HOMILIA DE LA SOLEMNE MISSA MAJOR DE SANT NARCÍS 29 d’octubre de 2019 Mons. Francesc Pardo, Bisbe de Girona

Bisbe Carles, consell Episcopal, rector de la basílica, degà i membres del Capítol de la Catedral, preveres, diaques, seminaristes, acòlits. Germanes i germans.

Una salutació cordial i agraïda a les nostres autoritats: Sra. alcaldessa i regidors/es, delegat del govern, subdelegat del govern, president i diputats de la Diputació, diputats al Parlament, al Congrés, comandaments dels cossos de seguretat i servei, i altres autoritats. Som conscients que com a representació dels ciutadans participeu d’una celebració cristiana, però que alhora és expressió d’una fe que ha configurat de moltes maneres la vida de la nostra ciutat i del nostre bisbat.

1.QUÈ ENS SUGGEREIX LA PARAULA DE DÉU PROCLAMADA?

En aquesta festa del nostre patró, sant Narcís, acabem de proclamar la Paraula que Déu ens ha adreçat, de la qual Narcís fou un testimoni fidel i per això és proclamat sant i model.

Subratllo algunes indicacions amb la finalitat que sigui avui acollida per nosaltres. Hem escoltat:

«Per la vostra gran bondat i per amor del vostre nom m’heu alliberat». «Vaig recordar-me de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre Vós que allibereu els qui esperen en Vós i

1

els salveu dels qui els volen fer mal». ALLIBERAMENT, SER ALLIBERAT ÉS L’EXPERIÈNCIA FONAMENTAL DE L’AMOR DE DÉU.

«Tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu». CREURE EN JESÚS ÉS L’ACTITUD FONAMENTAL.

«Si estimem Déu i complí els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu». ESTIMAR DÉU I ESTIMAR ELS ALTRES, LES PERSONES, ÉS LA VERIFICACIÓ DE LA NOSTRA CONDICIÓ DE CRISTIANS.

«Us perseguiran, no admetran el vostre ensenyament perquè porteu el meu nom». CAL AFRONTAR LA PERSECUCIÓ I LA INCOMPRENSIÓ PER PORTAR EL NOM DE CRIST.

2. EL DEIXEBLE DE JESÚS, EL CRISTIÀ, CREU I CONFIA EN ELL

«Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix la seva trobada personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar- ho cada dia sense parar». Paraules del papa Francesc. (Evangelii Gaudium, 1.3).

Sense l’experiència d’aquesta trobada personal amb Jesucrist, la fe i la vida cristiana no es poden sostenir. Sense l’experiència gratificant de la presència i l’acció de Jesucrist en cadascú, la fe es pot reduir només a una ideologia o a una moral.

Això ens demana la comunicació personal i comunitària amb el Senyor, la pregària; ens demana la celebració de l’Eucaristia, de la Penitència i dels altres sagraments quan s’escaigui. També ens demana formació i testimoniatge.

Sense aquesta experiència de trobada personal i confiança en Jesucrist no viurem la joia de la fe. Si afirmem les veritats de la fe, si ens esforcem per viure amb coherència els manaments i l’Evangeli… és com a resposta a la trobada amb Jesucrist.

Si no es viu aquesta experiència, la fe s’afebleix, emmalalteix i desapareix.

3. EL DEIXEBLE DE JESÚS, EL CRISTIÀ, SE SENT ESTIMAT PER DÉU I L’ESTIMA

«Déu és amor… L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos» (1 Jo. 4, 8.10), afirmen sant Joan i tota la història de la salvació, especialment el Nou Testament, que és la revelació d’aquest amor que ofereix la vida i la salvació.

2

Cal creure i viure amb convicció que Déu m’estima d’una manera única, fidel i respectuosa amb la meva llibertat. Això significa que coneix els meus sentiments, pensaments, inclinacions, els moments de joia i de dolor; em coneix més bé que jo mateix.

Jesús, abans d’anunciar el gran manament de l’amor a Déu i l’amor als altres, ens comunica la Bona Notícia de l’amor del Pare. És molt important estimar Déu, però el que és més decisiu és acceptar que Déu m’estima. El cristià ha de viure aquesta experiència de l’amor de Déu, de sentir-se estimat per ell.

Potser perquè aquesta no és l’experiència de Déu, alguns no hi creuen, o l’han apartat de la seva vida.

4. EL DEIXEBLE, EL CRISTIÀ, ESTIMA ELS FILLS I FILLES DE DÉU

El cristià sadollat de l’amor de Déu estima els altres, a tota persona, començant per les més properes, les que cada dia o sovint fan amb ell el camí de la vida.

El cristianisme és la religió que estima no només els propers, sinó l’actitud religiosa i humana que estimula a convertir en propers i persones amb nom i rostre aquells que ho necessiten.

Estimar ens exigeix ser molt responsables en l’àmbit familiar, siguem pares, fills, avis o altres familiars.

Estimar és cercar sempre el bé de l’altre, malgrat que això també signifiqui la correcció fraterna.

Estimar es concreta alhora en l’exercici de les responsabilitats professionals, laborals i ciutadanes.

Desitjo subratllar la responsabilitat en l’exercici de la professió. Exercir la pròpia professió i/o vocació ens exigeix preparació, coneixements, competència, esforç, fidelitat a l’empresa o als qui oferim els nostres serveis, o a les persones, o a la societat.

