Categoría: TEMES BÍBLICS

Avui veiem novament el Senyor envoltat d’una gentada: «N’hi anaren tants que no cabien ni davant de l’entrada» (Mc 2,2). El seu cor es desfà davant la necessitat dels altres i els procura tot el bé que es pot fer: perdona, ensenya i guareix alhora. Certament, els atorga ajuda a nivell material (en el cas d’avui, tot guarint una malaltia de paràlisi), però —en el fons— cerca el millor i primer per a cadascú de nosaltres: el bé de l’ànima.

Jesús-Salvador vol deixar-nos una esperança certa de salvació: Ell és capaç, fins i tot, de perdonar els pecats i de compadir-se de la nostra feblesa moral. Abans de res, diu taxativament: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Després, el contemplem associant el perdó dels pecats —que atorga generosament i incansable— a un miracle extraordinari, “palpable” amb els nostres ulls físics. Com una mena de garantia externa, com per obrir-nos els ulls de la fe, després de declarar el perdó dels pecats del paralític, el guareix la paràlisi: «‘T’ho mano, aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa’. Ell s’aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom» (Mc 2,11-12).

Aquest miracle el podem reviure sovint nosaltres amb la Confessió. En les paraules d’absolució que pronuncia el ministre de Déu («Jo t’absolc en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant») Jesús ens atorga novament —de manera discreta— la garantia externa del perdó dels nostres pecats, garantia equivalent a la curació espectacular que va fer amb el paralític de Cafar-Naüm.

Ara comencem un nou temps ordinari. I ara se’ns recorda als creients la urgent necessitat que tenim de la trobada sincera i personal amb Jesucrist misericordiós. Ell ens convida en aquest temps a no fer rebaixes ni descuidar el necessari perdó que Ell ens ofereix en la seva cambra, a l’Església.

Avui, en la primera lectura, llegim: «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!: ‘No enduriu els vostres cors’» (He 3,7-8). I ho repetim insistentment en la resposta al Salm 94. En aquesta breu citació, s’hi contenen dues coses: un anhel i una advertència. Ambdues ens convé no oblidar-les mai. 

Durant la nostra estona de pregària diària desitgem i demanem sentir la veu del Senyor. Però, potser que massa sovint ens preocupem d’omplir-la de paraules que nosaltres li volem dir, i no deixem temps per a escoltar el que el Bon Déu ens vol comunicar. Vetllem, per tant, per tal de tenir cura del silenci interior que —tot evitant les distraccions i centrant la nostra atenció— ens obre un espai per acollir els afectes, inspiracions… que el Senyor, ben segur, vol suscitar en els nostres cors.

Un risc, que no podem oblidar, és el perill que el nostre cor —amb el pas del temps— se’ns vagi endurint. A vegades, els cops de la vida ens poden anar fent, fins i tot sense adonar-nos-en, una persona més desconfiada, insensible, pessimista, desesperançada… Cal demanar al Senyor que ens faci conscients d’aquest possible deteriorament interior. La pregària és ocasió per a donar una ullada serena a la nostra vida i a totes les circumstàncies que l’envolten. Hem de llegir els diversos esdeveniments a la llum de l’Evangeli, per a descobrir en quins aspectes ens cal una autèntica conversió.

Tant de bo si la nostra conversió la demanéssim amb la mateixa fe i confiança amb què el leprós es va presentar a Jesús!: «S’agenollà, i li va dir, suplicant-lo: ‘Si voleu, em podeu purificar’» (Mc 1,40). Ell és l’únic que pot fer possible allò que solament per nosaltres mateixos resultaria impossible. Deixem que Déu actuï amb la seva gràcia en nosaltres per tal que el nostre cor sigui purificat i, dòcil a la seva acció, esdevingui cada dia més un cor a imatge i semblança del cor de Jesús. Ell, amb confiança ens diu: «Sí que ho vull: queda pur» (Mc 1,41).

Avui, ens adonem palesament de com dividia Jesús la jornada. Per una banda es dedicava a la pregària, i per l’altra, a la seva missió de predicar amb paraules i amb obres. Contemplació i acció. Oració i treball. Estar amb Déu i estar amb els homes.En efecte, veiem Jesús lliurat en cos i ànima a la seva tasca de Messies i Salvador: cura els malalts, com la sogra de sant Pere i molts altres, consola els tristos, treu dimonis, predica. Tothom li porta els seus malalts i endimoniats. Tots volen escoltar-lo: «Tothom us està buscant!» (Mc 1,37), li diuen els deixebles. Segur que devia tenir una activitat sovint ben esgotadora que no li deixava gaire respir. Jesús, però, es buscava també temps de solitud per a dedicar-se a la pregària: «De bon matí, quan encara era fosc, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant» (Mc 1,35). En altres indrets dels evangelis veiem Jesús dedicat a l’oració en altres hores i fins i tot ben entrada la nit. Sabia distribuir-se el temps sàviament, a fi que la seva jornada tingués un equilibri assenyat de treball i pregària.

