Jesús alçà els ulls al cel i pregà dient:

Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat i que els has estimat a ells com m’has estimat a mi. Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m’has donat perquè m’estimaves des d’abans de crear el món. Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut, i ells han reconegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui.

Entrevista al Pare Hilari Raguer, autor del llibre «Els Salms presentats per Hilari Raguer»

Per què són tan importants els salms?

Els salms són eterns, divins i alhora humans. Com diu un autor jueu modern “tots naixem amb aquest llibre a les entranyes” perquè hi respiren tots els sentiments que fan bategar el cor de l’home: la joia i la tristesa, la petició i l’agraïment, l’esperança i la desesperació, la il·lusió i fins i tot la ràbia. Ens agafen pels nostres pitjors sentiments i ens converteixen als millors.

Creu que s’hauria de recuperar el seu ús?

Sí. Primitivament formaven part de la catequesi elemental, perquè la participació en la pregària de l’Església -l’Eucaristia i també la Litúrgia de les Hores, que és cosa de tot el poble- demana saber-se de memòria els salms més importants i estar familiaritzat amb tots els altres. Aprenem les cançons de moda i no hauríem d’aprendre els salms?

Per què diu que el Llibre dels Salms és un dels millors llibres de tota La Bíblia?

Tota La Bíblia és plena de pregàries, però el Llibre dels Salms és només de pregàries. Com diu sant Agustí “perquè l’home pogués lloar Déu dignament, Déu es va lloar ell mateix. Això en un home seria vanitat però en Déu és misericòrdia”. En aquest llibre, Déu ens posa al cor i als llavis les millors paraules per al qui vol lloar-lo, demanar-li alguna cosa o agrair-la o, simplement, desfogar-se i, com deia Anna, la mare de Samuel, “abocar el cor davant Déu”.

Entrevista realitzada per Òscar Bardají i Martín per al Full Dominical del 31 de març

Avui, l’Església celebra la festa de la Conversió de sant Pau, apòstol. El breu fragment de l’Evangeli segons sant Marc recull una part del discurs sobre la missió que confereix el Senyor ressuscitat. Amb l’exhortació a predicar per tot el món va unida la tesi que la fe i el baptisme són requisits necessaris per a la salvació: «Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran: els qui no creuran seran condemnats» (Mc 16,16). A més, Crist garanteix que als predicadors se’ls donarà la facultat de fer prodigis o miracles que hauran de donar suport i confirmar la seva predicació missionera (cf. Mc 17,18). La missió és gran —«Aneu per tot el món»—, però no mancarà l’acompanyament del Senyor: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

L’oració col·lecta d’avui, pròpia de la festa, ens diu: «Oh Déu, vós que heu evangelitzat tot el món amb la predicació de sant Pau, apòstol; feu que els qui avui celebrem la seva Conversió, imitant el seu exemple, siguem en el món testimonis de la vostra veritat». Una veritat que Déu ens ha atorgat de conèixer i que tantes i tantes ànimes desitjarien posseir: tenim la responsabilitat de transmetre fins on puguem aquest meravellós patrimoni.

La conversió de sant Pau és un gran esdeveniment: ell passa de perseguidor a convertit, és a dir, a servidor i defensor de la causa del Crist. Moltes vegades, potser, nosaltres mateixos també fem de “perseguidors”: com a sant Pau, ens cal convertir-nos de “perseguidors” a servidors i defensors de Jesucrist.

Amb Santa Maria, reconeguem que l’Altíssim també s’ha fixat en nosaltres i ens ha escollit per tal de participar de la missió sacerdotal i redemptora del seu Fill diví: Regina apostolorum, Reina dels apòstols, pregueu per nosaltres!; feu-nos valents per a donar testimoni de la nostra fe cristiana en el món que ens toca viure.

Avui, encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà, hauríem de recordar el caire de conversió del nostre propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13). Heus aquí l’ideal d’unitat: formar un sol cos, ser en Crist una sola cosa, perquè el món cregui.

A l’Evangeli d’avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d’altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s’apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l’octavari de pregària per a la unitat dels cristians.

Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l’Església: la unitat.

Però aterrem en la nostra realitat eclesial d’avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d’unitat és motiu de conversió per als allunyats de l’Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jn 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l’Esperit Sant, en l’Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34).

Recordem que, com a fruit de l’Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s’ha de manifestar la unitat de l’Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d’acolliment i de perdó envers el germà.

Avui celebra l’Església a les diòcesis de Catalunya la festa de sant Fructuós, bisbe i màrtir i dels seus diaques màrtirs Auguri i Eulogi. Del martiri dels tres n’estem ben informats per les Actes autèntiques, en concret, per l’anomenada Passió dels sants màrtirs Fructuós o Fruitós, Auguri i Eulogi. Moriren pel foc un dia com avui, el 21 de gener de l’any 259, sota els emperadors Valerià i Gal·liè. Comença la missa d’aquests sants amb aquestes boniques paraules que sintetitzen perfectament la seva vida d’entrega i amor en llur servei episcopal i diaconal: «Més abrandats per l’amor de Crist que per les flames del foc, Fructuós, Auguri i Eulogi, com els tres joves llançats al forn, donaren amb alegria testimoni de la resurrecció que esperaven».