Estimar també ens fa responsables o corresponsables del bé comú dels ciutadans. Tenim la temptació de l’individualisme, de reclamar els propis drets, però una ciutat no s’edifica, ni es manté, sense que els qui governen i els ciutadans compleixin amb els seus deures.

5. EL DEIXEBLE, EL CRISTIÀ, ÉS ALLIBERAT I ALLIBERA

L’experiència de ser alliberat ha de ser viscuda pel cristià, pel deixeble de Jesús. Qui no desitja ser lliure? Volem ser lliures, però ens adonem que la nostra llibertat està molt condicionada. Constatem que estem sotmesos a diversos mals, a limitacions personals, a la nostra història, a la convivència en societat. Però sobretot nosaltres, cristians, anomenem «pecat» el mal que trenca la relació amb Déu, amb els altres, amb nosaltres i amb l’entorn.

3

D’aquest esclavatge potser sovint no en som conscients, i és el pitjor. El cristià precisament conscient de l’amor de Déu pot sentir- se alliberat amb la condició de demanar i rebre el perdó. Alliberat en el seu ésser més profund és capaç de viure i afrontar amb llibertat i responsabilitat les situacions difícils que se li presentin.

Sant Narcís, en el pensament popular, està unit a l’alliberament amb el fet, llegendari o no, de les mosques alliberadores. El cartell de fires d’enguany ho mostra molt bé: sant Narcís avui dirigint la mosca alliberadora.

Per això la pregunta és: de quins mals avui ens cal ser alliberats? De tot allò que ens deshumanitza, ens esclavitza i posa en perill la nostra dignitat i la de tota persona.

Alliberats de les incoherències que podem viure com a cristians. Alliberats de pensar només en els béns materials com a única finalitat de la vida oblidant els béns de l’esperit.

Alliberats de no respectar els drets humans i de cercar la solució dels problemes per mitjà de la violència.

Alliberats d’esdevenir ciutadans sense ser responsables dels nostres deures o de regir la ciutat sense respondre a les veritables necessitats dels ciutadans.

Alliberats de menystenir els altres i especialment els qui pensen diferent.

De la temptació de l’individualisme que sempre engrandeix el Jo i no té en compte el tu i els altres.

Dels nostres prejudicis en relació als qui són diferents, als immigrants, als forasters.

I de les situacions que ens impedeixen esdevenir lliures de tot esclavatge.

Tanmateix, el qui se sent alliberat ha de convertir-se en alliberador dels mals de les persones. Per això primer cal estar molt atents a tot allò que fa mal i fereix les persones, especialment les que tenim al nostre costat. Sovint m’he de preguntar: què fa patir i necessiten els qui formem la família? Què fa patir els veïns i amics? Què fa patir i necessiten els ciutadans? Què fa patir i sofreixen aquells que són més vulnerables i no poden participar del benestar que vivim? I després ens cal actuar en la mesura de les nostres possibilitats. Com a cristians també podem demanar que l’alliberament s’ofereixi als dirigents polítics i líders socials condemnats amb penes de presó i d’inhabilitació. La misericòrdia no va contra la justícia, sinó que la perfecciona, la humanitza, i és la màxima expressió de la saviesa. I ara la misericòrdia té noms: mesures de llibertat, capacitat de perdó, necessitat de diàleg, afermar la convivència.

El cristià és alliberat i allibera.

4

6. EL DEIXEBLE, EL CRISTIÀ, AFRONTA LA PERSECUCIÓ I LA INCOMPRENSIÓ

El cristià, el deixeble, haurà d’afrontar la persecució i la incomprensió. Hem escoltat les paraules de Jesús: «El servent no és més que el seu amo. Així com m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres».

Entre nosaltres avui no sofrim una persecució declarada i violent, gràcies a Déu, però sí que sovint els cristians ens podem sentir ofesos per expressions, espectacles, exposicions, calúmnies i altres fets. Certament ens cal defensar la llibertat d’expressió, però aquesta llibertat té un límit, que és el respecte a la dignitat de la condició personal i a les creences. I en alguns moments el que s’ofereix no són opinions, sinó insults, mofes, acudits sectaris…

Cal sofrir amb constància i fortalesa les proves a semblança de sant Narcís i tants altres màrtirs de Crist.

L’EUCARISTIA

En l’Eucaristia, acollim el Senyor, pa viu baixat del cel per donar vida al món, i li supliquem: Senyor, que confiem en Vós, que ens sentim estimats i estimem, que siguem alliberats i alliberadors i afrontem amb fortalesa les dificultats per ser els vostres deixebles, a semblança dels màrtirs, i molt especialment de sant Feliu i de sant Narcís.

ESCRIT DEL BLOC Dimarts 6 d’Agost 2019

Transfiguració de Jesús Festivitat

DescripciónLa transfiguració de Jesús, és un esdeveniment narrat en els evangelis sinòptics segons sant Mateu, sant Marc i sant Lluc. En què Jesús es transfigura i es torna radiant en glòria divina sobre una muntanya. En aquests passatges, Jesús i tres dels seus apòstols, Pere, Jaume i Joan es dirigeixen a una muntanya a pregar.

Ens ensenya a seguir endavant aquí a la terra encara que haguem de patir, amb l’esperança que Ell ens espera amb la seva glòria al Cel i que val la pena qualsevol patiment per aconseguir-ho.

A entendre que el sofriment, quan s’ofereix a Déu, esdevé sacrifici i així, aquest té el poder de salvar les ànimes. Jesús va sofrir i així es va desprendre de la seva vida per salvar-nos a tots els homes.