Nosaltres diem sovint: —No tinc temps! Estem atrafegats amb la feina de casa, amb el treball professional, i amb les innombrables tasques que omplen la nostra agenda. Sovint ens creiem dispensats de la pregària diària. Fem un munt de coses importants, això sí, però correm el risc d’oblidar la més necessària: la pregària. Hem de crear un equilibri, a fi de fer les unes, sense negligir les altres.

Sant Francesc ens ho planteja així: «Cal treballar fidelment i devota, sense apagar l’esperit de la santa oració i devoció, al qual han de servir les altres coses temporals».

Potser ens hauríem d’organitzar un xic més. Disciplinar-nos, “domesticant” el temps. El que és important hi ha de cabre. Però més encara el que és necessari.

Avui, l’Evangeli ens convida a la conversió. «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova» (Mc 1,15). Convertir-se, a què? millor fóra dir, a qui? A Crist! Així ho expressà: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi» (Mt 10,37). Convertir-se significa acollir agraïts el do de la fe i fer-lo operatiu per la caritat. Convertir-se vol dir reconèixer Crist com a únic senyor i rei dels nostres cors, dels quals en pot disposar. Convertir-se implica descobrir Crist en tots els esdeveniments de la història humana, també de la nostra personal, sabent que Ell és l’origen, el centre i la fi de tota la història i que per Ell tot ha estat redimit i en Ell assoleix la seva plenitud. Convertir-se suposa viure d’esperança, perquè Ell ha vençut el pecat, el maligne i la mort, i l’Eucaristia n’és la garantia. Convertir-se comporta estimar Nostre Senyor més que res aquí a la terra, amb tot el nostre cor, amb tota la nostra ànima i amb totes les nostres forces. Convertir-se pressuposa lliurar-li el nostre enteniment i la nostra voluntat, talment que el nostre capteniment faci realitat el lema episcopal del Sant Pare, Joan Pau II, Totus tuus, és a dir, Tot teu, Déu meu: i tot és temps, qualitats, béns, il·lusions, projectes, salut, família, treball, esbarjo, tot. Convertir-se requereix, doncs, estimar la voluntat de Déu en Crist per sobre de tot i gaudir-ne, la qual cosa demana agrair tot el que s’esdevé de part de Déu, fins i tot contradiccions, humiliacions, malalties, i veure-les com a tresors que ens permeten de manifestar més palesament el nostre amor a Déu: si Tu ho vols així, jo també ho vull!

Convertir-se requesta, doncs, com els apòstols Simó, Andreu, Jaume i Joan, deixar «immediatament les xarxes» i anar-se’n amb Ell (cf. Mc 1,18), un cop sentida la seva veu. Convertir-se és que Crist ho sigui tot en nosaltres.

Avui, contemplem Jesús ja adult. L’Infant del Pessebre arriba a ser un home complet, madur i respectable, i arriba el moment en el qual ha de treballar en la feina que el Pare li havia confiat. És així com el trobem a l’hora d’encetar aquesta tasca en el Jordà: incorporat a la fila dels homes del seu temps que anaven a escoltar Joan, tot demanant-li el bany del baptisme, com a signe de neteja i renovació interior.

Allí és descobert i assenyalat per Déu: «Mentre pregava, el cel s’obrí, i l’Esperit Sant baixà cap a Ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: ‘Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut’» (Lc 3,21-22). És l’etapa preparatòria del gran camí que es disposa a emprendre i que el conduirà fins la Creu. És el primer acte de la seva vida pública, la seva investidura com a Messies. És també el proemi del seu estil de fer: no obrarà amb violència, ni amb crits i soroll, sinó amb silenci i suavitat. No trencarà la canya que s’esberla, sinó que l’ajudarà a mantenir-se ferma. Obrirà els ulls als cecs i alliberarà els captius. Els senyals messiànics que descrivia Isaïes, s’acompliran en Ell. Nosaltres en som els beneficiaris perquè, com llegim avui en la carta de sant Pau: «Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l’Esperit Sant que Ell ha vessat abundosament sobre nosaltres (…). Així, fets justos per la seva gràcia, som, en esperança, hereus de la vida eterna» (Tt 3,5-7).La festa del Baptisme de Jesús ha de recordar-nos el nostre propi Baptisme i els compromisos que en nom nostre van fer els nostres pares i padrins quan ens van presentar a l’Església per fer-nos deixebles de Jesús: «El Baptisme ens ha alliberat de tots els mals, que són els pecats, però amb la gràcia de Déu hem de complir totes les coses bones».