Tots els cristians hem de donar testimoni de Crist. Fins i tot, donant la mateixa vida si calgués fer-ho. «Si el gra de blat no mor, resta ell tot sol» (Jn 12,24), és a dir, no dóna fruit. Els nostres sants tarragonins varen donar molt de fruit durant la seva vida, com a ministres de Crist, amb la paraula i l’acció; però al final en donaren del tot, com tants d’altres màrtirs d’aquells temps de persecucions, lliurant la vida en un cruel martiri. Davant el plorós poble de Déu que assistia a l’Amfiteatre tarragoní, Fructuós els animava dient-los: «No us mancarà pastor, i l’amor i la promesa del Senyor no podran fallir, ni en aquest món ni en l’altre. Perquè això que esteu veient és feblesa d’una hora». Tarragona sempre ha destacat pels seus bons pastors. 

Tertul·lià, l’escriptor cristià, havia ja afirmat, pocs anys abans, que «la sang dels màrtirs és llavor de cristians». Així succeí de seguida a la ciutat imperial. El cristianisme, des d’aquella Seu, s’estengué ràpidament cap a d’altres llocs. Què bé ens ve recordar aquells versos del poeta pre-cristià romà Virgili aplicats a Fructuós i als seus dos diaques!: «S’hi posa un tany de planta fructuosa / i no passa llarg temps, i un gentil arbre / al cel aixeca son brancatge fèrtil / meravellant-se de la fulla nova / i d’unes fruites que no són les seves».

Avui, contemplem els efectes saludables de la presència de Jesús i de la seva Mare, Maria, en el cor dels esdeveniments humans, com en el cas que ens ocupa: «En aquell temps, es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles» (Jn 2,1-2).Jesús i Maria, amb una intensitat diferent, fan present Déu a qualsevol lloc on siguin i, on hi ha Déu, hi ha amor, gràcia i miracle. Déu és el bé, la veritat, la bellesa, l’abundor. Quan el sol desplega els seus raigs per l’horitzó, s’il·lumina la terra i s’escalfa, i tota vida treballa per tal de produir el seu fruit. Quan hom deixa que Déu s’apropi, el bé, la pau i la felicitat creixen sensiblement en els cors, fins llavors, potser, freds o adormits.La mediació que Déu ha escollit per a fer-se present entre els homes i comunicar-se profundament amb ells, és Jesucrist. L’obra de Déu arriba al cor del món per la humanitat de Jesucrist i, secundàriament, per la presència de Maria. Poc sabien els nuvis de Canà qui havien convidat a llur casament. La invitació responia probablement a algun vincle d’amistat o parentiu. En aquells moments, Jesús encara no havia fet cap miracle i era desconeguda la importància de la seva persona.

Ell va acceptar la invitació perquè està a favor de les relacions humanes principals i sinceres, i es va sentir atret per la honestedat i bones disposicions d’aquella família. Així, Jesús va fer present Déu en aquella celebració familiar. Allí «va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea» (Jn 2,11) i allí el Messies «obrí el cor dels deixebles a la fe gràcies a la intervenció de Maria, la primera creient» (Joan Pau II).

Fem-nos propers, també nosaltres a la humanitat de Jesús, mirant de conèixer i estimar més i més, progressivament, la seva trajectòria humana, escoltant la seva paraula, creixent en fe i confiança, fins a veure en Ell el rostre del Pare.

Avui, en l’escena que relata sant Marc, veiem com Jesús ensenyava i com tots venien a escoltar-lo. La fam de doctrina és palesa, llavors i també ara, perquè el pitjor enemic és la ignorància. Tant es així que s’ha fet clàssica l’expressió: «Deixaran d’odiar quan deixin d’ignorar».Tot passant, Jesús veu Leví, fill d’Alfeu, assegut on recapten els impostos i, en dir-li «vine amb mi!» (Mc 2,14), deixant-ho tot, se n’anà amb Ell. Amb aquesta promptitud i generositat va fer el gran “negoci”. No sols el “negoci del segle”, sinó que també el de l’eternitat.Cal pensar quant de temps fa que el negoci de recaptar impostos per als romans s’ha acabat, i, en canvi, Mateu —avui més conegut pel seu nou nom que pel de Leví— no deixa d’acumular beneficis amb els seus escrits, en ser una de les dotze columnes de l’Església. Així passa quan se segueix amb promptitud el Senyor. Ell ho va dir: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29).

Jesús acceptà el banquet que Mateu li oferí a casa seva, juntament amb altres cobradors d’impostos i pecadors, i amb els seus apòstols. Els fariseus —com a espectadors dels treballs dels altres— fan present als deixebles que el seu Mestre menja amb gent que ells tenen qualificats com a pecadors. El Senyor els sent, i surt en defensa de la seva habitual manera d’obrar amb les ànimes: «No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17). Tota la Humanitat necessita el Metge diví. Tots som pecadors i, com dirà Sant Pau, «tots han pecat i estan mancats de la glòria de Déu» (Rm 3,23).

Responguem amb la mateixa promptitud amb què Maria respongué sempre a la seva vocació de corredemptora.