A valorar l’oració, ja que Jesús constantment pregava amb el Pare.

A entendre que el Cel és una cosa que cal guanyar amb els detalls de la vida de cada dia.

A viure el manament que Ell ens va deixar: “Estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat”.

Hi haurà un judici final que es basarà en l’amor, és a dir, en quant hem avançat a estimar o deixat d’estimar els altres.

Déu dóna la seva gràcia a través de l’oració i els sagraments. La seva gràcia pot suplir totes les nostres debilitats.

MONTE TABOR Basilica de la Transfiguració de Jesús. Israel

EL PARENOSTRE. REFLEXIONEM I PREGUEM AMB L’EVANGELI DEL DIUMENGE

En l’evangeli d’aquest diumenge Jesús ens parla de la pregària, actitud fonamental en la vida dels seus deixebles i en la nostra vida com a cristians. La pregària és per a la nostra vida com l’aire que respirem.

Se’ns ofereix una catequesi sobre la pregària i, concretament, sobre el parenostre.

Llegim a l’evangeli que Jesús pregava en un indret i un dels deixebles li demana: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària». Precisament veient que pregava els deixebles n’agafen ganes, perquè la pregària era pràctica habitual de Jesús.

Només pregant es pot encomanar el desig de pregar, només pregant es pot ensenyar a pregar. Només si els cristians, pares, catequistes… continuem pregant personalment i comunitàriament –sobretot en l’Eucaristia del diumenge–, podrem encomanar el desig de pregar. No serà amb bons consells que ensenyarem i animarem a pregar, sinó pregant de veritat.

Jesús ensenya no només a pregar, sinó el que cal demanar amb el parenostre, que és resum de la vida cristiana i, per això, petició d’allò que més necessitem.

• «Pare» no és només una expressió bonica, sinó qui som en veritat fills

de Déu. Per a nosaltres, Déu és el Pare proper i entranyable amb qui

tenim una relació familiar i cordial.

• «Sigui honorat el vostre nom». Primera petició. Invocant-lo com a

Pare, ja honorem el seu nom. Què hem d’entendre per «honorar» el nom de Déu? M’imagino que conèixer, beneir, lloar… La primera petició és sempre que Déu sigui lloat, beneït, conegut.

• «Que vingui el vostre Regne». Segona petició. Aquesta té un caràcter d’anticipació: feu-nos tastar avui el Regne que esperem en la plenitud de la salvació. Anticipeu-nos avui i aquí un tast del vostre Regne, que és amor, perdó, veritat, justícia, pau, felicitat.

• «Doneu-nos cada dia el nostre pa». Tercera petició.

El pa que demanem és el pa definitiu que suprimeix totes les fams de la humanitat. Així doncs, demanem per a cada dia una anticipació d’aquest pa. És el mateix que demanar que hi hagi cultura de la bona per a tothom, per tenir la saviesa de la vida; i treball digne per tenir els mitjans per viure i per contribuir a transformar el món; i habitatges i ciutats i viles humanes; i bona atenció sanitària…

També és demanar que l’Eucaristia ens anticipi Jesús, el pa de Vida que ja tenim, tot esperant la Vida en plenitud.

• «Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos, també perdonem tots els qui ens han ofès». La quarta petició, la petició del perdó, mostra bé les lleis de la pregària cristiana: al mateix temps que demanem el perdó per a nosaltres, ens comprometem a actuar en allò que demanem: tenir una actitud de perdó envers els qui han ofès.

• «No permeteu que caiguem en la temptació». Cinquena i darrera petició. El camí cristià és ple d’obstacles, de dificultats, de viaranys estranys. Per això és important demanar per a cadascú i per s l’Església que no equivoquem el camí. La temptació és, sobretot, abandonar el camí de seguiment de Jesús, arraconar la fe a les golfes de la vida. Que no caiguem en la temptació d’abandonar; que davant les situacions difícils de la vida sapiguem trobar la sortida que està d’acord amb l’evangeli.

Preguem amb el parenostre, cada dia, i ensenyem-ho a fer. Cap dia sense el parenostre.

Mons. Francesc Pardo i Artigas Bisbe de Girona.

Escrits del Bisbe Full parroquial

28 juliol 2019

Tota la Setmana Santa a Catalunya Religió

CR) Tota l’agenda de Setmana Santa, un anys més disponible a Catalunya Religió. Amb diversos mapes recollin la informació dels actes més rellevants de Setmana Santa a Catalunya: els actes als carrer, les representacions de la passió i les propostes per viure amb intensitat els dies de Pasqua.

Un dels continguts més consultats del portal és el mapa de les processons que aquests dies surten al carrer a tots els racons de Catalunya. En el mapa hi podreu trobar indexades i localitzades gairebé 150 processons. En un altre mapa també podeu consultar el calendari de les representacions de la Passió que s’alleguen diversos dies.

Per els dies de Pasqua, també recollim diverses propostes de trobades per viure en grup o en família els dies de la Pasqua, amb propostes especialment dirigides als joves.

Si coneixeu alguna processó no inclosa en el mapa, podeu respondre un qüestionari des clicant aquí. Si voleu que alguna Passió, celebració de la Pasqua o processó estigui inclosa en els mapes de la Setmana Santa de Catalunya Religió, ens podeu escriure redaccio@catalunyareligio.cat

D’altres d’anys podeu consultar també el joc bíblic “Qui és qui per Setmana Santa” i les propostes de cinema per aquests dies.

