdemont?

Aquets dies de vacances, tot llegint un llibre, que ja portava començat de casa, ma fet aturar i reflexionar sobre la fe.

El misteri de Déu em preocupa. Voldria entendre’l, i m’he d’acontentar amb demanar que un bon augment de fe em

sigui donat. Com els apòstols. Si m’esforço per abrasar-ne els contorns, arriba que ni contorns no li trobo.

Les ànsies tanmateix no em deixen.

Sembla que com més incognoscible és un misteri, més desitg et vénen de conèixer-lo i més endevines que val la pena.

Paradoxalment, el misteri empeny i atura, atreu i rebutja, Aleshores em giro cap a mi, veig les meves capacitats i les meves limitacions, i m’he de confessar per força que si jo entenguès el misteri de Déu és cosa molt petita. Un pensament així m’asserena. I puc acostar-me, sense rebelions, ni torbaments, ni vergonyes, a continuar demanant que més fe em digui dada fins al dia de la visió.