 



Juristes de Cristianisme i Justícia proposen sortides al conflicte català

Un grup de juristes format per membres de l’equip de Cristianisme i Justícia ha analitzat en un document les implicacions jurídiques i el propòsit legal del judici als líders independentistes que està tenint lloc al Tribunal Suprem. L’objectiu del text s’emmarca en la tasca de reflexió del centre que, davant el conflicte polític que viu Espanya, aposta per treballar i aprofundir en una cultura de reconciliació que ajudi a aportar alguna llum a possibles sortides polítiques a l’actual conflicte territorial.

El text recull la preocupació davant la judicialització dels conflictes polítics, que afecta la justícia com a sistema de gestió de drets i llibertats. Els autors adverteixen que les infraccions constitucionals poden merèixer sanció penal només si així ho estableix la norma penal, assenyalen els dubtes sobre la competència dels tribunals que estan jutjant aquests fets, consideren que hi ha alternatives per evitar el cost humà de la presó provisional i recorden el qüestionament de les qualificacions de rebel·lió i sedició per part d’un gran nombre d’experts en dret penal.

Judicialització de la política, politització de la justícia

El text parteix de la preocupació per una dinàmica, no exclusiva d’Espanya, de creixent protagonisme dels òrgans judicials en la resolució de conflictes polítics. “D’alguna manera”, assenyala el document, “s’ha convertit en un lloc comú parlar dejudicialització dels conflictes polítics, judicialització que no pot deixar de traduir-se en una politització dels conflictes judicials”. D’aquí la necessitat d’una crítica a fons d’aquesta dinàmica de judicialització de la política “respectant i reconeixent la importància dels òrgans jurisdiccionals, claus per a què la democràcia funcioni”.

Quatre qüestions jurídiques objecte de reflexió

El text desgrana quatre qüestions jurídiques que haurien de ser objecte de reflexió al voltant del judici que s’està desenvolupant al TS. 

 Sobre la utilització del Codi Penal

La responsabilitat penal per vulneracions de l’ordenament jurídic constitucional no ho determina la Constitució sinó, per mandat seu, el Codi Penal. Per això, els juristes de CJ assenyalen que no tota infracció constitucional té traducció en el Codi Penal. “Convocar o fer possible un ‘referèndum’ vinculant de secessió o declarar la independència, les dues activitats no permeses en el nostre ordenament jurídic i, per tant, accions clarament inconstitucionals, mereixeran una sanció penal només en la mesura que, amb caràcter previ, la norma penal així ho hagi establert”. 

Sobre la competència del Tribunal Suprem

El grup de juristes considera també dubtosa la competència del TS o de l’Audiència a l’hora de jutjar els fets que se’ls acusa, perquè no hi ha dubte que es van produir en el territori de Catalunya i, en el cas de persones amb càrrecs públics, el seu aforament els vincula amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”. La controvèrsia sobre els tribunals competents, adverteix el document, projecta una ombra sobre el procés, “entenent que s’ha vulnerat el dret constitucional al jutge predeterminat per la llei”. Tot i això, un cop començat el judici “és necessari que se segueixi amb totes les garanties”. Sobre la presó preventiva.

Destaquen els autors del document l’excepcionalitat de la mesura de la presó provisional i consideren que “els efectes i l’alt cost des del punt de vista humà sobre els acusats i les seves famílies” podria haver-se evitat amb altres mitjans per assegurar el compliment de la finalitat perseguida. A més a més qüestionen “la congruència legal de la mesura aplicada a persones que han comparegut quan se’ls ha citat pels tribunals”, basant-se en l’argument que altres persones encausades van sortir del país.

 Sobre els delictes de rebel·lió i sedició que s’imputen.

Recalquen sobre aquest punt els juristes que “la pretensió de canviar el marc constitucional sense seguir els procediments establerts, acusació que sembla difícil de negar, no té les mateixes conseqüències penals si es pretén amb violència o sense ella”. En els tipus de rebel·lió i sedició, que s’imputen a diferents acusats en aquest procés, i que han estat qüestionats per més de cent vint catedràtics i professors de Dret Penal de tot Espanya, són elements determinants la violència i l’alçament, que les acusacions hauran de provar en el judici oral. Convocar manifestacions il·lícites amb la voluntat d’alterar l’ordre constitucional (referèndum, declaració unilateral d’independència …) poden merèixer la censura penal en el cas que estiguin tipificades, però “el seu tipus no és el ni el de rebel·lió ni el de sedició”.

No tota infracció constitucional ha de ser, necessàriament i al seu torn, una infracció penal

El document a més de raonar aquests quatre punts inclou també una reflexió sobre l’ús que en aquest judici s’està fent del Dret Penal. “En l’ordre jurídic-penal” – aclareix el text- “la gravetat es mesura més per l’ús dels mitjans que només per l’entitat dels fins”. i adverteix que per sustentar una acusació penal, en comptes d’atribuir violència greu als mitjans utilitzats, s’ha atribuït aquesta violència als fins perseguits. “És més que perillós”, alerta el document “buscar-la en els fins, sobretot quan aquests fins són polítics”. “És el Dret constitucional (no el penal) el que ha de plantejar-se fins en l’esfera política”, conclouen els autors del document, que assenyalen també que no totes les infraccions constitucionals constitueixen una infracció penal, precisament per marcar la independència entre l’acció política i la judicial.

Segons l’opinió dels juristes de CJ, les conseqüències de l’actual procés afecten la justícia com a sistema de gestió de drets i llibertats. Segons el text “la credibilitat, el prestigi i la neutralitat política d’aquest sistema en el seu conjunt són essencials per a la democràcia, per a la protecció i garantia dels drets fonamentals i les llibertats públiques, així com per a la convivència social, al servei de la qual hi ha el Dret “.

Tornar a la Política amb majúscules

El document conclou amb la convicció que “sigui quin sigui el contingut de la sentència, no resoldrà el conflicte polític subjacent ja que la intervenció dels tribunals penals no té aquesta finalitat”, d’aquí que acabi amb una crida a recuperar “la Política amb majúscules” i més encara davant l’horitzó electoral del 28A.

Cristianisme i Justícia, Església i procés, Barcelona, Societat, Política, Comunicació

(Cristianisme i Justícia)Per Catalunya Religió. Dc, 27/02/2019

EL MISTERI DE LA SELVA

Es representarà a la Sagrada Família

Amb motiu de la 40a edició del Misteri de la Selva, el temple de la Sagrada Família de Barcelona acollirà, per primera vegada, la representació íntegra del Misteri el proper dia 22 de setembre, en plenes festes de la Mercè. Serà la sisena vegada que el Misteri es representi fora de l’església parroquial de Sant Andreu Apòstol de La Selva del Camp.

A més d’aquesta representació, la commemoració comptarà amb una exposició i activitats diverses durant tot l’any.

El Misteri de la Selva s’ha convertit en la representació del drama sacre assumpcionista més antic d’Europa en llengua romànica. La Representació de l’Assumpció de Madona Santa Maria és el primer text complet d’un drama o misteri assumpcionista català, anterior al misteri de València (fragmentari), del primer terç del segle XV, o al misteri d’Elx. Durant els darrers anys ha traspassat les fronteres del Baix Camp i s’ha representat íntegrament a Tarragona (1988,1992), Elx (1990), Mallorca (2014), Roma (2000) i Jerusalem (2007).

El fil argumental del Misteri porta Maria des de casa seva, lloc de la seva mort, fins al indret on és sepultada i finalment, fins a la glòria celestial. Cadascun dels dos grans passos de l’acció dramàtica (mort i sepultura, resurrecció i glorificació de Maria) és assenyalat per una baixada de Jesucrist des del cel, acompanyat d’àngels i de sants. L’obra permet gaudir del refinament del lèxic trobadoresc i dels cants a capella, que són interpretats majoritàriament amb la mateixa tonada que indica el manuscrit original.

Misteri de la Selva, Barcelona, Vida Religiosa, Actes, Tradicions, Bones notícies, Sagrada Família (Arquebisbat de Tarragona)

Per Catalunya Religió. Dm, 26/02/2019

El patrimoni cultural de l’Església és una gran riquesa material i espiritual”

Aquest dimecres es va presentar al Claustre de la Mercè de la Sagrada Família de Barcelona l’agenda de 2019 de Catalonia Sacra. Els deu bisbats amb seu a Catalunya impulsen conjuntament per vuitè any aquesta programació en vint comarques de Catalunya i una del País Valencià, dins del bisbat de Tortosa.

El bisbe de Girona i president de Catalonia Sacra, Francesc Pardo, va destacar la importància i el creixement progressiu d’aquesta iniciativa dels deu bisbats amb seu a Catalunya. Pardo va remarcar també la dimensió evangelitzadora del projecte, que ressalta “un patrimoni cultural de l’Església que arriba a tots els racons de Catalunya, una gran riquesa material i espiritual”. Per Pardo és una mostra de com “l’Evangeli s’ha fet art i cultura”.

El bisbe de Girona també va agrair la col·laboració de la Basílica de la Sagrada Família en el projecte. La Sagrada Família és “un referent mundial de la bellesa de la fe cristiana enmig de la ciutat” i una peça fonamental en la proposta cultural de Catalonia Sacra. En la presentació, el president delegat de la Junta Constructora, Esteve Camps, va remarcar la importància del projecte i que “la Sagrada Família està la costat de Catalonia Sacra”.

Dani Font, de l’equip de Catalonia Sacra, va relatar el creixement que ha tingut Catalunya Sacra des de la seva creació. Entre altres va remarcar el nou acord amb Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes, la renovació del web, o la xarxa de centres religiosos amb serveis turístic.

Els directors de les revistes Sapiens i Descobrir, Clàudia Pujol i Joan Morales, va explicar algunes de les propostes més destacades de l’agenda 2019. L’acte va acabar amb una visita guiada a la sagristia de la Sagrada Família a càrrec de l’arquitecte del temple Alejandro Seoane.

Les activitats de Catalonia Sacra (i Dertosa Sacra, la denominació que rep al bisbat de Tortosa) inclouen conferències i visites guiades a elements destacats del patrimoni amb valor afegit, bé sigui perquè no s’ofereixen regularment, bé sigui per la rellevància dels ponents. A més d’aquest actes repartits al llarg de l’any, també es proposen activitats centrades en béns patrimonials que han estat recentment restaurats i investigats, com les pintures gòtiques de Santa Maria del Bruc o la taula de la Pentecosta de la Catedral de Vic. També s’inclou activitats centrades en actes culturals d’arrel religiosa com la passió d’Ulldecona, que celebra el seu 65è aniversari, la festa de Sant Medir de Barcelona, la processó dels Dolors de Peralada, el cicle «Músiques del retaule» de Vilanova i la Geltrú i la processó del Carme que es fa cada any al port de Barcelona.

Com a novetat, Catalonia Sacra aprofitarà períodes com Setmana Santa o l’estiu per proposar, a través de la seva web, activitats que el visitant pot fer per lliure.

Catalonia Sacra, Francesc Pardo, Esteve Camps, agenda, Tarraconense, Cultura i art, Sagrada Família

(Jordi Llisterri-CR)Per Catalunya Religió. Dij, 21/02/2019(Dani Font)

L’Escola Cristiana reitera que es mantenen les desgravacions de les aportacions a les concertades.

La Fundació Escola Cristiana de Catalunya ha enviat un comunicat als seus membres que reiterar que les aportacions voluntàries realitzades pels pares als centres concertats continuaran desgravant. Davant les informacions que explicaven que aquestes deduccions desapareixerien, des l’escola cristiana s’explica que aquesta situació afecta només a casos concrets i aïllats, i que no ens hi ha cap avís oficial de l’Agència Tributària que afecti la generalitat dels pares que ha triat l’ensenyament concertat i que efectua donacions.

Des de la federació estatal d’Escuelas Católicas, confirmen que el Ministeri no farà cap canvi legal ni de criteri i que l’actuació de l’Agència Tributària en aquest àmbit segueix sent la mateixa que en els darrers anys. És a dir, que es podran acollir a les deduccions que donen dret les aportacions a qualsevol fundació o entitat amb un règim fiscal similar.

La resposta del Govern espanyol a la consulta d’un grup parlamentari s’ha limitat a recordar els preceptes legals en vigor. Tampoc no existeix una campanya general d’inspecció de l’Agència Tributària sobre els donatius en col·legis concertats, i simplement els realitzen els controls puntuals que afecten a qualsevol àmbit fiscal.

Per tant, el mateix Ministeri reconeix que no s’ha produït cap canvi legal ni de criteri: els donatius que alguns pares realitzen a fundacions d’escoles concertades seran deduïble en l’IRPF si compleixen els requisits legals com fins ara.

D’altra banda, l’Escola Cristiana recorda que no s’ha produït cap modificació de la Llei 49/2002 de Mecenatge en el que s’emparen aquestes desgravacions i que l’Agència Tributària ha admès aquestes deduccions amb caràcter general des de fa 20 anys.

Papa i Gran Imant: històrica Declaració sobre pau, llibertat i drets de les dones En el document signat per Francisco i Al-Tayyib, fort condemna del terrorisme i la violència: “Déu no vol que el seu nom sigui usat per terroritzar a la gent”

El “Document sobre la germanor humana per la pau mundial i la convivència comuna” signat aquesta tarda a Abu Dhabi pel Papa Francesc i el Gran Imant d’Al-Azhar Ahmad Al-Tayyib no és només una fita en les relacions entre el cristianisme i l’islam, sinó que representa també un missatge amb un fort impacte en l’escena internacional. En el prefaci, després d’haver afirmat que “La fe porta el creient a veure en l’altre a un germà al qual donar suport i estimar”, es parla d’aquest text com “un document raonat amb sinceritat i serietat”, que convida a ” totes les persones que porten al cor la fe en Déu i fe en la fraternitat humana a unir-se ia treballar junts

El document comença amb una sèrie d’invocacions: el Papa i el Gran Imant parlen “en nom de Déu que va crear a tots els éssers humans iguals en drets, deures i dignitat”, “en nom de la innocent ànima humana que Déu ha prohibit matar “,” en nom dels pobres “, de” els orfes i les vídues, dels refugiats i els exiliats, de totes les víctimes de les guerres “i” de les persecucions “. Al-Azhar juntament amb l’Església Catòlica “declaren adoptar la cultura del diàleg com a camí; col·laboració comuna com a conducta; coneixement mutu com mètode i criteri “.

Amb el document, «ens vam demanar a nosaltres mateixos i als líders mundials, als autors de la política internacional i de l’economia mundial, de comprometre seriosament a difondre la cultura de la tolerància, la convivència i la pau; d’intervenir el més aviat possible per aturar el vessament de sang innocent i posar fi a les guerres, els conflictes, la degradació ambiental i el deteriorament cultural i moral que viu el món actualment ».

Els dos líders religiosos demanen als homes de religió i cultura, així com als mitjans de comunicació, redescobrir i difondre “els valors de la pau, la justícia, la bondat, la bellesa, la germanor humana i la convivència comuna”. I afirmen creure “fermament que entre les causes més importants de la crisi en el món modern hi ha una consciència humana anestesiada i l’allunyament dels valors religiosos, així com el predomini de l’individualisme i de les filosofies materialistes”.

En reconèixer els passos positius presos per la civilització moderna, la declaració emfatitza el «deteriorament de l’ètica, que condiciona l’acció internacional, i el debilitament dels valors espirituals i el sentit de responsabilitat”, que porta a molts a “caure en el vòrtex de l’extremisme ateu i agnòstic, o al integralismo religiós, a l’extremisme i en el fonamentalisme cec ».

L’extremisme religiós i nacional, juntament amb la intolerància «han produït els senyals d’una” tercera guerra mundial a trossos “».

El Papa i el Gran Imant afirmen per tant que «les fortes crisis polítiques, la injustícia i la manca d’una distribució equitativa dels recursos naturals – les quals només beneficia una minoria dels rics, en detriment de la majoria dels pobles de la terra – han generat, i continuen fent-ho, un gran nombre de malalts, necessitats i morts, causant crisi letals de les que són víctimes diversos països … Davant aquestes crisis que porten a morir de fam a milions de nens, ja reduïts a esquelets humans – a causa de la pobresa i la fam – regna un silenci internacional inacceptable ».

«És evident quant és essencial la família», així com la importància «del despertar del sentit religiós» especialment en els joves «per enfrontar les tendències individualistes, egoistes, conflictives, el radicalisme i l’extremisme cec en totes les seves formes i manifestacions». Els dos líders recorden que el Creador «ens ha concedit el do de la vida per cuidar-lo. Un do que ningú té dret d’eliminar, amenaçar o manipular al seu gust … Per això, condemnem totes les pràctiques que amenacen la vida com el genocidi, els actes terroristes, el desplaçament forçat, el tràfic d’òrgans humans, l’avortament i l’eutanàsia i les polítiques que donen suport tot això ».

També declaren «fermament que les religions mai incitin a la guerra i no sol·licitin sentiments d’odi, hostilitat, extremisme o crida a la violència o al vessament de sang. Aquestes desventures són fruit de la desviació dels ensenyaments religiosos, l’ús polític de les religions i fins i tot de les interpretacions de grups d’homes de religió ». Per aquesta raó «demanem a tots que deixin d’instrumentalitzar les religions per incitar a l’odi, la violència, l’extremisme i el fanatisme cec i que deixin d’usar el nom de Déu per justificar actes d’assassinat, exili, terrorisme i opressió». El Papa i el Gran Imant recorden que «Déu, Totpoderós, no necessita ser defensat per ningú i no vol que el seu nom sigui usat per terroritzar a la gent».

La Declaració testifica que «la llibertat és un dret de tota persona: tots gaudeixen de la llibertat de creença, pensament, expressió i acció. El pluralisme i la diversitat de religió, color, sexe, raça i llenguatge són una sàvia voluntat divina ». És a partir de la “Saviesa divina” que «deriva el dret a la llibertat de creença i la llibertat de ser diferent. Per aquesta raó, es condemna el fet d’obligar a les persones a adherir-se a una determinada religió o cultura, així com a imposar un estil de civilització que altres no accepten ».

Després testimonia que «la protecció dels llocs de culte – temples, esglésies i mesquites – és un deure garantit per les religions, els valors humans, les lleis i les convencions internacionals. Qualsevol intent d’atacar els llocs de culte o amenaçar-los amb atemptats, explosions o demolicions és una desviació dels ensenyaments de les religions, així com una clara violació del dret internacional ».

Es recorda novament que «l’execrable terrorisme que amenaça la seguretat de les persones, tant a Orient com a Occident … propagant pànic, terror i pessimisme no es deu a la religió – tot i que si els terroristes la instrumentalitzen – sinó que és degut a les acumulades interpretacions incorrectes dels textos religiosos, a les polítiques de fam, de pobresa, d’injustícia, d’opressió, d’arrogància; per això és necessari interrompre el suport als moviments terroristes a través de l’abastament diners, armes, plans o justificacions, i fins i tot la cobertura mediàtica, i considerar tot això com crims internacionals que amenacen la seguretat i la pau mundial ».

El document afirma que «cal comprometre a establir en les nostres societats el concepte de ciutadania plena i renunciar a l’ús discriminatori del terme minories, que porta amb si les llavors de sentir-se aïllat i de la inferioritat».

A la Declaració es defineix “una necessitat indispensable de reconèixer el dret de la dona a l’educació, al treball ia l’exercici dels seus propis drets polítics. A més, s’ha de treballar per alliberar-la de pressions històriques i socials contràries als principis de la pròpia fe i dignitat. També és necessari protegir-la de l’explotació … per això s’han d’aturar totes les pràctiques inhumanes i els costums vulgars que humilien la dignitat de les dones i treballar per canviar les lleis que impedeixen a les dones gaudir plenament dels seus drets ».

Després de reafirmar el dret dels infants a créixer en un ambient familiar, al menjar i a l’educació, els dos líders diuen: «Hem de condemnar qualsevol pràctica que violi la dignitat dels nens o els seus drets. Igual que és important protegir-los davant els perills als quals estan exposats – especialment en l’entorn digital – i considerar el trànsit de la seva innocència i qualsevol violació de la seva infància com un crim ».

Finalment, «Al-Azhar i l’Església Catòlica exigeixen que aquest Document sigui objecte d’investigació i reflexió en totes les escoles, universitats i instituts d’educació i formació». I esperen que la Declaració es converteixi en un “símbol de l’abraçada entre Orient i Occident, entre el Nord i el Sud»

Els líders independentistes presos difonen la seva primera imatge des de la presó de Lledoners

Jordi Turull…….

Dijous, 31 de gener del 2019

Avui ha estat un dia estrany. Les esperes, els comiats, es fan llargs. Per temes de protocol carcerari fins a darrera hora no et comuniquen a quina hora sortirem demà.

Molts funcionaris, a mesura que els he anat trobant, s’han anat acomiadant. Alguns, emocionats. Igual que els presos d’altres mòduls que he anat trobant al poliesportiu o de camí cap a comunicacions.

Al migdia, després de dinar, hem hagut d’embalar l’ordinador que tenim a la cel·la autoritzat pel Tribunal Suprem (per evitar tenir els 60.000 folis de la causa) i la televisió. El silenci, la fredor, la solitud… es fan amos de la cel·la. Tot el que podem endur-nos a Madrid al trasllat ha de cabre dins de dos “petates talegueros”. Impossible! Cal triar i prioritzar. El que no hi cap ja ho vindrà a recollir un dia la família.

M’he guardat trucades per avui per parlar fins a quatre cops amb la Blanca i les meves filles. Sensació de comiat estrany, però de gran fortalesa compartida. Els pares tenen una grip forta i la meva germana està amb ells. Els faig arribar que estic bé, ferm i amb ganes de començar el judici. Al llarg del dia seguim sense saber quin dia comença el judici.

Els presos ens han dedicat unes paraules i uns llargs aplaudiments als “set magnífics”

Al menjador, enmig del sopar, els presos ens han regalat una llibreta a cadascun dels presos plena de dedicatòries molt maques. Ens han dedicat unes paraules i uns llargs aplaudiments als “set magnífics”, com ens han anomenat avui. A Estremera érem “los catalanes”; a Lledoners, “los políticos”. Avui, però, ens han dit “els set magnífics”.

Just després de sopar, abraçades i abraçades amb cadascun dels presos. Alguns de molt emocionats. També tenia un nus a la gola.

A tres quarts de nou en punt, tots set al pati esperant el senyal d’en Joan BonaNit plens d’emoció. Després ens han comunicat que hauríem de sortir de la cel·la a les 5.30 del matí.

Ens acabem d’acomiadar i a les 20.50 ja som a la cel·la. Un pres m’ha fet l’immens favor de deixar-me la seva ràdio perquè la nit no es faci tant llarga a la cel·la.

Escolto les notícies, però no es confirma que el judici comenci el dia 12. Millor! Tindrem una setmana per adaptar-nos a la nova presó i temps per repassar papers per no deixar-nos cap detall dels que desmunten la farsa d’aquestes acusacions.

Al vespre em dutxo i m’afaito. Demà anirem d’esport, amb americana amb l’insígnia de conseller. Que no s’oblidi el perquè som a la presó.

Espero no adormir-me, demà.

Ara a la cel·la tot és silenci. Una sensació molt estranya. No sabem el trasllat com serà. Ganes de veure Montserrat, de veure gent, de veure estelades. Impotència absoluta per no poder abraçar la gent en senyal d’immensa gratitud que tinc.

Però força, molta força. Marxem de Lledoners més ferms, més que quan vam arribar.

Divendres, 1 de febrer del 2019

A les 4.30 ens avisen per megafonia interna de la cel·la.

He dormit prou bé. El repte de poder tancar els “macutos talegueros” amb tot el que podem portar a Madrid està assolit. No ha estat fàcil.

Em miro amb emoció i coratge intern la insígnia de conseller de la solapa de l’americana

Em poso camisa i americana. Em sento estrany. Fa molts dies que no portava ni una cosa ni l’altra. Em miro amb emoció i coratge intern la insígnia de conseller de la solapa de l’americana. Faig temps i escolto la ràdio fins que ens obrin la porta de la cel·la per baixar i anar cap a ingressos per esperar allà que arribin les furgonetes i començar el periple cap a Soto del Real.

A Lledoners plou. Vaja! Suposo que va bé pels pagesos, però pot deslluir la sortida. És fosc i plou. Sort que la boira tard o d’hora acaba escampant.

Malgrat anar a fer el judici injust, no hi anem amb l’ànima dels vençuts. Al contrari. Hi anem amb la força i el coratge que dona haver defensat una causa noble, justa, pacífica, legítima i democràtica, i d’enfrontar-nos a un relat que és una força absoluta. Ara són ells i tothom que ens hauran de sentir.

Sentim ‘El cant dels ocells’ a l’esplanada. Quina emoció, no us fallarem!!!

L’espera fins a sortir de la sala es fa llarga. No sé si durant el trajecte podré escriure. Sentim El cant dels ocells a l’esplanada. Quina emoció, no us fallarem!!! No som violents, som el país de Pau Casals! Fem papers de sortida, recollida del “peculio”, etc.

Anem amb dues furgonetes. El Quim, el Raül, el Josep i jo anem junts. Els Jordis i l’Oriol van a l’altra. Fa fred, a dins la furgoneta. No sé si veurem gaire cosa. Hi ha una petita finestra. És fosc i no es veu bé. Sentim gent cridant “No esteu sols!”. Veiem una fila de llums de cotxes de policia.

El camí a Brians és fosc; no he pogut veure Monistrol. De fet, no hem vist pràcticament res.

Moltes ganes de veure la Carme i la Dolors. Suposo que les veurem i les abraçarem. Passem per Terrassa i Sant Cugat, els pobles del Jordi i del Raül, a qui els venen molts sentiments junts.

A l’arribar a Brians hauré de deixar d’escriure.

Veure el Govern serà un honor. Miraré de fer sortir aquest escrit i compartir-lo.

El Pepe Antich m’ho va suggerir i demanar, i em sento amb ganes de fer arribar aquest relat a tothom com a mostra del meu agraïment.

De Brians a Madrid ja serà una altra història, suposo.

Com trobarem a faltar el “bona nit” del Joan, i tant. I tanta gent i els mitjans de comunicació de Catalunya. Però ara hem de convertir l’enyorança en fermesa i determinació. Ja és de dia, són les 8 h i a l’arribar a Brians ja hem vist gent!

Fins aviat, Catalunya! Sempre al cor!

Jordi Turull